Apocrifografies

Una noció preliminar quant als escrits d’aquesta sèrie: Atès que vaig elaborant la reflexió d’una manera bastant improvisada, l’ordre de les idees no representa la seqüència que escolliria per a una publicació cohesionada. Òbviament, pot ser que el resultat pugui presentar algunes confusions quant al fil argumentatiu, cosa que intentaré evitar al màxim possible. Espero que els benvolguts lectors em puguin perdonar les deficiències. Aclareixo, doncs, que es tracta de publicar aquí unes matèries primeres per tal d’utilitzar-les eventualment en un procés de refinació posterior.

La crisi ecològica i social és al fons un dilema existencialista, que neix de les motivacions individuals i es manifesta en les conductes culturals particulars i col·lectives: per a què existim? És per aquesta raó que penso que és important reflexionar sobre la condició humana i les dinàmiques socials rellevants, que defineixen el marc de referència per a la transformació social, perquè puguem formular una estratègia que doni respostes constructives als dubtes existencials. Considero, doncs, que hauríem de contemplar atentament les transformacions motivacionals adequades que podrien encadenar uns canvis en els contextos col·lectius diversos.

Al llarg de la seva història, l’ésser humà ha creat estructures socials per organitzar les seves veneracions específiques. S’han fundat religions vàries i agrupacions informals reten culte a idees ben diverses. Fins i tot activitats que començaven com a ocupacions laiques i purament lúdiques, com ara el futbol, han evolucionat d’una manera que el plantejament actual d’alguns envers aquella empresa en qüestió té unes característiques religioses: creences en fenòmens sobrenaturals, rituals sofisticats, narracions sagrades i associacions que tenen cura de preservar la litúrgia. Sovint, hi ha una barreja amb la creença religiosa tradicional de la persona, de manera que s’adapta i s’aplica la pràctica litúrgica a unes realitats socials noves, com ara quan s’imagina un Déu cristià que sigui a favor d’algun equip de futbol determinat.

Generalment, es pot observar que l’ésser humà elabora comportaments socials veneradors al voltant de les seves activitats diverses. De les ocupacions quotidianes, hi ha també la possibilitat de crear-ne alguna mena de sentit per a la vida. La narrativa mítica facilita que la nostra relació amb el món que ens envolta adquireixi una dimensió moral i motivacional específica i les religions acostumen a aportar una dinàmica social estabilitzadora, cosa que pot tenir conseqüències positives i negatives diferents, segons la manifestació concreta. Ara bé, els valors col·lectius que neixen d’aquesta evolució cultural complexa transcendeixen sovint els límits de l’agrupació religiosa i poden independitzar-se del significat religiós, i històricament és difícil saber les circumstàncies exactes de la creació d’un culte concret i la seva relació amb els valors que incorpora. Així, doncs, no sabem si una religió s’apropiava d’algun valor moral preexistent de la comunitat o iniciava l’extensió d’un plantejament innovador mitjançant la seva pràctica litúrgica. Desgraciadament, la realitat de la vida social concreta de la prehistòria i de les èpoques passades és en gran part fora de l’abast de la recerca científica rigorosa, atès que les evidències que hi donen indicis contundents són escasses o inexistents. Perquè la investigació sociològica tingui una base sòlida, es necessiten dades observacionals o informacions descriptives fiables de la realitat. Només l’època moderna aporta bastant de material conclusiu en forma de la producció literària i audiovisual, en comparació amb les evidències indirectes i sovint força especulatives, com ara les restes arqueològiques. De tota manera, la moralitat és un fenomen social dinàmic, i sovint una qüestió molt individual, cosa per la qual els valors observats no corresponen netament a les classificacions de les tradicions ètiques.

Així, doncs, podem intentar fer atentament una anàlisi de la situació ètica actual del món laboral, tenint en compte les dificultats quant a les comparacions històriques. Sortosament, s’ha estudiat aquesta mena de qüestions des de l’antropologia i podem constatar que hi ha comunitats que preserven característiques preindustrials i preagrícoles pel que fa a la seva subsistència. Això ens dona indicis importants per a la consideració de les motivacions diverses quant a les relacions de l’ésser humà amb les seves activitats econòmiques. Sumant-hi la recerca pluridisciplinària sobre l’evolució de la vida laboral al llarg de la revolució industrial i després, comencem a tenir una idea més clara dels trets demogràfics bàsics de les rutines laborals diverses. Es veu una evolució en el context estructural quant a les característiques de l’esforç laboral: el treball, que ja no és allò que era, ha esdevingut un fenomen opressiu d’una manera força generalitzada.

