Apocrifografies

Aquest escrit neix de la meva frustració sobre l’actualitat política, ja que la tendència és un col·lapse civilitzatori força generalitzat, ja sigui com aquell de l’Imperi Romà, ja sigui una desintegració que es desenvolupi de manera més ràpida i caòtica. El desastre és possible, però no en sabem la probabilitat. D’una banda, em proposo alertar específicament sobre el perill del tecno-optimisme. D’altra banda, es tracta d’exposar alguns aspectes rellevants sobre la responsabilitat en aquest context. Així és que el tema central és la manca de prudència i la impunitat dels representants polítics.

Ara bé, la descripció de la problemàtica presenta un experiment mental força macabre, de manera que vull remarcar que es tracta només d’un recurs comunicatiu que no correspon a una proposició política real per resoldre el tema. Això no obstant, m’imagino que la idea central podria ben bé ser el fil narratiu d’una obra literària o cinematogràfica que retratés un escenari distòpic corresponent.

D’antuvi, convé comentar que la inspiració per a fer servir la ruleta russa com a al·legoria prové de Carl Sagan, qui la va emprar en el seu llibre «El mundo y sus demonios» en el qual divulga l’escepticisme científic. Sense dubte, recomano molt la seva lectura per potenciar el pensament crític.

Tiraries el dau?

El punt de partida és una societat perillosament addicta als jocs d’atzar de tota mena, mentre que la comprensió de les estadístiques és generalment molt pobre. La combinació de cultura de risc i manca de pensament crític i científic té unes conseqüències nefastes, ja sigui en els assumptes personals dels ciutadans, ja sigui en els afers d’abast comunitari.

Prenem constantment decisions que es basen en una avaluació del risc, tot i que aquest processament cognitiu passa sovint d’una manera inconscient. Per tant, estem intentant navegar-nos en un entorn en el qual afrontem moltes incerteses i avaluem-hi les causes i efectes de les nostres accions amb més o menys èxit. Gràcies a la ciència moderna tenim una descripció força fiable de la realitat objectiva i són sobretot les lleis físiques que ens faciliten una comprensió adequada del funcionament del món material i que ajuden a orientar-nos-hi millor. De fet, les observacions empíriques i l’acumulació d’experiències han servit com a fons de saviesa intuïtiva al llarg de la història de la nostra espècie, tot i que no es van formalitzar en una metodologia adequada fins a l’època moderna.

Amb tot, podem fàcilment equivocar-nos, ja que podem basar-nos en experiències excepcionals, a saber, poc comunes, que condueixen a avaluacions probabilístiques errònies. En molts casos, no tenim ni idea de les probabilitats aproximades quan prenem decisions i simplement avaluem subjectivament el risc de patir unes conseqüències més o menys greus. Amb l’objectiu de denunciar la irracionalitat en la gestió d’afers polítics, exposo la tendència del tot irresponsable d’arriscar el futur de tota la humanitat per part de les persones que tenen un poder polític gran, no només en les institucions polítiques, sinó també en l’àmbit empresarial.

L’emergència climàtica exigeix una transició econòmica a gran escala per tal de reduir les emissions que causen l’escalfament global. El consens científic és que cal abandonar l’ús de tecnologies contaminants tan de pressa com sigui possible. Encara més, les anàlisis organitzatives i logístiques demostren que no n’hi ha prou amb canviar les tecnologies insostenibles per unes altres més ecològiques, ja que ens topem amb límits materials, sinó que és necessari reduir el consum energètic. Òbviament, la reducció és incompatible amb el paradigma de l’economia capitalista que requereix el creixement, de manera que les persones que defensen la continuïtat del model productiu insostenible s’aferren als seus costums ideològics i no volen acceptar cap suggeriment organitzatiu des de l’àmbit del decreixement.

Per aquest fet, podem observar el fenomen del tecno-optimisme, un plantejament polític que es basa en la idea que una tecnologia futura, a saber, que és encara poc desenvolupada o no és prou eficient, pugui formar part de la planificació estratègica quant a la transició energètica. N’és un bon exemple l’energia de fusió, però convé destacar també, en una extensió conceptual, la inviabilitat logística de la captació del diòxid de carboni de l’atmosfera o l’ús de l’hidrogen.

