Apocrifografies

La crisi multidimensional enorme requereix òbviament accions contundents i coordinades per evitar un possible col·lapse catastròfic. Analitzant la situació delicada de la civilització podem identificar-hi alguns elements principals, que presenten les oportunitats per impulsar una transformació organitzada que arribi a temps. Encara més, adreçant els problemes estructurals, podem emprendre una estratègia comunicativa coherent, que exposa les causes fonamentals i demostra les equivocacions de les polítiques continuistes. Intentaré, doncs, aportar-hi algunes idees, sense que pretengui oferir un pla complet i operatiu.

Resumint, podem remarcar que la transició econòmica per minimitzar l’escalfament global per causa del consum energètic ens obliga a plantejar un decreixement econòmic. El problema al fons és un ús insostenible dels recursos del planeta i un model econòmic que es basa en el consumisme. L’elit econòmica i política no contempla la inviabilitat de les proposicions institucionals actuals, ja que aposten per una salvació tecnològica, que pretén resoldre les qüestions econòmiques amb aplicacions futures que encara no existeixen. Realment, no planifiquen rigorosament les necessitats materials, que són els requisits per a la realització exitosa, sinó que especulen irresponsablement amb unes adaptacions que poden fallar. Aquest plantejament continuista, que neix del paradigma capitalista en el qual l’economia s’autoregula miraculosament, pot causar uns canvis irreversibles, empitjorant progressivament la situació.

La negligència implícita d’aquesta actitud perillosa és que ja existeixen mesures alternatives que es poden començar a aplicar immediatament. El problema és que les elits econòmiques i polítiques no les volen aplicar per interessos comercials o ideològics. Doncs, el plantejament de reduir el consum no sembla una alternativa acceptable quan interessa mantenir o fer créixer el nivell. Cal insistir que el consum desmesurat i irresponsable és el veritable problema al fons. Mirant les estadístiques corresponents, convé subratllar que els països més rics hi tenen una responsabilitat més gran per les seves economies que externalitzen la producció en un model econòmic extractivista i colonialista. Aquesta realitat no s’esmenta, ni es contempla en els plans de la «transició verda» que propaguen les institucions rellevants del món desenvolupat. La tendència és, en conseqüència, que ens apropem a un possible col·lapse que ja no tindrà remei. La transformació verda ni tan sols mereix el seu nom, ja que significa una adaptació que no és realment ecològica, ni sostenible, sinó que és irresponsablement arriscada pel seu tecno-optimisme inherent. A més a més, el càlcul econòmic de les bases materials no és viable.

El punt més destacable és que el discurs dels responsables polítics i econòmics s’amplifica en els grans mitjans de comunicació. Això dificulta la comprensió de l’afer per part de la població, cosa que retroalimenta l’acceptació dels representants continuistes reconfortants, cosa que marginalitza els debats crítics, que posen aquestes qüestions incòmodes sobre la taula. Convé, doncs, remarcar la responsabilitat dels mitjans de comunicació en la perpetuació de la situació crítica. Desgraciadament, l’elit política i econòmica pot comptar amb el suport dels mitjans acrítics, que continuen propagant els relats institucionals i empresarials. Parlem, doncs, de factors diversos quant al context social de la crisi, i la idea central és que les persones amb gran poder tenen una responsabilitat més gran.

La conducta conscient i responsable per part de la població no efectuarà els canvis requerits a temps, cosa per la qual el poder de la ciutadania és limitada per l’emergència de la situació. Podem i haurem de canviar el nostre consum en la mesura que es consideri oportú en la situació personal de cadascú, però no tindrem la culpa d’haver provocat un col·lapse civilitzatori. Ara bé, els representants polítics i els poders econòmics rellevants sí que hauran de justificar els seus actes. Idealment, es produirà un judici per jutjar-los de l’ecocidi comès. Tenen noms i cognoms, i les seves actuacions determinen decisivament la magnitud de la misèria que produirà el canvi climàtic i un possible col·lapse de la civilització.

Així, doncs, a més de reivindicar i exigir que les institucions comencin a prendre les mesures transformadores per reduir el consum energètic sistemàticament, podem anar preparant l’acusació popular i documentant el fracàs. Si fos el cas que hi hagués la possibilitat d’emprendre uns judicis com en el procés de Nuremberg, hi hauria un petit consol moral en la creació de la memòria històrica. Finalment, les elits veuran com n’eren de responsables, de la situació. Òbviament, assumir el col·lapse ecològic no és una estratègia molt motivadora per a l’activisme, cosa per la qual convé pensar en alternatives operatives. Així és que reflexiono sobre el marc de referència comunicatiu per encaminar una possible transformació organitzativa.