En aquest escrit, hi vull aportar una perspectiva de l’actualitat intel·lectual i cultural i el meu punt de partida és que penso que el capitalisme s’ha convertit en el culte predominant de la humanitat. El denomino un culte perquè penso que les dinàmiques socials associades tenen prou característiques per considerar-les una fe i adoració cap a una entitat imaginària, és a dir, es tracta d’un culte dels diners.

Per començar, admeto que la meva reflexió sobre l’assumpte pot semblar exagerada quant a la classificació del capitalisme com una mena de religió. No obstant això, penso que la descripció en aquests termes és tan vàlida com una altra interpretació fenomenològica de la condició humana, és a dir, es tracta d’organitzar el coneixement sobre les activitats humanes perquè les puguem entendre en el seu context. En el meu cas, la contextualització relaciona el capitalisme amb altres fenòmens semblants quant a l’alienació individual i col·lectiu de l’ésser humà. Soc conscient del fet que aquesta interpretació de la realitat social és força subjectiva i incompleta, atès que les descripcions científiques quant a la condició humana real, és a dir, les experiències existencials i els processos mentals bàsics que comparteixen tots els éssers humans, són força limitades. Encara més, la descripció de les dinàmiques col·lectives complexes requereix una contextualització enorme perquè tots els detalls conductuals puguin relacionar-se amb els altres fenòmens socials rellevants, cosa que deixa molt de marge per a la interpretació en la classificació dels processos mentals. Penso que aquesta és una de les raons, perquè la investigació psicològica posa de manifest un dèficit important en el rigor metodològic i empíric. Ara bé, en lloc de presentar-vos una narrativa que es basa en suposicions purament especulatives, intento, doncs, contrastar la meva descripció amb les interpretacions mítiques de la realitat. En definitiva, aquesta descripció de l’alienació no ha de limitar-se al fenomen ideològic del capitalisme, però és el marc de referència rellevant en aquest cas concret, perquè ens descriu la situació de l’home en relació amb el sistema econòmic, cosa que és una manifestació de la ideologia subjacent.

Presento aquest punt de partida motivacional amb l’intent de fer un plantejament materialista i científic, amb la finalitat de superar les nocions acrítiques que pretenen establir una narració mítica de la condició humana, com ara alguna de les aproximacions que suposen una relació més autèntica amb la natura. El coneixement científic té l’avantatge que ens aproxima a la realitat objectiva, de manera que ens permet construir una base comuna per a la comprensió. Quan tractem de la realitat científica, no importen les creences, ni les opinions. La visió biològica de la vida no deixa molt de marge per als debats existencialistes: som matèria orgànica que es crea el seu sentit per a l’existència gràcies a la seva consciència, al contrari de les nocions ideològiques que plantegen una missió existencial innata. Tota explicació que imposa un sentit existencial preestablert a la condició humana pot ser considerada una interpretació esbiaixada de la qüestió, cosa que no significa que la descripció científica sigui la resposta definitiva de l’assumpte. L’empresa contínua de la ciència no intenta de respondre a la pregunta del perquè de tot plegat. Amb tot, reconec que se’m pot acusar de tenir el meu biaix científic, cosa que és un argument habitual dels crítics de la ciència. Torno a dir-ho: l’altar que podem tots i totes observar empíricament no deixa d’existir perquè algú deixa de creure en altars. En canvi, es tracta d’investigar la funció de l’objecte físic, és a dir, com es relacionen les persones amb l’altar. En conseqüència, posem-nos a analitzar atentament i críticament aquest culte de Mammó que és el capitalisme.

En primer lloc, és important entendre que els diners són una entitat fictícia. Els afers monetaris són una concepció més o menys útil, atès que ens permet organitzar les nostres activitats econòmiques, però això no significa que la base del seu funcionament pràctic no sigui simplement un acte de fe. Si tothom deixés de creure que aquells números digitals, bitllets i monedes tinguessin algun valor inherent, servirien per a poca cosa. Es tracta simplement d’una convenció social.

En segon lloc, el capitalisme com a mode de producció és un disseny conceptual elaborat. Les dinàmiques socials materials i immaterials que es deriven d’aquesta normativa social determinada es basen en idees funcionals. Podríem perfectament dissenyar un altre mode de producció per crear una realitat econòmica alternativa, amb totes les normes socials necessàries per a la seva manifestació concreta. Es tracta de convertir idees en una organització practicable.

