Apocrifografies

Un projecte lletraferit

En un escrit anterior exposava les dinàmiques manipuladores en l’ús de paraules. L’objectiu principal d’aquest assaig és aprofundir en l’anàlisi de la tergiversació dels significats. Us presento, doncs, un escrit modern, progressista i innovador, que crearà segurament moltes oportunitats per fomentar la prosperitat en un entorn altament competitiu. Sona bé, oi? Si no teniu la competència d’entendre el contingut correctament, no soc jo, naturalment, qui és responsable dels malentesos.

Vaig explicar que els discursos manipuladors busquen aplicar paraules d’una manera que canviï les seves definicions, desconnectant-les dels significats comuns que es troben en els diccionaris i les enciclopèdies. Aquesta pràctica persegueix la meta d’establir una cultura comunicativa sofista que reemplaci el marc de referència comú per l’autoritarisme dels relats. La conseqüència nefasta és que els conceptes teòrics i pràctics es banalitzen i desvirtuen, mentre que adquireixen protagonisme les persones que dominen l’art de la persuasió argumentativa, independentment de la veracitat dels discursos. En resum, la comunicació es desconnecta sempre més de la realitat objectiva.

Per una banda, podem observar un negacionisme irracional, quan persones creients de tota mena de teories alternatives qüestionin el coneixement científic, és a dir, els fets físics de la realitat, com ara l’existència de patògens microscòpics o la forma del nostre planeta. Per l’altra banda, conceptes abstractes adquireixen una ambigüitat, que facilita una confusió comunicativa en la població. La falta de concreció en les definicions fa que els participants d’un debat es refereixen a concepcions diferents.

En l’àmbit comercial, la resignificació de conceptes es pot exemplificar amb l’ús del mot «natural» en el màrqueting. El context d’aquesta dinàmica és l’interès general per una alimentació saludable. Òbviament, és innegable que el consum de queviures té efectes fisiològics positius i negatius. A mesura que la recerca científica porta llum als processos metabòlics i el funcionament dels nostres cossos en general, avaluem i reavaluem els perfils d’aliments diversos. Convé destacar que el coneixement científic té els seus límits, i, per la complexitat d’aquestes dinàmiques, a vegades és necessari rectificar alguna afirmació concreta anterior, quan estudis més recents aportin evidències noves. De fet, aquesta dinàmica d’autocorrecció fa que el mètode científic sigui la millor manera de crear coneixement summament fiable. Ara bé, el problema és que la informació disponible, ja sigui científica, ja sigui ideològica, és abundant i una persona poc experta en la matèria té grans dificultats en filtrar les afirmacions fiables dels relats erronis. En general, aquest dèficit en les habilitats de processar la informació correspon a la manca de coneixement sobre la ciència.

En aquest sentit, podem observar la manipulació psicològica que es fa servir en el màrqueting quant a l’ús de les paraules. Concretament, es fa servir el mot «natural» d’una manera que signifiqui quelcom saludable. Si considerem l’entrada del diccionari, hem de remarcar que la paraula es refereix quelcom relatiu a la natura o una cosa realitzada sense intervenció de l’home. Realment, tot allò que podem trobar en la natura és veritablement saludable? És clar que no, una evidència empírica d’això és una intoxicació alimentària qualsevol, bé a causa d’una planta altament tòxica, bé en conseqüència a una ingesta d’una altra que és innòcua en dosis normals, però perjudicial en quantitats grans. Per què, doncs, aquesta tergiversació conceptual?

Clarament, hem de buscar la resposta en la dinàmica tòxica del màrqueting: no hi importen els fets, a saber, el coneixement fiable, sinó que es tracta de vendre un producte. Hi ha nombrosos exemples de productes perjudicials per a la salut de les persones o que contaminen el medi ambient. Encara més, s’ha demostrat com empreses difonien conscientment desinformació per beneficiar-se amb la credulitat dels consumidors, com ara en la indústria del tabac o en la de combustibles fòssils.

No obstant això, el context discursiu de la paraula «natural» s’estén més enllà de l’ús comercial. El significat connecta amb uns plantejaments ideològics que ofereixen interpretacions alternatives a la comprensió científica dels processos naturals. Quant a l’àmbit sanitari, s’hi intervenen les proposicions diverses de les medicines alternatives. No vull elaborar massa la meva denúncia d’aquestes aproximacions pseudocientífiques o anticientífiques, atès que seria necessari dedicar-hi un escrit extens. Només vull destacar el fet que la medicina moderna es basa en el coneixement científic, i que qualsevol proposició alternativa pot arribar a formar-hi part, quan s’hagi demostrat empíricament l’eficàcia del tractament en qüestió. En aquest context de la realitat fisiològica, es poden trobar disbarats, que són pràcticament relats religiosos, com també afirmacions més subtils, com ara aquelles que insinuen que les coses naturals són saludables d’una manera inherent. En realitat, totes les substàncies provenen de la natura i la qüestió qualitativa al fons és quant al processament que l’home hagi fet per elaborar el producte final. No hi ha dubte que alguns productes ultraprocessats siguin perjudicials per a la salut, tal com ho demostren estudis científics. El problema és la generalització d’aquesta informació i la banalització de la intervenció tecnològica de l’home. De fet, coure aliments és una intervenció tecnològica que impulsa reaccions químiques diverses. Com és que la química provoqui tant de rebuig?

La química no és altra cosa que investigar la natura d’una manera científica i utilitzar-hi la terminologia tècnica corresponent. Algunes ideologies han creat una dicotomia errònia quant als productes naturals i químics. Es tracta de la mateixa realitat, però la interpretació, és a dir, el domini cognitiu que s’empra per referir-se a ella, varia segons la persona que fa servir la paraula. El plantejament científic a l’afer constata que un aliment és saludable o no, quan la medicina moderna ho afirmi fiablement. En canvi, la doctrina naturista condemna la modificació humana dels queviures.

Atès que hi ha moltes persones que simpatitzen amb les idees que critiquen la tecnologia moderna, o s’adhereixen a la ideologia naturista, les empreses comercialitzadores de productes alimentàries han aprofitat la credulitat d’aquest públic. Impulsen campanyes de màrqueting amb les afirmacions que un producte qualsevol que contengui ingredients naturals sigui saludable, encara que hi faltin els estudis científics per demostrar que això sigui així. La conseqüència és que el terme s’ha convertit en un lema publicitari. Encara més, les empreses que s’especialitzen en aquell mercat de consum saludable, retroalimenten la dinàmica, comercialitzant sempre més productes que fan referències a plantejaments ideològiques de moda, com ara l’aiurveda o la dieta macrobiòtica. Em sembla incoherent, que les persones critiquin l’ús de la tecnologia amb l’argument que les empreses comercialitzen els seus productes sense miraments ètics quant a la salut de les persones, mentre fan alhora negoci amb la comercialització dels productes propis sense miraments ètics quant a la verificabilitat de la informació que proveeixen. Penso que seria més adient reflexionar sobre la dinàmica corresponent, com la competició capitalista per atreure clients potencia la creació de consumidors que tenen poca consciència de la realitat dels productes.

De manera paral·lela, es pot observar la banalització de la comunicació en l’àmbit polític. Els discursos sofistes abundants han normalitzat l’ús d’expressions ambigües en la cultura comunicativa. Així, doncs, es fan servir moltes paraules d’una manera poc específica, perquè puguin provocar interpretacions diverses. En aquesta dinàmica de promeses electoralistes, no importen les proposicions concretes. Encara més, els significats dels mots degeneren i la comunicació es redueix a lemes publicitaris sense contingut real. Presento algunes de les paraules buides i les qüestiono o comento oportunament:

  • Prosperitat: Què prospera? Per a qui?
  • Progrés: Què progressa? Això significa realment un avanç civilitzatori?
  • Oportunitats: Com són? Per a qui s’ofereixen? Com es justifica la selecció?
  • Innovació: Això és sempre desitjable, com ara quan es tracta d’inventar noves maneres d’abusar, d’explotar o de contaminar?
  • Competència: Em sembla que l’ésser humà ha esdevingut molt competent en la violació dels drets humans, l’explotació laboral i la destrucció del seu hàbitat.
  • Modern: Sense dubte, l’ús imprudent d’algunes tecnologies modernes ha causat una emergència mediambiental i civilitzatòria.
  • Responsable: Això diuen, mentre la irresponsabilitat de l’elit política i empresarial és més aviat la norma. És clar que rebutgen la responsabilitat pròpia sempre que sigui oportú.
  • Competitivitat: Com si la superioritat en l’eficiència econòmica signifiqués automàticament una millora civilitzatòria. Per què els governs no volen competir en virtuts realment importants? Qui garanteix primer una subsistència per a tothom d’una manera incondicional? Qui supera la corrupció institucional i empresarial? Qui és més transparent en les seves gestions polítiques? Qui protegeix millor el medi ambient?

    Així les coses, podem veure que la comunicació política és sovint buit de continguts tangibles. Encara més, no es compleixen les promeses i les excuses abunden. Com si això no fos ja una realitat política prou trista, el llenguatge empobrit potencia la crisi social, atès que moltes persones ni tan sols noten, que els debats són improductius i una competició discursiva tòxica. Les xarxes socials s’omplen de simplificacions en forma de mems i la desinformació prospera per falta de pensament analític i crític.

    Comptat i debatut, podem preguntar-nos si la democràcia representativa ens serveix per a alguna cosa, si els polítics responsables es comporten de la manera descrita i fan ús de la manipulació comunicativa per mantenir-se al poder i beneficiar-se. Bé, això podria ser el tema d’un altre escrit, en el qual es reflexionés sobre les deficiències democràtiques de les institucions o altres qüestions polítiques rellevants, de manera que em limito en aquest context a les observacions comunicatives. En una altra publicació, penso exposar la qüestió dels discursos manipulatius i l’ús de metàfores i al·legories. Pot ser que no sigui competent, ni innovador, però intentaré expressar-me clarament.

Atès que la comunicació eficaç és de màxima importància per a la transformació social, aprofundiré en algunes nocions lingüístiques que ja vaig introduir en uns escrits anteriors, com ara en les reflexions sobre la comunicació del coneixement, el multivers discursiu i la manipulació comunicativa en l’àmbit polític. Oferiré una introducció teòrica quant a la rellevància de la lingüística cognitiva en l’assumpte i detallaré l’afer amb alguns exemples clarificadors. L’objectiu d’aquest assaig no és presentar una examinació exhaustiva de l’assumpte, sinó que introduir la meva visió quant a una aproximació crítica i transformadora a la cultura comunicativa. Penso elaborar l’afer en uns escrits vinents.

Per començar, convé explicar que la lingüística cognitiva és una aproximació molt útil per a la comprensió de la comunicació pel fet que procura investigar la interdependència entre el processament cognitiu general i el llenguatge. Es tracta, doncs, integrar i cohesionar enfocaments diferents de l’anàlisi lingüística, com ara demostrant la unió de la semàntica i la sintaxi. Cal insistir que l’estudi del significat és rellevant per a l’anàlisi de fenòmens psicològics diversos, cosa que repercuteix en les dinàmiques socials corresponents. Així, doncs, penso que la investigació del processament cognitiu i de la condició humana requereix una contemplació veritablement pluridisciplinària. En conseqüència, considero que la incorporació de les nocions teòriques oportunes pot ajudar a millorar la nostra comprensió de la comunicació i facilitar la creació d’unes proposicions pràctiques per a la transformació social.

Ara bé, s’ha de tenir en compte que la comunicació transformadora és una activitat ambigua. En general, es refereix a una modificació intencionada de l’entorn sociocultural i del llenguatge. De manera paral·lela, hi ha una dinàmica evolutiva del llenguatge que es produeix d’una manera inconscient, cosa que té a veure amb uns canvis socials i culturals que modifiquen l’ús del llenguatge i els significats d’algunes paraules. Segons el plantejament que s’hi apliqui, l’activitat transformadora pot manifestar-se d’una manera emancipadora o manipulativa. Pel que fa al primer cas, proposo una aproximació en la qual la comunicació procuri facilitar coneixements als individus perquè puguin potenciar el pensament crític i analític, a saber, millorar l’habilitat de processar la informació. Quant al segon cas, val la pena dir que la manipulació forma part de la cultura comunicativa en àmbits diferents, cosa que té conseqüències nefastes per a la societat. Concretament, convé destacar el màrqueting comercial, ja que influeix en els hàbits consumidors, com també la comunicació política, ja que molts dirigents polítics modifiquen les conductes de la ciutadania amb l’ús manipulatiu de les paraules. És per aquesta raó que vull explicar els detalls lingüístics d’aquestes dinàmiques ruïnoses, perquè puguem emprendre mesures comunicatives per destapar la manipulació i influir en la cultura comunicativa d’una manera positiva.

Per començar, la idea central és entendre les imperfeccions de la comunicació. En general, cal recordar que el contingut informatiu d’un acte comunicatiu no és sempre el mateix per a l’emissor que per al receptor. En altres termes, quan emprem paraules per referir nos a fenòmens diversos i les transmetem a una altra persona, el processament cognitiu per part de l’emissor no és idèntic amb el tractament per part del receptor. El significat de l’oració conté sempre un bagatge conceptual que correspon a les experiències i els coneixements individuals, per la qual cosa hi intervé el punt de vista particular. És per això que existeixen escenes cognitives diferents de la mateixa realitat. En conseqüència, és imprescindible tenir en compte la perspectivització quan es faci una anàlisi semàntica i pragmàtica d’un acte comunicatiu. Les nocions de «veritat» i «falsedat» depenen de la construcció subjectiva, atès que no hi ha una correspondència perfecta entre els símbols, és a dir, els significants, i els fenòmens de la realitat, que són els significats de les paraules. Quant a la noció epistemològica de la veritat, és també important distingir la veritat objectiva, que representa el coneixement científic, de la veritat subjectiva com a construcció cognitiva.

Un altre concepte lingüístic important en el context del bagatge conceptual, o sigui, del domini cognitiu, és la jerarquia taxonòmica*. Les paraules existeixen sovint en un ordre referencial de fenòmens. Per il·lustrar la concepció, podem considerar la jerarquia següent, en la qual es veu la concreció taxonòmica progressiva:

Entitat > entitat física > objecte físic > totalitat > artefacte > instrument > eina > estri per escriure > ploma (estilogràfica)

*Les jerarquies taxonòmiques d’aquest escrit provenen del projecte Wordnet. Les traduccions són meves.

Ara bé, en molts casos, l’ordenació conceptual no significa que hi hagi problemes greus quant a la interpretació. En aquest exemple, hi podria haver una confusió amb l’altre significat de la «ploma», paraula que pot referir-se també a l’estructura de ceratines de la pell dels ocells, però, en la comunicació habitual, el context semàntic o pragmàtic en l’acte comunicatiu resol aquesta mena d’ambigüitats. D’altra banda, convé remarcar que l’expressió en la llengua catalana manté la relació amb un fet històric: abans de l’invent de l’eina moderna es feien servir plomes d’ànec per escriure amb tinta. La definició de l’expressió és decisiu per a la comprensió i el context cultural influeix clarament en la interpretació de l’oració. Contemplem, doncs, la frase següent:

Vaig escriure una carta amb una ploma.

