Apocrifografies

Tal com el títol ens ho suggereix, em proposo de reflexionar sobre la salut mental. Ho faig des d’un punt de vista més aviat antropològic, ja que les meves observacions em fan pensar que la societat planetària està greument malalta i a punt de col·lapsar per una tendència autodestructiva. Per il·lustrar la problemàtica del tarannà civilitzatori, exposaré la semblança entre el perfil polític del govern estatunidenc i el perfil psicològic del trastorn narcisista de personalitat. La idea de la comparació no és original, ja que alguns comentaris en un debat sobre la situació geopolítica em van inspirar a reflexionar sobre el tema. Considerant que la qüestió no té gaire presència en la divulgació política, penso que l’assumpte mereix una investigació més exhaustiva perquè es pugui prendre consciència de les dinàmiques socials corresponents i contextualitzar oportunament els successos històrics de la crisi multidimensional de l’actualitat. Així mateix, la reflexió serveix per expressar la meva indignació sobre els deliris de la política i denuncia tant el plantejament supremacista en general com l’imperialisme del govern dels EUA en concret.

Alguns comentaris preliminars respecte a la metodologia

D’antuvi, convé remarcar que aquesta anàlisi, que manca la formalitat metodològica estricta de la ciència, no pretén insinuar una diagnosi conclusiva del tot. La qüestió és molt complexa i només una aproximació pluridisciplinària pot tenir en compte els factors múltiples des de vessants diferents. Així doncs, penso que aquesta aproximació orientativa a l’afer identifica temes rellevants per a una recerca exhaustiva i apunta alguns arguments dignes de consideració per a la resolució de la crisi civilitzatòria actual. Espero que ens ajudi, com a mínim, a entendre una mica millor alguns trets psicològics que podríem considerar indesitjables per al progrés de l’empresa humanitària. A més a més, vull ressaltar que soc crític de l’excessiva clinicalització de les conductes. Penso que les definicions psicològiques són a vegades dubtoses o poc adients i comentaré més detalladament aquesta polèmica de l’àmbit de les psicopatologies en la part final de l’escrit.

Així és que la comparació es basa en una caracterització psicològica que no és indiscutible, sinó que existeixen teories diverses que descriuen i expliquen els detalls característics del narcisisme. Encara més, s’hi identifiquen un ventall d’intensitats i es proposen factors diferents pel que fa a les causes possibles del trastorn. Quant a aquest estudi, el marc de referència és el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals, que és una obra utilitzada extensament en l’àmbit científic occidental. En comentaré els nou criteris simptomatològics del Trastorn de la personalitat narcisista (TPN), dels quals s’ha de manifestar almenys cinc per complir el diagnòstic en un context professional i estandarditzat.

El TPN és un trastorn en el qual «una persona està excessivament preocupada pel seu poder, prestigi i vanitat, i és mentalment incapaç de veure els efectes destructius que es causa a si mateixa i a persones terceres.»

En canvi, la caracterització del perfil polític del govern estatunidenc no és tan controvertida quant a la metodologia, atès que es pot analitzar al peu de la lletra la comunicació institucional i les actuacions polítiques per conèixer el tarannà actual i històric. No obstant això, les intencions estratègiques del govern no es comuniquen sempre obertament i la interpretació de les dades pot deixar marge per a la controvèrsia política. En qualsevol cas, es pot observar una continuïtat històrica d’alguns conceptes principals, per bé que hi pot haver també una variació considerable segons l’època i la representació política en qüestió. En conseqüència, faré referència a les concepcions històriques que han mantingut la seva presència, en menor o major grau, en el plantejament ideològic governamental i la cultura estatunidenca, indicant alguns elements rellevants de l’actualitat política.

La comparació

Per començar, no hi ha cap dubte que el somni americà és una de les idees més importants de la cultura i societat estatunidenca. Com que aquest concepte representa els ideals que defineixen el funcionament principal del projecte polític al llarg de la història del país, podem relacionar fàcilment aquesta actitud amb la simptomatologia del TPN. En concret, es planteja l’oportunitat de prosperar i reeixir per a tota la ciutadania dels EUA «segons la seva habilitat o el seu treball, independentment de la seva classe social o les circumstàncies de les quals prové.»

Per una banda, hi ha una concordança clara del plantejament amb un criteri per a l’avaluació del perfil psicològic, és a saber, «la preocupació amb fantasies d'èxit il·limitat, poder, brillantor, bellesa o amor idoni.»(DSM) Aquest idealisme fantasiós forma part del bagatge ideològic de les institucions polítiques d’una manera continuada.

