Apocrifografies

Atès que la comunicació eficaç és de màxima importància per a la transformació social, aprofundiré en algunes nocions lingüístiques que ja vaig introduir en uns escrits anteriors, com ara en les reflexions sobre la comunicació del coneixement, el multivers discursiu i la manipulació comunicativa en l’àmbit polític. Oferiré una introducció teòrica quant a la rellevància de la lingüística cognitiva en l’assumpte i detallaré l’afer amb alguns exemples clarificadors. L’objectiu d’aquest assaig no és presentar una examinació exhaustiva de l’assumpte, sinó que introduir la meva visió quant a una aproximació crítica i transformadora a la cultura comunicativa. Penso elaborar l’afer en uns escrits vinents.

Per començar, convé explicar que la lingüística cognitiva és una aproximació molt útil per a la comprensió de la comunicació pel fet que procura investigar la interdependència entre el processament cognitiu general i el llenguatge. Es tracta, doncs, integrar i cohesionar enfocaments diferents de l’anàlisi lingüística, com ara demostrant la unió de la semàntica i la sintaxi. Cal insistir que l’estudi del significat és rellevant per a l’anàlisi de fenòmens psicològics diversos, cosa que repercuteix en les dinàmiques socials corresponents. Així, doncs, penso que la investigació del processament cognitiu i de la condició humana requereix una contemplació veritablement pluridisciplinària. En conseqüència, considero que la incorporació de les nocions teòriques oportunes pot ajudar a millorar la nostra comprensió de la comunicació i facilitar la creació d’unes proposicions pràctiques per a la transformació social.

Ara bé, s’ha de tenir en compte que la comunicació transformadora és una activitat ambigua. En general, es refereix a una modificació intencionada de l’entorn sociocultural i del llenguatge. De manera paral·lela, hi ha una dinàmica evolutiva del llenguatge que es produeix d’una manera inconscient, cosa que té a veure amb uns canvis socials i culturals que modifiquen l’ús del llenguatge i els significats d’algunes paraules. Segons el plantejament que s’hi apliqui, l’activitat transformadora pot manifestar-se d’una manera emancipadora o manipulativa. Pel que fa al primer cas, proposo una aproximació en la qual la comunicació procuri facilitar coneixements als individus perquè puguin potenciar el pensament crític i analític, a saber, millorar l’habilitat de processar la informació. Quant al segon cas, val la pena dir que la manipulació forma part de la cultura comunicativa en àmbits diferents, cosa que té conseqüències nefastes per a la societat. Concretament, convé destacar el màrqueting comercial, ja que influeix en els hàbits consumidors, com també la comunicació política, ja que molts dirigents polítics modifiquen les conductes de la ciutadania amb l’ús manipulatiu de les paraules. És per aquesta raó que vull explicar els detalls lingüístics d’aquestes dinàmiques ruïnoses, perquè puguem emprendre mesures comunicatives per destapar la manipulació i influir en la cultura comunicativa d’una manera positiva.

Per començar, la idea central és entendre les imperfeccions de la comunicació. En general, cal recordar que el contingut informatiu d’un acte comunicatiu no és sempre el mateix per a l’emissor que per al receptor. En altres termes, quan emprem paraules per referir nos a fenòmens diversos i les transmetem a una altra persona, el processament cognitiu per part de l’emissor no és idèntic amb el tractament per part del receptor. El significat de l’oració conté sempre un bagatge conceptual que correspon a les experiències i els coneixements individuals, per la qual cosa hi intervé el punt de vista particular. És per això que existeixen escenes cognitives diferents de la mateixa realitat. En conseqüència, és imprescindible tenir en compte la perspectivització quan es faci una anàlisi semàntica i pragmàtica d’un acte comunicatiu. Les nocions de «veritat» i «falsedat» depenen de la construcció subjectiva, atès que no hi ha una correspondència perfecta entre els símbols, és a dir, els significants, i els fenòmens de la realitat, que són els significats de les paraules. Quant a la noció epistemològica de la veritat, és també important distingir la veritat objectiva, que representa el coneixement científic, de la veritat subjectiva com a construcció cognitiva.

