Apocrifografies

En aquest escrit vull reflexionar sobre la dimensió econòmica del voluntarisme, atès que no s’acostuma a divulgar una anàlisi d’aquestes característiques, i qüestiono la viabilitat estratègica de les iniciatives altruistes. Hi veig alguns problemes greus pel que fa al plantejament organitzatiu, cosa que té a veure amb el context econòmic i polític. És per això que penso que seria oportú fer un debat sincer i constructiu quant als temes rellevants.

Per començar, vull deixar clar que no dubto que el voluntarisme tingui un mèrit pel que fa al seu plantejament ètic. Els projectes diversos demostren que l’altruisme és un element social important en cultures diverses i al llarg de la història de la humanitat la contribució del voluntarisme als valors existents de la societat ha estat important. Tots els projectes socials que han estat intentant crear un món millor i més just han fet evident que l’ànim de lucre i la competició no són elements indispensables del paradigma cultural en el qual es duguin a terme les activitats econòmiques. Ara bé, en quin sentit hauríem de considerar les activitats voluntàries un mena de treball que forma part de l’economia? Examinarem, doncs, alguns detalls conceptuals importants del context econòmic del voluntarisme.

Per qüestions conceptuals clarificadores, convé considerar que el voluntarisme pot ser, i ho és en molts casos, un treball no remunerat, cosa que fa imprescindible pensar en la seva funció en l’economia i analitzar oportunament les dinàmiques organitzatives i les relacions de poder del mercat laboral i de la societat. Encara més, aquesta relació íntima amb les activitats econòmiques significa també que hi ha necessàriament una vinculació cultural pel que fa a les actituds de les persones, és a dir, les motivacions existencials de la societat. És per aquesta raó que penso que hi ha un lligam entre els comportaments individuals, com també els processos col·lectius dolents, com ara els conflictes d’interessos i la corrupció, i l’estructura organitzativa general. Perquè puguem contemplar oportunament aquesta relació, hem de considerar els aspectes rellevants del mode de producció i entendre millor les relacions de poder del sistema polític. Atès que l’anàlisi exhaustiva del sistema econòmic i polític pot omplir volums de llibres, només podré oferir-ne algunes reflexions introductòries en aquest article.

En primer lloc, hem de constatar clarament que el treball remunerat té la funció principal de proveir al treballador una recompensació monetària perquè la persona pugui obtenir els recursos necessaris per a la seva subsistència. Es tracta d’una observació òbvia, però la motivació intrínseca és de màxima importància per a la reflexió sobre les característiques del mercat laboral. En relació amb aquesta concepció, cal distingir el treball essencial del treball no essencial. Podríem dir que el treball essencial suma totes les activitats productives i els serveis necessaris per a la cobertura de les necessitats bàsiques de la societat, com ara l’habitatge i la infraestructura energètica, la producció alimentària, la sanitat o l’educació. Òbviament, la llista detallada d’activitats pot variar segons la definició de les coses que una cultura específica consideri essencials, de manera que les expectatives de la població quant al confort també hi juguen un paper determinant. Per exemple, el benestar psicològic és sense dubte una necessitat, però no hi ha claredat quant a les activitats concretes que hi contribueixen d’una manera imprescindible per garantir una vida digna. També pot ser difícil determinar les activitats que són necessàries per a l’estabilitat civilitzatòria a llarg termini. No obstant això, la reflexió important que hauríem de fer pel que fa a aquest plantejament conceptual és l’observació que hi ha unes activitats laborals que beneficien directament i constantment tota la societat perquè cobreixen les seves necessitats bàsiques, i existeixen activitats que tenen alguna altra funció econòmica. Així, doncs, el treball remunerat no contribueix necessàriament al benestar de tota la societat i pot ser fins i tot contraproduent per a tothom, com ara les activitats que causen d’una manera important l’escalfament global, cosa que s’hauria de tenir en compte per contemplar pragmàticament les dinàmiques del mercat laboral.

En resum, el treball contribueix de maneres diverses al funcionament de l’economia, i la monetització de les activitats i el consum de les mercaderies i serveis com a motor econòmic són els elements que defineixen d’una manera determinant l’organització actual del sistema. Podríem definir el treball no essencial com a activitats econòmiques que només serveixen per mantenir en marxa el motor econòmic, és a dir, com a combustible monetari, però que no són imprescindibles per al funcionament de la societat i l’economia real.

En segon lloc, hem de contemplar també les activitats voluntàries en el context d’aquesta distinció entre els treballs essencials i no essencials. A més a més, hem de tenir en compte que hi ha entitats del tercer sector que són semiprofessionalitzades, és a dir, l’organització remunera el treball d’una part dels participants de l’empresa i empra el voluntariat per executar els altres treballs habituals.

