La comunicació manipulativa en la política

En textos anteriors vaig reflexionar sobre les característiques del coneixement científic i fer alguns aclariments lingüístics que considero que són rellevants per a la comprensió de les relacions de poder en els processos comunicatius. Atès que la contextualització dels relats i el processament individual i col·lectiu de la informació són elements importants en aquestes dinàmiques socials, continuaré detallant-ne alguns aspectes importants. La manipulació psicològica és la característica principal del màrqueting i la comunicació empresarial, i les tècniques per a canviar les conductes dels consumidors són extremament sofisticades. Quant a l’àmbit polític, la gestió hàbil de la comunicació determina en gran part l’èxit de les iniciatives, dels governs i dels imperis. En conseqüència, convé millorar el nostre coneixement d’aquestes dinàmiques socials en combinació amb una emancipació individual i col·lectiu quant a l’habilitat de processar críticament la informació, perquè no ens deixem manipular.

Ara bé, la pandèmia recent ha canviat notablement la comunicació institucional, atès que el coneixement científic és la informació sanitària de referència quant a l’anàlisi de la situació, cosa que presenta una novetat en l’àmbit polític: anteriorment, molts polítics no acostumaven a basar les seves decisions en la veritat objectiva aportada per la comunitat científica. Així, doncs, els responsables polítics no poden presentar tan fàcilment uns relats manipulatius per a la justificació de les mesures polítiques. No obstant això, podem observar una inconveniència en les recomanacions dels experts sanitaris quant a la contextualització de les polítiques. Atès que el disseny de les actuacions requereix una anàlisi pluridisciplinària per tenir en compte els factors socials diversos, els plans d’acció poden presentar mancances importants quant a la dimensió econòmica. En lloc d’adaptar l’economia a les necessitats sanitàries, prefereixen sovint adaptar les mesures de contenció de la pandèmia al paradigma econòmic, cosa que exclou mesures eficaces que demanarien transformacions econòmiques perquè fossin practicables.

La situació té clarament algunes conseqüències positives, com ara quant a la funció de la comunitat científica en la societat: comença a assumir la responsabilitat política que la correspon com a creadors del coneixement científic i les noves tecnologies. Estaria bé si les institucions polítiques baséssin sempre les seves decisions en una anàlisi fiable de la realitat, però em temo que les dinàmiques tradicionals són difíciles d’erradicar, perquè el plantejament científic es generalitzi. Això té clarament a veure amb les relacions de poder establertes i el control de la informació, cosa que serveix per a l’elit socioeconòmica per al manteniment dels seus privilegis i per als governs per a la continuïtat de les seves activitats corruptes i opressives.

Convé considerar les peculiaritats de l’època moderna digital, en la qual tota mena d’informació és sumament accessible a internet i la digitalització es caracteritza per unes dinàmiques polítiques noves, atès que les institucions ja no poden exercir el control de la comunicació de la manera tradicional. El paper que juga el periodisme investigador rigorós en les relacions de poder és destacable. Encara més, la possibilitat de difondre evidències que qüestionen les versions oficials dels governs, com ara en forma de les filtracions de Wikileaks, amenaça l’hegemonia informativa de les institucions i el seu control dels mitjans de comunicació. Ara bé, la disponibilitat de relats alternatius no significa que els governs perdin fàcilment el seu avantatge en les relacions de poder, perquè hi ha una discrepància enorme entre la disponibilitat de la informació i l’habilitat de tota la ciutadania de processar aquella informació. És per aquesta raó que l’avaluació de la veracitat dels successos continua sent en gran part una qüestió de confiança, cosa per la qual la retòrica és encara una eina important en la comunicació política, amb el resultat nefast que la cultura comunicativa perpetua el tarannà antiemancipador del sofisme. Encara més, els governs bloquegen activament iniciatives diverses que persegueixen la transparència institucional, obstruïnt que els representants polítics siguin realment responsables de les seves activitats. En canvi, els governs emprenen progressivament una vigilància generalitzada de la ciutadania per a conservar el seu control, amb conseqüències fatals en l’àmbit dels drets humans, com ara la persecusió d’activistes socials i periodistes.

En general, convé analitzar la comunició contextualitzant les relacions de poder oportunament per a detectar-hi els interessos polítics que hi són inherents. No obstant això, cal anar amb compte amb la identificació de les intencions possibles, atès que una anàlisi acrítica pot interpretar erròniament una correlació casual com a agència voluntària, malgrat que no hi hagi una causalitat evident.