Per l’altra banda, aquest concepte facilita la vinculació d’altres observacions psicològiques rellevants que es poden detectar en les idees polítiques. Tanmateix, el somni americà, que descriu els EUA com la terra de les oportunitats, és suposadament la causa dels sentiments proamericans en països que no gaudeixen de la llibertat estatunidenca. En efecte, moltes de les persones que decideixen migrar cap a aquella terra d’abundància creuen en la certesa de la promesa, encara que la realitat pugui ser una altra. Així és que es compleix un altre criteri de l’anàlisi: «l’enveja o creença que són l’enveja d’altres persones.»(DSM)

De manera paral·lela, aquesta observació sobre la idealització dels EUA connecta amb un altre símptoma del trastorn en combinació amb un altre concepte polític que forma part del plantejament estatunidenc. La idea en qüestió és el món lliure, cosa que va ser originalment un terme propagandístic emprat en la guerra freda, però que encara té una presència en els discursos polítics de l’actualitat. La proposició ideològica separa la comunitat internacional; hi ha els països que comparteixen els ideals estatunidencs, és a dir, el somni americà, i els altres que podríem anomenar bàrbars. La implicació d’aquesta definició del projecte imperialista, que insinua una llibertat suprema, és que els EUA «demanen una admiració excessiva»(DSM), cosa que és un altre criteri del diagnòstic.

El següent punt a considerar és la «creença que són especials i únics, mentre que només poden ser entesos per (o haurien d'associar-se amb) altres persones (o institucions) especials o d'estatus alt.»(DSM) Per un costat, podem aplicar aquest criteri al concepte del món lliure, atès que l’aliança defineix l’associació privilegiada. Per l’altre, convé fer esment específic d’un altre aspecte important del tarannà estatunidenc, és a dir, l’americentrisme, que és la «tendència a assumir que la cultura dels Estats Units és més important que la d'altres països o a jutjar les cultures estrangeres segons els estàndards culturals americans.» És fàcil veure com aquesta doctrina supremacista es manifesta en la idiosincràsia estatunidenca d’una manera diversa, ja sigui en el marc de l’imperialisme cultural, ja sigui en el context de les polítiques no-intervencionistes. Unes bones mostres d’això són l’americanització dels mitjans de comunicació i el posicionament nacionalista dels governs que actuaven sota el paradigma «America First».

Cal remarcar que hi ha uns fenòmens relacionats que ens mostren altres característiques rellevants del perfil psicològic en aquest context. En particular, podem considerar la «grandiloqüència»(DSM), és a dir, l’exagerada estimació pròpia, de l’ultranacionalisme, que és una idea política present en grans parts de la societat estatunidenca actual. Això es va posar de manifest en l’elecció del president Donald Trump, qui va representar aquesta mena de sentiments. Encara més, l’agenda política sota el lema «Make America great again» no només demostrava les seves «conductes o actituds arrogants i altives»(DSM), sinó que es pot detectar la mateixa actitud supremacista en campanyes d’altres polítics.

En un altre ordre de funcions hauríem de fer una especial referència a l’excepcionalisme estatunidenc, ja que es tracta d’una idea que defineix històricament el perfil del govern en les seves relacions internacionals. Les actuacions polítiques evidencien el plantejament arrogant dels representants, ja que consideren que els EUA tenen un rol privilegiat en l’ordre internacional i poden ignorar els convenis quan vulguin. Clarament, aquesta actitud representa un símptoma del TPN, atès que observem «un sentit de legitimació i unes expectatives inadmissibles d’un tractament especialment favorable o una conformitat automàtica amb les seves expectatives.»(DSM) Un bon exemple de l’excepcionalisme és la política exterior bel·licista dels EUA, ja que les seves vulneracions sistemàtiques de drets humans i del dret internacional no s’haurien de perseguir mai jurídicament, mentre que el compliment de la normativa internacional és requerit per part dels adversaris del seu imperi.

Encara més, les mesures coercitives i abusives per part del govern estatunidenc posen en evidència dues altres característiques del perfil psicològic. Per una banda, podem observar que la representació política exhibeix una «manca d’empatia»(DSM) amb la seva doble moral, és a saber, és poc disposada a reconèixer o identificar les sensacions i les necessitats d'altres persones. No solament menyspreen el dolor de les poblacions que pateixen les conseqüències de les intervencions estatunidenques, sinó que podem observar també la incapacitat del govern a prendre en consideració els interessos governamentals d’altres països. N’és un bon exemple la inquietud russa per l’expansió cap a l’est de l’OTAN.

