Apocrifografies

La primera i segona part de la reflexió contextualitzaven la crisi existencialista i podem veure que l’assumpte té característiques diferents segons el grup social en qüestió, però hi ha també factors comuns que causen i condicionen la manifestació de la crisi. Per una banda, les relacions de poder i l’ordre social determinen les circumstàncies socioeconòmiques dels individus i les preocupacions existencials corresponents. Així, per exemple, un treballador precari afronta problemes materials diferents que un empresari benestant. Per l’altra banda, la condició humana comuna influeix en els comportaments i hi ha patrons psicològics que es poden observar en contextos diversos.

En un altre ordre de funcions, podem descriure la crisi existencialista en relació amb les dinàmiques socials de la civilització en general, és a saber, fent una anàlisi del sistema econòmic i polític subjacent i les iniciatives ideològiques, factors que caracteritzen l’entorn cultural. Entenem, doncs, que hi ha predisposicions cognitives i psicològiques que compartim com a punt de partida i que l’entorn cultural influeix també en la concreció de les conductes. Es tracta del debat sobre la qüestió com la naturalesa biològica de l’ésser humà i l’evolució sociocultural influeixen en els patrons de comportament. Ara bé, hi ha aproximacions científiques diferents i interpretacions filosòfiques vàries de l’afer i no hi ha un consens científic pel que fa a la proporció de la influència dels factors. No obstant això, és força clar que hi ha una combinació complexa de l’evolució biològica i sociocultural, i sembla que l’adaptació social i cultural afecti la vida dels humans d’una manera predominant. Atès que aquest context conceptual de l’assumpte té un abast enorme, reconec humilment que la meva reflexió només pot aportar-hi algunes observacions particulars i el meu interès especial és destacar la relació del sistema capitalista en les conductes. Encara més, vull deixar clar que no em refereixo estrictament al concepte filosòfic de l’existencialisme, atès que m’interessa incloure aspectes deterministes a l’anàlisi. Quan parlo de la crisi existencialista, em refereixo a la crisi de l’ésser humà en relació amb els problemes diversos que afronta en la seva existència, i com aquesta realitat interior combina amb la noció científica de la realitat objectiva de la condició humana. De tota manera, penso que és vàlid denominar-la existencialista, atès que el marc de referència de la crisi és la percepció individual del problema, és a dir, l’existència particular, i vull reconèixer clarament aquest procés subjectiu, perquè la introspecció i emancipació pugui formar part de la resolució.

Considero que les crisis existencials són una conseqüència de les circumstàncies materials i culturals en combinació amb la fragilitat psicològica que encara caracteritza l’Homo sapiens, que té una consciència força limitada. Els seus comportaments inconscients, i els instints en particular, es manifesten en dinàmiques socials diverses, atès que no és capaç de controlar tots els processos cognitius. Així, doncs, la voluntat i la gestió atenta de la ment són les habilitats més importants que pot desenvolupar cadascun amb la finalitat de resoldre la seva crisi personal. El procés emancipador corresponent no és fàcil i requereix temps, considerant que cal emprendre un aprenentatge extens i conscienciar-se de la manipulació externa que pot condicionar almenys algunes activitats voluntàries. És per aquesta raó que volia presentar alguns aspectes rellevants quant a la realitat opressiva del sistema capitalista i l’àmbit polític, pel fet que hi ha una domesticació sofisticada de les conductes de les persones. Molts dels hàbits consumistes són resultat d’aquella manipulació psicològica perversa. Així és que hem de denunciar les relacions de poder existents, perquè perpetuen un ordre social abusiu. Doncs, el capitalisme hi juga un paper important, ja que marca l’entorn de les adaptacions socioculturals.