Per a l’anàlisi de les concepcions ideològiques, és imprescindible tenir en compte les constel·lacions geopolítiques, perquè s’entengui el marc narratiu dels relats en el context de les aliances internacionals i dels plantejaments diferents. Òbviament, la consideració de tota la història local i global rellevant és un afer massa complex perquè pugui oferir prou detalls en aquest escrit, però n’aportaré una exemplificació resumida quant a la propaganda occidental. El meu enfocament en l’agenda d’Europa i nord d’Amèrica és clarament el més oportú perquè als lectors occidentals entenguin com els seus governs els manipulen sistemàticament. No es tracta, doncs, com passa en la comunicació institucional, assenyalar embiaixadament les mentides dels antagonistes nacionals o imperials, sinó que es tracta de controlar el govern pròpi per fer-hi fora la corrupció. El meu objectiu comunicatiu és denunciar la hipocresia i les mentides de les institucions occidentals pel que fa als drets humans i demostrar les seves narracions manipulatives en relació amb l’agenda imperialista i supremacista. No tinc cap dubte que l’occident persegueix un programa imperial manifestament capitalista, cosa que condiciona les altres consideracions, com ara les pretencions democràtiques. Ara bé, soc a favor dels processos democratitzadors, perquè penso que afavoreixen l’emancipació col·lectiva i la justícia social. En canvi, soc crític amb el mode de producció capitalista, perquè entenc que l’extractivisme inherent és insostenible i que l’explotació sistèmica fomenta les desigualtats socials. El meu posicionament i plantejament teòric d’aquest escrit és aplicable en qualsevol context territorial, de manera que es tracta simplement del meu compromís amb la humanitat i els drets humans universals, independentment de possibles correspondències parcials amb iniciatives institucionals, com ara l’agenda de l’ONU. Pel que fa a compromíssos amb projectes concrets locals, penso que l’ideal teòric pot ser difícil de posar en pràctica segons les circumstàncies concretes i una matisació pragmàtica pot ser necessàri, cosa que no és objecte d’aquest debat.

Per començar, vull deixar clar que l’estat de la democràcia és molt fràgil. Moltes decades de polítiques neoliberals han degradat moltes institucions fins a un punt en el qual podem constatar que molts polítics representen ja només els interessos de la patronal i els lobbies industrials, en lloc de perseguir els anhels de la ciutadania i garantir les seves necessitats bàsiques. Paral·lelament, el poder de les empreses multinacionals és tan gran que poden influir decisivament en els processos legislatius, com ara en l’exemple de Facebook, que va coaccionar exitosament el govern australià amb pressió econòmica perquè canviï la seva proposició de llei que perjudicava l’empresa. És a dir, el poder econòmic supera ja de fet el poder institucional, de manera que no són els ciutadans que defineixen amb el seu vot les activitats polítiques institucionals, sinó unes empreses que no representen a ningú, a part de la seva direcció avariciósa. Em sembla clar que el neoliberalisme està efectivament matant la democràcia. Els veritables transformadors significants de la societat són emprenedors que aconsegueixen poder polític considerable, sigui mitjançant la realització de les seves activitats econòmiques, el lobbisme, les portes giratòries en les institucions polítiques o alguna combinació d’aquests factors. Atès que unes majories parlamentàries continuen actuant dins d’aquest paradigma del capitalisme feroç, les iniciatives propagandístiques busquen a perpetuar aquestes relacions de poder establertes. Els relats corresponents sempre prioritzen l’economia i no pas les vides de la ciutadania, tant si es tracta d’una epidèmia amb conseqüències letals, com d’alguna altra crisi real o artificial. L’ànim de lucre és el dogma i la corrupció moral és força generalitzada. Quant a la comunicació política imperialista, es pot notar aquesta contextualització pseudodemocràtica i mercantil quan s’observa atentament els relats diversos. Sempre s’hi defensen els interessos econòmics.

En general, hi pot haver enfocaments particulars segons el context nacional, però l’agenda geopolítica de l’occident hi és quasi sempre com a context més gran, i aquesta dimensió imperialista limita clarament la narrativa permesa. Pel que fa a la coordinació comunicativa i política, l’aliança occidental manté estructures organitzatives en les quals defineixen i coordinen l’estratègia internacional. També, és important diferenciar-hi l’extrema dreta internacional, que hi juga un paper diferent de la dreta econòmica consevador i imperialista, cosa que pot ser objecte d’una altra discussió més detallada.