Un altre concepte lingüístic important en el context del bagatge conceptual, o sigui, del domini cognitiu, és la jerarquia taxonòmica*. Les paraules existeixen sovint en un ordre referencial de fenòmens. Per il·lustrar la concepció, podem considerar la jerarquia següent, en la qual es veu la concreció taxonòmica progressiva:

Entitat > entitat física > objecte físic > totalitat > artefacte > instrument > eina > estri per escriure > ploma (estilogràfica)

*Les jerarquies taxonòmiques d’aquest escrit provenen del projecte Wordnet. Les traduccions són meves.

Ara bé, en molts casos, l’ordenació conceptual no significa que hi hagi problemes greus quant a la interpretació. En aquest exemple, hi podria haver una confusió amb l’altre significat de la «ploma», paraula que pot referir-se també a l’estructura de ceratines de la pell dels ocells, però, en la comunicació habitual, el context semàntic o pragmàtic en l’acte comunicatiu resol aquesta mena d’ambigüitats. D’altra banda, convé remarcar que l’expressió en la llengua catalana manté la relació amb un fet històric: abans de l’invent de l’eina moderna es feien servir plomes d’ànec per escriure amb tinta. La definició de l’expressió és decisiu per a la comprensió i el context cultural influeix clarament en la interpretació de l’oració. Contemplem, doncs, la frase següent:

Vaig escriure una carta amb una ploma.

Quant al processament cognitiu de l’oració, el receptor construeix una escena de la realitat descrita. En aquest cas, una persona que vivia entre el segle VI i el segle XIX interpretaria que es tractés d’una ploma d’ànec, ja que va ser un estri d’escriptura habitual de l’època. En canvi, és poc comú en l’actualitat que algú en faci servir una, atès que la ploma estilogràfica moderna ha reemplaçat l’eina anterior, cosa per la qual una persona de l’època actual s’imagina un escenari diferent. La jerarquia taxonòmica alternativa és la següent i presenta només una diferència en la concreció de l’estri per escriure:

Entitat > entitat física > objecte físic > totalitat > artefacte > instrument > eina > estri per escriure > ploma (d’ànec)

En conseqüència, convé subratllar que el context cultural i el coneixement que en té el receptor determina la interpretació del missatge. Encara més, cal destacar també que el coneixement requerit per processar el significat i construir l’escena de la realitat s’estén a la jerarquia taxonòmica, ja que es tracta del bagatge conceptual que es relaciona amb l’acte comunicatiu. Així, doncs, hem de saber també què és l’escriptura o què són els materials emprats comuns. Considerem un altre exemple per anar elaborant el procés cognitiu en la comunicació:

Entitat > entitat abstracta > comunicació > comunicació escrita > escriptura > assaig

En aquest cas, es troba una diferència essencial en una categoria més alta de la jerarquia: es tracta d’una entitat abstracta. Ja no ens referim a algun objecte físic de la realitat, sinó que estem descrivint el resultat abstracte d’un esdeveniment. Òbviament, l’assaig es manifesta en una forma física, com ara en una revista o en un llibre, però la paraula «assaig» es refereix a la creació literària sense concretar-ne la publicació. En un altre ordre de funcions, no és necessari concretar la manera com s’ha realitzat la producció de la composició:

Vaig escriure un assaig sobre la comunicació transformadora i la vaig publicar en un blog.

Si l’acte comunicatiu no s’enfoqués en la publicació del contingut, sinó en el procés de la creació, seria rellevant detallar l’esdeveniment:

Primer, vaig fer un esborrany de les idees principals de l’assaig, anotant-les amb una ploma en una llibreta. Després vaig elaborar el contingut amb LibreOffice.

