Apocrifografies

La introducció a la crisi existencialista en la primera part de la reflexió va presentar una part del context de la qüestió d’una manera resumida: el paradigma capitalista té algunes característiques religioses quant a la seva manifestació cultural i les dinàmiques socials associades incorporen una manera de funcionar opressiva quant a les relacions de poder i les estructures organitzatives. En conseqüència, continuaré amb l’anàlisi de l’alienació quant a l’home modern i les seves activitats econòmiques, intentant descriure adequadament la condició humana i la crisi motivacional.

El capitalisme com a culte i el consumisme com a manera de viure són certament només un aspecte de la crisi existencial de l’època moderna, atès que la formació dels plantejaments individuals quant a la vida correspon a una combinació de factors. Al llarg de la història de la humanitat, les religions influïen decisivament en les maneres diverses com les persones afrontaven la vida. La concepció eclesiàstica les dona un marc moral i una missió. Alternativament, filosofies i ideologies vàries han servit per a la mateixa funció i la participació en alguna agrupació fa sentir-se partícip d’una comunitat afina. En canvi, l’individualisme de l’època moderna és un fenomen especial dins d’aquestes dinàmiques modernes. Penso que és innegable que la il·lustració i l’alfabetització han impulsat un procés emancipador, cosa per la qual una quantitat creixent de persones es desvincula de moviments religiosos autoritaris. No obstant això, les ideologies laiques reemplacen aquells moviments i capten les persones per a causes diferents dins un marc moral diferent, i les manifestacions organitzatives poden presentar característiques autoritàries similars, si fos el cas que s’oposessin a iniciatives emancipadores. Sortosament, hi ha moviments laics i religiosos que se centren precisament en l’emancipació intel·lectual i impulsen la creació d’una societat lliure d’opressió. Ara bé, convé remarcar que ser suposadament un lliurepensador no significa automàticament que la persona faci un bon ús del raonament. Per exemple, el liberalisme estatunidenc és un moviment que engloba alguns corrents molt autoritaris, tot i que s’hi promou la llibertat individual. Alguns fan només una crítica de la propaganda governamental i presenten alhora la seva interpretació acrítica. En definitiva, penso que aquesta mena de dinàmica social pot acabar causant molt de mal polític, malgrat que el plantejament pugui semblar emancipador a primera vista, cosa que té a veure amb el menyspreu de responsabilitats comunitàries.

En aquest embolic de causes socials que competeixen per a l’arrelament cultural amb un marc moral, el capitalisme, com a mode de producció, té una aparença apolítica. El disseny econòmic se centra en la llibertat individual en forma del mercat, cosa per la qual el neoliberalisme és una aproximació política per gestionar l’economia capitalista. Tinc pocs dubtes que el plantejament estigui destinat a fracassar, com s’ha pogut comprovar en la crisi sanitària recent. De tota manera, la neutralitat ètica superficial del sistema capitalista sense regulació contrasta amb les dinàmiques socials interns que tenen clarament un marc moral: la llibertat econòmica individual preval sobre el dret dels altres individus de no patir dels efectes de l'exercici d’aquelles decisions individuals. Paral·lelament, podem observar ciutadans enfurismats sobre la campanya sanitària per controlar la pandèmia: reivindiquen el dret de decidir sobre els seus cossos. En realitat, el fet de no portar una mascareta o no vacunar-se significa el dret de decidir sobre les vides de les altres persones, és a dir, quan tenen llibertat d’infectar-les amb patògens mortals. La mateixa lògica marca els debats al voltant de la gestió de l’emergència climàtica o l’impacte mediambiental en general. El paradigma capitalista ha estat tan interioritzat, que la seva defensa esdevé una campanya contra infidels en contextos inesperats.

És per aquesta raó que penso que la croada per al consumisme no és un assumpte trivial. Les conviccions de les persones que hi participen tenen un tarannà religiós. En gran part, la causa per a la llibertat individual s’ha desconnectat de les contemplacions realistes quant a la matisació i contextualització d’aquell dret. Amb tot, vull deixar clar que no m’oposo a la llibertat individual, sinó que critico les interpretacions arbitràries que se’n fan, cosa que es manifesta sovint en relats polítics diversos per treure rendit electoralista d’algun assumpte.