Com a exemple clarificador de la propaganda occidental, només cal contemplar el cas de Julian Assange i Wikileaks. La vulneració de drets humans per part dels governs occidentals no queda només manifesta en les evidències filtrades, és a dir. els crims de guerra per part del govern estatunidenc, sinó en el tractament de la persona que facilitava l’accés a la informació. De fet, la filtració va ser un acte humanitàri en defensa dels drets humans, però la narrativa govermental la representa com un acte terrorista. La complaença dels mitjans de comunicació i els governs europeus ha estat horroròsa. En lloc de donar suport a les victimes de les vulneracions de drets humans, processant l’opressor bèl·lic, el govern estatunidenc, o defensant la filtració altruista de Wikileaks, han optat per complir amb el deure patriòtic d’alinear-se amb el relat de l’opressor, és a dir, el govern estatunidenc. Concessions puntuals en la narrativa periodística han relativitzat poc el missatge hegemònic de l’afer: el govern va actuar correctament, Assange és un traïdor i l’opacitat institucional és intocable. No es podia permetre de cap manera que una evidència periodística pugui fer trontollar un imperi. Per part dels governs és clar que no es pot qüestionar la seva versió oficial, per molt falsa que pugui ser. Quan una mentida esdevé innegable, simplement es procedeix a minimitzar l’impacte reputacional amb la retòrica corresponent.

Aquesta manera de funcionar de la propaganda occidental s’observa perfectament en la difusió de la informació relacionada amb altres poders antagònics, com ara la Rússia o la Xina. El relat sempre busca demonitzar l’adversari i blanquejar l’actuació pròpia, mentre que la veritat objectiva no importa en aquestes qüestions. Això s’ha pogut comprovar repetidament al llarg de la història. Òbviament, el llaç de l’economia i la política hi és omnipresent, en la geopolítica, de manera que els conflictes barrejen sovint els objectius principals i secundaris i hi ha interessos estratègics i operatius. Les mentides han iniciat guerres i han servit per aixecar i consolidar dictatures per poder fer negocis. Els atacs dels Estats Units d’Amèrica a països diversos de l’Amèrica del Sud han intentat derrotar iniciatives socialistes i democràtiques, i les guerres a l’orient medi han servit en gran part per a controlar infraestructures econòmiques. La democràcia es distribuïa a Afganistan mitjançant les bombes de l’OTAN i fa poc que l’occident se n’ha començat a retirar, deixant que hi torni a governar la força antidemocràtica que pretenien combatre. Veritablement, l’humanitarisme bel·lic de l’occident és repugnant.

La història d’Assange contrasta clarament amb l’afer de l’activista rus Navalnyi. Perquè quedi clar, no pretenc de cap manera posar-me al costat del govern rus, sinó que vull descriure la hipocresia occidental quant als relats polítics. És possible que hi hagi hagut una vulneració de drets humans per part del govern rus, però l’evidència aportada fins ara no és tan contundent com pretenen els governs occidentals, ni tampoc és conclusiva. La campanya comunicativa consistia visiblement en el prejudíci i la demonització d’un l’enèmic de l’imperi occidental. El relat occidental culpabilitzador lluïa en la majoria de les notícies sobre l’afer, sense que hi hagués una investigació periodística rigorosa dels fets. Es difonia acríticament la versió oficial, amb referències a un projecte periodístic suposadament independent, que en realitat tenia relacions amb persones d’institucions occidentals. La mateixa manera de funcionar s’observa en les estructures organitzatives del govern estatunidenc: entitats suposadament no govermentals mantenen relacions amb les institucions per a realitzar amagadament les polítiques exteriors. Les operacions secretes de la CIA ja són un clàssic verificat de la guerra bruta de l’imperi. En general, en els conflictes internacionals acostuma a passar sempre el mateix: es llança una campanya propagandística desmesurada amb la finalitat d’ocultar les intencions reals. En conseqüència, és imprescindible denunciar la corresponsabilitat dels mitjans de comunicació en la perpetuació de les injustícies socials i els conflictes bèl·lics.

Desgraciadament, l’extrema dreta ha començat a apropiar-se d’aquesta crítica del biaix periodístic pro-govermental, sempre que siguin en l’oposició política, de manera que una crítica vàlida d’aquesta realitat per part de l’esquerra sembla desproporcional per a molts lectors. Òbviament, tampoc es pot generalitzar l’assumpte, atès que les relacions dels mitjans de comunicació amb les institucions varien considerablement i la independència periodística correspon al posicionament polític concret de cada entitat en qüestió. No obstant això, hi ha una tendència clara a simplificar la narrativa i adaptar els relats a les versions oficials, sobretot quan es tracta d’assumptes geopolítics més complexos. Només cal prestar atenció a l’actual guerra freda amb el govern xinès. Deixant a banda les possibles faltes govermentals que hi pot haver a la Xina, el relat és sempre prejudícial, com ara amb el tema dels atacs informàtics. Els governs occidentals no n’aporten evidències i la hipocresia no pot ser més manifesta, atès que les institucions occidentals vulneren sistemàticament els drets digitals en els països pròpis amb una vigilància digital progressiva i l’espionatge generalitzat.