Es veu, doncs, que l’objectiu de l’acte comunicatiu determina com construïm una narració. Ara bé, és important recordar que un acte comunicatiu combina referències conceptuals diferents i el relat presenta un punt de vista focalitzant aspectes diferents de l’escena mitjançant la construcció semàntica i gramatical. Quant a la rellevància d’aquestes consideracions per a la comunicació transformadora, el punt més important és que es pot modificar de manera contextual el processament cognitiu dels continguts informatius quan es tracta de fenòmens abstractes. D’aquesta manera, la contextualització semàntica en l’acte comunicatiu pot insinuar les conclusions desitjades en els receptors del missatge, quan s’enfoquen els detalls corresponents, és a dir, el context és un element determinant per construir la coherència del relat. La conseqüència d’una comunicació manipuladora pot ser que el significat d’una paraula canviï mitjançant la contextualització discursiva.

La tergiversació de conceptes és força comú en l’àmbit polític. Es pot observar sovint un ús inadequat de referències a fenòmens abstractes, com ara a ideologies i altres concepcions teòriques. N’és un exemple clar, com es fa servir la paraula «llibertat» en alguns relats. Atès que el concepte de «ser lliure» és poc concret i requereix en la pràctica la consideració de l’ordre social en qüestió, el significat pot ser interpretat de maneres diferents. Encara més, l’ús ambigu desconnecta el significat de la realitat social i serveix per modificar els anhels i les conductes dels receptors, és a dir, el relat marca l’ordre social desitjat: la llibertat significa exactament allò que l’emissor desitgi que signifiqui. Es manipula al nivell de la definició del concepte.

Quant a la modificació del significat, un altre exemple interessant és la paraula «feixisme». El marc teòric enciclopèdic i la definició del diccionari aporten el coneixement que serveix per a la construcció de l’escena conceptual. El DIEC resumeix el feixisme així:

«m. [LC] [HIH] [PO] Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social.»

Convé remarcar que en altres definicions, com ara en el diccionari de referència de la llengua anglesa, Oxford Advanced Learner’s Dictionary, es destaca la rellevància de l’espectre polític:

«an extreme right-wing political system or attitude that is in favour of strong central government, aggressively promoting your own country or race above others, and that does not allow any opposition»

Quan es fan referències a conductes feixistes, se suposa que la persona formi part del moviment en qüestió. Ara bé, el coneixement enciclopèdic elabora el context ideològic per caracteritzar més detalladament el moviment en qüestió, diferenciant-lo d’altres moviments. La manipulació comunicativa succeeix en aquell nivell ideològic, en el qual s’acostumen a tergiversar sovint els marcs teòrics. Una conseqüència nefasta d’aquesta deriva terminològica és la banalització del significat i la confusió en els debats polítics. A tall d’exemple, l’acusació d’antisemitisme d’una manera inadequada, com ara quan s’aplica a una persona que critica el sionisme o l’estat d’Israel, no serveix per contradir la discriminació racista, sinó que contribueix a la pèrdua de la cohesió del significat. En efecte, el fet de denunciar la vulneració de drets humans per part de l’estat d’Israel no té res a veure amb l’antisemitisme, sinó amb el crim en qüestió.

De manera paral·lela, denominar un acte violent d’algun activista polític com a conducta feixista, pot crear confusió quant als conceptes subjacents, per exemple, quan comentaristes denuncien el feixisme suposat de l’antifeixisme. En realitat, la cosa que denuncien és la violència o la conducta autoritària indesitjada dels activistes del moviment antifeixista. Convé remarcar que sovint es fa una crítica d’aquestes característiques perquè s’intenta defensar el moviment feixista o perquè convingui criticar un adversari polític de l’esquerra. Ara bé, és perfectament comprensible que es vulgui debatre el plantejament operatiu de l’activisme antifeixista, però la banalització del feixisme és segurament contraproduent per a la resolució d’un conflicte social important i pot tenir unes conseqüències nefastes perquè la confusió pot contribuir a l’enfortiment del moviment feixista. No oblidem que l’objectiu del moviment feixista és construir un ordre social totalitari, cosa que no és la meta del moviment antifeixista, que intenta simplement evitar l’avanç feixista. Com a mostra de la falta de coherència del relat, podem contemplar la qüestió següent: els llibres d’història recorden els actes violents de la Segona Guerra Mundial per aturar els nazis com a feixisme?

