El coneixement i el multivers discursiu

De moment, continuo aquest projecte divulgador amb un enfocament més aviat teòric i us presento la meva visió del món que cohabitem. El tema principal és el mateix que en algunes de les redaccions anteriors: el coneixement en els seus contextos diversos.

En aquest escrit reflexionaré sobre algunes dinàmiques socials importants quant al coneixement per prosseguir elaborant temes introduïts anteriorment, com ara el control del coneixement amb fins comercials o polítics. Descriuré la meva comprensió de les relacions de poder pel que fa a la comunicació, cosa que inclou algunes nocions lingüístiques i una anàlisi introductòria del rol d’institucions diferents en el procés de la creació, la reproducció i la distribució del coneixement.

Per començar, faig referència a un text anterior en el qual explico que el coneixement científic es diferencia d’una manera important d’altres conjunts organitzats d’informació que empren altres metodologies per a la seva creació. La característica distinctiva més rellevant és que el primer representa una aproximació a la realitat objectiva, fent afirmacions verificables que demostren una veritat objectiva. En canvi, els coneixements no científics són interpretacions subjectives de la realitat per qüestions metodològiques. Convé remarcar que metodologies científiques emprades en les ciències socials no poden desvincular-se del tot de la dimensió subjectiva, atès que alguns dels fenòmens observats són precisament descripcions subjectives de la realitat.

És per aquesta raó que penso que la consideració d’alguns conceptes lingüístics, que descriuen algunes dinàmiques socials i uns processos cognitius rellevants, pot ajudar enormement a entendre les relacions de poder i avaluar oportunament la gestió del coneixement per part de la societat.

En primer lloc, cal portar l’atenció sobre el funcionament bàsic del llenguatge. Les paraules que emprem per comunicar-nos fan referències a fenòmens reals i irreals. Hi ha sempre una distinció del significant i del significat. El significant configura la imatge acústica, és a dir, el seguit de fonemes que podem pronunciar. Es tracta simplement de la codificació, que representa alguna cosa. El significat és el fenomen material o immaterial al qual fem referència quan fem ús del significant i hi ha també paraules auxiliars que serveixen funcions gramaticals diverses, modificant el sentit complet d’un conjunt de paraules. Quan el significat és un objecte o un fenomen material i real que podem percebre mitjançant algun altre sentit, el sentit acostuma a presentar poca divergència interpretativa. En canvi, algunes paraules que representen fenòmens molt complexos i abstractes poden ser interpretades de maneres molt diverses, com ara el concepte de la relativitat.

Per exemple, entenem que la paraula cervell fa referència a l’òrgan dels animals que conté neurones i que se situa en el cap en els éssers humans. És possible que no hi hagi un consens universal pel que fa a les característiques i les funcions del conjunt de les cèl·lules en qüestió, però és innegable que la definició bàsica es refereix sempre al mateix fenomen material. Ara bé, la definició de la paraula coneixement és un conjunt organitzat d’informació sobre algun tema, cosa per la qual necessitem saber també què és un conjunt, l’organització i la informació. En conseqüència, el fenomen que intentem descriure s’incorpora a una xarxa complexa de significats i no hi hem ni tan sols contemplat la possibilitat que la informació pot ser certa o falsa. El coneixement és, doncs, un fenomen social bastant complex i hi ha molt de marge pel que fa a les interpretacions individuals del significat de la paraula. En definitiva, és a vegades difícil diferènciar tots els matissos conceptuals pel que fa al coneixement quan en parlem, per la qual cosa l’ús del mot en la comunicació pot conduir fàcilment a la discrepància quant al significat entre l’emissor i el receptor del missatge.

A tall d’exemple, algú podria afirmar que tingúes el coneixement, que la ingestió d’alguna substància determinada causés una paràlisi cerebral. L’avaluació de la veracitat de l’afirmació és un procés inherent a la nostra comunicació i la interpratació del missatge és un processament cognitiu que contextualitza la qualitat de la informació. Podem demanar explicacions i conèixer més detalladament les circumstàncies de la creació del coneixement referenciat. L’afirmació podria ser verificable i ser considerada una veritat objectiva. Ara bé, què passaria si ens referíssim a un concepte abstracte més complex encara?

Podríem fer l’afirmació, que algun esperit determinat fos la causa de les paràlisis cerebrals. Atès que es tracta d’una entitat intangible per definició, resulta impossible verificar l’existència de l’entitat. En conseqüència, no hi ha cap indíci que aquell esperit existeixi en la realitat objectiva, més enllà de l’afirmació que l’efecte, és a dir, la paràlisi cerebral, evidenciï suposadament la seva existència. No es pot comprovar experimentalment, és a dir objectivament, aquesta causalitat i aquest coneixement és simplement una interpretació subjectiva de la realitat de les paràlisis cerebrals, cosa que per si sol coneixem com a fenomen real que pot ser observat per tothom. Quada clar que aquesta afirmació sobre la causa de les paràlisis cerebrals és qüestionable com a mínim.