En darrer terme, cal insistir en el perfil neocolonialista dels EUA i podem dir que tot el bagatge polític busca el benefici propi i persegueix la realització d’una estratègia imperialista. Els interessos econòmics són un factor important en les relacions internacionals del govern i els tractats comercials acostumen a ser extractivistes per prendre control dels recursos naturals. En conseqüència, podem considerar que es compleix també el criteri de ser «explotadors en les relacions interpersonals, aprofitant altres per aconseguir els seus objectius.»(DSM)

Què podem treure en net d’aquesta comparació?

Ara que hem vist que el perfil polític dels EUA té clarament una semblança amb el perfil psicològic d’una persona que pateix del TPN, convé interpretar cautelosament aquesta correlació, tenint en compte la complexitat de la qüestió. De tota manera, una observació fascinadora és que es compleixen històricament tots els criteris del manual diagnòstic, de manera que estaria interessant valorar rigorosament el perfil del govern actual.

La idea central de l’afer és que hi ha la coincidència d’una caracterització política amb el trastorn conductual, cosa que convé considerar en un context més elaborat. Així és que podem preguntar-nos de quina manera funciona la retroalimentació de la ideologia i del marc mental de la població. Per tant, podríem sospitar que persones que tenen el perfil narcisista tendirien a perseguir càrrecs polítics i arribarien consegüentment a tenir una representació majoritària, motiu pel qual el perfil governamental s’adaptaria a les seves idees. De manera paral·lela, les polítiques influeixen en el pensament de la població per la propagació massiva en els mitjans de comunicació i així els plantejaments narcisistes acabarien integrant-se a la producció cultural. Així el narcisisme en la societat seria un peix que es mossega la cua.

Convé destacar algunes altres dinàmiques socials que podríem relacionar amb les causes estructurals del narcisisme. En primer lloc, s’ha de tenir en compte que vivim en una societat capitalista en la qual s’idealitza l’individualisme i s’afavoreix el sorgiment de l’egoisme en un marc de referència competitiu. Encara més, el darwinisme social hi ha estat present en contextos ideològics diversos, ja sigui en l’egocentrisme de l’àmbit capitalista ultraliberal, ja sigui en el racisme de l’entorn ultranacionalista. De totes maneres, algunes de les conductes característiques del narcisisme formen part d’un bagatge ideològic que les fomenta.

En segon lloc, podem observar un culte a la personalitat en els mitjans de comunicació d’una manera força universal i és raonable sospitar que això pugui contribuir a la propagació de la vanitat entre la població. En el cas concret de les xarxes socials, l’obsessió amb els perfils virtuals i les selfies té una vinculació clara amb el TPN.

En tercer lloc, cal fer esment específic del tribalisme, que ha estat un fenomen quasi universal al llarg de la història de les civilitzacions humanes, ja que la identitat cultural i ètnica ha significat sovint un avantatge evolutiu en la formació de les societats. Ara bé, un sentiment fort de pertinença a algun grup pot també contribuir a la creació de conflictes socials, o bé en afers interns de la tribu, o bé en confrontacions amb tribus diferents. El punt més destacable és que el tribalisme es caracteritza per una actitud excepcionalista, de la qual la doble moral és una manifestació ètica.

Fent esment d’aquestes consideracions socials, espero que hagi exposat oportunament la necessitat d’una aproximació multidisciplinària en el marc d’aquesta investigació. Cal insistir que és important tenir una comprensió extensa dels processos socials per fer una anàlisi política. Per una banda, la sociologia aporta una visió general de la situació, proporcionant més context a l’estudi de les estructures organitzatives. Per l’altra banda, l’antropologia pot ajudar a entendre millor la condició humana, mentre que la psicologia en pot oferir detalls funcionals. El meu suggeriment conclusiu pel que fa a la salut mental és que s’intenti analitzar els problemes psicològics d’una manera que el marc de referència englobi els factors socials diversos per tal d’oferir una resolució mitjançant canvis polítics estructurals.