En tercer lloc, amb la finalitat de realitzar l’organització oportuna de l’economia, cal crear una cohesió cultural perquè l’estructura social sigui estable. Les relacions de poder de la societat i el reglament governamental han de facilitar una fluïdesa necessària de les dinàmiques socials. Encara més, el suport social per a aquestes estructures és imprescindible, cosa que requereix un arrelament intel·lectual i cultural que justifiqui el funcionament econòmic. Si la població no posés en pràctica l’economia de la manera determinada, el control governamental deixaria d’existir. Es tracta de convèncer la ciutadania a comportar-se d’una manera desitjada, sigui amb mesures coercitives, o amb la influència o manipulació social.

Amb aquesta descripció, he intentat destacar les característiques rellevants quant a la comparació amb cultes religiosos: la creació d’un mite, la sofisticació conceptual de la causa i la concreció organitzativa per crear la litúrgia i exercir el poder. Penso que la part teòrica de la qüestió, és a dir, la meva descripció molt resumida del concepte del capitalisme correspon a les interpretacions comunes de la realitat econòmica. En conseqüència, vull enfocar-me en la manifestació cultural per analitzar oportunament la manera com la població es comporta, i com es relaciona amb les institucions i entitats que influeixen en les seves conductes. És precisament en aquesta dimensió cultural on destaca el tarannà religiós.

Vull destacar alguns mites principals que existeixen dins el paradigma capitalista. El mite de l’Homo economicus, el mite del creixement econòmic il·limitat i el mite del somni americà.

Per començar, s’ha de dir clarament que la descripció de la condició humana segons la interpretació capitalista clàssica, és a dir, el concepte de l’Homo economicus, és pseudocientífica i no hi ha evidències per a l’afirmació inicial que l’ésser humà sempre busca de maximitzar els beneficis de manera innata. Es tracta d’una mentida dolenta que neix de la propaganda capitalista.

El creixement econòmic il·limitat és una altra concepció errònia, atès que el món posa al nostre abast uns recursos materials limitats. L’economia no podrà adquirir un creixement estable i sostenible a partir d’aquest plantejament contradictori, per molt que ho intenti fer creure la propaganda oportuna. Es tracta d’un mite perjudicial que es troba al centre de les lletanies dels economistes capitalistes.

El somni americà és el mite que es refereix als ideals que suposadament garanteixen les oportunitats de prosperar i pujar l’escala social. Tot i que la idea mateixa no és estrictament capitalista, les circumstàncies dels ideals que en faciliten la realització sí que ho són. Es tracta d’una manera de relacionar-se amb la realitat del sistema que requereix un comportament normatiu determinat, com ara l’esforç competitiu. A més a més, el somni demana com a necessari l’existència de la mobilitat lliure entre les classes socials, cosa que és clarament un mite. Les circumstàncies socioeconòmiques no donen les mateixes oportunitats a totes les persones. Es tracta, doncs, d’una propaganda elitista per justificar la desigualtat social i la dominació social per part dels benestants, que ni tan sols hi han arribat generalment amb els ideals descrits. Desgraciadament, destaquen els comentaris dels milionaris afortunats que expliquen com vivien anteriorment en la misèria i somniaven de fer-se milionaris, cosa que van aconseguir gràcies al seu esforç. Òbviament, el biaix estadístic deixa fora dels càlculs totes les persones que somniaven com aquell que tenia èxit, que s’esforçaven com aquell vencedor, i no hi van arribar. Es quedaven vivint en la misèria o morien en l’intent de sortir-ne, com totes aquelles persones en moviment que s’ofeguen constantment al mediterrani o es perden per sempre en algun desert. La realitat capitalista xoca amb els plantejaments idealistes dels somiatruites.

Hi ha, doncs, aquests mites que serveixen per mantenir l’ordre social del capitalisme, però voldria continuar afegint a l’anàlisi de la dimensió cultural alguns altres elements importants que tenen característiques religioses destacables.

Una dinàmica essencial del sistema capitalista és que el desenvolupament constant de les activitats econòmiques requereix la interactuació al mercat lliure i competitiu, l’evolució del qual es pot gestionar mitjançant la regulació governamental. Aquell espai abstracte correspon a les oportunitats suposades del somni americà: el mercat laboral t’ofereix suposadament la possibilitat de prosperar. Això és com la promesa d’aconseguir un futur celestial, si t’adaptes i fas l’esforç requerit. Penso que el mercat laboral és una farsa en la seva forma actual.