El debat sobre la realitat causalística del fenomen en qüestió requereix la referència a tota mena de conceptes auxiliars, com ara l’experimentació científica o les nocions rellevants de la realitat en general. Òbviament, s’hi pot contextualitzar una llarga estona les argumentacions divergents, per la qual cosa no elaboraré més aquest exemple, atès que només volia presentar una característica fundamental en el procés comunicatiu: sovint necessitem fer referència a una xarxa de significats molt complexa quan teixim un missatge i les paraules emprades poden invocar interpretacions diverses quant a la realitat representada. No veiem el món en el seu conjunt de la mateixa manera.

El procés cognitiu comú és que cadascun fa constantment abstraccions de la realitat física i les contextualitza a base del seu coneixement previ. Així, doncs, creem relats quant als fenòmens i la precisió de les descripcions pot variar considerablement. Encara més, moltes de les paraules que emprem habitualment poden tenir realment definicions molt diferents per a cada individu, encara més si es tracta de conceptes socials que tenen caractéristiques culturals peculiars, com ara la noció filosòfica de la llibertat o concepcions ideològiques. La xarxa semàntica que fa servir cada individu és única i dinàmica, atès que l’aprenentatge continú i les experiències acumulades modifiquen constantment les seves connexions, els seus detalls conceptuals i les reaccions emocionals que provoquen. Encara més, els processos complexos de l’evolució lingüística i cultural hi influeixen d’una manera determinant. Aquesta dinàmica social intersubjectiva és, doncs, un fenomen que es troba al fons de la qüestió de com gestionem individualment i col·lectivament el coneixement. El canvi cultural constant fa que el relat predominant jugui un paper important en les dinàmiques socials, atès que això influeix en el sentit comú de les paraules, determinant activament els significats.

Aquestes reflexions lingüístiques són importants perquè ens adonem del fet que la nostra comunicació és de tot menys perfecte quant a la transmissió dels nostres pensaments. Molt sovint la interpretació que un emissor fa de la realitat i intenta fer arribar a una altra persona mitjançant l’ús del llenguatge no correspon a la interpretació de la realitat que fa el receptor quan hagi processat la informació transmesa. Les paraules invoquen unes comprensions diferents dels fenòmens referits, cosa que succeeix per la falta de correspendència de les xarxes semàntiques individuals de cadascun. Definitivament, els esperits formen part de la realitat comuna per a algunes persones, en són convençudes, però altres en pensen que són deliris que existeixen només en la imaginació d’algunes persones. Així, doncs, una discrepància comunicativa pot nèixer d’una afirmació que no faci referències específiques a esperits, però que necessiti la seva existència per a la seva interpretació correcta. D’una manera o l’altra, la discussió tractarà de resoldre la qüestió de qui té raó en l’afer.

La pràctica comunicativa és desgraciadament un camp de batalla constant: hi trobem debats eterns sobre la veracitat dels relats diversos. Els debats polítics es caracteritzen habitualment per una barreja confusa d’elements comunicatius diversos, que serveixen per a establir l’hegemonia argumentativa i narrativa. La informació i la desinformació es fan indistingibles en un conjunt de biaixos ideològics, i resulta que conceptes rellevants importants signifiquen coses molt diferents en la multitud. La dispersió interpretativa pot ocòrrer inconscientment i sense que els emissors ho haguessin volgut portar a terme intencionadament, però en realitat la manipulació informativa forma part de les dinàmiques comunicatives habituals i és útil per al control i la dominació social. No podem només observar que les mentides, i la manipulació psicològica hàbil en la cultura comunicativa en general, són una arma política típica, sinò que podem constatar també que el control dels mitjans de comunicació estableix les relacions de poder.

