Apocrifografies

Efectivament, publico aquest escrit sense ànim de lucre. Per què ho faig?

En el món digital, on abunda la informació en totes les seves facetes, cal ser selectiu quant a la lectura i no perdre el temps amb un article qualsevol. Les primeres línies decideixen si val la pena continuar llegint o no. És per això que s’hi acostuma a oferir un resum del contingut o una informació apetitiva. A més a més, s’aplica habitualment el primer filtre al titular. El lector potencial avalua les paraules amb una rutina algorítmica i ni tan sols n’és conscient. El text ha d’aportar quelcom útil. Com a mínim, s’espera que ofereixi un entreteniment hàbil, estimulant el pensament, o provocant una reacció emocional instintiva perquè les hormones facin la seva màgia. No em sorprendria gens que ja hagués perdut alguns lectors pel camí.

D’alguna manera, aquesta reflexió inicial sobre l’espai digital em reconforta almenys una mica: les persones cerquen, filtren i processen activament la informació que se’ls ofereix, i no són uns zombis apàtics que es deixen hipnotitzar per la televisió. Efectivament, tothom està buscant alguna cosa i les motivacions dels receptors potencials del missatge són diverses, de manera que m’estic adreçant a un públic summament limitat.

Tot aquest esforç de conrear afectuosament unes lletres per llençar-les inesperadament a un racó insignificant de la web neix de la meva actitud altruista: ho faig perquè crec que hi ha una necessitat que requereix la meva atenció. Vull oferir una informació útil perquè ompli alguns buits intel·lectuals. Potser algú hi està buscant un coneixement que doni una resposta a un dubte existencial que no sàpiga resoldre. Puc fer arribar aquestes idees a una altra consciència que doni la benvinguda a aquest acte comunicatiu. Prestarà la seva atenció al contingut misteriós i continuarà l’aventura lectora per descobrir el perquè d’un article que desafia l’essència del capitalisme en el seu títol. Si fos el cas que li agradés el capitalisme, al lector, no ho tindria fàcil perquè continués llegint. Les persones no acostumen a exposar-se entusiàsticament a la informació contrària a les seves conviccions. Prefereixen les mentides confortants, en lloc de la veritat incòmoda.

No sé com ho porto fins aquí, això de l’atracció hàbil de l’atenció dels lectors, però m’agrada creure que hi hagi una consciència que vulgui continuar aquest viatge imaginatiu de l’escrit. Ara bé, convé deixar saber la destinació. De què va aquest pescaclics sense ànim de lucre? Bé, aquesta introducció extraordinària servia precisament per fer reflexionar sobre el processament d’informació habitual a internet i plantejar oportunament algunes preguntes existencials. Una pregunta que el lector pot contemplar és aquesta: és saludable i necessari que hi hagi pescaclics amb ànim de lucre? Necessitem realment totes aquelles notícies sobre alguns detalls emocionants de la vida d’algunes persones famoses? Els creadors d’aquella mena d’informació fan negoci amb la publicitat, i els lectors ignorants s’entretenen amb trivialitats o, encara pitjor, es deixen manipular per notícies falses: ànim de lucre i propaganda, l’antítesi de la il·lustració. Certament, la cultura de l’espectacle i la comunicació antiemancipadora mereixen una anàlisi atenta, però en parlaré en una altra ocasió.

Ara bé, vull denunciar l’ànim de lucre i us explico per què penso que aquesta conducta ens està enverinant l’evolució cultural i el progrés de la civilització. T’interessa saber-ho? T’aviso que l’elaboració contemplativa d’aquest afer és més aviat extensa, de manera que ja pots començar a fer un pressupost de les teves activitats cronometrades, si fos el cas que no tinguessis el temps disponible per continuar informant-te. És així com funciona la nostra societat. El temps és literalment diners i l’acabem comercialitzant d’una manera o l’altra, sigui com sigui. Alguns ho fan com a autònoms o emprenedors, altres venen el seu treball a un cap més o menys dolent. Què hi té a veure, doncs, un escrit com aquest, que es pot accedir de manera gratuïta i no hi ha un ànim de lucre?

Faré un incís clarificador amb el context econòmic de l’obra divulgadora. Les publicacions professionals gratuïtes tenen algun model de finançament per darrere, és a dir, les editorials fan negoci amb la publicitat, la recollida de dades o mitjançant un altre producte comercial afí, com ara continguts privilegiats per a subscriptors. També, és possible captar fons en forma de donacions o subvencions. D’alguna manera es munta un maneig d’afers monetaris i l’autor pot rebre la seva remuneració merescuda. Aquesta informació lliure simplement hi és, sense publicitat i sense recollir les dades dels usuaris, és a dir, com a coneixement lliure no comercial, un plantejament que presenta algunes inconveniències organitzatives. Òbviament, la professionalització d’activitats altruistes, perquè les persones puguin dedicar-se a les seves vocacions, és un tema que mereix una contemplació atenta, i vaig reflexionar més detalladament sobre això en un altre escrit.

I la fidelització? Es tracta d’una estratègia enganyosa de donar una mostra gratuïta per atraure els clients i crear addiccions consumistes? Doncs, només puc donar la meva paraula que ofereixo aquests escrits pel meu simple interès divulgador, atès que vull contribuir a la transformació social emancipadora. No obstant això, la fidelització és una estratègia comercial comuna que es pot observar pertot arreu i que convé conèixer per protegir-se d’hàbits dolents.

Certament, l’ànim de lucre ha fet que la manipulació psicològica sigui diversa i molt sofisticada amb el resultat que una massa enorme de consumidors no sigui conscient de la seva conducta insalubre, insostenible i dirigida per empreses lucratives.