Val la pena dir, que en el context d’aquest escrit, no és rellevant posicionar-me quant a la violència legítima o no legítima, sinó que es tracta de reflexionar sobre els debats polítics.

Com a referència addicional, voldria fer esment específic de la tergiversació teòrica en el context de l’espectre polític, sobretot quan s’equiparen els extrems de l’esquerra i de la dreta. Aquesta mena de manipulació només serveix per allunyar el debat dels conceptes subjacents i els problemes socials rellevants. De fet, les expressions polítiques «esquerra» i «dreta» ja són tan ambigües, que són poc aptes per facilitar una comprensió comuna de l’orientació ideològica concreta d’alguna entitat en qüestió. Es tracta d’una competició comunicativa, en la qual els moviments diversos i les entitats diferents intenten establir la definició correcta. A tall d’exemple, mentre que el partit socialista continua autodenominant-se d’esquerres, gairebé tota la resta de les entitats de l’esquerra rebutja la categorització per la falta de valors compartits i l’escassetat de plantejaments polítics comuns. No obstant això, una bona part de la societat continua creient que ser d’esquerra significa allò que diu el partit socialista, i a la dreta convé posar-los al mateix sac amb les entitats i moviments que denominen oportunament extremistes i terroristes. El debat polític ha esdevingut tan vulgar, que s’ha normalitzat la tergiversació conceptual. Així, doncs, qualsevol plantejament marxista s’equipara amb un estat estalinista històric que s’allunyava de les teories comunistes originals. Altrament, es considera com equivalent algun projecte socialista contemporani amb el plantejament de Corea del Nord. En aquest ambient polític tòxic ja no importen les definicions conceptuals, ni els fets històrics, ni els contextos particulars, sinó que es tracta de construir un relat favorable per guanyar votants i militants. La cultura comunicativa és realment esperpèntica. Resumint, la manipulació comunicativa pel que fa a les ideologies té a veure amb la tergiversació conceptual i el bagatge subjectiu que tenen els comunicadors.

El domini cognitiu tracta, doncs, del marc de referència conceptual i inclou tot el conjunt de coneixement en la definició d’una expressió. Quan ens referim al feixisme, per exemple, hem de saber també que significa el totalitarisme i tenir nocions de l’espectre polític. És a dir, la xarxa semàntica relaciona els conceptes rellevants. Entenem l’expressió només en la relació amb el context conceptual. Dit d’una altra manera, el perfil, és a dir, la paraula «feixisme», se superposa a la base conceptual i el conjunt és imprescindible per a la comprensió. Quan es modifica la base, canvia el perfil també.

Pel que fa a aquesta matriu de dominis, es fa servir també la perspectivització per contextualitzar les expressions oportunament. Així, doncs, el feixisme pot insinuar només una referència a un fenomen indesitjable com el totalitarisme. Per l’altra banda, l’expressió pot servir per matisar i concretar el context de l’espectre polític de l’afer en qüestió. En efecte, es focalitzen aspectes diferents en funció dels interessos comunicatius. Això és habitual en els actes comunicatius i es pot exemplificar la dinàmica amb el got que conté un líquid fins a la meitat.

Els optimistes diuen que el got és mig ple, mentre que els pessimistes diuen que el got és mig buit. Convé remarcar que els realistes, que coneixen la realitat científica, afirmen que hi ha un 50 % d’un líquid i un 50 % d’un gas en el recipient. Deixant de banda la veritat objectiva de l’assumpte, podem constatar que l’actitud del comunicador influeix en l’estructuració del contingut conceptual.