En general, el consum irracional forma part de les vides de moltes persones i l’hedonisme és la filosofia que millor representa el paradigma capitalista, la propagació de la qual es pot observar en la cultura popular. El plaer com a sentit de vida ha omplert satisfactòriament el buit nihilista de molts, cosa per la qual ni s’esforcen a buscar alguna causa alternativa. Encara més, la decadència consumidora és fins i tot compatible amb plantejaments religiosos diversos. Individus i comunitats acumulen riqueses, atès que ho consideren una forma de complir una missió divina, com ara quan un filantrop fa donacions a iniciatives caritatives. Sospito que hi hagi més que un que pensa que pugui buscar la redempció dels seus pecats d’aquesta manera. De fet, penso que s’abusa generalment d’aquesta concepció caritativa: moltes persones creuen que els diners serveixen per resoldre la injustícia social. Sembla obvi que el poder econòmic pot efectivament remeiar el patiment en alguna situació precària concreta, però el problema és al fons una qüestió estructural. La desigualtat social neix d’una distribució injusta dels recursos, cosa per la qual la resolució definitiva ha de correspondre a un canvi sistèmic. La redistribució voluntària és només una solució parcial, selectiva i temporal. Això és un exemple de la insuficiència del mercat lliure i el poder adquisitiu com a regulador de les mancances. La redistribució sistemàtica és la mesura política que podria revertir la situació, però els benestants s’oposen a aquelles iniciatives amb tot el poder econòmic enorme que tenen a l’abast, com ara el lobbisme o el control de mitjans de comunicació. L’ordre social és sagrat i la doctrina del capitalisme no es toca.

Així, doncs, el fenomen de la mà invisible que regula el mercat, en lloc de la intervenció governamental, és un altre mite en les creences dels capitalistes. No el fet que hi ha certament alguna mena d’autoregulació per la relació de l’oferta i la demanda, sinó perquè se la interpreta segons la conveniència ideològica: farà allò que volem que faci, és a dir, primer es formula l’objectiu i després s’invoca la màgia del mercat per portar-nos-hi.

El consum conscient i responsable és una iniciativa lloable en el sentit que els consumidors haurien de conèixer l’impacte mediambiental i social dels productes i serveis que consumeixen i canviar els seus hàbits. Teòricament, la demanda hauria de baixar per als productes i serveis dolents, resultant en la baixa de l’oferta i últimament en la cessació d’aquells negocis. Pràcticament, la conscienciació exitosa dels consumidors i la viabilitat econòmica de les alternatives són elements decisius per a l’assoliment de l’objectiu. Si els productes alternatius tenen un preu elevat en comparació, com ara els queviures ecològics o la tecnologia sostenible, un consumidor amb baix poder adquisitiu simplement no pot plantejar-se els canvis en els hàbits. Encara més, la comunicació pel que fa al consum ha d’arribar i convèncer efectivament els consumidors, cosa que és més fàcil de dir que aconseguir. Els addictes a l’alcohol i tabac no saben que el seu consum és dolent? Després d’informar-los, els addictes deixen les substàncies com si res? Qualsevol persona que hagi tractat amb persones amb addicions, o que hagi tingut addicions, sap que la realitat és més complicada. Per una banda, el problema és que la nostra societat està ple d'addiccions diverses i el consumisme és la manera de viure prevalent. Per l’altra banda, el plantejament afronta una maquinària comercial al centre de l’economia que no té consideracions pel que fa a un consum responsable i a la qual només interessen els profits.

Durant dècades, el màrqueting ha fet servir tècniques manipulatives per cultivar els desitjos de la ciutadania, realitzant un autèntic rentat de cervells. La qüestió no ha estat, si les persones realment poguessin necessitar alguns productes, sinó que es tractava de convèncer-les que els necessitaven. De fet, l’estratègia comercial és a vegades tan pervers, que ni tan sols importa la qualitat del producte. El prestigi atribuït a l’empresa pot ser l’argument decisiu per escollir entre productes similars: quantes persones compren una peça de roba simplement perquè hi llueix el nom de la marca? A saber, paguen més per ser un portador de publicitat.