Quant al processament cognitiu de l’oració, el receptor construeix una escena de la realitat descrita. En aquest cas, una persona que vivia entre el segle VI i el segle XIX interpretaria que es tractés d’una ploma d’ànec, ja que va ser un estri d’escriptura habitual de l’època. En canvi, és poc comú en l’actualitat que algú en faci servir una, atès que la ploma estilogràfica moderna ha reemplaçat l’eina anterior, cosa per la qual una persona de l’època actual s’imagina un escenari diferent. La jerarquia taxonòmica alternativa és la següent i presenta només una diferència en la concreció de l’estri per escriure:

Entitat > entitat física > objecte físic > totalitat > artefacte > instrument > eina > estri per escriure > ploma (d’ànec)

En conseqüència, convé subratllar que el context cultural i el coneixement que en té el receptor determina la interpretació del missatge. Encara més, cal destacar també que el coneixement requerit per processar el significat i construir l’escena de la realitat s’estén a la jerarquia taxonòmica, ja que es tracta del bagatge conceptual que es relaciona amb l’acte comunicatiu. Així, doncs, hem de saber també què és l’escriptura o què són els materials emprats comuns. Considerem un altre exemple per anar elaborant el procés cognitiu en la comunicació:

Entitat > entitat abstracta > comunicació > comunicació escrita > escriptura > assaig

En aquest cas, es troba una diferència essencial en una categoria més alta de la jerarquia: es tracta d’una entitat abstracta. Ja no ens referim a algun objecte físic de la realitat, sinó que estem descrivint el resultat abstracte d’un esdeveniment. Òbviament, l’assaig es manifesta en una forma física, com ara en una revista o en un llibre, però la paraula «assaig» es refereix a la creació literària sense concretar-ne la publicació. En un altre ordre de funcions, no és necessari concretar la manera com s’ha realitzat la producció de la composició:

Vaig escriure un assaig sobre la comunicació transformadora i la vaig publicar en un blog.

Si l’acte comunicatiu no s’enfoqués en la publicació del contingut, sinó en el procés de la creació, seria rellevant detallar l’esdeveniment:

Primer, vaig fer un esborrany de les idees principals de l’assaig, anotant-les amb una ploma en una llibreta. Després vaig elaborar el contingut amb LibreOffice.

Es veu, doncs, que l’objectiu de l’acte comunicatiu determina com construïm una narració. Ara bé, és important recordar que un acte comunicatiu combina referències conceptuals diferents i el relat presenta un punt de vista focalitzant aspectes diferents de l’escena mitjançant la construcció semàntica i gramatical. Quant a la rellevància d’aquestes consideracions per a la comunicació transformadora, el punt més important és que es pot modificar de manera contextual el processament cognitiu dels continguts informatius quan es tracta de fenòmens abstractes. D’aquesta manera, la contextualització semàntica en l’acte comunicatiu pot insinuar les conclusions desitjades en els receptors del missatge, quan s’enfoquen els detalls corresponents, és a dir, el context és un element determinant per construir la coherència del relat. La conseqüència d’una comunicació manipuladora pot ser que el significat d’una paraula canviï mitjançant la contextualització discursiva.

La tergiversació de conceptes és força comú en l’àmbit polític. Es pot observar sovint un ús inadequat de referències a fenòmens abstractes, com ara a ideologies i altres concepcions teòriques. N’és un exemple clar, com es fa servir la paraula «llibertat» en alguns relats. Atès que el concepte de «ser lliure» és poc concret i requereix en la pràctica la consideració de l’ordre social en qüestió, el significat pot ser interpretat de maneres diferents. Encara més, l’ús ambigu desconnecta el significat de la realitat social i serveix per modificar els anhels i les conductes dels receptors, és a dir, el relat marca l’ordre social desitjat: la llibertat significa exactament allò que l’emissor desitgi que signifiqui. Es manipula al nivell de la definició del concepte.

Quant a la modificació del significat, un altre exemple interessant és la paraula «feixisme». El marc teòric enciclopèdic i la definició del diccionari aporten el coneixement que serveix per a la construcció de l’escena conceptual. El DIEC resumeix el feixisme així:

«m. [LC] [HIH] [PO] Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social.»

Convé remarcar que en altres definicions, com ara en el diccionari de referència de la llengua anglesa, Oxford Advanced Learner’s Dictionary, es destaca la rellevància de l’espectre polític:

«an extreme right-wing political system or attitude that is in favour of strong central government, aggressively promoting your own country or race above others, and that does not allow any opposition»

Quan es fan referències a conductes feixistes, se suposa que la persona formi part del moviment en qüestió. Ara bé, el coneixement enciclopèdic elabora el context ideològic per caracteritzar més detalladament el moviment en qüestió, diferenciant-lo d’altres moviments. La manipulació comunicativa succeeix en aquell nivell ideològic, en el qual s’acostumen a tergiversar sovint els marcs teòrics. Una conseqüència nefasta d’aquesta deriva terminològica és la banalització del significat i la confusió en els debats polítics. A tall d’exemple, l’acusació d’antisemitisme d’una manera inadequada, com ara quan s’aplica a una persona que critica el sionisme o l’estat d’Israel, no serveix per contradir la discriminació racista, sinó que contribueix a la pèrdua de la cohesió del significat. En efecte, el fet de denunciar la vulneració de drets humans per part de l’estat d’Israel no té res a veure amb l’antisemitisme, sinó amb el crim en qüestió.

De manera paral·lela, denominar un acte violent d’algun activista polític com a conducta feixista, pot crear confusió quant als conceptes subjacents, per exemple, quan comentaristes denuncien el feixisme suposat de l’antifeixisme. En realitat, la cosa que denuncien és la violència o la conducta autoritària indesitjada dels activistes del moviment antifeixista. Convé remarcar que sovint es fa una crítica d’aquestes característiques perquè s’intenta defensar el moviment feixista o perquè convingui criticar un adversari polític de l’esquerra. Ara bé, és perfectament comprensible que es vulgui debatre el plantejament operatiu de l’activisme antifeixista, però la banalització del feixisme és segurament contraproduent per a la resolució d’un conflicte social important i pot tenir unes conseqüències nefastes perquè la confusió pot contribuir a l’enfortiment del moviment feixista. No oblidem que l’objectiu del moviment feixista és construir un ordre social totalitari, cosa que no és la meta del moviment antifeixista, que intenta simplement evitar l’avanç feixista. Com a mostra de la falta de coherència del relat, podem contemplar la qüestió següent: els llibres d’història recorden els actes violents de la Segona Guerra Mundial per aturar els nazis com a feixisme?

Val la pena dir, que en el context d’aquest escrit, no és rellevant posicionar-me quant a la violència legítima o no legítima, sinó que es tracta de reflexionar sobre els debats polítics.

Com a referència addicional, voldria fer esment específic de la tergiversació teòrica en el context de l’espectre polític, sobretot quan s’equiparen els extrems de l’esquerra i de la dreta. Aquesta mena de manipulació només serveix per allunyar el debat dels conceptes subjacents i els problemes socials rellevants. De fet, les expressions polítiques «esquerra» i «dreta» ja són tan ambigües, que són poc aptes per facilitar una comprensió comuna de l’orientació ideològica concreta d’alguna entitat en qüestió. Es tracta d’una competició comunicativa, en la qual els moviments diversos i les entitats diferents intenten establir la definició correcta. A tall d’exemple, mentre que el partit socialista continua autodenominant-se d’esquerres, gairebé tota la resta de les entitats de l’esquerra rebutja la categorització per la falta de valors compartits i l’escassetat de plantejaments polítics comuns. No obstant això, una bona part de la societat continua creient que ser d’esquerra significa allò que diu el partit socialista, i a la dreta convé posar-los al mateix sac amb les entitats i moviments que denominen oportunament extremistes i terroristes. El debat polític ha esdevingut tan vulgar, que s’ha normalitzat la tergiversació conceptual. Així, doncs, qualsevol plantejament marxista s’equipara amb un estat estalinista històric que s’allunyava de les teories comunistes originals. Altrament, es considera com equivalent algun projecte socialista contemporani amb el plantejament de Corea del Nord. En aquest ambient polític tòxic ja no importen les definicions conceptuals, ni els fets històrics, ni els contextos particulars, sinó que es tracta de construir un relat favorable per guanyar votants i militants. La cultura comunicativa és realment esperpèntica. Resumint, la manipulació comunicativa pel que fa a les ideologies té a veure amb la tergiversació conceptual i el bagatge subjectiu que tenen els comunicadors.

El domini cognitiu tracta, doncs, del marc de referència conceptual i inclou tot el conjunt de coneixement en la definició d’una expressió. Quan ens referim al feixisme, per exemple, hem de saber també que significa el totalitarisme i tenir nocions de l’espectre polític. És a dir, la xarxa semàntica relaciona els conceptes rellevants. Entenem l’expressió només en la relació amb el context conceptual. Dit d’una altra manera, el perfil, és a dir, la paraula «feixisme», se superposa a la base conceptual i el conjunt és imprescindible per a la comprensió. Quan es modifica la base, canvia el perfil també.

Pel que fa a aquesta matriu de dominis, es fa servir també la perspectivització per contextualitzar les expressions oportunament. Així, doncs, el feixisme pot insinuar només una referència a un fenomen indesitjable com el totalitarisme. Per l’altra banda, l’expressió pot servir per matisar i concretar el context de l’espectre polític de l’afer en qüestió. En efecte, es focalitzen aspectes diferents en funció dels interessos comunicatius. Això és habitual en els actes comunicatius i es pot exemplificar la dinàmica amb el got que conté un líquid fins a la meitat.

Els optimistes diuen que el got és mig ple, mentre que els pessimistes diuen que el got és mig buit. Convé remarcar que els realistes, que coneixen la realitat científica, afirmen que hi ha un 50 % d’un líquid i un 50 % d’un gas en el recipient. Deixant de banda la veritat objectiva de l’assumpte, podem constatar que l’actitud del comunicador influeix en l’estructuració del contingut conceptual.

Quant als relats ideològics, convé considerar que la tergiversació conceptual, a part de la confusió en la definició de la paraula en qüestió, manipula la comprensió al nivell de la xarxa semàntica. Encara més, com ara en l’exemple del mot «feixisme», l’associació com a conducta violenta indesitjada simplifica el concepte i desvincula la definició del context polític específic. En conseqüència, la modificació de la interpretació afecta també el nivell més alt de la jerarquia taxonòmica: ja no es tracta d’un comportament vinculat a una ideologia ben definida, sinó que es tracta més aviat d’una avaluació moral poc concreta al nivell polític. Contemplem, doncs, les jerarquies taxonòmiques següents:

Entitat > entitat abstracta > característica psicològica > cognició > actitud > orientació com a conjunt integrat > orientació política / ideologia > feixisme

Entitat > entitat abstracta > característica psicològica > esdeveniment > activitat humana > pràctica > maltractament > persecució > opressió > «opressió feixista»*

Entitat > entitat abstracta > característica psicològica > esdeveniment > activitat humana > acció > agressió > violència > «violència feixista»*

*La concreció de l’activitat requereix la comprensió del concepte del feixisme en la xarxa semàntica.

Per una banda, es pot veure que totes tres expressions comparteixen la categoria «característica psicològica», observació que és interessant pel que fa a una anàlisi possible en relació amb la creació de prejudicis mitjançant la caracterització manipuladora. Per l’altra banda, l’ús adjectival es refereix a activitats humanes, ja sigui com a acció puntual, ja sigui com a pràctica habitual. En la pràctica, podem observar discursos polítics, en els quals es trivialitza la incoherència política quant al context ideològic. Quan algú denuncia accions antifeixistes categòricament com a activitats feixistes, s’està canviant el significat del concepte del «feixisme» i de l’antifeixisme. Cal fer esment específic del fet que l’antifeixisme és un moviment polític que comparteix l’actitud de ser contrari al feixisme, i la ideologia que serveix com a base per a la definició és el feixisme. No hi ha una altra ideologia particular comuna que les organitzacions i individus antifeixistes comparteixin. La conseqüència d’aquest embolic semàntic és que es crea confusió quant a l’espectre polític i les dinàmiques socials corresponents. Encara més, la categorització tergiversadora de persones diverses potencia els prejudicis i dificulta la comunicació sobre els fenòmens polítics rellevants.

Penso que l’àmbit de les ideologies és un tema conversacional complicat per la naturalesa abstracta i complexa de molts conceptes, i els conjunts de coneixement necessaris per a la definició d’expressions són sovint extensos. Els discursos acostumen a ser plens de caracteritzacions ideològiques i la comunicació tendeix a crear relats més aviat emocionals, en lloc de presentar descripcions conceptuals adequades. Atès que hi ha adversitats ideològiques diverses, la manipulació forma part de la cultura comunicativa d’una forma força generalitzada.

Per una banda, l’àmbit polític és massa complicat perquè totes persones vulguin formar-se una opinió ben informada dels moviments diversos i les ideologies corresponents. Per l’altra banda, la quantitat d’informació esbiaixada i falsa en circulació és enorme, i moltes persones no la processen d’una manera crítica perquè puguin veure més enllà de les conviccions ideològiques pròpies, de manera que els bagatges conceptuals individuals s’omplen de tergiversacions diverses. A més a més, existeix un altre problema rellevant quant als plantejaments polítics: els relats que prioritzen només les qüestions identitàries desvien sovint l’atenció dels problemes estructurals de la societat. Amb tot plegat, l’autoritarisme dels relats intenta redefinir conceptes teòrics, i la persuasió política abusa sovint de les concepcions identitàries.

Així les coses, convé remarcar que l’embolic conceptual ideològic té una connexió íntima amb les dinàmiques identitàries. Des de temps prehistòrics, la identificació col·lectiva ha jugat un paper important en l’organització civilitzatòria. Es podrien debatre molts aspectes positius i negatius d’aquesta mena de dinàmiques socials, però l’elaboració de l’assumpte requeriria una contextualització sociològica extensa, cosa per la qual m’he limitat a reflexionar sobre la dimensió del processament cognitiu de l’afer.

Un altre punt important és l’ús de recursos expressius especials, com ara de les metàfores i de les al·legories. Aquesta mena d’abstraccions són elements comuns en la comunicació i ofereixen una possibilitat per a la manipulació psicològica d’una manera molt subtil, cosa que es pot observar sovint en els mitjans de comunicació quan informen esbiaixadament d’esdeveniments. Una anàlisi de l’estil de les construccions dels relats és rellevant per a la discussió del processament cognitiu, però elaboraré l’afer en alguna reflexió vinent, en la qual reprendré el fil argumentatiu.

Encara més, em queda pendent aprofundir en la proposició d’una comunicació transformadora que pugui servir com a autodefensa de la tergiversació ideològica. De moment, publico aquesta introducció provisional al tema i espero que no l’hagi embolicat amb un excés tecnicismes incomprensibles.

En els països desenvolupats, la campanya de vacunació ha arribat a una estagnació progressiva, atès que hi destaca una falta de voluntat de vacunar-se per part de la població no vacunada. Així, doncs, gràcies a la protecció eficaç de les vacunes, la majoria dels casos greus de la malaltia ocorren summament en aquella resta negacionista o ignorant.

Es pot observar una quantitat considerable de comentaris perspicaços que remarquen que la selecció natural ens allibera d’aquelles persones. Certament, les persones vacunades presenten una probabilitat de supervivència superior. En canvi, les persones negacionistes poc «intel·ligents», o que són obedients a les autoritats de la banda equivocada, descobreixen eventualment el perill real del virus, en molts casos massa tard.

Què en podem deduir, d’aquest afer?

En primer lloc, convé destacar el cinisme fúnebre en l’actitud dels comentaristes que pensen que les persones amb deficiències en el processament de la informació no mereixen sobreviure.

En segon lloc, els responsables polítics intenten persuadir desesperadament les persones no vacunades a vacunar-se, ja sigui amb incentius, ja sigui amb mesures coercitives molt qüestionables.

En darrer lloc, es tracta d’un problema que representa la situació privilegiada dels països desenvolupats: països poc desenvolupats no tenen accés a les vacunes per qüestions socioeconòmiques. Sens dubte, la distribució desigual s’atribueix al disseny mercantilista de la campanya i l’egoisme dels governs occidentals.