En primer lloc, falta consciència sobre la problemàtica, és a dir, una gran part de la població desconeix la gravetat de la crisi. És per aquesta raó que no voten per a la representació política que proposa actuar d’una manera més contundent per resoldre la situació. En canvi, els polítics continuistes reconforten l’electorat amb la promesa que no cal canviar el model econòmic i l’estil de vida consumista habitual. No es troba el decreixement en l’agenda política, perquè la proposició és essencialment impopular. La divulgació sobre el model econòmic insostenible és marginal en els grans mitjans de comunicació, cosa per la qual no es debat seriosament la possibilitat real d’un col·lapse econòmic generalitzat. De moment, els comentaristes parlen de problemes conjunturals que es resoldran d’una manera o l’altra, i es promet que la recuperació econòmica vindrà aviat.

En segon lloc, no hi ha certeses quant als escenaris futurs. Per molt que s’alerti sobre una possible catàstrofe, la predicció no té la solidesa del càlcul de la trajectòria d’un meteorit que impactaria devastadorament contra la terra. Curiosament, són precisament els economistes continuistes, que fan pronòstics especuladors d’una manera habitual. Són els, qui ridiculitzen amb una supèrbia dogmàtica els relats col·lapsistes i els acusen d’alarmisme. És per això que no convé baixar al mateix nivell comunicatiu, sinó que és millor elaborar rigorosament el context del discurs, perquè el debat es pugui centrar en les dades contundents de l’economia real.

En tercer lloc, és important que el debat s’estengui i es mantingui en els mitjans de comunicació, cosa per la qual és imprescindible que els comunicadors científics reclamin l’atenció. De moment, la divulgació s’ha centrat massa en les anàlisis del medi ambient, mentre que els economistes continuistes han dominat el debat de la transformació econòmica i política. És un error monumental que els experts en les ciències naturals es desvinculin de les qüestions econòmiques, sovint per causa de l’acusació equivocada que no s’hagi de polititzar la ciència. És cert que els resultats de la recerca científica no són ideològics, però és igualment cert que les aplicacions sempre tenen un abast polític, cosa per la qual no és admissible que la comunitat científica es desvinculi de les qüestions ètiques. La visió pluridisciplinària és l’única que pot aportar la cohesió de les proposicions transformadores. És important recordar que són precisament els economistes que sovint troben a faltar el realisme del plantejament científic, cosa que és necessari per entendre les circumstàncies materials de la problemàtica.

En quart lloc, l’estratègia comunicativa ha de marcar clarament els temes principals del discurs. Presento una proposició incompleta i provisional i hi destaco els punts següents possibles:

• La reducció de les emissions ha de significar una reducció del consum energètic, cosa que significa que s’han d’enfortir els treballs essencials i abandonar els treballs no essencials en la mesura que es pugui. • S’han de calcular les emissions nacionals a partir del consum, i no pas de la producció, atès que la importació de béns externalitza la responsabilitat real. • El tecno-optimisme és una actitud irresponsable, ja que s’apostaria per una salvació eventual, que podria igualment no realitzar-se. La deixadesa no seria remeiable. • La inclusió de la justícia social i la defensa dels drets humans en el disseny de les mesures és imprescindible.

D’aquesta manera es donaria el marc de referència coherent per englobar les proposicions transformadores més concretes, que s’elaboren a partir de les dades disponibles.

Finalment, la mobilització ciutadana ha de correspondre a l’estratègia definida per evitar contradiccions, com ara en la lluita sindical, que podria intentar erròniament defensar llocs de treball insostenibles. La transformació econòmica significa precisament que s’haurien de tancar empreses contaminants i prescindibles. És per això que s’ha de debatre la planificació del mercat laboral en relació amb la reorientació i formació quant als treballs essencials i no essencials. Quant a la planificació i realització concreta d’una estratègia comunicativa, penso que el plantejament adequat seria que els actors realment progressistes i ecologistes s’organitzessin per debatre i consensuar les qüestions rellevants. Desconec si ja existeix una iniciativa coordinadora d’aquestes característiques, per la qual cosa ofereixo aquestes reflexions d’aquesta manera provisional. De totes maneres, espero que les idees exposades contribueixin al debat entre els activistes rellevants, i estaré encantat de col·laborar en la transformació veritablement ecològica i sostenible.