Apocrifografies

Espero que pugui llegir això en algunes dècades.

S’està acabant l’any 2021 i s’acostuma a repassar els esdeveniments destacables. Normalment, això es combina amb una reflexió sobre les expectatives per a l’any vinent. Faré un plantejament més genèric quant al context polític, perquè em situï més estratègicament.

Per començar, convé remarcar que no soc gaire optimista quant al futur en general, cosa que explica el dramatisme d’aquesta redacció. Pel que fa a les circumstàncies personals, s’ha de dir que em trobo en una situació privilegiada, ja que no he de preocupar-me molt per la meva subsistència, de moment. El context europeu em dona una protecció social bàsica i la infraestructura és bastant avançada en comparació amb altres indrets. No obstant això, no és gens clar que pugui comptar amb la continuïtat d’aquesta vida relativament confortable i segura, perquè el sistema econòmic i polític és realment molt fràgil i estem vivint en uns temps molt convulsos.

No cal que repeteixi la meva anàlisi més detallada de la civilització, cosa que exposava en els escrits anteriors, ja que se la podrà consultar per entendre millor el context dels meus pensaments actuals. En canvi, voldria oferir una visió més íntima de les expectatives quant a les transformacions progressives o abruptes que podrien ocórrer a partir d’ara. Es podria dir que durant un temps mantenia una actitud molt més optimista, tot i que basant-me fermament en un realisme científic, però això s’ha acabat, a saber, la fe que fins i tot alguns afers molt difícils es resoldran favorablement. L’escepticisme científic continuarà sent la base del meu pensament, independentment de la meva actitud existencial. Òbviament, això significa una certa pèrdua d’esperança, cosa que intentaré aclarir a continuació.

Si fos el cas que llegeixi aquest escrit en algunes dècades, suposant que no hi haurà hagut una mort prematura per causes en les quals no puc influir significativament, no hauré perdut l’esperança del tot. Hauré pogut tirar endavant d’una manera o l’altra. No crec que es produeixi una pèrdua d’esperança total, ja que penso que soc prou fort mentalment per adaptar-me a situacions adverses diverses, fins i tot a les més apocalíptiques. Em refereixo, doncs, a una reducció de la fe en la humanitat, és a dir, l’optimisme que es produeixi l’escenari en el qual la societat eviti la deriva autodestructiva actual de la civilització mundial. Ara bé, se’ns presenten possibilitats diferents de col·lapses graduals o bruscs. Sense dubte, preferiria el recorregut pacífic i positiu d’una transformació constructiva, en la qual es resolguessin l’emergència mediambiental, que amenaça d’extingir la nostra espècie pels canvis en l’hàbitat, i les injustícies socials diverses. Tant de bo llegeixi aquest escrit des de la perspectiva d’una persona que hagi presenciat un esforç comunitari extraordinari i hagi participat en la creació d’un món millor.

Desgraciadament, la situació no pinta bé. Estic força convençut que la dècada vinent ja haurà demostrat cap a on ens dirigíem. Fins i tot és possible que s’hagi iniciat un col·lapse civilitzatori definitiu. Quan parlo d’escenaris futurs diferents, convé destacar que és impossible donar indicacions probabilístiques. El sistema és tan complex que fer un pronòstic és extremament especulatiu. Aquesta incertesa concerneix tant els catastrofistes com els optimistes tecnològics, a saber, els economistes que aposten per la salvació gràcies a alguna millora tecnològica futura. Encara més, les mesures polítiques de l’actualitat defineixen la continuació, de manera que es pot afirmar que l’elecció de l’escenari en qüestió resta en les mans de les persones que tenen un poder destacable per impulsar els canvis oportuns. Quant a les transformacions més transcendents, penso que és obvi que el poder consumidor de la ciutadania no arribarà a resoldre la crisi. En canvi, es tracta d’efectuar els canvis estructurals des de les institucions mitjançant la planificació i la regulació, perquè els efectes arribin a temps. Em temo que aquí tenim el problema principal: la majoria dels polítics no està disposada a portar a terme les transformacions necessàries. Aquesta és la visió realista del panorama polític: els representants, que tenen el poder de revertir el desastre, no assumeixen la seva responsabilitat, ja sigui per ignorància, ja sigui per covardia, ja sigui per malícia. Atès que les institucions més rellevants continuen amb la mateixa actitud, el fracàs històric serà una qüestió de temps.

