Apocrifografies

Aquest escrit només introdueix un tema que és especialment rellevant per a aquest projecte divulgador i en parlaré més detalladament en altres ocasions. El meu plantejament quant a la comunicació hi té a veure, atès que l’objectiu de la publicació de la meva escriptura és transmetre el meu coneixement sobre temes diversos, cosa que considero essencial en el context de la transformació social. Així, doncs, intentaré reflexionar oportunament sobre el coneixement, de manera que pugui presentar la meva visió autocrítica d’aquesta tasca divulgadora.

Convé fer uns aclariments en relació amb els conceptes de les paraules emprades. Quan em refereixo al poder polític, ho faig en un sentit molt general. Tot i que es pot interpretar l’àmbit de la política d’una manera institucional, atès que hi pot haver partits i iniciatives que recullen algunes de les idees aquí presentades per definir actuacions oportunes, vull deixar clar que el concepte de la política engloba realment totes les gestions dels afers socials i econòmics de la comunitat, incloent-hi les activitats individuals. És per aquesta raó que l’afirmació de considerar-se políticament neutral quant a alguna qüestió que tracta dels assumptes de la comunitat ja no té validesa, atès que les relacions de poder hi són presents. El context polític és aquella realitat econòmica i social, i penso que és imprescindible que ens en siguem conscients per encaminar un debat coherent i constructiu, de manera que en puguem treure les conclusions oportunes.

Atès que parlar del concepte de poder requereix analitzar aquella dimensió política més general, una simplificació de les seves característiques pot significar una comprensió errònia o tergiversada de l’afirmació inicial, és a dir, la noció que el coneixement és poder. En conseqüència, hauríem de considerar la qualitat d’aquest poder específic en el context de la realitat econòmica i social, en la qual no tot coneixement garanteix un poder real en totes les situacions. Per exemple, si contemplem l’escenari concret en el qual el coneixement en relació amb l’obtenció dels queviures necessaris per a sobreviure a la natura és decisiu, com ara si ens hem perdut en un territori despoblat, no hi ha cap dubte que l’afirmació sigui certa. Podrem sobreviure. En canvi, l’entorn urbà significa que hi ha un control privatiu dels recursos, per la qual cosa no podem caçar-nos o recollir-nos els queviures, i hem de comprar-los o intercanviar-los. El poder real és, de fet, econòmic i les persones que controlen els recursos tenen el poder. Aquesta reflexió important ens suggereix que sigui oportú analitzar la funció de la propietat privada com una eina important del poder en la societat actual.

Paral·lelament, hi ha relacions de poder quant al coneixement. Existeixen els drets de la propietat intel·lectual, i hi ha iniciatives que posen en pràctica el coneixement lliure, reivindicant la informació com a bé comú gratuït, cosa que contrasta amb el control privatiu de les dades, de la informació i del coneixement per qüestions econòmiques. Convé remarcar que el coneixement adquireix una utilitat en aplicacions, és a dir, en forma d’activitats i tecnologies. L’oferta d’un servei intel·lectual, com ara l’ensenyament o un assessorament, pot certament tenir un valor econòmic destacable, però la demanda d’aquests serveis es limita a les persones que en poden treure algun profit per crear alguna mena de negoci propi. És d’aquesta manera que el coneixement forma part d’un procés econòmic encadenat i el poder real és sempre econòmic. No hi ha tecnologia sense coneixement i és important tenir en compte que el nostre sistema econòmic actual mercantilitza àmpliament la informació.

En conseqüència, hauríem d’intentar analitzar la funció que té el coneixement lliure en aquest context econòmic. Observem, doncs, que hi ha persones que estan creant o distribuint informació de manera gratuïta, mentre que hi ha altres persones que poden fer servir aquella informació per crear un negoci. A més a més, el coneixement lliure es crea sovint de manera voluntària, independentment d’una ocupació remunerada, és a dir, l’activitat no aporta res a les necessitats materials dels creadors. Aquesta contradicció de l’altruisme es pot anomenar perfectament autoexplotació: les persones estan realitzant serveis, els resultats dels quals poden ser comercialitzats per altres persones. De fet, la informació i el coneixement són uns recursos amb un valor reconegut per les empreses i formen part de la planificació de les seves activitats. Com a pràctica habitual, hackatons i concursos diversos serveixen per recollir les aportacions gratuïtes dels participants per impulsar noves activitats econòmiques. Ens hauríem de preguntar si el coneixement lliure pot realment superar el coneixement sota control privatiu per avançar cap a una economia basada en béns comuns. Serveix l’autoexplotació només per enriquir uns quants empresaris? Hi ha l’organització oportuna per fer el coneixement lliure una alternativa viable?

Un altre aclariment oportú quant als conceptes rellevants es refereix al coneixement. Què hauríem de tenir en compte quan parlem d’un conjunt organitzat d’informació sobre un fenomen?