Ara bé, és innegable que la desigualtat econòmica és la causa principal de la falta de vacunació, cosa que contrasta amb la falta de voluntat en la població negacionista occidental que podria optar privilegiadament per vacunar-se. En conseqüència, convé remarcar que la probabilitat de supervivència en la població occidental és superior, ja que els casos greus continuen produint-se d’una manera generalitzada en les regions pobres del món, és a dir, hi ha una selecció cultural amb un criteri socioeconòmic.

Se’m consideraria massa atrevit, si afirmés que la campanya de vacunació al nivell global es basa en una planificació política sociodarwinista? Els responsables polítics occidentals estan cometent un genocidi a foc lent? No podrien enfocar les mesures coercitives en les empreses perquè alliberin les patents i distribueixin les vacunes d’una manera justa, evitant així que les persones innocents morin?

He mantingut una rutina productiva per publicar un escrit setmanalment i he pogut gestionar-la més o menys satisfactòriament. He notat que hi havia una fluïdesa creativa i intentava anar millorant l’estil de les redaccions, cosa que és un objectiu personal en la meva rutina redactora. Ara bé, perseguint l’objectiu quantitatiu de mantenir un ritme de publicació, vaig descuidar la qualitat ortogràfica, gramatical i expressiva. Pel que fa a la revisió, faig servir l’eina LanguageTool, perquè em doni assistència en la correcció, però vaig descobrir que s’havia desconfigurat per alguna raó, cosa per la qual hi havia un munt d’errors ortogràfics i tipogràfics en els textos del blog. Desgraciadament, no havia fet la revisió manual prou atentament.

Al llarg del meu aprenentatge de llengües, he mantingut l’actitud que la revisió és una eina important per millorar eficaçment el domini lingüístic, atès que s’intenta detectar autocríticament els errors i es fa una recerca per conèixer l’ús correcte d’expressions diverses, cosa que inclou construccions gramaticals. Per una pressió artificial, vaig prestar més atenció a la quantitat del procés creatiu que a la qualitat lingüística. M’he adonat d’aquest error i, en conseqüència, he iniciat una fase de revisió a fons dels textos publicats. Després, reiniciaré amb una rutina nova perquè pugui dedicar-me d’una manera adequada a la revisió gramatical i expressiva. D’aquesta manera, podré aconseguir un domini millor d’alguns aspectes gramaticals que em causen dificultats. Paral·lelament, espero que progressi la meva versatilitat expressiva.

Quant a temes gramaticals rellevants, ja fa temps que em confonia l’ús de les preposicions «per» i «per a» davant infinitius. He aprofitat l’avinentesa per investigar l’assumpte i he descobert que es tracta efectivament d’un tema conflictiu en l’àmbit lingüístic. És a dir, la normativa no irrita només aprenents nouvinguts, sinó que l’ús correcte de les normes és també un misteri per a molts usuaris nadius. El problema té a veure amb la falta d’orientació clara en les recomanacions i amb l’ús divergent en la població. En definitiva, es tracta d’un fenomen que demostra que no es pot considerar que s’hagi aconseguit resoldre l’estandardització i la normalització del català d’una manera satisfactòria quant a aquest afer. Una altra qüestió problemàtica és l’ús dels verbs «ser» i «estar» en alguns casos. De moment, no tinc més remei que intentar interioritzar tant com pugui la normativa actual, però penso que seria saludable per a la llengua que s’hi facin modificacions oportunes.

La contextualització política de la crisi existencialista és un afer summament complex i la consideració d’alguns detalls importants serà l’objecte d’escrits futurs. En aquesta ocasió, n’oferiré una introducció amb referència al context de la crisi existencialista polifacètica. Hi aniré al gra de la qüestió, reflexionant sobre les motivacions existencials col·lectives.

Per començar, resumeixo les idees principals de les parts anteriors. Vaig descriure aspectes diferents de la crisi que anomeno existencialista amb la intenció que es pugui concebre la dimensió psicològica interna que neix de la condició humana i les circumstàncies culturals. De manera paral·lela, comentava algunes de les condicions econòmiques i polítiques que caracteritzen les dinàmiques socials corresponents, és a dir, constitueixen el rerefons sistèmic extern. Aquelles estructures socials marquen en gran part els dubtes existencials, als quals un individu dona prioritat dins de la jerarquia de les relacions de poder. A més a més, explicava que l’emancipació intel·lectual facilita un camí per afrontar la manipulació ideològica i mediàtica mitjançant el desenvolupament del pensament crític i autocrític, cosa que ajuda a entendre progressivament l’alienació i el context real de la crisi. Vaig comentar també el dogma econòmic que defineix el paradigma capitalista quant a l’aproximació a la crisi ecològica i social. El negacionisme de la realitat econòmica, en combinació amb una comprensió deficient de la situació, fa que alguns dels polítics responsables optin per mesures insuficients. Sovint les resolucions s’han d’adaptar als seus desitjos continuistes quant a l’ordre social i econòmic. En conseqüència, la crisi polifacètica engloba una dimensió política, en la qual no només falla la responsabilitat ciutadana per assumir canvis d’hàbits, sinó que també és força clar que les decisions institucionals són inadequades per donar resposta a l’emergència climàtica i social.

Per una banda, el problema és que no hi ha voluntat per resoldre la situació d’una manera apropiada, ja sigui en una societat amb un govern democràtic, ja sigui en una altra amb un govern autocràtic. Per l’altra banda, l’estat actual de les estructures i mecanismes democràtiques, si és que n’hi ha, presenta algunes deficiències greus quant a la capacitat d’impulsar canvis impopulars, però necessaris, atès que el suport electoral és imprescindible. Ara bé, és cert que pocs representants polítics actuals compleixen amb el seu programa electoral i la corrupció institucional fa que acabin representant interessos de l’elit econòmica, independentment de les coses que van prometre. No obstant això, l’engany funciona només fins als límits que accepten els seus votants. Malgrat que la manipulació comunicativa hagi funcionat bé per obtenir els vots necessaris per formar un govern, cal tenir en compte que hi ha partits que competeixen per al suport i que intenten incansablement persuadir la població perquè canviï d’opinió quant al vot. L’espectacle polític resultant és una competició argumentativa feroç, en la qual la realitat objectiva juga un paper secundari, a saber, els debats polítics es caracteritzen per una cultura comunicativa sofística. Aquesta deriva conductual en les dinàmiques polítiques, cosa que és resultat de l’estructura organitzativa i les relacions de poder, s’afegeix a la confusió que tenen les persones que volen resoldre les seves crisis existencials: iniciatives ideològiques diverses intenten persuadir-les que donin suport a una resolució determinada, ja sigui en forma d’un vot, ja sigui participant en activitats extraparlamentàries.

Ara bé, entenent la política com el conjunt d’activitats organitzatives de la societat, és important recordar que el marc teòric d’alguna ideologia determinada caracteritza l’aproximació pràctica als problemes socials i el relat que se’n fa. El plantejament polític i la interpretació de la situació pot correspondre en major o menor grau amb una anàlisi objectiva de la realitat. Desgraciadament, la tergiversació del coneixement científic i la manipulació discursiva per interessos personals i econòmics és una conducta força generalitzada, tant en l’àmbit institucional, com en l’entorn ciutadà. Convé subratllar que la democràcia significa que el poble intervé en la presa de decisions, i no vol dir pas que totes les opinions siguin igual de bones. De fet, observant el panorama polític, podem constatar que el negacionisme és present pertot arreu, cosa a la qual s’afegeix una corrupció institucional antidemocràtica. En lloc de ser una organització que faciliti extensament la participació ciutadana, la gran part de democràcies aparenten una influència ciutadana amb decisions que són superficials i cosmètiques en la pràctica. En canvi, l’espectacle polític perpetua les relacions de poder abusives de les estructures corruptes i sovint els mitjans de comunicació hi donen suport interessadament, facilitant la manipulació psicològica de la població i fomentant la reelecció de l’elit corrupta.

En el marc d’aquesta reflexió sobre la democràcia, cal insistir que la maduresa intel·lectual i els valors morals determinen els posicionaments polítics, cosa per la qual és decisiu avaluar oportunament els moviments corresponents i els representants polítics en els processos electorals. Pel que fa a la democràcia representativa, les institucions reflecteixen l’estat de l’electorat, i la corrupció i el dèficit democràtic hi existeixen perquè la ciutadania troba a faltar consciència sobre la problemàtica. Mentre que és cert que existeix el problema del control governamental de mitjans de comunicació i hi ha sovint biaixos ideològics en l’edició, cal remarcar que molts periodistes tenen una mancança de rigor i de pensament crític, igual que la ciutadania en general, perquè facin correctament la seva feina i ofereixin informació conforme a la veritat objectiva. El punt més important és que hi ha una elit política i econòmica que es manté al poder mitjançant la manipulació comunicativa i cultural, aconseguint el suport electoral amb falses promeses, mentides i la persuasió ideològica. En gran part, l’electorat assumeix un rol passiu en l’espectacle, donant suport incondicional al seu equip favorit.

La conseqüència nefasta d’aquesta dinàmica és que l’individu ja no és un subjecte actiu, qui intenti resoldre les causes dels seus problemes, sinó que el ciutadà ha esdevingut l’objecte de la manipulació emocional per part dels agents externs, perquè adeqüi la seva conducta als criteris ideològics. En realitat, les polítiques institucionals acostumen a millorar la situació existencial tan sols superficialment, deixant les causes estructurals del patiment intactes. Encara més, s’apliquen també altres mesures pacificadores i reconfortants per desviar l’atenció dels problemes en qüestió.

En resum, la crisi existencialista té manifestacions concretes diverses i uns moviments ideològics diferents competeixen per oferir les respostes als dubtes dels individus. Recordem que la qüestió que defineix la crisi és: per a què existim? Mentre que els plantejaments de les ideologies polítiques presenten alguna mena d’objectiu col·lectiu, el paradigma capitalista no ofereix cap visió significativa. Les proposicions polítiques neoliberals corresponents construeixen una narrativa al voltant d’una idea identitària que se centra sempre en l’economia: podem existir per a causes diverses dins alguns límits definits, però el compromís comú inqüestionable és mantenir en marxa el motor econòmic, és a dir, el mode de producció capitalista i l’ordre social corresponent. Tant en els plantejaments capitalistes, com en algunes aproximacions socialistes ingènues, hi ha una promesa estàndard que se sent sovint: creació de llocs de treball. Es repeteix sense matisar com un mantra i l’objectiu electoralista és estimular una reacció favorable de la ciutadania. Com que la subsistència dels desposseïts depèn efectivament de les ofertes de la minoria, que controla els mitjans de producció, és lògic que algun lloc de treball pugui resoldre temporalment alguna crisi existencial. Ara bé, això realment soluciona la crisi laboral en general? La plena ocupació, és a dir, l’equilibri de l’oferta i la demanda, és realment una qüestió que es resoldrà mitjançant la màgia del mercat? Encara més: un deure ciutadà és treballar perquè una elit corrupta continuï acumulant la riquesa?

La crisi existencialista és òbviament polifacètica i la proposició que existim per treballar pot difícilment ser una resposta conclusiva. Així i tot, és precisament això que ens volen fer creure els capitalistes.

El progrés tecnològic i civilitzatori ha transformat el món laboral d’una manera que hi ha potencialment una abundància dels recursos materials bàsics, però la distribució desigual de la riquesa i l’escassetat artificial fan que persisteixi la pobresa extrema. El sector primari, és a dir, l’agricultura, la ramaderia i la pesca, com també el sector secundari, la indústria, han augmentat enormement l’eficàcia de la producció, i resulta que el sector de serveis ha esdevingut l’àmbit de la majoria de les ocupacions. Encara més, una gran quantitat dels llocs de treball que s’hi generen són perjudicials per al medi ambient, cosa que és tot el contrari de les mesures que s’haurien d’aplicar per resoldre l’emergència climàtica. La distribució de l’esforç laboral és desequilibrat i injust, cosa que queda molt evident en la retribució minsa dels treballs essencials i la precarietat generalitzada, és a dir, l’explotació laboral és el modus operandi de la planificació econòmica. És d’aquesta manera que el paradigma capitalista no només impedeix que moltes persones trobin una vida digna i puguin dedicar-se més a assumptes més significatius, sinó que la dinàmica laboral resultant agreuja la crisi ecològica i social mitjançant la perpetuació d’un mode de producció insostenible. Existir per a l’economia abusiva és el dogma inqüestionable. En aquest marc capitalista, existir per a una vida digna i la protecció del medi ambient són, com a molt, consideracions secundàries.

L’absurditat de l’afer queda manifest en les dinàmiques tòxiques del mercat laboral extremament competitiu:

En una entrevista de treball qualsevol, s’acostuma a formular la pregunta: per què vol treballar per a l’empresa en qüestió? En la gran majoria de casos, el criteri de selecció és que el candidat hauria d’expressar un interès per les activitats empresarials, però no hauria de respondre que ho volgués fer perquè necessités els diners per subsistir. A saber, es nega la funció essencial del treball retribuït i les relacions de poder existents en el mercat laboral. La realitat quant a l’afer és que una gran part dels treballadors accepten una relació laboral i les condicions abusives només per als diners, malgrat que no els interessa gaire l’ocupació. No tinc molt clar si es tracta d’una farsa o d’una manifestació del negacionisme per part dels formadors en recursos humans. Penso que es tracta probablement d’una barreja macabra de les dues opcions.

De totes maneres, aquesta dinàmica serveix bàsicament per mantenir les relacions de poder abusives, ja que la submissió conductual del treballador és el resultat desitjat. En un altre ordre de funcions, convé destacar que s’impulsa la corrupció moral, atès que s’anima a mentir en les entrevistes de treball. Encara més, no crec que sigui productiu per a la resolució de la crisi existencialista que s’arreli una cultura en la qual s’amaga la realitat cruel del món laboral. Desgraciadament, les empreses reforcen aquesta dinàmica amb una manipulació psicològica que intenta persuadir els treballadors a estimar la seva professió, llevat que l’ocupació en qüestió sigui realment perjudicial per a la salut pròpia, per a la societat o per al medi ambient. En definitiva, si resultés que el treballador arribés a gaudir de l’explotació laboral, es tractaria d’una manifestació subtil de la síndrome d’Estocolm. El negacionisme de la realitat nociva del món laboral queda manifest en les activitats recompensadores que impulsen les empreses: classes de ioga i cursos d’autoajuda per aguantar millor l’estrès, a saber, el patiment de l’explotació. No penso pas que amagar els símptomes sigui una estratègia oportuna per guarir un malalt.

Ara bé, per molt que analitzem la realitat del mercat laboral i del paradigma capitalista, no obtindrem mai una resposta clara a la pregunta rellevant: per (a) què existim? Des d’un punt de vista materialista i científic, no hi ha una resolució objectiva. La vida humana és allò que cada individu decideix per a què servirà i el plantejament pot canviar al llarg de la vida. La qüestió més important és, doncs, determinar el marc de referència de la societat, atès que només en casos aïllats sigui possible o desitjable una vida completament solitària i independent. Quan considerem la cohesió social, cal fer una especial referència als deures i les responsabilitats dels ciutadans. En qualsevol cultura existeix alguna mena d’organització política per gestionar els afers públics. En les civilitzacions més complexes és necessari crear un marc legal elaborat i unes institucions per facilitar la gestió adequada de l’ordre moral i social. Observant l’estat actual de la civilització planetària, és difícil no veure una manca esperpèntica de responsabilitats d’una manera generalitzada, mentre que els deures ciutadans són en alguns casos realment indignants pel que fa a la desigualtat i la injustícia social. En resum, es pot considerar que les normatives actuals són en gran part inadequades per garantir una vida digna per a tothom i molts dels relats conservadors se centren en la protecció d’aquest ordre social injust o en l’impuls de polítiques retrògrades. Queda clar que no intenten conservar la vida, sinó uns reglaments elitistes o unes constitucions antiquades. En algunes parts del món, sobretot en alguns països de l’Amèrica del Sud, s’impulsen lleis que estableixen responsabilitats mediambientals més contundents. L’objectiu és protegir l’entorn natural com a bé comú de màxima importància, però aquesta mena d’iniciatives són marginals en el món occidental. Desgraciadament, es pot veure clarament que la llibertat empresarial capitalista correspon amb la destrucció massiva dels recursos naturals que constitueixen l’ecosistema, cosa que és de fet una qüestió vital per a l’existència de l’ésser humà. La consideració de la responsabilitat comunitària culmina en l’emergència climàtica: o bé hi ha un esforç per als béns comuns, o bé la irresponsabilitat egoista condueix a un col·lapse civilitzatori.