Així les coses, aquesta mena de proposicions estratègiques es basen en una especulació terrorífica. En realitat, és possible que la tecnologia no aporti prou o gens a la resolució del problema, cosa per la qual els responsables estan literalment actuant amb fe religiosa. Encara més, no tenen ni idea de la probabilitat que es produeixi l’escenari desitjat, car hi ha molts factors que hi influeixen i la complexitat de les prediccions és enorme. Seria com si jo intentés oferir-vos, benvolguts lectors, la probabilitat que es produeixi el col·lapse civilitzatori en un moment determinat.

Atès que es tracta, ni més ni menys, de posar en joc la vida de tota la humanitat, assumint la possible degradació catastròfica del nostre hàbitat compartit, podem afirmar que són uns necis completament incompetents, si no és que siguin uns psicòpates. És per això que podem capgirar la situació i plantejar un experiment mental macabre.

Consegüentment, imaginem-nos que l’elaboració d’aquells dissenys polítics siguin vinculats a un joc d’atzar en el qual els proponents hagin de participar obligatòriament. Si es presenta un pla que inclogui alguna incertesa considerable en l’execució, és a dir, no es presenta una anàlisi probabilística que el risc sigui el més baix possible, s’ha de jugar a la ruleta russa per impulsar la seva acceptació posterior. Encara més, cada persona que hagi de donar suport formal a la proposició ha de jugar igualment. A fi que el joc s’adapti millor al caràcter atrevit de la conducta, es tira primer un dau per determinar el nombre de bales que es posen al tambor del revòlver. D’aquesta manera, el joc té més suspens, atès que la probabilitat és més intangible per començar. Si acceptem que les probabilitats de les proposicions polítiques que participin en el joc són desconegudes, només podem assumir aquesta distribució aleatòria.

De fet, es pot fer un càlcul del joc per entendre el risc inherent, tot i que sospito que unes quantes persones no serien capaços de fer correctament aquesta reflexió estadística. La ruleta russa significa que la probabilitat de morir en l’intent és d’una bala dividida pel nombre de recambres del tambor, és a dir, podem suposar 1/6. En aquest cas, el risc no és gaire elevat i es podria fer servir més recambres, cosa que baixaria el risc encara més. Ara bé, la tirada d’un dau per determinar el nombre de bales significa que la probabilitat sigui veritablement aleatòria per començar, en el sentit estadístic, excloent-hi l’escenari de l’absència de risc, és a dir, el resultat zero. Això correspondria a la realitat dels plans polítics barroers. Hi ha un risc, però no sabem la probabilitat amb la qual ocorri l’esdeveniment.

Fent-hi oportunament la reflexió matemàtica, podem entendre que la probabilitat de morir en l’intent és més que la meitat. Això és així, perquè considerem estadísticament moltes tirades del dau, de les quals la distribució és igual. Veiem, en conseqüència, que la juguesca resulta ser força arriscada. En suma, dels polítics que tiressin el dau, ni la meitat sobreviuria a llarg termini.

Òbviament, l’objectiu seria que es dissuadís el comportament afí al risc i es fomentés el sentit de responsabilitat en els afers de representació política. Recordem que «un gran poder comporta una gran responsabilitat», com ho va dir Oncle Ben. En efecte, els polítics haurien d’afrontar-se amb la realitat abans que ho fessin els ciutadans. No seria això una demostració convincent del seu sentit de responsabilitat? Em pregunto quants dels representants polítics estarien disposats a arriscar la seva vida d’aquesta manera per impulsar un pla que no prioritzés el benestar general de la ciutadania, sinó uns interessos particulars. Tendeixo a pensar que la qualitat de la planificació política milloraria d’una manera molt considerable. De tota manera, es reduiria la quantitat de polítics psicòpates o irracionals, ja que una part no superaria la selecció postelectoral. I si en lloc de fer-los jugar a la ruleta russa, simplement els faríem deixar el càrrec polític amb la mateixa probabilitat? Això no seria un reglament institucional tan inhumà com el revòlver. Que tirin daus, vist que és probable que no arribin molt lluny.

Quant a altres qüestions relacionades amb el tema de la responsabilitat, pot ser que hi reflexioni en un altre escrit, ja que hi ha molts temes que mereixerien una elaboració oportuna. Ja veurem si l’acabaré redactant. De totes maneres, no us ho prometo, atès que és possible que la bona intenció no es materialitzi com previst. No és millor ser prudent i fer pronòstics cautelosos?