Afegeixo algunes observacions contextuals sobre les conductes diverses. Penso que la situació civilitzatòria actual no és només una crisi, sinó que es tracta d’una emergència. Un col·lapse civilitzatori és un escenari summament probable, si no s’efectuen uns canvis radicals i contundents en l’estructura econòmica, atès que l’escalfament global causat per l’home pot encadenar una disfuncionalitat de la infraestructura globalitzada i interdependent, i unes dinàmiques socials desestabilitzadores. De fet, ja es pot observar una deriva política conflictiva que dificulta encara més les resolucions col·laboratives i coordinadores. La transformació econòmica requereix uns canvis notables en els hàbits dels consumidors i moltes persones es neguen a acceptar la situació crítica, mentre que en els debats polítics corresponents destaquen els plantejaments irracionals i egoistes. Doncs, la crisi és manifestament multidimensional i és per aquesta raó que penso que una contemplació de la condició humana pot ajudar a millorar la comunicació transformadora, perquè correspongui als dubtes existencials diversos que hi ha en la societat.

El marc de referència bàsic és aquest: la crisi és una realitat, que amenaça la supervivència de tots els individus, però no tothom la percep de la mateixa manera, i la manca de comprensió fa que l’esforç col·lectiu requerit no tingui una acceptació general. Els biaixos ideològics diversos dificulten l’establiment d’una anàlisi objectiva com a referència. No hi ha un punt de partida comú, atès que hi ha molts interessos econòmics i plantejaments partidistes continuistes en l’àmbit polític. Doncs, les interpretacions pel que fa a la gravetat de la situació no coincideixen i les propostes de les mesures per resoldre de la millor manera la situació corresponen també a aquells biaixos ideològics. Tradicionalment, l’avaluació científica de la realitat objectiva no ha format part de la presa de decisions d’una gran part dels polítics, i les alertes de la comunitat científica pluridisciplinària no aconsegueixen impulsar unes dinàmiques noves per acabar amb aquesta mena d’irresponsabilitat representativa. La qüestió principal és: els polítics i els poders econòmics responsables estan disposats a defensar incondicionalment les vides de tota la ciutadania, en lloc de perseguir interessos partidistes? En l’àmbit econòmic la pregunta es redueix a la decisió: vida o negocis?

Ara bé, l’existència d’un emprenedor significa en la pràctica que ha de donar continuïtat a les activitats econòmiques de la seva empresa. Una oficina de turisme atén a turistes, una botiga turística ven records turístics, un bus turístic transporta turistes, un restaurant en una zona turística serveix menjar per a turistes i un pis turístic allotja turistes. Què passaria si una anàlisi de la realitat econòmica demostrés l’impacte social i mediambiental perjudicial del turisme massificat? Es veuria el sector turístic com a insostenible i la ciutadania afectada la rebutjaria amb contundència com a element de la planificació econòmica. La conclusió seria que s’hagués de revertir la dependència econòmica d’aquestes activitats. Els emprenedors corresponents ho acceptarien sense més i tancarien voluntàriament les seves empreses?

Com hem pogut observar en el context del tancament temporal de sectors diversos per causa de la pandèmia, els emprenedors resisteixen les decisions polítiques i demanen poder continuar malgrat les argumentacions contundents dels experts. D’una manera força generalitzada, una suposada llibertat incondicional dels individus ha esdevingut el marc de referència, i els interessos generals són com a molt unes consideracions secundàries. Encara més, no es tracta només d’una qüestió de voluntat. Com que uns quants governs, sobretot en països poc desenvolupats, no faciliten unes recompensacions als treballadors pel tancament, la cessació de les activitats econòmiques significa la pèrdua de la subsistència: el tancament és un afer existencial, de la vida i la mort.

Quant a la transició energètica, es pot observar el mateix comportament, però d’una manera més organitzada i amb una dimensió corrupta esperpèntica, ja que per a la patronal no es tracta d’una qüestió de subsistència, sinó d’interessos econòmics: les empreses energètiques no volen deixar els seus negocis i els lobbies industrials fan mans i mànigues perquè la transformació cap a les energies renovables s’adapti a les condicions econòmiques que exigeixen ells. Els polítics acrítics ni tan sols qüestionen el plantejament pseudoecologista, que no avalua contextualment el problema en l’economia real, és a dir, pel que fa a l’ús dels recursos naturals en tots els processos productius i el consum energètic insostenible. El resultat horrible de la gestió política és que les mesures són clarament insuficients per evitar els escenaris molt perjudicials que prediuen els models científics.