D’una manera definitiva, el «perquè» i el «per a què» ja són unes qüestions de supervivència, és a dir, un afer existencial que no s’hauria d’ignorar. En conseqüència, podem contemplar la rellevància d’aquesta reflexió en relació amb el món laboral: per què i per a què treballem? Heu pensat en això més detalladament en alguna ocasió, per exemple quan els representants polítics fan les seves promeses habituals quant a la creació de llocs de treball, o quan es difonen les taxes d’ocupació? El treball creat existeix realment per a la comunitat? Al nivell individual, la teva professió és essencial per a les necessitats bàsiques de la societat i té una utilitat pública inqüestionable?

Quant a la funció essencial del treball, podem constatar que hi ha treballs imprescindibles per a la societat, com ara la producció i distribució alimentària, els serveis sanitaris o la infraestructura energètica. No obstant això, existeix potencialment una llarga llista d’ocupacions que aporten només un confort existencial per a una part privilegiada de la societat. El dogma econòmic protegeix aquells llocs de treball com si fossin imprescindibles, mentre que són en realitat una pèrdua de temps en alguns casos, o fomenten simplement un imperi capitalista hedonista i decadent. Les dades demostren que el consumisme és insostenible pel que fa a l’ús dels recursos naturals en l’ordre econòmic actual, cosa que indica també el Dia de l’Excés de la Terra. Amb tot i això, molts representants polítics no volen abandonar el plantejament del creixement econòmic irracional. Una fal·làcia comuna és especular amb el progrés: es basen els càlculs transformadors en unes tecnologies futures i un extractivisme continuista, l’assoliment dels quals depèn en gran part d’unes circumstàncies socials summament incertes quan els plans són a llarg termini. Bé, he de dir que no em sorprèn aquest plantejament, atès que els jocs d’atzar formen part de moltes professions i són un entreteniment lúdic bastant popular. Arriscar uns recursos financers és una cosa, però apostar l’hàbitat que compartim és simplement irresponsable. Quines són les probabilitats que ens sortirem d’aquesta crisi ecològica i social?

Pot ser que t’hagi fet pensar en la teva professió, qüestionant la seva utilitat, i vull deixar clar que no volia fer-te sentir un inútil, perquè penso que no ho ets. La teva vàlua no es mesura a partir de la teva productivitat, és a dir, la mercantilització de les teves activitats. El fet que alguna ocupació pugui ser prescindible, o ho sigui necessàriament per qüestions mediambientals, no ha de significar que la teva vida s’acabi amb la destrucció d’aquells llocs de treball. La transició energètica i l’adaptació a una nova realitat econòmica vol dir que s’ha de reorganitzar la societat i el món laboral. Tot és simplement una qüestió de planificar-ho d’una manera que tothom tingui la subsistència garantida i tingui accés a l’educació i a la formació. En la pràctica, una reorientació professional no seria un problema, sinó que podria ser una alternativa viable i convenient. Perquè la transició energètica tingui èxit, penso que és imprescindible destruir tan aviat com possible uns quants llocs de treball contaminants, i fer que els treballs essencials imprescindibles tinguin unes condicions laborals dignes, com ara augmentant considerablement les plantilles i els sous. Encara més, seria possible que repartíssim aquells treballs d’una manera més equitable, de manera que tots i totes treballarien menys, però garantint la subsistència i els serveis bàsics per a tothom.

En definitiva, convé reflexionar sobre la resistència als canvis que s’observa en els éssers humans, atès que només una transformació social profunda pot resoldre la crisi ecològica i política actual. Com a procés psicològic comú de la condició humana, podem constatar que el negacionisme hi juga un paper important. En general, el negacionisme és la decisió d’un individu de no acceptar la realitat perquè eviti una veritat incòmoda. Es tracta, doncs, d’un mecanisme de defensa contra idees i fets pertorbadors. Les creences religioses i les conviccions ideològiques en combinació amb els interessos personals són entre les motivacions i causes comunes que desencadenen la reacció psicològica negacionista. Penso que és oportú analitzar atentament aquesta mena de dogmatisme, cosa que insinuava per al context capitalista, i veurem que hi ha una relació amb les característiques religioses d’aquest culte del treball.

Per començar, és oportú aclarir que el negacionisme fa referència al rebuig de la realitat objectiva, la descripció de la qual és objecte de la investigació científica. Les afirmacions en l’àmbit del coneixement científic representen, doncs, la veritat objectiva, cosa que contrasta amb les realitats subjectives que neixen de les creences religioses i les conviccions ideològiques. Aquesta contradicció encadena una reacció adversa quan la realitat alternativa entra en conflicte amb els pensaments i sentiments preestablerts: l’ésser humà tendeix a preferir les idees i fets que concorden amb la seva visió individual del món. En canvi, la revisió crítica de les conviccions pròpies i els canvis d’opinió requereixen una ment oberta i una habilitat de qüestionar a si mateix, cosa que és resultat d’un procés emancipador en el qual es desenvolupa una actitud autocrítica. L’escepticisme i la voluntat de ser lliurepensador són prerequisit per tenir una ment crítica, però això no és suficient per evitar el negacionisme. Perquè l’escepticisme no sigui només un antiautoritarisme infantil, cal aplicar-hi un criteri metodològic: cal cultivar l’escepticisme científic. D’aquesta manera, els biaixos en relació amb la contradicció entre la realitat objectiva i les veritats subjectives esvaeixen progressivament i donen lloc a una habilitat de preferir la veritat objectiva, malgrat que això signifiqui canviar d’opinió sobre una qüestió.

El fenomen del negacionisme que acabo de resumir, correspon amb la concepció del dogmatisme, atès que un dogma es refereix a una idea sostinguda per una entitat d’autoritat i que no admet una rèplica. Habitualment, el terme s’aplica en un context col·lectiu, com ara d’una agrupació ideològica, sobretot d’una religiosa, però el mecanisme psicològic del dogmatisme per establir «allò que hom creu que és cert» i que «sembla bo» descriu perfectament el negacionisme al nivell individual. Els negacionistes «lliurepensadors» acostumen a referir-se també a autoritats externes que consideren més fiables que les afirmacions que estableixen les fonts científiques revisades i acceptades. Ara bé, els relats competitius i el paper que juguen les autoritats en les dinàmiques socials en relació amb el coneixement és un afer complicat. L’única possibilitat de sortir-se de relacions de poder abusives és emprendre un procés veritablement emancipador i desenvolupar el pensament autocrític esmentat, és a dir, l’escepticisme científic. Això significa que cal iniciar un aprenentatge extens que engloba nocions diverses, com ara la comprensió correcta del mètode científic o el coneixement sobre les nostres vulnerabilitats psicològiques en el context del processament de la informació.

Pot ser que la confrontació de Galileo Galilei amb el dogma eclesiàstic va ser l’esdeveniment històric més significant pel que fa al progrés de l’emancipació intel·lectual, atès que l’evidència empírica reproduïble de les observacions astronòmiques juga un paper important en l’afer. De tota manera, les obres de Galileo van obrir una nova època en la producció del coneixement científic per l’ús innovador de les matemàtiques i molts consideren que va ser l’impulsor més important de la ciència moderna. Curiosament, hi ha un paral·lelisme entre els negacionistes moderns: terraplanistes neguen els coneixements científics de les característiques geològiques del nostre planeta.

Quant al negacionisme modern en general, podem observar moviments diversos que neguen d’una manera o l’altra la realitat objectiva. Les iniciatives més preocupants de l’actualitat política són els negacionistes de l’emergència climàtica i de la pandèmia, atès que es tracta de problemes molt greus que necessiten una resolució urgent per evitar un col·lapse civilitzatori. Pel que fa a temes socials, destaquen les teories de conspiracions polítiques, cosa que sovint s’entrellaça temàticament amb les creences dels altres negacionistes. En un altre ordre coses, persisteixen els negacionistes de l’holocaust, atès que es tracta d’una desinformació establerta dins del moviment feixista. Aquesta mena de negacionisme d'esdeveniments històrics existeix amb referència a altres temes polítics, com ara el colonialisme. Doncs, podem veure que hi ha motivacions diferents darrere els moviments, com ara interessos econòmics o polítics, i es tracta d’iniciatives força heterogènies que acostumen a barrejar conceptes segons les circumstàncies. En el marc d’aquesta reflexió sobre el context capitalista de la crisi existencialista, voldria sumar-hi els negacionistes de la realitat del sistema econòmic.

Com ho vaig descriure en les parts anteriors, moltes persones mantenen unes creences mítiques sobre el funcionament del capitalisme. Destaca la fe en el comportament màgic del mercat que arregla problemes diversos amb l’omnipotència d’una entitat divina. En realitat, molts encanteris financers especulatius acostumen a causar mal, en lloc de resoldre les crisis, sobretot quan els interessos econòmics cerquen de perpetuar l’ordre social insostenible que origina els problemes en qüestió. Els mites del culte del treball contribueixen a l'ambient cultural en el qual massa pocs qüestionen profundament el funcionament de l’economia i la política. Les lletanies errònies del creixement infinit benefactor i del consumisme salvador mantenen en marxa ràpida un mode de producció que és destinat a fracassar perquè és insostenible. Davant la crisi actual, els responsables polítics llencen desesperadament recursos a la maquinària contaminadora i sacrifiquen treballadors per evitar l’apocalipsi que s’albira a l’horitzó. Per cert, el meu to irònic pot fer pensar que no sigui tan greu, però em refereixo literalment al fet que moren nens africans en mines de cobalt perquè tingueu els dispositius que us mostrin aquesta escriptura digital. Podria descriure altres exemples de sacrificis humans per interessos econòmics, però crec que ja heu copsat el tarannà de Mammó, el Déu que tot justifica, des de crims de guerra fins a l’ecocidi. La croada del dòlar i del petroli ha conquerit un imperi extens al servei d’una elit econòmica, que no pensa canviar els seus hàbits per al bé de la humanitat.

El negacionisme pel que fa al sistema econòmic és òbviament un problema polític greu, atès que estudis científics demostren la insostenibilitat de plantejaments diversos en el paradigma capitalista. No em refereixo a anàlisis ideològiques, sinó que observacions quant a l’economia real, és a dir, la gestió dels recursos del planeta, i l’impacte mediambiental i social perjudicial que tenen les dinàmiques actuals. Desgraciadament, molts responsables polítics mantenen el dogma de la infal·libilitat del capitalisme: no accepten que s’hagin de canviar les maneres de fer les coses. No és només una qüestió de deixar enrere un consumisme insostenible, sinó que es tracta de canviar el paradigma de les llibertats individuals il·limitades per un plantejament comunitari que se centra en la vida, i no pas en el profit. Òbviament, el disseny ètic de l’economia és un afer ideològic, i no podem pas esperar que acceptin sense més una aproximació alternativa, però, com a mínim, els capitalistes hi haurien de reconèixer les conseqüències nefastes de l’estructura econòmica subjacent, cosa que neguen a fer.

En relació amb aquest negacionisme econòmic, voldria aportar algunes observacions importants al debat.

Per començar, cal deixar clar que l’emergència climàtica obliga a emprendre una transformació econòmica estructural molt extensa si es vol minimitzar l’escalfament global i els efectes mediambientals i socials desastrosos. La transició energètica és una tasca enorme, que requereix una reducció dràstica de les emissions. Sabent que hi ha factors econòmics que tenen un impacte predominant, és imprescindible fer un plantejament dual, és a dir, començar la creació de les estructures alternatives i reduir les activitats que més impacte tenen. El problema amb la majoria de les proposicions per a la transformació és que especulen amb la resolució del problema amb tecnologies futures i la implementació impecable de les alternatives. A saber: la tecnologia màgica ens salvarà i no cal prendre mesures contundents en l’actualitat per reduir les emissions. Em sembla que es fa notar un pensament messiànic que es projecta a la tecnologia, cosa que desvia l’atenció de la responsabilitat humana. Això no em sorprèn en absolut, atès que la irresponsabilitat sembla ser la competència més valorada en l’àmbit polític institucional i és molt present en l’entorn empresarial, on la responsabilitat jurídica és bàsicament impersonal: l’empresa paga per a l’absolució i així es perdonen els pecats.

Com a interpretació de la situació, us ofereixo aquesta al·legoria de l’escenari: Hi ha un incendi fora de control, el qual destrossa progressivament el medi ambient. Hi ha una part de la població que revifa les flames amb les seves activitats diverses i l’equip de bombers és incapaç d’apagar el foc amb els recursos que té a l’abast. Els gestors de les mesures conclouen que cal millorar la infraestructura dels bombers, perquè puguin treballar d’una manera més eficaç. A més a més, convé formar més bombers perquè se sumin a l’equip. Calculen, doncs, que la força augmentarà progressivament i es podrà vèncer l’incendi en un moment determinat. Com que l’incendi continuarà destrossant el medi ambient, intenten determinar la millora òptima de l’equip, però és inevitable que hi hagi pèrdues. Ara bé, com és que no hagin contemplat oportunament les persones que revifen les flames? I si reduïssin aquelles activitats perjudicials? Encara millor, si apliquessin una combinació òptima de les dues mesures, veuríem com l’incendi quedaria sota control més de pressa i es podrien minimitzar millor les pèrdues. En canvi, els responsables polítics prefereixen tolerar les activitats perjudicials i fins i tot decideixen a posar-hi més recursos. Em sembla que actuen com si no fos casa seva que és en flames.

Quant a la realitat política en la gestió econòmica, podem veure alguns plantejaments molt qüestionables:

• Es creen llocs de treball en sectors que es consideren contribuents majoritaris a les emissions que causen l’escalfament global. • Es construeixen infraestructures noves en aquells sectors contaminants. • Es perpetua el model del turisme massificat com a motor econòmic, malgrat que la transportació sigui precisament un dels sectors més contaminants. • Es manté una gestió insostenible de les matèries primeres en un procés extractivista que en gasta més que és assumible a llarg termini amb el nivell de consum actual.

En definitiva, queda clar que es tracta d’aquelles activitats que s’haurien d’aturar o reduir considerablement a partir d’ara. En l’actualitat. Immediatament. Ja.

El problema és que els responsables polítics i empresarials no volen assumir la transformació econòmica oportuna. Hi ha una part que són negacionistes econòmics per ignorància, però estic força convençut que hi participen també uns psicòpates que no volen canviar perquè el futur planetari i comunitari els dona simplement igual. Ara bé, admiro la divulgació quant al negacionisme anticientífic en general, però no sento parlar gaire d’aquesta mena de sectarisme capitalista que ens arrossega cap als escenaris més dolents. Podem vèncer el dogma del paradigma econòmic abans que sigui massa tard?

La primera i segona part de la reflexió contextualitzaven la crisi existencialista i podem veure que l’assumpte té característiques diferents segons el grup social en qüestió, però hi ha també factors comuns que causen i condicionen la manifestació de la crisi. Per una banda, les relacions de poder i l’ordre social determinen les circumstàncies socioeconòmiques dels individus i les preocupacions existencials corresponents. Així, per exemple, un treballador precari afronta problemes materials diferents que un empresari benestant. Per l’altra banda, la condició humana comuna influeix en els comportaments i hi ha patrons psicològics que es poden observar en contextos diversos.