En definitiva, els relats polítics per part dels poders occidentals són sovint manipulatius i són una barreja d’informació embiaixada o selectiva, desinformació i una contextualització parcial i interessada. Els relats no oficials disponibles en els mitjans de comunicació alternatives poden presentar òbviament les mateixes mancances, i la veritat objectiva quant als fets de l’actualitat política és a vegades díficil de descobrir. El problema és que les versions oficials no són de fiar d’una manera general, per molt que les institucions hi insisteixin, i l’habilitat de la ciutadania de processar la informació críticament és molt limitada. L’educació hi juga clarament un paper important. A la societat falta en gran una comprensió metodològica adequada i la degradació de l’ensenyament de les ciències socials, sobretot de la història, ha contribuït a una incapacitat de contextualitzar oportunament les informacions. A tota aquesta deriva intel·lectual es pot sumar una cultura popular de l’espectacle vulgar que representa un retrocés de la il·lustració moderna. Veiem, doncs, una societat occidental consumista que no és capaç de pensar críticament. La mostra més clara que no es tracta només d’un fenomen social marginal és l’elecció de l’anterior president estatunidenc: representava perfectament aquesta manera de viure. Es tractava d’un suport electoral constituït per conservadors, votants acrítics i crèduls, i una extrema dreta disposada a manipular massivament.

Desgraciadament, l’estat civilitzatori actual es caracteritza per un comportament social força instinctiu, en el qual les masses es mobilitzen darrere moviments polítics que millor representen els seus desitjos i sentiments, per molt irracionals i perjudicials que siguin al nivell individual o col·lectiu. No seria just acabar aquesta crítica de la comunicació política sense fer esmena de les iniciatives emancipadores que intenten autènticament remeiar les injustícies socials en benefici de tothom, defensant universalment els drets humans. Hi ha moviments que deixen marge per a l’esperança que la civilització no col·lapsi per qüestions ecològiques i socials. En el meu cas, espero que els lectors puguin relacionar oportunament la meva reflexió sobre la situació crítica dels afers polítics amb les seves observacions sobre els temes en qüestió. Aquesta visió representa només una contextualització parcial de la situació i tinc òbviament objectius comunicatius implícits. Els meus anhels de millorar la societat són també internacionalistes i espero clarament que l’imperi de la raó i de la justícia social universal es manifesti en el nostre futur comú. Quant als meus posicionaments polítics restants, aniré detallant els meus pensaments en els meus escrits, i simplement convido als lectors a considerar-se companys en aquesta causa emancipadora, en la qual vull que aprenem a processar críticament la informació perquè puguem erradicar les mentides i falsedats de la societat.

Continuo, doncs, aportant reflexions diverses per fomentar el pensament crític i espero que en pugueu treure algun profit. No intento manipular les vostres conductes, perquè confio que l’aproximació a temes rellevants serveixi com a inspiració per al vostre creixement intern. Vosaltres teniu la llibertat de canviar els vostres comportaments oportunament, després d’haver avaluat críticament la informació presentada. Els detalls polítics dels meus escrits no són els continguts decisius als quals espero que doneu una benvinguda acrítica. En canvi, desitjo que la manera com presento el conjunt de les informacions pugui revelar contrasts inesperats en les vostres contextualitzacions individuals i que l’explicació pugui obrir un camí per considerar aspectes transformadors en la manera de pensar. Admeto perfectament que em puc equivocar quant a alguns detalls polítics o històrics, i ho reconeixeré si fos el cas que ho detectés, i és per això que convido a contemplar críticament els continguts. Quant a la comunicació inspiradora i transformadora, en reflexionaré més detalladament en una altra ocasió.

Estigueu atents: la ignorància és més enllà dels limits de la nostra imaginació. Allà roman tant la informació, com la desinformació. Ara bé, certeses absolutes, no n’hi ha enlloc, i em conformo amb l’aproximació progressiva a la realitat objectiva que representa el coneixement científic, cosa que no ha de correspondre amb la meva comprensió actual dels fenòmens. Busquem la veritat objectiva junts?