A continuació, vull remarcar la meva aproximació crítica a les qüestions psicològiques, ja que la clinicalització excessiva de conductes determinades pot tenir efectes contraproduents per al progrés de la humanitat. Posat que presento la meva reflexió des de l’àmbit social, espero que no se la interpreti com una intromissió inoportuna al debat. Encara més, prescindint de formació psicològica oficial, espero que s’entengui que només ofereixo unes observacions que podrien servir com una inspiració per a la recerca científica. Breument, no pretenc ser una referència diagnòstica.

Amb tot, entenc que el procés del diagnòstic dels trastorns mentals significa una identificació de patrons de comportament que es consideren un deteriorament del funcionament personal, és a dir, la malaltia mental afecta negativament el pacient i el seu entorn social. Òbviament, el marc de referència pot variar segons les normes socials i el funcionament correcte és la normalitat definida per la comunitat, cosa que pot ser una realitat diferent en un altre context cultural. Per tant, la manca d’adaptació a una societat que funciona malament no hauria de ser considerada necessàriament un trastorn, car la causa del problema podria ser en realitat una estructura social inconvenient. És per aquesta raó que penso que la dicotomia de la normalitat i la anormalitat, o sigui, la salut mental i els seus trastorns, pot ser un plantejament erroni si no es consideren d’una manera oportuna les dinàmiques socials de la qüestió. Certament, les àrees d’estudi de la psicologia són diverses i s’hi investiguen els estats de consciència dels éssers humans des de vessants diferents. És precisament la branca social que hauria de tenir un paper més important perquè es pogués sortir dels cercles viciosos dels trastorns. Una economia i política veritablement saludable no presentaria tants casos de persones amb trastorns mentals com la civilització actual, ja que l’estructura social facilitaria una vida més satisfactòria i una convivència més harmònica. Ara bé, alliberar-nos de les nombroses causes estructurals és una empresa enorme i el progrés quant a la salut mental es manifestarà gradualment, atès que l’adaptació a nous paradigmes socials requereix el seu temps.

Desgraciadament, la tendència dels afers socials és tot el contrari: la clinicalització serveix en gran part una funció continuista de control social al servei de les polítiques opressives i en molts països les actuacions governamentals no mostren una millora significant en relació amb les qüestions importants, com ara la desigualtat. L’escenari geopolític n’és un bon exemple i aquest escrit ha intentat d’exposar la responsabilitat dels governs en l’assumpte. El més important és adonar-nos que durant dècades l’ordre internacional ha estat dominada pel govern estatunidenc i els vassalls occidentals, per tal de definir les regles del joc d’una manera pràcticament supremacista. No hi ha cap dubte que existeix un projecte imperialista estatunidenc que vol tenir el planeta sota control polític i econòmic, i que ha marcat el perfil estratègic del govern durant dècades. L’anàlisi psicològica del perfil polític ens ha donat a entendre que la manera com els EUA es comporten és típic d’una persona narcisista que manté relacions abusadores. Convé ressaltar la complicitat dels països aliats que no qüestionen l’hegemonia explotadora, ja que es beneficien igualment de la situació privilegiada. Encara més, s’ha de tenir en compte que en molts casos un govern no representa els interessos reals de la població pròpia, sinó els d’una elit política i econòmica, cosa que significa una dimensió interna de les relacions abusives.

En definitiva, el modus operandi explotador de l’imperi occidental ha d’acabar si volem construir un món en el qual es respectin els drets humans universals, atès que el lideratge dels governs hegemònics és hipòcrita i conflictiu. Així les coses, la dicotomia de la preeminència de la civilització occidental per damunt els pobles bàrbars restants és una farsa manifesta. En canvi, no convindria fer un plantejament transcultural que fomentés l’harmonia en un context lliure d’abús sistemàtic? Observant la frenesia bel·licista de l’actualitat geopolítica, tinc més aviat poca fe en la humanitat per tal que canviï sistemàticament les circumstàncies. Encara més, el canvi climàtic ens obliga a actuar de pressa per evitar un col·lapse econòmic. Globalment, em quedo amb la conclusió personal que l’ésser humà es troba encara en un estadi primitiu amb les seves barbaritats supremacistes. Ja veurem si aconsegueix a revertir la tendència autodestructiva i comenci a cuidar la vida, la seva i la dels altres. Coneixeu alguna iniciativa occidental que consideri d’una manera veritablement autocrítica el plantejament dels seus afers polítics? Això sí que seria un bon començament. El pas següent seria la creació d’una unitat de cures intensives en la qual s’apliquessin unes teràpies realment eficaces.