En un altre ordre de funcions, podem descriure la crisi existencialista en relació amb les dinàmiques socials de la civilització en general, és a saber, fent una anàlisi del sistema econòmic i polític subjacent i les iniciatives ideològiques, factors que caracteritzen l’entorn cultural. Entenem, doncs, que hi ha predisposicions cognitives i psicològiques que compartim com a punt de partida i que l’entorn cultural influeix també en la concreció de les conductes. Es tracta del debat sobre la qüestió com la naturalesa biològica de l’ésser humà i l’evolució sociocultural influeixen en els patrons de comportament. Ara bé, hi ha aproximacions científiques diferents i interpretacions filosòfiques vàries de l’afer i no hi ha un consens científic pel que fa a la proporció de la influència dels factors. No obstant això, és força clar que hi ha una combinació complexa de l’evolució biològica i sociocultural, i sembla que l’adaptació social i cultural afecti la vida dels humans d’una manera predominant. Atès que aquest context conceptual de l’assumpte té un abast enorme, reconec humilment que la meva reflexió només pot aportar-hi algunes observacions particulars i el meu interès especial és destacar la relació del sistema capitalista en les conductes. Encara més, vull deixar clar que no em refereixo estrictament al concepte filosòfic de l’existencialisme, atès que m’interessa incloure aspectes deterministes a l’anàlisi. Quan parlo de la crisi existencialista, em refereixo a la crisi de l’ésser humà en relació amb els problemes diversos que afronta en la seva existència, i com aquesta realitat interior combina amb la noció científica de la realitat objectiva de la condició humana. De tota manera, penso que és vàlid denominar-la existencialista, atès que el marc de referència de la crisi és la percepció individual del problema, és a dir, l’existència particular, i vull reconèixer clarament aquest procés subjectiu, perquè la introspecció i emancipació pugui formar part de la resolució.

Considero que les crisis existencials són una conseqüència de les circumstàncies materials i culturals en combinació amb la fragilitat psicològica que encara caracteritza l’Homo sapiens, que té una consciència força limitada. Els seus comportaments inconscients, i els instints en particular, es manifesten en dinàmiques socials diverses, atès que no és capaç de controlar tots els processos cognitius. Així, doncs, la voluntat i la gestió atenta de la ment són les habilitats més importants que pot desenvolupar cadascun amb la finalitat de resoldre la seva crisi personal. El procés emancipador corresponent no és fàcil i requereix temps, considerant que cal emprendre un aprenentatge extens i conscienciar-se de la manipulació externa que pot condicionar almenys algunes activitats voluntàries. És per aquesta raó que volia presentar alguns aspectes rellevants quant a la realitat opressiva del sistema capitalista i l’àmbit polític, pel fet que hi ha una domesticació sofisticada de les conductes de les persones. Molts dels hàbits consumistes són resultat d’aquella manipulació psicològica perversa. Així és que hem de denunciar les relacions de poder existents, perquè perpetuen un ordre social abusiu. Doncs, el capitalisme hi juga un paper important, ja que marca l’entorn de les adaptacions socioculturals.

Sense dubte, la crisi ecològica i social de l’actualitat demana com a necessari unes mesures que afecten el conjunt de la societat i un esforç comunitari i solidari és imprescindible a fi de salvar vides. En contra, l’egoisme pot impedir que un individu accepti els canvis d’hàbits requerits. El problema que afrontem és que els plantejaments egoistes són en major i menor grau força comuns en molts individus i, en conseqüència, són presents en les institucions. Una gran part dels representants polítics i sobretot la patronal actuen sovint amb motivacions egoistes, cosa que no és difícilment compatible amb el progrés comunitari. Convé remarcar que podem observar també pretensions altruistes que es desemmascaren com a interessos propis. És possible que es tracti de conductes inconscients i la persona és realment convençut que estigui actuant per al bé comú. En definitiva, la qüestió al fons és: com és allò que considerem un bé comú.

Al llarg de la història s’han desenvolupat marcs teòrics diferents en relació amb la qüestió comunitària, i la combinació particular dels fins i mitjans n’ha determinat l’aproximació pràctica. Alguns opten per oposar el capitalisme com a finalitat, altres el defensen feroçment. En qualsevol cas, alguns fan creure que els fins justifiquen sempre els mitjans. Els capitalistes reconeixen que la manipulació conductual és un mitjà inherent al seu sistema comercial? No és curiós que justifiquen incansablement la desigualtat social que neix de les dinàmiques estructurals de l’economia capitalista? Així les coses, sembla que accepten acríticament les injustícies socials perquè es mantingui l’ordre social, i els privilegis que hi són inherents, cosa que controlen conscientment o inconscientment.

Sobre el tema de l’egoisme, és certament oportú tenir en compte que el fenomen conductual és complex i els factors que hi influeixen van des de les predisposicions instintives a les adaptacions socioculturals, que s’investiguen amb enfocaments científics diferents. Hi ha, doncs, una combinació de les bases biològiques amb l’evolució dels comportaments adquirits, el plantejament teòric de la qual és objecte de la psicologia del desenvolupament. En el context presentat, reflexionava sobre la possibilitat que la promoció de l’individualisme i de la competició en la cultura capitalista pogués ser un factor que potenciï les actituds egoistes.

De totes maneres, l’entorn cultural i l’aprenentatge semblen ser uns elements importants, que contribueixen a produir ja sigui les conductes comunitàries, ja sigui els comportaments asocials. Convé remarcar que existeixen també dinàmiques comunitàries dolentes, cosa per la qual és necessari contextualitzar els processos diversos oportunament i deixar clar quina mena de comunitat es vol construir. És en aquest context que molts relats polítics acostumen a banalitzar l’assumpte, atès que les pretensions ètiques coincideixen sovint poc amb la realitat organitzativa. Encara més, les circumstàncies polítiques concretes poden fer que sigui difícil, o fins i tot impossible, de posar en pràctica els ideals morals. Els debats polítics presenten, doncs, una competició argumentativa respecte a les visions diferents quant a la finalitat i l’estratègia per arribar-hi. En alguns casos, els representants polítics amaguen les seves intencions, com ara l’extrema dreta, que persegueix ideològicament una finalitat supremacista, opressiva i genocida. En altres casos, la tergiversació discursiva intenta desviar l’atenció dels interessos econòmics personals dels representants, cosa que es pot detectar en les decisions polítiques que donin continuïtat a l’ordre socioeconòmic injust. Desgraciadament, la corrupció és un fenomen massa comú en les institucions, no només en les autocràtiques, sinó que també en les que pretenen ser democràtiques.

En general, podem constatar que l’egoisme és un element important de la crisi existencialista, atès que l’enfocament en la vida pròpia marginalitza els interessos solidaris i es desvirtuen les responsabilitats comunitàries. Penso que l’hedonisme és una manifestació de l’actitud egoista i el context capitalista potencia l’impacte mediambiental del comportament asocial en una vida centrada en el consumisme. En un altre ordre de coses, el supremacisme perverteix ideològicament les dinàmiques identitàries amb motiu d’establir una jerarquia comunitària abusiva. Considero que aquesta mena de priorització grupal, que pretén imposar una visió de la comunitat que vulnera els drets humans dels altres col·lectius, té una semblança amb l’actitud asocial de l’egoisme quant a la falta de respecte per als interessos comunitaris. La diferència és que l’entitat suprema no és l’individu, sinó que el grup d’individus escollit. Certament, les dinàmiques socials identitàries es diferencien dels comportaments egoistes, cosa que no és objecte d’aquesta observació: es tractava només de presentar una reflexió pel que fa a l’actitud existencial i com les persones es relacionen amb la societat.

En resum, penso que hi ha una correspondència clara dels dubtes existencials individuals amb l’actualitat política. Per una banda, l’ordre social i les relacions de poder són una realitat opressiva, cosa que fa que moltes persones han de centrar les seves vides en la supervivència i la gestió de la precarietat contínua. L’arrelament cultural del paradigma capitalista impulsa unes dinàmiques socials dolentes quant a les qüestions ètiques, atès que el disseny del sistema econòmic influeix d’una manera important en el comportament dels individus. Per l’altra banda, hi ha una contradicció entre el progrés civilitzatori comunitari i el plantejament egoista i avar dins el paradigma capitalista. Es pot observar un individualisme creixent que es basa en la competició, cosa per la qual les iniciatives comunitàries van rarament més enllà de nocions identitàries elitistes i els béns comuns queden al marge de les consideracions polítiques, o simplement hi juguen un paper secundari.

L’esforç comunitari ha estat la dinàmica determinant en les societats diverses al llarg de la història de l’ésser humà, i l’ordre social i l’organització política hi han aportat la cohesió perquè la comunitat sigui més o menys estable. Pobles, ciutats, països i imperis han col·lapsat per causes diverses i convé recordar que una societat complexa és summament vulnerable pel que fa a les dinàmiques desestabilitzadores. El context actual globalitzat presenta un escenari polític, en el qual uns plantejaments comunitaris diferents competeixen per l’hegemonia, i l’hedonisme egoista dificulta encara més el progrés cap a una civilització realment solidària i igualitària. La qüestió és: quines són les causes principals de les actituds egoistes i quina visió estratègica podem oferir amb la finalitat de resoldre la situació crítica de la civilització globalitzada, evitant un col·lapse eventual que s’albira a l’horitzó?

El tema de l’emergència climàtica és clarament el context més rellevant pel que fa a la cohesió dels esforços comunitaris, atès que tothom es veurà afectat en menor o major grau. Només els egoistes a partir d’una certa edat poden ignorar fàcilment l’assumpte, ja que els efectes nefastos no els arribaran a afectar tan greument com les generacions que viuran durant el progrés de l’escalfament i els desastres naturals i socials resultants. Qualsevol persona que tingui l’habilitat de processar correctament la informació, entendrà perfectament que es tracta d’una qüestió de supervivència col·lectiva. En canvi, podem observar que hi ha una part de la població que nega l’existència del problema, i una altra que tendeix a interpretar incorrectament l’anàlisi científica de la situació, com si no hi hagués clarament una emergència. En realitat, l’impacte progressiu pot desestabilitzar la infraestructura econòmica i política pels canvis radicals en les circumstàncies mediambientals i socials, conduint a un escenari d’un col·lapse civilitzatori generalitzat. Si això no és una crisi existencial, què és?

En definitiva, l’actualitat política ens presenta una situació crítica, en la qual es posa en evidència que la manera com una part de la població mundial afronta la vida és egocentrista, inherentment destructiva i simplement patètica. A saber, la forma de relacionar-se entre humans, el tracte d’altres espècies o el lligam amb el medi ambient en general és un desastre manifest per part d’alguns.

En aquesta reflexió s’han agrupat observacions sobre les conductes diverses de l’ésser humà i els contextos sistèmics de les dinàmiques socials, però no hi he volgut insinuar conclusions definitives quant a la condició humana. Concretament, no penso que una possible predisposició innata per a l’egoisme predomini el potencial social de la nostra espècie, atès que l’evolució sociocultural juga un paper important en la formació dels comportaments. Hi ha molts exemples positius de l’organització comunitària que demostren que l’altruisme, la solidaritat, la cooperació i la col·laboració poden ser els pilars vitals que sostinguin la societat. Tinc l’esperança que una transformació social oportuna pugui remeiar la deriva civilitzatòria i penso que una part important de la solució és analitzar oportunament l’alienació, cosa que caracteritza la crisi existencialista.

La introducció a la crisi existencialista en la primera part de la reflexió va presentar una part del context de la qüestió d’una manera resumida: el paradigma capitalista té algunes característiques religioses quant a la seva manifestació cultural i les dinàmiques socials associades incorporen una manera de funcionar opressiva quant a les relacions de poder i les estructures organitzatives. En conseqüència, continuaré amb l’anàlisi de l’alienació quant a l’home modern i les seves activitats econòmiques, intentant descriure adequadament la condició humana i la crisi motivacional.

El capitalisme com a culte i el consumisme com a manera de viure són certament només un aspecte de la crisi existencial de l’època moderna, atès que la formació dels plantejaments individuals quant a la vida correspon a una combinació de factors. Al llarg de la història de la humanitat, les religions influïen decisivament en les maneres diverses com les persones afrontaven la vida. La concepció eclesiàstica les dona un marc moral i una missió. Alternativament, filosofies i ideologies vàries han servit per a la mateixa funció i la participació en alguna agrupació fa sentir-se partícip d’una comunitat afina. En canvi, l’individualisme de l’època moderna és un fenomen especial dins d’aquestes dinàmiques modernes. Penso que és innegable que la il·lustració i l’alfabetització han impulsat un procés emancipador, cosa per la qual una quantitat creixent de persones es desvincula de moviments religiosos autoritaris. No obstant això, les ideologies laiques reemplacen aquells moviments i capten les persones per a causes diferents dins un marc moral diferent, i les manifestacions organitzatives poden presentar característiques autoritàries similars, si fos el cas que s’oposessin a iniciatives emancipadores. Sortosament, hi ha moviments laics i religiosos que se centren precisament en l’emancipació intel·lectual i impulsen la creació d’una societat lliure d’opressió. Ara bé, convé remarcar que ser suposadament un lliurepensador no significa automàticament que la persona faci un bon ús del raonament. Per exemple, el liberalisme estatunidenc és un moviment que engloba alguns corrents molt autoritaris, tot i que s’hi promou la llibertat individual. Alguns fan només una crítica de la propaganda governamental i presenten alhora la seva interpretació acrítica. En definitiva, penso que aquesta mena de dinàmica social pot acabar causant molt de mal polític, malgrat que el plantejament pugui semblar emancipador a primera vista, cosa que té a veure amb el menyspreu de responsabilitats comunitàries.

En aquest embolic de causes socials que competeixen per a l’arrelament cultural amb un marc moral, el capitalisme, com a mode de producció, té una aparença apolítica. El disseny econòmic se centra en la llibertat individual en forma del mercat, cosa per la qual el neoliberalisme és una aproximació política per gestionar l’economia capitalista. Tinc pocs dubtes que el plantejament estigui destinat a fracassar, com s’ha pogut comprovar en la crisi sanitària recent. De tota manera, la neutralitat ètica superficial del sistema capitalista sense regulació contrasta amb les dinàmiques socials interns que tenen clarament un marc moral: la llibertat econòmica individual preval sobre el dret dels altres individus de no patir dels efectes de l'exercici d’aquelles decisions individuals. Paral·lelament, podem observar ciutadans enfurismats sobre la campanya sanitària per controlar la pandèmia: reivindiquen el dret de decidir sobre els seus cossos. En realitat, el fet de no portar una mascareta o no vacunar-se significa el dret de decidir sobre les vides de les altres persones, és a dir, quan tenen llibertat d’infectar-les amb patògens mortals. La mateixa lògica marca els debats al voltant de la gestió de l’emergència climàtica o l’impacte mediambiental en general. El paradigma capitalista ha estat tan interioritzat, que la seva defensa esdevé una campanya contra infidels en contextos inesperats.

És per aquesta raó que penso que la croada per al consumisme no és un assumpte trivial. Les conviccions de les persones que hi participen tenen un tarannà religiós. En gran part, la causa per a la llibertat individual s’ha desconnectat de les contemplacions realistes quant a la matisació i contextualització d’aquell dret. Amb tot, vull deixar clar que no m’oposo a la llibertat individual, sinó que critico les interpretacions arbitràries que se’n fan, cosa que es manifesta sovint en relats polítics diversos per treure rendit electoralista d’algun assumpte.