Òbviament, el fenomen al qual es refereix la paraula coneixement és molt complex i en podríem fer reflexions filosòfiques, metafísiques, neurocientífiques, lingüístiques, sociològiques, antropològiques, psicològiques, informàtiques o partint d’algun altre enfocament específic. Ara bé, una visió veritablement holística intentaria incloure tot això, i fins i tot un resum comprensiu superaria l’abast d’aquest article. Ens limitem, doncs, a unes observacions introductòries, com ara, que el coneixement té una rellevància pràctica en el context polític, i que hi ha diferències quant a la qualitat del coneixement en general. Pel que fa a aquesta diversitat qualitativa, convé considerar la qüestió epistemològica: amb quina metodologia hem creat un coneixement concret?

El mètode científic ens ofereix una aproximació a la realitat, que és la més fiable que coneixem, atès que es tracta d’examinar fets comprovables i establir una veritat objectiva en relació amb el fenomen en qüestió. La creació d’aquesta mena de coneixement es complica considerablement quan apliquem el mètode a qüestions socials, en la investigació de les quals hem de descriure necessàriament interpretacions subjectives de la realitat.

Així, doncs, el coneixement codificat mitjançant el llenguatge, que podeu observar des de la primera paraula d’aquest article fins aquí, representa una aproximació a les idees que existeixen en la meva consciència. Es tracta d’un conjunt organitzat d’informació sobre el concepte de coneixement. No obstant això, el meu coneixement no és idèntic amb el coneixement d’algun lector després d’haver llegit el text. Hi pot haver més o menys confusió deguda a la codificació lingüística, i la interpretació del conjunt i els subconjunts pot variar considerablement pel processament cognitiu individualitzat. Podem constatar que la comprensió del text depèn de la persona lectora.

Ara bé, com són les relacions de poder quan parlem del coneixement d’aquestes característiques? Hi ha alguna aplicació rellevant?

Aquestes idees podrien servir per qüestionar una altra noció sobre el concepte del coneixement i encadenar uns canvis quant a les aplicacions de l’altra concepció. Tot i això, el poder de la persuasió neix de les subjectivitats implicades, atès que no podem trobar cap veritat objectiva en les afirmacions generals. No he aportat referències que aportin evidències quant a uns detalls importants. No he demostrat que les empreses actuïn de la manera descrita, com ara referint-me a un pla de gestió concret que demostrés l’organització d’una hackató o un concurs. L’acceptació de l’afirmació és un acte de fe. Es tracta, doncs, d’un poder desvinculat de la realitat material. L’autoritat intel·lectual meva, o una autoritat col·lectiva implicada, seria la causa que pogués imposar un canvi cultural.

L’evolució cultural és una successió d'esdeveniments que té una dimensió social molt significant, i sovint hi influeixen d’una manera determinant elements immaterials subjectius, és a dir, els continguts intel·lectuals. En aquesta dinàmica de l’evolució cultural, el coneixement és efectivament poder, però seria un error greu desvincular-lo dels condicionants materials. El poder de la realitat física és decisiu i el poder immaterial de les idees és només teòric. Per molt que pensi en la llibertat, hi ha un ordre social que defineix les condicions reals per exercir-la, és a dir, hi ha una normativa i una executiva per fer-la complir. En qualsevol situació incivilitzada, el poder s’imposa amb violència física, si la submissió no succeeix voluntàriament.

Així, doncs, convé continuar reflexionant sobre el concepte d’autoritat en aquest context social i posar-hi un exemple. El coneixement sobre la comestibilitat d’una planta té a veure amb la qualitat de l’afirmació. Podria afirmar perfectament tal cosa i assegurar que tingués un criteri fiable sobre aquell coneixement. La persona consumidora hauria d’avaluar la meva autoritat i actuar oportunament. Si té confiança en mi, procedirà a menjar-se la planta, i si no es refia de la informació, no ho farà. En conseqüència, el context comunicatiu esdevé l’element determinant per a l’actuació. Òbviament, aquesta avaluació per fer una decisió varia individualment i hi ha predisposicions diferents d’acceptar el coneixement, i, a més a més, la meva argumentació explicativa quant a la fiabilitat de la meva afirmació pot influir en el procés. Es tracta, doncs, també de convèncer a l’altra persona que faci alguna cosa.