Certament, l’acte voluntari d’oferir aquest escrit gratuïtament als lectors es podria considerar difícilment un treball essencial, i pot ser que ni tan sols sigui un treball, sinó que es tracti d’una diversió divulgativa inútil. No obstant això, segurament podríem trobar exemples de serveis en els quals es comercialitza la informació i el coneixement amb l’objectiu d’oferir un servei o un document educatiu, cosa que es consideraria, doncs, un treball remunerat. Per exemple, una guia informativa podria tenir un contingut específic per assessorar una entitat sense ànim de lucre perquè fes una planificació estratègica quant al seu ús del voluntariat. L’entitat recompensaria el servei perquè hi hagués un benefici obvi pel que fa a la seva organització. Es tractaria d’una activitat econòmica d’assessorament com se la troba en altres sectors econòmics també. És clar que aquest escrit no té els detalls necessaris perquè serveixi per a una entitat concreta, però es podria adaptar el contingut generalitzat a un cas concret, elaborant els detalls organitzatius quant a les tasques remunerables, perquè facin una anàlisi conceptual del funcionament de l’entitat i contemplin la seva planificació quant al seu ús dels recursos humans.

La conclusió clara de l’assumpte és que vull alertar del fet que el voluntariat pot funcionar com a autoexplotació, per part dels voluntaris, i com a explotació per part de l’entitat sense ànim de lucre que empra una organització mixta, és a dir, hi ha una plantilla directiva assalariada, i uns voluntaris per gestionar altres activitats que no es consideren dignes d’un sou. Òbviament, és poc probable que una entitat busqui aquesta mena d’assessorament organitzatiu que insinuo aquí, perquè significaria un replantejament substancial del seu pla de gestió, cosa que podria ser també un altre treball remunerat. En conseqüència, no hi veig la possibilitat de crear un negoci benintencionat per extingir l’explotació laboral en el tercer sector, cosa per la qual convido simplement a crear un debat al voltant de la qüestió i buscar solucions sistèmiques, no parcials. Penso que hi ha una certa injustícia inherent en el funcionament de les entitats professionals del tercer sector que fan servir el voluntariat per a la realització de les seves activitats.

Encara més, si repassem atentament les activitats organitzades que es porten a terme d’una manera voluntària, hi podem detectar molts serveis, i fins i tot activitats productives, que considerem treballs essencials. Hem descobert, doncs, els treballs essencials invisibilitzats, cosa que és una injustícia social greu que es deriva de l’organització econòmica i política. Com a exemples clarificadors, només hem de pensar en un menjador caritatiu o en un economat social, on hi ha treballs que són perfectament comparables amb els de la restauració i dels supermercats. Un altre treball tradicionalment invisible es troba en l’àmbit de les cures, cosa que té l’equivalent en serveis comercialitzats idèntics per persones que cobren un sou exercint les mateixes activitats. Com es justifica que algunes persones poden cobrar i altres no?

En tercer lloc, podem reflexionar oportunament sobre la comercialització de la propietat intel·lectual en general, cosa que contrasta amb l’oferta gratuïta de contingut intel·lectual sota les llicències lliures. El programari lliure i el coneixement lliure són exemples clars que els béns comuns immaterials ja formen part del sistema econòmic. Aquest tema representa la mateixa problemàtica econòmica, és a dir, la contribució als béns comuns de la societat d’una manera desigual per part dels contribuents. Alguns ho fan com a part d’un treball assalariat mentre que altres hi col·laboren voluntàriament. Exemples d’aquests treballs mixtos són també projectes de ciència ciutadana o l’edició de l’enciclopèdia lliure Viquipèdia. En l’àmbit de les aplicacions informàtiques hi ha encara un altre inconvenient del context econòmic: les eines digitals de codi obert i continguts intel·lectuals lliures poden servir de punt de partida per a empreses tecnològiques perquè comercialitzin obres propietàries que potencialment se’n poguessin derivar. Això significa que és possible explotar el voluntariat per reduir els costos del negoci en l’àrea del desenvolupament o la creació de contingut. En definitiva, les llicències lliures desafien honradament la concepció de la propietat privada per impulsar l’economia dels béns comuns, però les circumstàncies econòmiques impedeixen que això es pugui fer d’una manera justa. L’avanç cap a una societat veritablement lliure, igualitària i justa requereix la creació de béns comuns materials, sobretot els recursos de primera necessitat, cosa que queda evident en la impotència actual de les llicències lliures de competir econòmicament amb les iniciatives lucratives. La comercialització continua sent el marc de referència determinant en el sistema econòmic.