En general, el consum irracional forma part de les vides de moltes persones i l’hedonisme és la filosofia que millor representa el paradigma capitalista, la propagació de la qual es pot observar en la cultura popular. El plaer com a sentit de vida ha omplert satisfactòriament el buit nihilista de molts, cosa per la qual ni s’esforcen a buscar alguna causa alternativa. Encara més, la decadència consumidora és fins i tot compatible amb plantejaments religiosos diversos. Individus i comunitats acumulen riqueses, atès que ho consideren una forma de complir una missió divina, com ara quan un filantrop fa donacions a iniciatives caritatives. Sospito que hi hagi més que un que pensa que pugui buscar la redempció dels seus pecats d’aquesta manera. De fet, penso que s’abusa generalment d’aquesta concepció caritativa: moltes persones creuen que els diners serveixen per resoldre la injustícia social. Sembla obvi que el poder econòmic pot efectivament remeiar el patiment en alguna situació precària concreta, però el problema és al fons una qüestió estructural. La desigualtat social neix d’una distribució injusta dels recursos, cosa per la qual la resolució definitiva ha de correspondre a un canvi sistèmic. La redistribució voluntària és només una solució parcial, selectiva i temporal. Això és un exemple de la insuficiència del mercat lliure i el poder adquisitiu com a regulador de les mancances. La redistribució sistemàtica és la mesura política que podria revertir la situació, però els benestants s’oposen a aquelles iniciatives amb tot el poder econòmic enorme que tenen a l’abast, com ara el lobbisme o el control de mitjans de comunicació. L’ordre social és sagrat i la doctrina del capitalisme no es toca.

Així, doncs, el fenomen de la mà invisible que regula el mercat, en lloc de la intervenció governamental, és un altre mite en les creences dels capitalistes. No el fet que hi ha certament alguna mena d’autoregulació per la relació de l’oferta i la demanda, sinó perquè se la interpreta segons la conveniència ideològica: farà allò que volem que faci, és a dir, primer es formula l’objectiu i després s’invoca la màgia del mercat per portar-nos-hi.

El consum conscient i responsable és una iniciativa lloable en el sentit que els consumidors haurien de conèixer l’impacte mediambiental i social dels productes i serveis que consumeixen i canviar els seus hàbits. Teòricament, la demanda hauria de baixar per als productes i serveis dolents, resultant en la baixa de l’oferta i últimament en la cessació d’aquells negocis. Pràcticament, la conscienciació exitosa dels consumidors i la viabilitat econòmica de les alternatives són elements decisius per a l’assoliment de l’objectiu. Si els productes alternatius tenen un preu elevat en comparació, com ara els queviures ecològics o la tecnologia sostenible, un consumidor amb baix poder adquisitiu simplement no pot plantejar-se els canvis en els hàbits. Encara més, la comunicació pel que fa al consum ha d’arribar i convèncer efectivament els consumidors, cosa que és més fàcil de dir que aconseguir. Els addictes a l’alcohol i tabac no saben que el seu consum és dolent? Després d’informar-los, els addictes deixen les substàncies com si res? Qualsevol persona que hagi tractat amb persones amb addicions, o que hagi tingut addicions, sap que la realitat és més complicada. Per una banda, el problema és que la nostra societat està ple d'addiccions diverses i el consumisme és la manera de viure prevalent. Per l’altra banda, el plantejament afronta una maquinària comercial al centre de l’economia que no té consideracions pel que fa a un consum responsable i a la qual només interessen els profits.

Durant dècades, el màrqueting ha fet servir tècniques manipulatives per cultivar els desitjos de la ciutadania, realitzant un autèntic rentat de cervells. La qüestió no ha estat, si les persones realment poguessin necessitar alguns productes, sinó que es tractava de convèncer-les que els necessitaven. De fet, l’estratègia comercial és a vegades tan pervers, que ni tan sols importa la qualitat del producte. El prestigi atribuït a l’empresa pot ser l’argument decisiu per escollir entre productes similars: quantes persones compren una peça de roba simplement perquè hi llueix el nom de la marca? A saber, paguen més per ser un portador de publicitat.

Afegeixo algunes observacions contextuals sobre les conductes diverses. Penso que la situació civilitzatòria actual no és només una crisi, sinó que es tracta d’una emergència. Un col·lapse civilitzatori és un escenari summament probable, si no s’efectuen uns canvis radicals i contundents en l’estructura econòmica, atès que l’escalfament global causat per l’home pot encadenar una disfuncionalitat de la infraestructura globalitzada i interdependent, i unes dinàmiques socials desestabilitzadores. De fet, ja es pot observar una deriva política conflictiva que dificulta encara més les resolucions col·laboratives i coordinadores. La transformació econòmica requereix uns canvis notables en els hàbits dels consumidors i moltes persones es neguen a acceptar la situació crítica, mentre que en els debats polítics corresponents destaquen els plantejaments irracionals i egoistes. Doncs, la crisi és manifestament multidimensional i és per aquesta raó que penso que una contemplació de la condició humana pot ajudar a millorar la comunicació transformadora, perquè correspongui als dubtes existencials diversos que hi ha en la societat.

El marc de referència bàsic és aquest: la crisi és una realitat, que amenaça la supervivència de tots els individus, però no tothom la percep de la mateixa manera, i la manca de comprensió fa que l’esforç col·lectiu requerit no tingui una acceptació general. Els biaixos ideològics diversos dificulten l’establiment d’una anàlisi objectiva com a referència. No hi ha un punt de partida comú, atès que hi ha molts interessos econòmics i plantejaments partidistes continuistes en l’àmbit polític. Doncs, les interpretacions pel que fa a la gravetat de la situació no coincideixen i les propostes de les mesures per resoldre de la millor manera la situació corresponen també a aquells biaixos ideològics. Tradicionalment, l’avaluació científica de la realitat objectiva no ha format part de la presa de decisions d’una gran part dels polítics, i les alertes de la comunitat científica pluridisciplinària no aconsegueixen impulsar unes dinàmiques noves per acabar amb aquesta mena d’irresponsabilitat representativa. La qüestió principal és: els polítics i els poders econòmics responsables estan disposats a defensar incondicionalment les vides de tota la ciutadania, en lloc de perseguir interessos partidistes? En l’àmbit econòmic la pregunta es redueix a la decisió: vida o negocis?

Ara bé, l’existència d’un emprenedor significa en la pràctica que ha de donar continuïtat a les activitats econòmiques de la seva empresa. Una oficina de turisme atén a turistes, una botiga turística ven records turístics, un bus turístic transporta turistes, un restaurant en una zona turística serveix menjar per a turistes i un pis turístic allotja turistes. Què passaria si una anàlisi de la realitat econòmica demostrés l’impacte social i mediambiental perjudicial del turisme massificat? Es veuria el sector turístic com a insostenible i la ciutadania afectada la rebutjaria amb contundència com a element de la planificació econòmica. La conclusió seria que s’hagués de revertir la dependència econòmica d’aquestes activitats. Els emprenedors corresponents ho acceptarien sense més i tancarien voluntàriament les seves empreses?

Com hem pogut observar en el context del tancament temporal de sectors diversos per causa de la pandèmia, els emprenedors resisteixen les decisions polítiques i demanen poder continuar malgrat les argumentacions contundents dels experts. D’una manera força generalitzada, una suposada llibertat incondicional dels individus ha esdevingut el marc de referència, i els interessos generals són com a molt unes consideracions secundàries. Encara més, no es tracta només d’una qüestió de voluntat. Com que uns quants governs, sobretot en països poc desenvolupats, no faciliten unes recompensacions als treballadors pel tancament, la cessació de les activitats econòmiques significa la pèrdua de la subsistència: el tancament és un afer existencial, de la vida i la mort.

Quant a la transició energètica, es pot observar el mateix comportament, però d’una manera més organitzada i amb una dimensió corrupta esperpèntica, ja que per a la patronal no es tracta d’una qüestió de subsistència, sinó d’interessos econòmics: les empreses energètiques no volen deixar els seus negocis i els lobbies industrials fan mans i mànigues perquè la transformació cap a les energies renovables s’adapti a les condicions econòmiques que exigeixen ells. Els polítics acrítics ni tan sols qüestionen el plantejament pseudoecologista, que no avalua contextualment el problema en l’economia real, és a dir, pel que fa a l’ús dels recursos naturals en tots els processos productius i el consum energètic insostenible. El resultat horrible de la gestió política és que les mesures són clarament insuficients per evitar els escenaris molt perjudicials que prediuen els models científics.

La reacció psicològica a aquesta amenaça existencial presenta facetes diferents, que van des del negacionisme al traumatisme, i les manifestacions pràctiques de les quals poden variar considerablement al nivell individual i segons el context ideològic.

Convé remarcar que l’ésser humà és una espècie que s’adapta força bé a circumstàncies noves, però paradoxalment hi ha una tendència dels individus a resistir canvis d’hàbits. Hi ha un arrelament cultural en tradicions, i les conductes que s’adapten a institucions socials permanents faciliten una vida organitzada i ordenada.

La població occidental té un estil de vida que gasta massa energia i recursos per mantenir l’estabilitat del sistema a llarg termini. Ja fa temps que els científics alerten del consum insostenible de la carn, de la sobrepesca, de la degradació mediambiental per una indústria contaminant, que ni tan sols recicla gaire els materials. No obstant això, una gran part de la població canvia els seus hàbits a un ritme molt lent, i s’ha pogut observar que el consum conscient i responsable no és la resolució que pugui facilitar una transformació econòmica a gran escala amb la rapidesa requerida. Les actituds dels individus pel que fa als canvis conductuals són diverses, però destaquen dues reaccions comunes: per una banda, la informació presentada no és convincent i no es percep una necessitat de canviar l’estil de vida, i per l’altra banda s’entén la situació, però hi ha una resistència a adaptar-se per circumstàncies socioeconòmiques o per conviccions ideològiques. En el primer cas, la comunicació de la problemàtica falla, cosa que és responsabilitat dels polítics i de la comunitat científica, i també, en extensió, dels mitjans de comunicació. Pel que fa a les persones que no poden canviar per les seves circumstàncies econòmiques, la responsabilitat tenen igualment els polítics, atès que haurien de regular l’economia perquè es pogués cobrir les necessitats bàsiques de la vida d’una manera sostenible. Probablement no hi ha tantes persones que sí que entenen el problema, però que no volen canviar per conviccions ideològiques. No obstant això, la seva psicopatia pot tenir unes repercussions molt notables, si fos el cas que es tractés de persones que tinguessin poder econòmic o polític d’una manera significativa, i penso que n’hi ha uns quants, d’aquests manipuladors.

Ara bé, hem afegit encara més context a la qüestió motivacional inicial: per a què existim? He fet referència a dinàmiques socials diverses que tenen rellevància per a l’anàlisi de la crisi. Observem que la conducta principal comuna té a veure amb la supervivència, és a dir, ens adaptem a les circumstàncies per garantir com a mínim la subsistència pròpia, normalment també la de la família nuclear, cosa que influeix en les relacions de poder en la societat. A més a més, hi ha una tendència a mantenir tradicions i hàbits que s’han arrelat culturalment, cosa que contrasta amb les innovacions que corresponen al progrés intel·lectual. Curiosament, les tecnologies noves que presenten unes millores quant als processos laborals o que faciliten un confort addicional no susciten tan fàcilment una reacció adversa, sinó que sovint són incorporades a la vida quotidiana amb rapidesa. L’enfocament en la utilitat immediata de les aplicacions desvia fàcilment l’atenció dels efectes adversos que les tecnologies puguin tenir a llarg termini, cosa que és una característica comuna en la gestió de l’economia moderna, i que és precisament la causa que ha provocat la crisi ecològica actual. En definitiva, moltes innovacions han contribuït a la supervivència individual a curt termini, però ha augmentat enormement la probabilitat del col·lapse civilitzatori, és a dir, els efectes sistèmics poden culminar en una extinció col·lectiva.

Veiem, doncs, un problema en l’anàlisi i la comunicació de la crisi, i una dimensió econòmica i política que resisteix als canvis estructurals oportuns. La situació de partença no és bona, i les prediccions científiques pel que fa al futur són bastant clars pel que fa a la necessitat de canvis contundents.

Una noció preliminar quant als escrits d’aquesta sèrie: Atès que vaig elaborant la reflexió d’una manera bastant improvisada, l’ordre de les idees no representa la seqüència que escolliria per a una publicació cohesionada. Òbviament, pot ser que el resultat pugui presentar algunes confusions quant al fil argumentatiu, cosa que intentaré evitar al màxim possible. Espero que els benvolguts lectors em puguin perdonar les deficiències. Aclareixo, doncs, que es tracta de publicar aquí unes matèries primeres per tal d’utilitzar-les eventualment en un procés de refinació posterior.

La crisi ecològica i social és al fons un dilema existencialista, que neix de les motivacions individuals i es manifesta en les conductes culturals particulars i col·lectives: per a què existim? És per aquesta raó que penso que és important reflexionar sobre la condició humana i les dinàmiques socials rellevants, que defineixen el marc de referència per a la transformació social, perquè puguem formular una estratègia que doni respostes constructives als dubtes existencials. Considero, doncs, que hauríem de contemplar atentament les transformacions motivacionals adequades que podrien encadenar uns canvis en els contextos col·lectius diversos.

Al llarg de la seva història, l’ésser humà ha creat estructures socials per organitzar les seves veneracions específiques. S’han fundat religions vàries i agrupacions informals reten culte a idees ben diverses. Fins i tot activitats que començaven com a ocupacions laiques i purament lúdiques, com ara el futbol, han evolucionat d’una manera que el plantejament actual d’alguns envers aquella empresa en qüestió té unes característiques religioses: creences en fenòmens sobrenaturals, rituals sofisticats, narracions sagrades i associacions que tenen cura de preservar la litúrgia. Sovint, hi ha una barreja amb la creença religiosa tradicional de la persona, de manera que s’adapta i s’aplica la pràctica litúrgica a unes realitats socials noves, com ara quan s’imagina un Déu cristià que sigui a favor d’algun equip de futbol determinat.

Generalment, es pot observar que l’ésser humà elabora comportaments socials veneradors al voltant de les seves activitats diverses. De les ocupacions quotidianes, hi ha també la possibilitat de crear-ne alguna mena de sentit per a la vida. La narrativa mítica facilita que la nostra relació amb el món que ens envolta adquireixi una dimensió moral i motivacional específica i les religions acostumen a aportar una dinàmica social estabilitzadora, cosa que pot tenir conseqüències positives i negatives diferents, segons la manifestació concreta. Ara bé, els valors col·lectius que neixen d’aquesta evolució cultural complexa transcendeixen sovint els límits de l’agrupació religiosa i poden independitzar-se del significat religiós, i històricament és difícil saber les circumstàncies exactes de la creació d’un culte concret i la seva relació amb els valors que incorpora. Així, doncs, no sabem si una religió s’apropiava d’algun valor moral preexistent de la comunitat o iniciava l’extensió d’un plantejament innovador mitjançant la seva pràctica litúrgica. Desgraciadament, la realitat de la vida social concreta de la prehistòria i de les èpoques passades és en gran part fora de l’abast de la recerca científica rigorosa, atès que les evidències que hi donen indicis contundents són escasses o inexistents. Perquè la investigació sociològica tingui una base sòlida, es necessiten dades observacionals o informacions descriptives fiables de la realitat. Només l’època moderna aporta bastant de material conclusiu en forma de la producció literària i audiovisual, en comparació amb les evidències indirectes i sovint força especulatives, com ara les restes arqueològiques. De tota manera, la moralitat és un fenomen social dinàmic, i sovint una qüestió molt individual, cosa per la qual els valors observats no corresponen netament a les classificacions de les tradicions ètiques.