Sense dubte, la crisi ecològica i social de l’actualitat demana com a necessari unes mesures que afecten el conjunt de la societat i un esforç comunitari i solidari és imprescindible a fi de salvar vides. En contra, l’egoisme pot impedir que un individu accepti els canvis d’hàbits requerits. El problema que afrontem és que els plantejaments egoistes són en major i menor grau força comuns en molts individus i, en conseqüència, són presents en les institucions. Una gran part dels representants polítics i sobretot la patronal actuen sovint amb motivacions egoistes, cosa que no és difícilment compatible amb el progrés comunitari. Convé remarcar que podem observar també pretensions altruistes que es desemmascaren com a interessos propis. És possible que es tracti de conductes inconscients i la persona és realment convençut que estigui actuant per al bé comú. En definitiva, la qüestió al fons és: com és allò que considerem un bé comú.

Al llarg de la història s’han desenvolupat marcs teòrics diferents en relació amb la qüestió comunitària, i la combinació particular dels fins i mitjans n’ha determinat l’aproximació pràctica. Alguns opten per oposar el capitalisme com a finalitat, altres el defensen feroçment. En qualsevol cas, alguns fan creure que els fins justifiquen sempre els mitjans. Els capitalistes reconeixen que la manipulació conductual és un mitjà inherent al seu sistema comercial? No és curiós que justifiquen incansablement la desigualtat social que neix de les dinàmiques estructurals de l’economia capitalista? Així les coses, sembla que accepten acríticament les injustícies socials perquè es mantingui l’ordre social, i els privilegis que hi són inherents, cosa que controlen conscientment o inconscientment.

Sobre el tema de l’egoisme, és certament oportú tenir en compte que el fenomen conductual és complex i els factors que hi influeixen van des de les predisposicions instintives a les adaptacions socioculturals, que s’investiguen amb enfocaments científics diferents. Hi ha, doncs, una combinació de les bases biològiques amb l’evolució dels comportaments adquirits, el plantejament teòric de la qual és objecte de la psicologia del desenvolupament. En el context presentat, reflexionava sobre la possibilitat que la promoció de l’individualisme i de la competició en la cultura capitalista pogués ser un factor que potenciï les actituds egoistes.

De totes maneres, l’entorn cultural i l’aprenentatge semblen ser uns elements importants, que contribueixen a produir ja sigui les conductes comunitàries, ja sigui els comportaments asocials. Convé remarcar que existeixen també dinàmiques comunitàries dolentes, cosa per la qual és necessari contextualitzar els processos diversos oportunament i deixar clar quina mena de comunitat es vol construir. És en aquest context que molts relats polítics acostumen a banalitzar l’assumpte, atès que les pretensions ètiques coincideixen sovint poc amb la realitat organitzativa. Encara més, les circumstàncies polítiques concretes poden fer que sigui difícil, o fins i tot impossible, de posar en pràctica els ideals morals. Els debats polítics presenten, doncs, una competició argumentativa respecte a les visions diferents quant a la finalitat i l’estratègia per arribar-hi. En alguns casos, els representants polítics amaguen les seves intencions, com ara l’extrema dreta, que persegueix ideològicament una finalitat supremacista, opressiva i genocida. En altres casos, la tergiversació discursiva intenta desviar l’atenció dels interessos econòmics personals dels representants, cosa que es pot detectar en les decisions polítiques que donin continuïtat a l’ordre socioeconòmic injust. Desgraciadament, la corrupció és un fenomen massa comú en les institucions, no només en les autocràtiques, sinó que també en les que pretenen ser democràtiques.

En general, podem constatar que l’egoisme és un element important de la crisi existencialista, atès que l’enfocament en la vida pròpia marginalitza els interessos solidaris i es desvirtuen les responsabilitats comunitàries. Penso que l’hedonisme és una manifestació de l’actitud egoista i el context capitalista potencia l’impacte mediambiental del comportament asocial en una vida centrada en el consumisme. En un altre ordre de coses, el supremacisme perverteix ideològicament les dinàmiques identitàries amb motiu d’establir una jerarquia comunitària abusiva. Considero que aquesta mena de priorització grupal, que pretén imposar una visió de la comunitat que vulnera els drets humans dels altres col·lectius, té una semblança amb l’actitud asocial de l’egoisme quant a la falta de respecte per als interessos comunitaris. La diferència és que l’entitat suprema no és l’individu, sinó que el grup d’individus escollit. Certament, les dinàmiques socials identitàries es diferencien dels comportaments egoistes, cosa que no és objecte d’aquesta observació: es tractava només de presentar una reflexió pel que fa a l’actitud existencial i com les persones es relacionen amb la societat.