Es pot fins i tot observar que el treball s’ha convertit en un objecte de culte per a moltes persones: treballen compulsivament i consideren que la seva vàlua depèn de la seva productivitat professional. L’obsessió amb el treball és una de les característiques de l’alienació, que es pot observar en la societat actual. És com si l’empresa laboral hagués esdevingut el sentit principal en la vida d’aquelles persones. A més a més, aquesta mania ha esdevingut un fenomen cultural col·lectiu, atès que aquest relat existencial quant al perfil dels treballadors es troba pertot arreu, com ara en els debats polítics, en les reivindicacions sindicals o en l’ensenyament. La creació de llocs de treball hi són sempre una notícia positiva, com si no existissin feines destructives o innecessàries. Ja no es tracta de matisar la utilitat social de les professions concretes, sinó que els llocs de treball en general són considerats una garantia per a la dignitat humana: et fan pensar que et sents només útil contribuent de la manera determinada a la societat. S’ha pervertit la concepció original de l’organització laboral amb la finalitat de construir i mantenir col·laborativament i solidàriament la comunitat. L'objectiu de participar en l’esforç col·lectiu civilitzatori s’ha desvinculat de les consideracions qualitatives quant a la utilitat real de les activitats. El negoci és la meta principal i els diners són el marc de referència. El capitalisme és la doctrina i els polítics i la patronal controlen la litúrgia.

Per exemple, la producció d’algun producte de consum de luxe contamina el medi ambient i serveix per enriquir el patró de l’empresa i perpetuar l’estil de vida decadent de la classe alta. A més a més, el patró vol emprendre un viatge lúdic molt contaminant gràcies als beneficis obtinguts mitjançant l’explotació dels treballadors. Això es considera realment una ocupació que contribueix a la societat? La contradicció és evident: els beneficis van al patró i l’elit socioeconòmica, i l’impacte mediambiental negatiu afecta a tota la comunitat, mentre que la contribució tributària baixa ni tan sols recompensa l’efecte perjudicial de les activitats. Els economistes capitalistes de tota la vida s’inventen justificacions, com ara els beneficis indirectes per a l’economia en forma d’altres llocs de treball en la cadena de producció o algunes fabulacions financeres. Penso que moltes persones han perdut la visió de l’economia real, cosa que és molt més rellevant: la producció és insostenible perquè malgasta els recursos del planeta i destrossa l’entorn, i l’únic canvi significatiu quant al mercat laboral és la quantitat d’esforç necessari per reparar el dany mediambiental. L’ocupació que crea la contaminació és absurd: s’hauria d’aturar la contaminació, no només gestionar-la. Fent un balanç ecològic realista, aquella activitat econòmica simplement no hauria d’existir. Lamentablement, les consideracions econòmiques capitalistes no acostumen a pensar en l’economia real, ni en els beneficis reals per a tota la societat. Se socialitzen les pèrdues i es privatitzen els guanys, això és un càntic místic del capitalisme.

Com és, doncs, que els treballadors han acceptat aquesta servitud mercantil i autodestructiva?

Per començar, molts treballadors no són conscients del fet que hi ha una relació de poder opressiva quant a la seva vida laboral. Atès que el treball remunerat és aparentment una activitat voluntària, el perceben com una oportunitat afortunada o fins i tot una oferta benèfica i noble per part del patró. Com que el salari obtingut facilita la subsistència al treballador perquè pot comprar al mercat les coses per a la cobertura de les seves necessitats bàsiques, el tracte sembla d’alguna manera just. No obstant això, la jerarquia de la relació és clara: l’amo posseeix els mitjans de producció i pot negar-se a donar l’oportunitat al treballador, sempre que hi hagi un altre que accepti les condicions que imposa. Les condicions preveuen òbviament que l’amo s’enriqueix gràcies al seu control del capital i amb el valor afegit. L’explotació laboral es refereix a aquestes condicions abusives. L’opressió de la relació neix de la submissió dels treballadors mitjançant el desequilibri del mercat laboral: la demanda supera les ofertes i sempre hi ha algun treballador disposat a reemplaçar les persones que no es comporten de la manera desitjada. La competició individualista entre els treballadors fa que l’amo pugui comptar amb l’acceptació de les condicions laborals i l’empresa continua funcionant. En canvi, la negació col·lectiva per reivindicar i exigir uns canvis en les condicions requereix la unificació solidària dels treballadors per a la mateixa causa. Aquesta lluita sindical és clarament un tema important en el context de les iniciatives transformadores i mereix certament una discussió detallada dels reptes quant a la seva realització exitosa. La meva descripció resumida de l’afer tenia la finalitat de tenir una referència a la dimensió motivacional i les relacions de poder en l’àmbit laboral.

Aquest context ens permet continuar reflexionant oportunament sobre les motivacions pel que fa al treball i la vida, cosa que elaboraré a continuació.