Així, doncs, podem intentar fer atentament una anàlisi de la situació ètica actual del món laboral, tenint en compte les dificultats quant a les comparacions històriques. Sortosament, s’ha estudiat aquesta mena de qüestions des de l’antropologia i podem constatar que hi ha comunitats que preserven característiques preindustrials i preagrícoles pel que fa a la seva subsistència. Això ens dona indicis importants per a la consideració de les motivacions diverses quant a les relacions de l’ésser humà amb les seves activitats econòmiques. Sumant-hi la recerca pluridisciplinària sobre l’evolució de la vida laboral al llarg de la revolució industrial i després, comencem a tenir una idea més clara dels trets demogràfics bàsics de les rutines laborals diverses. Es veu una evolució en el context estructural quant a les característiques de l’esforç laboral: el treball, que ja no és allò que era, ha esdevingut un fenomen opressiu d’una manera força generalitzada.

En aquest escrit, hi vull aportar una perspectiva de l’actualitat intel·lectual i cultural i el meu punt de partida és que penso que el capitalisme s’ha convertit en el culte predominant de la humanitat. El denomino un culte perquè penso que les dinàmiques socials associades tenen prou característiques per considerar-les una fe i adoració cap a una entitat imaginària, és a dir, es tracta d’un culte dels diners.

Per començar, admeto que la meva reflexió sobre l’assumpte pot semblar exagerada quant a la classificació del capitalisme com una mena de religió. No obstant això, penso que la descripció en aquests termes és tan vàlida com una altra interpretació fenomenològica de la condició humana, és a dir, es tracta d’organitzar el coneixement sobre les activitats humanes perquè les puguem entendre en el seu context. En el meu cas, la contextualització relaciona el capitalisme amb altres fenòmens semblants quant a l’alienació individual i col·lectiu de l’ésser humà. Soc conscient del fet que aquesta interpretació de la realitat social és força subjectiva i incompleta, atès que les descripcions científiques quant a la condició humana real, és a dir, les experiències existencials i els processos mentals bàsics que comparteixen tots els éssers humans, són força limitades. Encara més, la descripció de les dinàmiques col·lectives complexes requereix una contextualització enorme perquè tots els detalls conductuals puguin relacionar-se amb els altres fenòmens socials rellevants, cosa que deixa molt de marge per a la interpretació en la classificació dels processos mentals. Penso que aquesta és una de les raons, perquè la investigació psicològica posa de manifest un dèficit important en el rigor metodològic i empíric. Ara bé, en lloc de presentar-vos una narrativa que es basa en suposicions purament especulatives, intento, doncs, contrastar la meva descripció amb les interpretacions mítiques de la realitat. En definitiva, aquesta descripció de l’alienació no ha de limitar-se al fenomen ideològic del capitalisme, però és el marc de referència rellevant en aquest cas concret, perquè ens descriu la situació de l’home en relació amb el sistema econòmic, cosa que és una manifestació de la ideologia subjacent.

Presento aquest punt de partida motivacional amb l’intent de fer un plantejament materialista i científic, amb la finalitat de superar les nocions acrítiques que pretenen establir una narració mítica de la condició humana, com ara alguna de les aproximacions que suposen una relació més autèntica amb la natura. El coneixement científic té l’avantatge que ens aproxima a la realitat objectiva, de manera que ens permet construir una base comuna per a la comprensió. Quan tractem de la realitat científica, no importen les creences, ni les opinions. La visió biològica de la vida no deixa molt de marge per als debats existencialistes: som matèria orgànica que es crea el seu sentit per a l’existència gràcies a la seva consciència, al contrari de les nocions ideològiques que plantegen una missió existencial innata. Tota explicació que imposa un sentit existencial preestablert a la condició humana pot ser considerada una interpretació esbiaixada de la qüestió, cosa que no significa que la descripció científica sigui la resposta definitiva de l’assumpte. L’empresa contínua de la ciència no intenta de respondre a la pregunta del perquè de tot plegat. Amb tot, reconec que se’m pot acusar de tenir el meu biaix científic, cosa que és un argument habitual dels crítics de la ciència. Torno a dir-ho: l’altar que podem tots i totes observar empíricament no deixa d’existir perquè algú deixa de creure en altars. En canvi, es tracta d’investigar la funció de l’objecte físic, és a dir, com es relacionen les persones amb l’altar. En conseqüència, posem-nos a analitzar atentament i críticament aquest culte de Mammó que és el capitalisme.

En primer lloc, és important entendre que els diners són una entitat fictícia. Els afers monetaris són una concepció més o menys útil, atès que ens permet organitzar les nostres activitats econòmiques, però això no significa que la base del seu funcionament pràctic no sigui simplement un acte de fe. Si tothom deixés de creure que aquells números digitals, bitllets i monedes tinguessin algun valor inherent, servirien per a poca cosa. Es tracta simplement d’una convenció social.

En segon lloc, el capitalisme com a mode de producció és un disseny conceptual elaborat. Les dinàmiques socials materials i immaterials que es deriven d’aquesta normativa social determinada es basen en idees funcionals. Podríem perfectament dissenyar un altre mode de producció per crear una realitat econòmica alternativa, amb totes les normes socials necessàries per a la seva manifestació concreta. Es tracta de convertir idees en una organització practicable.

En tercer lloc, amb la finalitat de realitzar l’organització oportuna de l’economia, cal crear una cohesió cultural perquè l’estructura social sigui estable. Les relacions de poder de la societat i el reglament governamental han de facilitar una fluïdesa necessària de les dinàmiques socials. Encara més, el suport social per a aquestes estructures és imprescindible, cosa que requereix un arrelament intel·lectual i cultural que justifiqui el funcionament econòmic. Si la població no posés en pràctica l’economia de la manera determinada, el control governamental deixaria d’existir. Es tracta de convèncer la ciutadania a comportar-se d’una manera desitjada, sigui amb mesures coercitives, o amb la influència o manipulació social.

Amb aquesta descripció, he intentat destacar les característiques rellevants quant a la comparació amb cultes religiosos: la creació d’un mite, la sofisticació conceptual de la causa i la concreció organitzativa per crear la litúrgia i exercir el poder. Penso que la part teòrica de la qüestió, és a dir, la meva descripció molt resumida del concepte del capitalisme correspon a les interpretacions comunes de la realitat econòmica. En conseqüència, vull enfocar-me en la manifestació cultural per analitzar oportunament la manera com la població es comporta, i com es relaciona amb les institucions i entitats que influeixen en les seves conductes. És precisament en aquesta dimensió cultural on destaca el tarannà religiós.

Vull destacar alguns mites principals que existeixen dins el paradigma capitalista. El mite de l’Homo economicus, el mite del creixement econòmic il·limitat i el mite del somni americà.

Per començar, s’ha de dir clarament que la descripció de la condició humana segons la interpretació capitalista clàssica, és a dir, el concepte de l’Homo economicus, és pseudocientífica i no hi ha evidències per a l’afirmació inicial que l’ésser humà sempre busca de maximitzar els beneficis de manera innata. Es tracta d’una mentida dolenta que neix de la propaganda capitalista.

El creixement econòmic il·limitat és una altra concepció errònia, atès que el món posa al nostre abast uns recursos materials limitats. L’economia no podrà adquirir un creixement estable i sostenible a partir d’aquest plantejament contradictori, per molt que ho intenti fer creure la propaganda oportuna. Es tracta d’un mite perjudicial que es troba al centre de les lletanies dels economistes capitalistes.

El somni americà és el mite que es refereix als ideals que suposadament garanteixen les oportunitats de prosperar i pujar l’escala social. Tot i que la idea mateixa no és estrictament capitalista, les circumstàncies dels ideals que en faciliten la realització sí que ho són. Es tracta d’una manera de relacionar-se amb la realitat del sistema que requereix un comportament normatiu determinat, com ara l’esforç competitiu. A més a més, el somni demana com a necessari l’existència de la mobilitat lliure entre les classes socials, cosa que és clarament un mite. Les circumstàncies socioeconòmiques no donen les mateixes oportunitats a totes les persones. Es tracta, doncs, d’una propaganda elitista per justificar la desigualtat social i la dominació social per part dels benestants, que ni tan sols hi han arribat generalment amb els ideals descrits. Desgraciadament, destaquen els comentaris dels milionaris afortunats que expliquen com vivien anteriorment en la misèria i somniaven de fer-se milionaris, cosa que van aconseguir gràcies al seu esforç. Òbviament, el biaix estadístic deixa fora dels càlculs totes les persones que somniaven com aquell que tenia èxit, que s’esforçaven com aquell vencedor, i no hi van arribar. Es quedaven vivint en la misèria o morien en l’intent de sortir-ne, com totes aquelles persones en moviment que s’ofeguen constantment al mediterrani o es perden per sempre en algun desert. La realitat capitalista xoca amb els plantejaments idealistes dels somiatruites.

Hi ha, doncs, aquests mites que serveixen per mantenir l’ordre social del capitalisme, però voldria continuar afegint a l’anàlisi de la dimensió cultural alguns altres elements importants que tenen característiques religioses destacables.

Una dinàmica essencial del sistema capitalista és que el desenvolupament constant de les activitats econòmiques requereix la interactuació al mercat lliure i competitiu, l’evolució del qual es pot gestionar mitjançant la regulació governamental. Aquell espai abstracte correspon a les oportunitats suposades del somni americà: el mercat laboral t’ofereix suposadament la possibilitat de prosperar. Això és com la promesa d’aconseguir un futur celestial, si t’adaptes i fas l’esforç requerit. Penso que el mercat laboral és una farsa en la seva forma actual.

Es pot fins i tot observar que el treball s’ha convertit en un objecte de culte per a moltes persones: treballen compulsivament i consideren que la seva vàlua depèn de la seva productivitat professional. L’obsessió amb el treball és una de les característiques de l’alienació, que es pot observar en la societat actual. És com si l’empresa laboral hagués esdevingut el sentit principal en la vida d’aquelles persones. A més a més, aquesta mania ha esdevingut un fenomen cultural col·lectiu, atès que aquest relat existencial quant al perfil dels treballadors es troba pertot arreu, com ara en els debats polítics, en les reivindicacions sindicals o en l’ensenyament. La creació de llocs de treball hi són sempre una notícia positiva, com si no existissin feines destructives o innecessàries. Ja no es tracta de matisar la utilitat social de les professions concretes, sinó que els llocs de treball en general són considerats una garantia per a la dignitat humana: et fan pensar que et sents només útil contribuent de la manera determinada a la societat. S’ha pervertit la concepció original de l’organització laboral amb la finalitat de construir i mantenir col·laborativament i solidàriament la comunitat. L'objectiu de participar en l’esforç col·lectiu civilitzatori s’ha desvinculat de les consideracions qualitatives quant a la utilitat real de les activitats. El negoci és la meta principal i els diners són el marc de referència. El capitalisme és la doctrina i els polítics i la patronal controlen la litúrgia.

Per exemple, la producció d’algun producte de consum de luxe contamina el medi ambient i serveix per enriquir el patró de l’empresa i perpetuar l’estil de vida decadent de la classe alta. A més a més, el patró vol emprendre un viatge lúdic molt contaminant gràcies als beneficis obtinguts mitjançant l’explotació dels treballadors. Això es considera realment una ocupació que contribueix a la societat? La contradicció és evident: els beneficis van al patró i l’elit socioeconòmica, i l’impacte mediambiental negatiu afecta a tota la comunitat, mentre que la contribució tributària baixa ni tan sols recompensa l’efecte perjudicial de les activitats. Els economistes capitalistes de tota la vida s’inventen justificacions, com ara els beneficis indirectes per a l’economia en forma d’altres llocs de treball en la cadena de producció o algunes fabulacions financeres. Penso que moltes persones han perdut la visió de l’economia real, cosa que és molt més rellevant: la producció és insostenible perquè malgasta els recursos del planeta i destrossa l’entorn, i l’únic canvi significatiu quant al mercat laboral és la quantitat d’esforç necessari per reparar el dany mediambiental. L’ocupació que crea la contaminació és absurd: s’hauria d’aturar la contaminació, no només gestionar-la. Fent un balanç ecològic realista, aquella activitat econòmica simplement no hauria d’existir. Lamentablement, les consideracions econòmiques capitalistes no acostumen a pensar en l’economia real, ni en els beneficis reals per a tota la societat. Se socialitzen les pèrdues i es privatitzen els guanys, això és un càntic místic del capitalisme.

Com és, doncs, que els treballadors han acceptat aquesta servitud mercantil i autodestructiva?

Per començar, molts treballadors no són conscients del fet que hi ha una relació de poder opressiva quant a la seva vida laboral. Atès que el treball remunerat és aparentment una activitat voluntària, el perceben com una oportunitat afortunada o fins i tot una oferta benèfica i noble per part del patró. Com que el salari obtingut facilita la subsistència al treballador perquè pot comprar al mercat les coses per a la cobertura de les seves necessitats bàsiques, el tracte sembla d’alguna manera just. No obstant això, la jerarquia de la relació és clara: l’amo posseeix els mitjans de producció i pot negar-se a donar l’oportunitat al treballador, sempre que hi hagi un altre que accepti les condicions que imposa. Les condicions preveuen òbviament que l’amo s’enriqueix gràcies al seu control del capital i amb el valor afegit. L’explotació laboral es refereix a aquestes condicions abusives. L’opressió de la relació neix de la submissió dels treballadors mitjançant el desequilibri del mercat laboral: la demanda supera les ofertes i sempre hi ha algun treballador disposat a reemplaçar les persones que no es comporten de la manera desitjada. La competició individualista entre els treballadors fa que l’amo pugui comptar amb l’acceptació de les condicions laborals i l’empresa continua funcionant. En canvi, la negació col·lectiva per reivindicar i exigir uns canvis en les condicions requereix la unificació solidària dels treballadors per a la mateixa causa. Aquesta lluita sindical és clarament un tema important en el context de les iniciatives transformadores i mereix certament una discussió detallada dels reptes quant a la seva realització exitosa. La meva descripció resumida de l’afer tenia la finalitat de tenir una referència a la dimensió motivacional i les relacions de poder en l’àmbit laboral.

Aquest context ens permet continuar reflexionant oportunament sobre les motivacions pel que fa al treball i la vida, cosa que elaboraré a continuació.

En textos anteriors vaig reflexionar sobre les característiques del coneixement científic i fer alguns aclariments lingüístics que considero que són rellevants per a la comprensió de les relacions de poder en els processos comunicatius. Atès que la contextualització dels relats i el processament individual i col·lectiu de la informació són elements importants en aquestes dinàmiques socials, continuaré detallant-ne alguns aspectes importants. La manipulació psicològica és la característica principal del màrqueting i la comunicació empresarial, i les tècniques per canviar les conductes dels consumidors són extremament sofisticades. Quant a l’àmbit polític, la gestió hàbil de la comunicació determina en gran part l’èxit de les iniciatives, dels governs i dels imperis. En conseqüència, convé millorar el nostre coneixement d’aquestes dinàmiques socials en combinació amb una emancipació individual i col·lectiu quant a l’habilitat de processar críticament la informació, perquè no ens deixem manipular.

Ara bé, la pandèmia recent ha canviat notablement la comunicació institucional, atès que el coneixement científic és la informació sanitària de referència quant a l’anàlisi de la situació, cosa que presenta una novetat en l’àmbit polític: anteriorment, molts polítics no acostumaven a basar les seves decisions en la veritat objectiva aportada per la comunitat científica. Així, doncs, els responsables polítics no poden presentar tan fàcilment uns relats manipulatius per a la justificació de les mesures polítiques. No obstant això, podem observar una inconveniència en les recomanacions dels experts sanitaris quant a la contextualització de les polítiques. Atès que el disseny de les actuacions requereix una anàlisi pluridisciplinària per tenir en compte els factors socials diversos, els plans d’acció poden presentar mancances importants quant a la dimensió econòmica. En lloc d’adaptar l’economia a les necessitats sanitàries, prefereixen sovint adaptar les mesures de contenció de la pandèmia al paradigma econòmic, cosa que exclou mesures eficaces que demanarien transformacions econòmiques perquè fossin practicables.