En canvi, si el criteri aplicat és un coneixement creat mitjançant el mètode científic, la meva autoritat no és determinant quant a la fiabilitat: la metodologia emprada significa que es tracta d’una veritat objectiva, amb totes les limitacions que això pugui implicar. Per exemple, és possible, però no molt probable, que la persona consumidora pugui tenir una condició física anormal que faci que la digestió de la planta en qüestió sigui perjudicial. No obstant això, els estudis i les investigacions experimentals han demostrat verificablement que la planta és normalment comestible i no causa efectes adversaris amb una probabilitat molt alta. El coneixement en relació amb la planta és fiable en el sentit que hi ha una comunitat creadora que ha comprovat sistemàticament els efectes de la planta en els éssers humans i qualsevol persona pot replicar els experiments rellevants seguint les instruccions metodològiques. En canvi, l’argumentació autoritària no ofereix la descripció detallada de la creació del coneixement. Només existeix, com a molt, l’afirmació que una quantitat de persones, que s’ha determinat subjectivament, ha sobreviscut la ingestió: el coneixement és realment poc fiable quant a la metodologia emprada per crear-lo i la qualitat depèn de les persones que controlen el coneixement d’una manera opaca. La ciència hi aporta una sistematització coherent i una probabilitat, atès que s’ordena el conjunt de les observacions rellevants i hi entren les persones que han tingut efectes adversos o que han mort a causa de la planta. L’acceptació del coneixement pot ser simplement una qüestió de la comprensió d’aquest context científic al voltant de l’afirmació. Si la persona consumidora en té un coneixement previ i es refia del coneixement científic, procedirà a actuar en concordança amb aquest criteri independent de la meva persona. En la pràctica, la ciència i la divulgació sobre el seu funcionament ajuda a disminuir l’arbitrarietat en les decisions i l’autoritarisme en la distribució del coneixement.

En realitat, una gran part de la població té una comprensió mínima o insuficient pel que fa al coneixement científic, i el coneixement subjectiu i les estructures de poder autoritàries continuen determinant la distribució de la informació. Encara més, moltes persones comprenen malament la dimensió estadística, en aquest cas, la probabilitat de morir quan es mengi la planta.

Tornem al poder real, però ara amb una comprensió més elaborada pel que fa al context de les relacions de poder. El coneixement lliure ens pot ajudar a superar les relacions abusives i tòxiques? Definitivament, pot ajudar a evitar la mort a causa de refiar-se d’un coneixement erroni.

Sense dubte, penso que el coneixement científic és imprescindible per impulsar un progrés emancipador de la civilització. Encara més, l’accés lliure a aquesta mena de coneixement és determinant per crear confiança en la metodologia. La transformació econòmica corresponent requereix una consideració oportuna perquè puguem contemplar l’organització que eviti les dinàmiques laborals abusives quant a la creació del coneixement lliure. En parlaré en un altre article més específic quant a aquest context d’un mode de producció en el qual es comercialitza la informació. Aquella reflexió podria també englobar altres aspectes econòmics, com ara l’ús de la manipulació psicològica per a fins comercials, és a dir, el màrqueting, atès que el coneixement intencionadament esbiaixat hi té una funció important.

Un altre enfocament podria tractar sobre el poder del coneixement en el context polític, és a dir, l’ús de la informació i de la desinformació per modificar les actituds i la conducta de l’opinió pública. Amb aquella reflexió deixaria també molt clar que la meva intenció és animar als lectors a desenvolupar una actitud escèptica quant a la informació en general, i que els meus raonaments i les meves argumentacions no haurien de ser exempts d’una consideració atenta i crítica. En definitiva, no desitjo ensenyar què pensar, sinó com pensar. Aquest plantejament és present en la meva sèrie de textos sobre qüestions existencials, en els quals destaca l’enfocament filosòfic.

En resum, penso que el coneixement pot ser una força emancipadora o una eina manipulativa, i tot depèn del context social i l’aplicació que se’n deriva per convertir-lo en poder real. El coneixement forma part de la comunicació de maneres diverses i la retòrica hi és l’art de la persuasió. Els discursos sofístics són força comuns pertot arreu, especialment en l’àmbit de la política institucional i els mitjans de comunicació, i podem afirmar que hi domina una cultura comunicativa manipulativa i tòxica, en la qual moltes persones relativitzen fins i tot el coneixement científic, com si es tractés només d’una opinió. Al llarg de la història de la humanitat, el control de la informació i del coneixement ha servit per exercir poder polític i tinc l’esperança que el coneixement lliure i científic pugui ajudar a superar les relacions de poder abusives, atès que la veritat objectiva desconnecta el coneixement de l’autoritat, i és gràcies a la ciència que la persuasió podria deixar de servir per controlar l’opinió pública interessadament. Això pot efectivament donar suport a la creació d’una societat emancipada i igualitària. Aquella societat d’un futur llunyà només podrà ser veritablement lliure quan haurem anat més enllà de fer servir el coneixement amb nocions autoritàries. Encara més, penso que només podem avançar cap a aquella direcció, si la creació del coneixement lliure forma part d’una economia de béns comuns que inclou béns materials essencials.

Mentrestant, penso que és oportú divulgar sobre el coneixement i l’actualitat política per canviar consciències i impulsar transformacions socials reals pel que fa al mode de producció i al sistema polític. Som-hi, anem per feina...