La dominació discursiva pot aconseguir canviar el significat de les paraules, és a dir, les interpretacions que els receptors facin de la realitat, cosa que encadena canvis de les conductes. Així, per exemple, el concepte llibertat fa referència a un ordre social que facilita la realització de la facultat humana de ser lliure. Les interpretacions diferents quant als detalls d’aquell ordre social fan que la paraula signifiqui exactament allò que la persona escull que signifiqui. No cal que es concreti l’ordre social al qual es fa referència, el relat contextual genera aquella inferència subtilment. La banalització del concepte de la llibertat n’és una conseqüència comunicativa nefasta, atès que la paraula arriba a funcionar com un catalitzador per provocar simplement una reacció emocional. La connotació positiva de la llibertat fa que sigui quelcom desitjable en un context o l’altre, i és possible que signifiqui en termes pràctics, en un context determinat i real, una llibertat exclusiva que reprimi alguna llibertat concreta de les altres persones. Aquesta contradicció conceptual importa poc als comunicadors manipuladors, atès que és precisament això que volen aconseguir: l’hegemonia narrativa i el suport dels receptors al seu poder i al seu ordre social, independentment de la coherència conceptual de l’ordre social i del relat.

Esdeveniments diversos en la història de la humanitat han demostrat sobradament que la propaganda és un factor important, i a vegades decisiu, per a guanyar conflictes polítics. Encara més, el disseny de les institucions i les normatives crea el context cultural perquè la manipulació informativa fructifiqui. Històricament, les religions han jugat un paper important per facilitar un context moral per a l’ordre social. El poder real dels sacerdots ha estat molt destacable en moltes cultures, cosa per la qual és imprescindible tenir en compte la gestió del coneixement i dels valors de la societat per part de les institucions religioses per a entendre els processos civilitzatoris. En l’època moderna, es pot observar una certa pèrdua de poder de les religions, cosa que té a veure amb el progrés de la ciència moderna i les institucions laiques que assumeixen les funcions tradicionals de l’església.

En definitiva, aquestes dinàmiques són molt importants si volem analitzar oportunament la funcionalitat de les estructures organitzatives de la nostra societat, i podem observar desgraciadament tota una sèrie d’abusos de poder en àmbits diversos. Podem contemplar detalladament institucions diferents, com ara el sistema polític o els mitjans de comunicació, per elaborar la nostra comprensió de les relacions de poder quant al coneixement, però voldria destacar un servei que hi juga un paper molt important: l’educació. El sistema educatiu té una funció especial perquè el seu disseny influeix d’una manera determinant en la creació de la cultura comunicativa al llarg del temps, perquè defineix les habilitats de la població quant al processament de la informació.

Un objectiu ideal de l’educació ha estat l’emancipació de la població mitjançant l’ensenyament de coneixements rellevants per al progrés de la civilització i la formació de competències i habilitats útils per a una societat il·lustrada i emancipada, individualment i col·lectivament. No obstant això, podem constatar que els sistemes educatius han esdevingut unes institucions al servei de l’economia i les competències rellevants són les que s’adapten a les exigències de la patronal i l’elit econòmica. En lloc d’aprendre a canviar la realitat, s’ensenya als alumnes a adaptar-se als necessitats opressives i explotadores del mercat laboral. La conseqüència nefasta és una població que no adquireix coneixements humanitàris i que té poques aptituds per pensar críticament. El coneixement s’ha reduït a allò que és útil per als negocis i els treballadors no són capaços de contextualitzar oportunament la informació, cosa que els impedeix copsar l’opressió i l’explotació a la qual se’ls sotmet. Encara més, es tracta d’un sistema retroactiu que conserva unes relacions de poder abusives, atès que hi ha una elit política que representa els interessos comercials d’una elit econòmica en lloc de perseguir els anhels socials de la ciutadania. De fet, fan servir la manipulació comunicativa per a fabricar els anhels dels oprimits, de manera que corresponguin als seus interessos. Això passa òbviament en l’àmbit polític, però la influència de les empreses contribueix d’una manera determinant a la creació del perfil dels consumidors dòçils. En la pràctica, la comunicació empresarial i el màrqueting són eines de manipulació psicològica per guiar la conducta dels receptors i els valors que hi entreteixeixen arrelen consegüentment en la cultura popular.

En resum, la manipulació política i comercial massiva determina els relats conceptuals predominants i els valors de la societat, i aquesta dinàmica és un constructe social transformable. Desgraciadament, les elits econòmiques i polítiques no veuen amb bons ulls les iniciatives que qüestionen l’ordre social imperant i les relacions de poder que benefícien aquelles elits, de manera que l’oposició als canvis estructurals oportuns forma part de la seva estratègia.

Espero que les meves reflexions ajudin a entendre millor algunes de les dinàmiques comunicatives nefastes de l’actualitat política, atès que penso que és necessàri que ens dotem dels coneixements adequats per a processar críticament la informació i per a transformar la realitat opressiva i manipulativa. He intentat presentar una visió holística de l’afer, però la forma resumida de la contextualització convida a elaborar alguns dels temes esmentats en uns escrits futurs. Continuaré conreant les lletres atentament.