La situació té clarament algunes conseqüències positives, com ara quant a la funció de la comunitat científica en la societat: comença a assumir la responsabilitat política que la correspon com a creadors del coneixement científic i les noves tecnologies. Estaria bé si les institucions polítiques basessin sempre les seves decisions en una anàlisi fiable de la realitat, però em temo que les dinàmiques tradicionals són difícils d’erradicar, perquè el plantejament científic es generalitzi. Això té clarament a veure amb les relacions de poder establertes i el control de la informació, cosa que serveix per a l’elit socioeconòmica per al manteniment dels seus privilegis i per als governs per a la continuïtat de les seves activitats corruptes i opressives.

Convé considerar les peculiaritats de l’època moderna digital, en la qual tota mena d’informació és summament accessible a internet i la digitalització es caracteritza per unes dinàmiques polítiques noves, atès que les institucions ja no poden exercir el control de la comunicació de la manera tradicional. El paper que juga el periodisme investigador rigorós en les relacions de poder és destacable. Encara més, la possibilitat de difondre evidències que qüestionen les versions oficials dels governs, com ara en forma de les filtracions de WikiLeaks, amenaça l’hegemonia informativa de les institucions i el seu control dels mitjans de comunicació. Ara bé, la disponibilitat de relats alternatius no significa que els governs perdin fàcilment el seu avantatge en les relacions de poder, perquè hi ha una discrepància enorme entre la disponibilitat de la informació i l’habilitat de tota la ciutadania de processar aquella informació. És per aquesta raó que l’avaluació de la veracitat dels successos continua sent en gran part una qüestió de confiança, cosa per la qual la retòrica és encara una eina important en la comunicació política, amb el resultat nefast que la cultura comunicativa perpetua el tarannà antiemancipador de la sofística. Encara més, els governs bloquegen activament iniciatives diverses que persegueixen la transparència institucional, obstruint que els representants polítics siguin realment responsables de les seves activitats. En canvi, els governs emprenen progressivament una vigilància generalitzada de la ciutadania per conservar el seu control, amb conseqüències fatals en l’àmbit dels drets humans, com ara la persecució d’activistes socials i periodistes.

En general, convé analitzar la comunicació contextualitzant les relacions de poder oportunament per detectar-hi els interessos polítics que hi són inherents. No obstant això, cal anar amb compte amb la identificació de les intencions possibles, atès que una anàlisi acrítica pot interpretar erròniament una correlació casual com a agència voluntària, malgrat que no hi hagi una causalitat evident.

Per a l’anàlisi de les concepcions ideològiques, és imprescindible tenir en compte les constel·lacions geopolítiques, perquè s’entengui el marc narratiu dels relats en el context de les aliances internacionals i dels plantejaments diferents. Òbviament, la consideració de tota la història local i global rellevant és un afer massa complex perquè pugui oferir prou detalls en aquest escrit, però n’aportaré una exemplificació resumida quant a la propaganda occidental. El meu enfocament en l’agenda d’Europa i nord d’Amèrica és clarament el més oportú perquè als lectors occidentals entenguin com els seus governs els manipulen sistemàticament. No es tracta, doncs, com passa en la comunicació institucional, assenyalar esbiaixadament les mentides dels antagonistes nacionals o imperials, sinó que es tracta de controlar el govern propi per fer-hi fora la corrupció. El meu objectiu comunicatiu és denunciar la hipocresia i les mentides de les institucions occidentals pel que fa als drets humans i demostrar les seves narracions manipulatives en relació amb l’agenda imperialista i supremacista. No tinc cap dubte que l’occident persegueix un programa imperial manifestament capitalista, cosa que condiciona les altres consideracions, com ara les pretensions democràtiques. Ara bé, soc a favor dels processos democratitzadors, perquè penso que afavoreixen l’emancipació col·lectiva i la justícia social. En canvi, soc crític amb el mode de producció capitalista, perquè entenc que l’extractivisme inherent és insostenible i que l’explotació sistèmica fomenta les desigualtats socials. El meu posicionament i plantejament teòric d’aquest escrit és aplicable en qualsevol context territorial, de manera que es tracta simplement del meu compromís amb la humanitat i els drets humans universals, independentment de possibles correspondències parcials amb iniciatives institucionals, com ara l’agenda de l’ONU. Pel que fa a compromisos amb projectes concrets locals, penso que l’ideal teòric pot ser difícil de posar en pràctica segons les circumstàncies concretes i una matisació pragmàtica pot ser necessari, cosa que no és objecte d’aquest debat.

Per començar, vull deixar clar que l’estat de la democràcia és molt fràgil. Moltes dècades de polítiques neoliberals han degradat moltes institucions fins a un punt en el qual podem constatar que molts polítics representen ja només els interessos de la patronal i els lobbies industrials, en lloc de perseguir els anhels de la ciutadania i garantir les seves necessitats bàsiques. Paral·lelament, el poder de les empreses multinacionals és tan gran que poden influir decisivament en els processos legislatius, com ara en l’exemple de Facebook, que va coaccionar exitosament el govern australià amb pressió econòmica perquè canviï la seva proposició de llei que perjudicava l’empresa. És a dir, el poder econòmic supera ja de fet el poder institucional, de manera que no són els ciutadans que defineixen amb el seu vot les activitats polítiques institucionals, sinó unes empreses que no representen a ningú, a part de la seva direcció avariciosa. Em sembla clar que el neoliberalisme està efectivament matant la democràcia. Els veritables transformadors significants de la societat són emprenedors que aconsegueixen poder polític considerable, sigui mitjançant la realització de les seves activitats econòmiques, el lobbisme, les portes giratòries en les institucions polítiques o alguna combinació d’aquests factors. Atès que unes majories parlamentàries continuen actuant dins d’aquest paradigma del capitalisme feroç, les iniciatives propagandístiques busquen a perpetuar aquestes relacions de poder establertes. Els relats corresponents sempre prioritzen l’economia i no pas les vides de la ciutadania, tant si es tracta d’una epidèmia amb conseqüències letals, com d’alguna altra crisi real o artificial. L’ànim de lucre és el dogma i la corrupció moral és força generalitzada. Quant a la comunicació política imperialista, es pot notar aquesta contextualització pseudodemocràtica i mercantil quan s’observa atentament els relats diversos. Sempre s’hi defensen els interessos econòmics.

En general, hi pot haver enfocaments particulars segons el context nacional, però l’agenda geopolítica de l’occident hi és quasi sempre com a context més gran, i aquesta dimensió imperialista limita clarament la narrativa permesa. Pel que fa a la coordinació comunicativa i política, l’aliança occidental manté estructures organitzatives en les quals defineixen i coordinen l’estratègia internacional. També, és important diferenciar-hi l’extrema dreta internacional, que hi juga un paper diferent de la dreta econòmica conservadora i imperialista, cosa que pot ser objecte d’una altra discussió més detallada.

Com a exemple clarificador de la propaganda occidental, només cal contemplar el cas de Julian Assange i WikiLeaks. La vulneració de drets humans per part dels governs occidentals no queda només manifesta en les evidències filtrades, és a dir, els crims de guerra per part del govern estatunidenc, sinó que també en el tractament de la persona que facilitava l’accés a la informació. De fet, la filtració va ser un acte humanitari en defensa dels drets humans, però la narrativa governamental la representa com un acte terrorista. La complaença dels mitjans de comunicació i els governs europeus ha estat horrorosa. En lloc de donar suport a les víctimes de les vulneracions de drets humans, processant l’opressor bèl·lic, el govern estatunidenc, o defensant la filtració altruista de WikiLeaks, han optat per complir amb el deure patriòtic d’alinear-se amb el relat de l’opressor, és a dir, el govern estatunidenc. Concessions puntuals en la narrativa periodística han relativitzat poc el missatge hegemònic de l’afer: el govern va actuar correctament, Assange és un traïdor i l’opacitat institucional és intocable. No es podia permetre de cap manera que una evidència periodística pugui fer trontollar un imperi. Per part dels governs és clar que no es pot qüestionar la seva versió oficial, per molt falsa que pugui ser. Quan una mentida esdevé innegable, simplement es procedeix a minimitzar l’impacte reputacional amb la retòrica corresponent.

Aquesta manera de funcionar de la propaganda occidental s’observa perfectament en la difusió de la informació relacionada amb altres poders antagònics, com ara la Rússia o la Xina. El relat sempre busca demonitzar l’adversari i blanquejar l’actuació pròpia, mentre que la veritat objectiva no importa en aquestes qüestions. Això s’ha pogut comprovar repetidament al llarg de la història. Òbviament, el llaç de l’economia i la política hi és omnipresent, en la geopolítica, de manera que els conflictes barregen sovint els objectius principals i secundaris i hi ha interessos estratègics i operatius. Les mentides han iniciat guerres i han servit per aixecar i consolidar dictadures per poder fer negocis. Els atacs dels Estats Units d’Amèrica a països diversos de l’Amèrica del Sud han intentat derrotar iniciatives socialistes i democràtiques, i les guerres a l’orient medi han servit en gran part per controlar infraestructures econòmiques. La democràcia es distribuïa a Afganistan mitjançant les bombes de l’OTAN i fa poc que l’occident se n’ha començat a retirar, deixant que hi torni a governar la força antidemocràtica que pretenien combatre. Veritablement, l’humanitarisme bèl·lic de l’occident és repugnant.

La història d’Assange contrasta clarament amb l’afer de l’activista rus Navalnyi. Perquè quedi clar, no pretenc de cap manera posar-me al costat del govern rus, sinó que vull descriure la hipocresia occidental quant als relats polítics. És possible que hi va haver una vulneració de drets humans per part del govern rus, però l’evidència aportada fins ara no és tan contundent com pretenen els governs occidentals, ni tampoc és conclusiva. La campanya comunicativa consistia visiblement en el prejudici i la demonització d’un l’enèmic de l’imperi occidental. El relat occidental culpabilitzador lluïa en la majoria de les notícies sobre l’afer, sense que hi hagués una investigació periodística rigorosa dels fets. Es difonia acríticament la versió oficial, amb referències a un projecte periodístic suposadament independent, que en realitat tenia relacions amb persones d’institucions occidentals. La mateixa manera de funcionar s’observa en les estructures organitzatives del govern estatunidenc: entitats suposadament no governamentals mantenen relacions amb les institucions per realitzar amagadament les polítiques exteriors. Les operacions secretes de la CIA ja són un clàssic verificat de la guerra bruta de l’imperi. En general, en els conflictes internacionals acostuma a passar sempre el mateix: es llança una campanya propagandística desmesurada amb la finalitat d’ocultar les intencions reals. En conseqüència, és imprescindible denunciar la corresponsabilitat dels mitjans de comunicació en la perpetuació de les injustícies socials i els conflictes bèl·lics.

Desgraciadament, l’extrema dreta ha començat a apropiar-se d’aquesta crítica del biaix periodístic progovernamental, sempre que siguin en l’oposició política, de manera que una crítica vàlida d’aquesta realitat per part de l’esquerra sembla desproporcionat per a molts lectors. Òbviament, tampoc es pot generalitzar l’assumpte, atès que les relacions dels mitjans de comunicació amb les institucions varien considerablement i la independència periodística correspon al posicionament polític concret de cada entitat en qüestió. No obstant això, hi ha una tendència clara a simplificar la narrativa i adaptar els relats a les versions oficials, sobretot quan es tracta d’assumptes geopolítics més complexos. Només cal prestar atenció a l’actual guerra freda amb el govern xinès. Deixant a banda les possibles faltes governamentals que hi pot haver a la Xina, el relat és sempre prejudicial, com ara amb el tema dels atacs informàtics. Els governs occidentals no n’aporten evidències i la hipocresia no pot ser més manifesta, atès que les institucions occidentals vulneren sistemàticament els drets digitals en els països propis amb una vigilància digital progressiva i l’espionatge generalitzat.

En definitiva, els relats polítics per part dels poders occidentals són sovint manipulatius i són una barreja d’informació esbiaixada o selectiva, desinformació i una contextualització parcial i interessada. Els relats no oficials disponibles en els mitjans de comunicació alternatives poden presentar òbviament les mateixes mancances, i la veritat objectiva quant als fets de l’actualitat política és a vegades difícil de descobrir. El problema és que les versions oficials no són de fiar d’una manera general, per molt que les institucions hi insisteixin, i l’habilitat de la ciutadania de processar la informació críticament és molt limitada. L’educació hi juga clarament un paper important. A la societat falta en gran una comprensió metodològica adequada i la degradació de l’ensenyament de les ciències socials, sobretot de la història, ha contribuït a una incapacitat de contextualitzar oportunament les informacions. A tota aquesta deriva intel·lectual es pot sumar una cultura popular de l’espectacle vulgar que representa un retrocés de la il·lustració moderna. Veiem, doncs, una societat occidental consumista que no és capaç de pensar críticament. La mostra més clara que no es tracta només d’un fenomen social marginal és l’elecció de l’anterior president estatunidenc: representava perfectament aquesta manera de viure. Es tractava d’un suport electoral constituït per conservadors, votants acrítics i crèduls, i una extrema dreta disposada a manipular massivament.

Desgraciadament, l’estat civilitzatori actual es caracteritza per un comportament social força instintiu, en el qual les masses es mobilitzen darrere moviments polítics que millor representen els seus desitjos i sentiments, per molt irracionals i perjudicials que siguin al nivell individual o col·lectiu. No seria just acabar aquesta crítica de la comunicació política sense fer esmena de les iniciatives emancipadores que intenten autènticament remeiar les injustícies socials en benefici de tothom, defensant universalment els drets humans. Hi ha moviments que deixen marge per a l’esperança que la civilització no col·lapsi per qüestions ecològiques i socials. En el meu cas, espero que els lectors puguin relacionar oportunament la meva reflexió sobre la situació crítica dels afers polítics amb les seves observacions sobre els temes en qüestió. Aquesta visió representa només una contextualització parcial de la situació i tinc òbviament objectius comunicatius implícits. Els meus anhels de millorar la societat són també internacionalistes i espero clarament que l’imperi de la raó i de la justícia social universal es manifesti en el nostre futur comú. Quant als meus posicionaments polítics restants, aniré detallant els meus pensaments en els meus escrits, i simplement convido als lectors a considerar-se companys en aquesta causa emancipadora, en la qual vull que aprenem a processar críticament la informació perquè puguem erradicar les mentides i falsedats de la societat.

Continuo, doncs, aportant reflexions diverses per fomentar el pensament crític i espero que en pugueu treure algun profit. No intento manipular les vostres conductes, perquè confio que l’aproximació a temes rellevants serveixi com a inspiració per al vostre creixement intern. Vosaltres teniu la llibertat de canviar els vostres comportaments oportunament, després d’haver avaluat críticament la informació presentada. Els detalls polítics dels meus escrits no són els continguts decisius als quals espero que doneu una benvinguda acrítica. En canvi, desitjo que la manera com presento el conjunt de les informacions pugui revelar contrasts inesperats en les vostres contextualitzacions individuals i que l’explicació pugui obrir un camí per considerar aspectes transformadors en la manera de pensar. Admeto perfectament que em puc equivocar quant a alguns detalls polítics o històrics, i ho reconeixeré si fos el cas que ho detectés, i és per això que convido a contemplar críticament els continguts. Quant a la comunicació inspiradora i transformadora, en reflexionaré més detalladament en una altra ocasió.

Estigueu atents: la ignorància és més enllà dels límits de la nostra imaginació. Allà roman tant la informació, com la desinformació. Ara bé, certeses absolutes, no n’hi ha enlloc, i em conformo amb l’aproximació progressiva a la realitat objectiva que representa el coneixement científic, cosa que no ha de correspondre amb la meva comprensió actual dels fenòmens. Busquem la veritat objectiva junts?