La reacció psicològica a aquesta amenaça existencial presenta facetes diferents, que van des del negacionisme al traumatisme, i les manifestacions pràctiques de les quals poden variar considerablement al nivell individual i segons el context ideològic.

Convé remarcar que l’ésser humà és una espècie que s’adapta força bé a circumstàncies noves, però paradoxalment hi ha una tendència dels individus a resistir canvis d’hàbits. Hi ha un arrelament cultural en tradicions, i les conductes que s’adapten a institucions socials permanents faciliten una vida organitzada i ordenada.

La població occidental té un estil de vida que gasta massa energia i recursos per mantenir l’estabilitat del sistema a llarg termini. Ja fa temps que els científics alerten del consum insostenible de la carn, de la sobrepesca, de la degradació mediambiental per una indústria contaminant, que ni tan sols recicla gaire els materials. No obstant això, una gran part de la població canvia els seus hàbits a un ritme molt lent, i s’ha pogut observar que el consum conscient i responsable no és la resolució que pugui facilitar una transformació econòmica a gran escala amb la rapidesa requerida. Les actituds dels individus pel que fa als canvis conductuals són diverses, però destaquen dues reaccions comunes: per una banda, la informació presentada no és convincent i no es percep una necessitat de canviar l’estil de vida, i per l’altra banda s’entén la situació, però hi ha una resistència a adaptar-se per circumstàncies socioeconòmiques o per conviccions ideològiques. En el primer cas, la comunicació de la problemàtica falla, cosa que és responsabilitat dels polítics i de la comunitat científica, i també, en extensió, dels mitjans de comunicació. Pel que fa a les persones que no poden canviar per les seves circumstàncies econòmiques, la responsabilitat tenen igualment els polítics, atès que haurien de regular l’economia perquè es pogués cobrir les necessitats bàsiques de la vida d’una manera sostenible. Probablement no hi ha tantes persones que sí que entenen el problema, però que no volen canviar per conviccions ideològiques. No obstant això, la seva psicopatia pot tenir unes repercussions molt notables, si fos el cas que es tractés de persones que tinguessin poder econòmic o polític d’una manera significativa, i penso que n’hi ha uns quants, d’aquests manipuladors.

Ara bé, hem afegit encara més context a la qüestió motivacional inicial: per a què existim? He fet referència a dinàmiques socials diverses que tenen rellevància per a l’anàlisi de la crisi. Observem que la conducta principal comuna té a veure amb la supervivència, és a dir, ens adaptem a les circumstàncies per garantir com a mínim la subsistència pròpia, normalment també la de la família nuclear, cosa que influeix en les relacions de poder en la societat. A més a més, hi ha una tendència a mantenir tradicions i hàbits que s’han arrelat culturalment, cosa que contrasta amb les innovacions que corresponen al progrés intel·lectual. Curiosament, les tecnologies noves que presenten unes millores quant als processos laborals o que faciliten un confort addicional no susciten tan fàcilment una reacció adversa, sinó que sovint són incorporades a la vida quotidiana amb rapidesa. L’enfocament en la utilitat immediata de les aplicacions desvia fàcilment l’atenció dels efectes adversos que les tecnologies puguin tenir a llarg termini, cosa que és una característica comuna en la gestió de l’economia moderna, i que és precisament la causa que ha provocat la crisi ecològica actual. En definitiva, moltes innovacions han contribuït a la supervivència individual a curt termini, però ha augmentat enormement la probabilitat del col·lapse civilitzatori, és a dir, els efectes sistèmics poden culminar en una extinció col·lectiva.

Veiem, doncs, un problema en l’anàlisi i la comunicació de la crisi, i una dimensió econòmica i política que resisteix als canvis estructurals oportuns. La situació de partença no és bona, i les prediccions científiques pel que fa al futur són bastant clars pel que fa a la necessitat de canvis contundents.