Així, doncs, hauràs possiblement observat com la desintegració econòmica i social derivava cap als totalitarismes de les institucions polítiques, ja que intentaven mantenir el control sobre la situació. Aquesta deriva repressiva ja s’observa en l’actualitat, i la complicitat històrica de la burgesia amb el feixisme fa pensar que el pitjor està per venir. Pot ser que hi hagi una guerra internacional provocada per l’imperi occidental, perquè vulguin accedir a recursos naturals, o perquè vulguin distraure l’atenció de la desintegració del seu poder. Revoltes populars i guerres civils seran molt probables en escenaris d’aquestes característiques. En termes cinematogràfics, podríem parlar de l’apocalipsi zombi, ja que es tractaria de situacions extremes de la lluita per la supervivència, en la qual col·lapsen les institucions. No descarto l’apocalipsi zombi, ni el desastre nuclear. Tenint en compte que hi ha psicòpates diversos entre els polítics i empresaris sociòpates nombrosos, que tenen un poder enorme, és possible que comenci una deriva bèl·lica en algun moment determinat. Si fos el cas que llegeixis aquest escrit després de l’apocalipsi zombi, et felicito. La misèria observada era segurament immensa i pocs hauran sobreviscut. Espero que haguessis pogut mantenir els meus principis ètics actuals per defensar els drets humans universals. En cas contrari, t’hauràs adaptat a les circumstàncies el millor que vas poder, per sobreviure. Estic força segur que sabré avaluar les circumstàncies oportunament per prendre les decisions racionalment, i no pas per conviccions ideològiques. T’ho dic clarament: no calia que et sacrifiquessis per uns ideals il·lusoris. No obstant això, no insinuo que no es pugui lluitar per a una causa adequada. Ja ho determinaré.

Ara bé, és possible que el col·lapse civilitzatori es produeixi d’una manera progressiva sense que hi hagi un conflicte bèl·lic en l’entorn propi. Molt probablement el govern haurà tingut una deriva totalitària per mantenir el control, atès que una gran part de la població no acceptaria molts dels canvis requerits. La vulneració de drets humans serà generalitzada. Ja en l’actualitat s’observa una actitud inhumana per part dels governs, sobretot quant al tractament de les persones en moviment, és a dir, els migrants i els refugiats, o els periodistes que destapen la corrupció institucional, com ara Julian Assange. En un escenari d’aquestes característiques, altres regions del planeta hauran col·lapsat més dràsticament i només el proteccionisme egoista haurà pogut evitar el col·lapse institucional del país on acabaves residint. No obstant això, els efectes de la crisi econòmica i energètica t’hauran afectat plenament i no hauràs tingut una vida tan confortable com acostumaves a tenir. Es reduirà el consum de totes maneres.

Finalment, existeix la possibilitat que es produeixi un final relativament feliç. El temps, en el qual es pot produir la transformació constructiva, s’està acabant ràpidament. La realitat de l’escalfament global per causa del model econòmic és esperpèntica: es noten summament les conseqüències climàtiques de les polítiques continuistes.

Ara bé, fa bastant de temps que estic intentant alertar sobre la insostenibilitat del sistema mitjançant un activisme pluridisciplinari, i el meu estil de vida ja és molt modest. Com a consumidor, puc influir poc més amb les meves decisions. Pot ser que el meu missatge divulgador hagi canviat algunes consciències al llarg del temps, però la correlació de forces és bastant desesperant en l’actualitat, ja que els mitjans de comunicació manipuladors i ignorants continuen marcant els debats. L’estil de vida consumista i el creixement econòmic no es qüestionen. L’estupidesa governa.

Quin objectiu persegueixo, doncs, amb aquest escrit? Es tracta de poder dir en el futur: «Ja el predeia, el col·lapse que s’albirava a l’horitzó!»? No, no crec que m’hagi de justificar per tenir la consciència neta. Encara més, no soc l’única persona que alerta d’aquesta mena de qüestions, de manera que no es tracta de fer profetisme. Vull simplement explicar al meu futur jo, què pensava en aquells temps convulsos, perquè pugui recordar bé aquella època. Qui sap, és possible que m’equivoqués i tot s’haurà resolt d’alguna manera molt més positiva. Ara bé, no crec que sigui oportú apostar per una salvació inesperada. Ja explicaré aquest afer en algun altre escrit, en el qual podria reflexionar sobre les actituds especuladores, els jocs d’atzar i els esports de risc, que marquen molt la cultura capitalista.

El fet que publico aquest escrit al meu blog, significa que vull inspirar els lectors que facin una reflexió similar, per posicionar-se emocionalment i per aclarir els seus pensaments. Què opines sobre el futur?

Aquesta pregunta defineix decisivament la manera com es pensa viure la vida a curt, mitjà i llarg termini. Intento escodrinyar les prioritats del meu activisme i més endavant escriuré sobre els plantejaments més concrets quant a la construcció d’un futur millor.

Salut!