L’ànim de lucre es troba al centre del paradigma de l’economia capitalista, cosa que queda evident en la lletania manipuladora de la noció falsa sobre la natura de l’ésser humà sota la denominació Homo economicus. Durant dècades, els formadors en la ciència econòmica han ensenyat als emprenedors que la motivació principal de la vida humana sigui suposadament la maximització de profits. No obstant això, no hi ha evidències des de l'antropologia, la biologia o la sociologia que l’afirmació sigui certa. Queda clar que els economistes no són precisament rigorosos amb això que entenem com a coneixement científic. Quant a algunes altres concepcions no científiques dels economistes, es poden trobar crítiques contundents sobre les metodologies aplicades a la creació de les seves teories.

Per què penso que aquesta mentida és perjudicial per al progrés civilitzatori? A part del fet que rebutjo generalment les falsedats, penso que l’arrelament d’una cultura egoista i competitiva crea una dinàmica social destructiva. Hi ha persones que defensen la competició amb l’argumentació que es tracta d’una força que contribueix al progrés. Si ho considerem en el context de la vida en general, no podem negar que l’adaptació més hàbil a les circumstàncies és un element important de la teoria de l’evolució. No obstant això, hauríem d’adonar-nos també que les interpretacions sociodarwinistes històriques van basar-se en una contextualització purament ideològica, com ara les teories racistes de l’Alemanya nazi, que són una aberració teòrica pseudocientífica que tenia unes conseqüències pràctiques horroroses.

De fet, les nocions sociodarwinistes continuen causant molt de mal de maneres diverses i la comunitat científica les considera clarament una pseudociència. Penso que una manifestació del concepte del sociodarwinisme pot ser el sistema capitalista. Els defensors del capitalisme argumenten que aquelles característiques són només els símptomes d’una manifestació especial del capitalisme per falta d’una regulació adequada, i no d’un sistema sociodarwinista en la seva essència. Es pot discutir aquesta matisació conceptual, però, de tota manera, trobo oportú considerar una altra qüestió en relació amb l’afer. No podem obviar el fet que el sistema econòmic té una connexió íntima amb la cultura intel·lectual de la societat, en la qual alguns dels valors, de les normes i de les conductes representen precisament la manera de funcionar del sistema, com ara l’ànim de lucre i la competitivitat. D’aquesta manera, el sistema econòmic està creant l’entorn cultural corresponent. Tot i portar l’atenció sobre aquesta retroacció, és important reconèixer que el comportament cultural d’una societat és una dinàmica molt complexa i no és possible reduir les causes de conductes asocials, com ara l’egoisme, al capitalisme, atès que hi influeixen altres causes socials no econòmiques. No obstant això, penso que és força clar que el sistema econòmic hi juga un paper molt notable.

En la pràctica, podem observar que el sistema crea unes classes socioeconòmiques diferenciades i la desigualtat social resultant significa que persones de la classe baixa moren de les dinàmiques explotadores i extractivistes del sistema econòmic, mentre que la classe alta prospera. Com a dinàmica estructural del sistema, només es pot pujar l’escala socioeconòmica trepitjant les persones de baix i competint feroçment: les iniciatives que no s’adapten hàbilment a les regles cruels del joc fracassen. Penso que les dinàmiques del sistema capitalista poden tenir alguns plantejaments clarament sociodarwinistes: ser un capitalista hàbil facilita sense dubte una probabilitat més alta de sobreviure. Ara bé, convé remarcar que les estructures organitzatives d’un estat de benestar que garanteixin la subsistència a tothom poden existir tant en una economia capitalista oportunament regulada, com en alguna economia alternativa, és a dir, el paradigma neoliberal representa el corrent capitalista sociodarwinista. Els debats que tracten de les altres injustícies socials greus i de la insostenibilitat del sistema capitalista són òbviament importants i necessaris, però superen l’abast d’aquest article.

En definitiva, penso que no hi ha una resposta clara a la pregunta si el sistema capitalista està causant més mal o aportant més beneficis, atès que l’avaluació de la qüestió resulta ser simplement impossible en termes objectius. No obstant això, l’anàlisi de les conseqüències perjudicials del mode de producció ens serveix per identificar els problemes concrets, com ara la desigualtat social o l’extractivisme i consumisme insostenible. Es tracta, doncs, denunciar els problemes evidents. Que cadascun esculli si es posiciona amb els oprimits o els opressors, però que contemplin almenys a quina classe social pertanyen. Sembla clar que els opressors no vulguin perdre els seus privilegis, però quina motivació hi ha perquè un oprimit defensi els interessos de l’elit? Ànim de lucre? Egoisme?

El debat complex sobre les causes de les injustícies socials implica que hi ha d’haver unes avaluacions ètiques en relació amb les qüestions concretes, i els plantejaments ideològics corresponents varien considerablement quant a la descripció d’aquesta dimensió social. Ja hi som, en els relats polítics de tota la vida. Pot ser que sigui oportú contemplar aquestes dinàmiques més detalladament per entendre les relacions de poder que hi influeixen i per detectar la manipulació comunicativa que hi juga un paper important? Vaig escriure un escrit per introduir aquest tema.

Per cert, com és que has arribat fins aquí, al final d’escrit? Quin ha estat el teu ànim? Què et fa emprendre les activitats que portes a terme? Penses que les teves motivacions poden canviar al llarg de la teva vida? Podríem assumir altres valors i crear altres dinàmiques socials i econòmiques, si qüestionéssim la nostra manera de funcionar? Proposo que busquis les respostes preliminars en el teu interior i les comparis després amb la informació rellevant que pots trobar sobre el tema. De tota manera, recomano que aprenguis a cercar, filtrar i processar la informació oportunament, és a dir, amb una ment atenta i autocrítica. No hi haurà una recompensa monetària, però penso que el creixement personal val perfectament la pena.