Penso que és perfectament comprensible que hi ha persones que volen professionalitzar-se en una entitat sense ànim de lucre: es tracta de fer tasques que són serveis benèfics per a la societat. La motivació altruista de les entitats contrasta òbviament amb el plantejament lucratiu de l’economia restant. Tenint en compte aquestes discrepàncies ètiques pel que fa a les activitats econòmiques, resulta més fàcil comprendre que hi ha persones que aprofiten portes giratòries en les entitats per aconseguir un lloc de treball. És clar que hi ha preferències per treballar en l’àmbit estimat i com que hi ha una competició per omplir la quantitat molt limitada de vacants, el poder d’influir en les dinàmiques contractuals condueix fàcilment a la corrupció moral.

Ara bé, quines possibilitats hi ha per resoldre les mancances organitzatives? Em temo que les característiques del mercat laboral en general fan que no hi hagi solucions fàcils que no signifiquin uns canvis estructurals contundents. Penso que els conflictes d’interessos continuaran existint sempre que no hi hagi les circumstàncies oportunes perquè tothom qui vulgui pugui treballar amb la motivació autènticament altruista. L’alternativa laboral de les empreses lucratives no és més que una il·lusió: els directius intenten dissenyar i fabricar un compromís identitari amb el negoci en qüestió perquè el treballador tingui la sensació que estigui fent quelcom útil, tot i que podria estar realment degradant el medi ambient i contribuint al col·lapse civilitzatori per causa del sistema econòmic insostenible. Els treballadors continuen omplint les butxaques dels propietaris dels mitjans de producció, perquè persegueixen un somni de ser ric també, perquè ignoren les circumstàncies econòmiques i polítiques reals, o simplement perquè no tenen una alternativa laboral viable. Una gran part de la societat es dedica a treballs precaris i dolents tot i que ho detesta. Moltes persones no tenen una altra motivació professional que la voluntat de garantir la seva subsistència, i normalment de la seva família també, cosa que dificulta enormement l’elecció ètica de la trajectòria professional per causa de les responsabilitats personals afegides. Encara més, les recomanacions per tenir èxit en les entrevistes de treball inclouen l’especificació que el candidat mai hauria de revelar que l’interès d’aconseguir el lloc de treball és només per fer diners. En la pràctica, els formadors experts en la gestió dels recursos humans recomanen mentir en la cerca de treball, contribuent a una corrupció moral dels valors culturals. No és aquesta dinàmica del mercat laboral una farsa enorme que perjudica el progrés civilitzatori en general? De tota manera, les opcions ètiques són escasses i només una minoria s’hi pot professionalitzar i els polítics, que tenen el poder regulador, hi fan molt poc per canviar aquesta realitat. Convé remarcar que l’altruisme de la majoria de les empreses lucratives és una hipocresia manifesta.

El context social és realment depriment: les circumstàncies econòmiques defineixen les relacions de poder, que acaben sent sovint molt abusives, i el control privatiu dels mitjans de producció per part d’una elit econòmica immoral impedeix l’emancipació de la classe treballadora i l’avanç de l’economia dels béns comuns. En general, és difícil dur a terme exitosament unes activitats econòmiques en benefici de la societat per les circumstàncies polítiques contràries. La conseqüència nefasta de tot plegat és un paradigma cultural, en el qual es creu que l’economia ha de ser lucratiu, cosa que reitera la dinàmica desastrosa del mode de producció extractivista, que busca un creixement econòmic insostenible.

Finalment, vull alertar sobre una altra dinàmica perjudicial que es pot observar en l’àmbit del voluntariat. Una sèrie de projectes es pregunten inesperadament com podrien augmentar la quantitat de les contribucions voluntàries, com si es tractés d’un recurs il·limitat. Crec que ja ha quedat prou clar que hi ha una necessitat òbvia de garantir la subsistència primer, cosa per la qual el voluntariat simplement no disposa de més temps per dedicar-lo de manera altruista als projectes estimats. Encara més, les persones tenen famílies i altres responsabilitats que prefereixen no descuidar.

Tornant a l’al·legoria del sistema econòmic com a màquina que es manté en marxa, espero que hagi quedat clar que el disseny polític actual és incompatible amb un plantejament realment altruista, cosa que significaria canviar radicalment les dinàmiques del motor econòmic.

En definitiva, he volgut reflexionar sobre les contradiccions inherents del voluntarisme en el seu context econòmic i hi ha certament temes importants que no han tingut cabuda en aquest escrit. Així, doncs, penso reflexionar en alguns altres articles sobre els plantejaments polítics pseudoprogressistes que considero conceptualment erronis o els detalls de la problemàtica econòmica de les llicències lliures. Espero que no hagi deixat la impressió que proposi simplement el desmantellament del voluntariat. En realitat, penso que la resolució de les mancances organitzatives requereix una transformació social estructural amb un plantejament holístic. En alguna ocasió en parlaré més detalladament també, però de moment us recomano simplement contemplar atentament la qüestió de com podem garantir les necessitats bàsiques de la societat per evitar les relacions de poder abusives esmentades i oferir una vida digna a tothom.