En resum, penso que hi ha una correspondència clara dels dubtes existencials individuals amb l’actualitat política. Per una banda, l’ordre social i les relacions de poder són una realitat opressiva, cosa que fa que moltes persones han de centrar les seves vides en la supervivència i la gestió de la precarietat contínua. L’arrelament cultural del paradigma capitalista impulsa unes dinàmiques socials dolentes quant a les qüestions ètiques, atès que el disseny del sistema econòmic influeix d’una manera important en el comportament dels individus. Per l’altra banda, hi ha una contradicció entre el progrés civilitzatori comunitari i el plantejament egoista i avar dins el paradigma capitalista. Es pot observar un individualisme creixent que es basa en la competició, cosa per la qual les iniciatives comunitàries van rarament més enllà de nocions identitàries elitistes i els béns comuns queden al marge de les consideracions polítiques, o simplement hi juguen un paper secundari.

L’esforç comunitari ha estat la dinàmica determinant en les societats diverses al llarg de la història de l’ésser humà, i l’ordre social i l’organització política hi han aportat la cohesió perquè la comunitat sigui més o menys estable. Pobles, ciutats, països i imperis han col·lapsat per causes diverses i convé recordar que una societat complexa és summament vulnerable pel que fa a les dinàmiques desestabilitzadores. El context actual globalitzat presenta un escenari polític, en el qual uns plantejaments comunitaris diferents competeixen per l’hegemonia, i l’hedonisme egoista dificulta encara més el progrés cap a una civilització realment solidària i igualitària. La qüestió és: quines són les causes principals de les actituds egoistes i quina visió estratègica podem oferir amb la finalitat de resoldre la situació crítica de la civilització globalitzada, evitant un col·lapse eventual que s’albira a l’horitzó?

El tema de l’emergència climàtica és clarament el context més rellevant pel que fa a la cohesió dels esforços comunitaris, atès que tothom es veurà afectat en menor o major grau. Només els egoistes a partir d’una certa edat poden ignorar fàcilment l’assumpte, ja que els efectes nefastos no els arribaran a afectar tan greument com les generacions que viuran durant el progrés de l’escalfament i els desastres naturals i socials resultants. Qualsevol persona que tingui l’habilitat de processar correctament la informació, entendrà perfectament que es tracta d’una qüestió de supervivència col·lectiva. En canvi, podem observar que hi ha una part de la població que nega l’existència del problema, i una altra que tendeix a interpretar incorrectament l’anàlisi científica de la situació, com si no hi hagués clarament una emergència. En realitat, l’impacte progressiu pot desestabilitzar la infraestructura econòmica i política pels canvis radicals en les circumstàncies mediambientals i socials, conduint a un escenari d’un col·lapse civilitzatori generalitzat. Si això no és una crisi existencial, què és?

En definitiva, l’actualitat política ens presenta una situació crítica, en la qual es posa en evidència que la manera com una part de la població mundial afronta la vida és egocentrista, inherentment destructiva i simplement patètica. A saber, la forma de relacionar-se entre humans, el tracte d’altres espècies o el lligam amb el medi ambient en general és un desastre manifest per part d’alguns.

En aquesta reflexió s’han agrupat observacions sobre les conductes diverses de l’ésser humà i els contextos sistèmics de les dinàmiques socials, però no hi he volgut insinuar conclusions definitives quant a la condició humana. Concretament, no penso que una possible predisposició innata per a l’egoisme predomini el potencial social de la nostra espècie, atès que l’evolució sociocultural juga un paper important en la formació dels comportaments. Hi ha molts exemples positius de l’organització comunitària que demostren que l’altruisme, la solidaritat, la cooperació i la col·laboració poden ser els pilars vitals que sostinguin la societat. Tinc l’esperança que una transformació social oportuna pugui remeiar la deriva civilitzatòria i penso que una part important de la solució és analitzar oportunament l’alienació, cosa que caracteritza la crisi existencialista.