Quant als relats ideològics, convé considerar que la tergiversació conceptual, a part de la confusió en la definició de la paraula en qüestió, manipula la comprensió al nivell de la xarxa semàntica. Encara més, com ara en l’exemple del mot «feixisme», l’associació com a conducta violenta indesitjada simplifica el concepte i desvincula la definició del context polític específic. En conseqüència, la modificació de la interpretació afecta també el nivell més alt de la jerarquia taxonòmica: ja no es tracta d’un comportament vinculat a una ideologia ben definida, sinó que es tracta més aviat d’una avaluació moral poc concreta al nivell polític. Contemplem, doncs, les jerarquies taxonòmiques següents:

Entitat > entitat abstracta > característica psicològica > cognició > actitud > orientació com a conjunt integrat > orientació política / ideologia > feixisme

Entitat > entitat abstracta > característica psicològica > esdeveniment > activitat humana > pràctica > maltractament > persecució > opressió > «opressió feixista»*

Entitat > entitat abstracta > característica psicològica > esdeveniment > activitat humana > acció > agressió > violència > «violència feixista»*

*La concreció de l’activitat requereix la comprensió del concepte del feixisme en la xarxa semàntica.

Per una banda, es pot veure que totes tres expressions comparteixen la categoria «característica psicològica», observació que és interessant pel que fa a una anàlisi possible en relació amb la creació de prejudicis mitjançant la caracterització manipuladora. Per l’altra banda, l’ús adjectival es refereix a activitats humanes, ja sigui com a acció puntual, ja sigui com a pràctica habitual. En la pràctica, podem observar discursos polítics, en els quals es trivialitza la incoherència política quant al context ideològic. Quan algú denuncia accions antifeixistes categòricament com a activitats feixistes, s’està canviant el significat del concepte del «feixisme» i de l’antifeixisme. Cal fer esment específic del fet que l’antifeixisme és un moviment polític que comparteix l’actitud de ser contrari al feixisme, i la ideologia que serveix com a base per a la definició és el feixisme. No hi ha una altra ideologia particular comuna que les organitzacions i individus antifeixistes comparteixin. La conseqüència d’aquest embolic semàntic és que es crea confusió quant a l’espectre polític i les dinàmiques socials corresponents. Encara més, la categorització tergiversadora de persones diverses potencia els prejudicis i dificulta la comunicació sobre els fenòmens polítics rellevants.

Penso que l’àmbit de les ideologies és un tema conversacional complicat per la naturalesa abstracta i complexa de molts conceptes, i els conjunts de coneixement necessaris per a la definició d’expressions són sovint extensos. Els discursos acostumen a ser plens de caracteritzacions ideològiques i la comunicació tendeix a crear relats més aviat emocionals, en lloc de presentar descripcions conceptuals adequades. Atès que hi ha adversitats ideològiques diverses, la manipulació forma part de la cultura comunicativa d’una forma força generalitzada.

Per una banda, l’àmbit polític és massa complicat perquè totes persones vulguin formar-se una opinió ben informada dels moviments diversos i les ideologies corresponents. Per l’altra banda, la quantitat d’informació esbiaixada i falsa en circulació és enorme, i moltes persones no la processen d’una manera crítica perquè puguin veure més enllà de les conviccions ideològiques pròpies, de manera que els bagatges conceptuals individuals s’omplen de tergiversacions diverses. A més a més, existeix un altre problema rellevant quant als plantejaments polítics: els relats que prioritzen només les qüestions identitàries desvien sovint l’atenció dels problemes estructurals de la societat. Amb tot plegat, l’autoritarisme dels relats intenta redefinir conceptes teòrics, i la persuasió política abusa sovint de les concepcions identitàries.

Així les coses, convé remarcar que l’embolic conceptual ideològic té una connexió íntima amb les dinàmiques identitàries. Des de temps prehistòrics, la identificació col·lectiva ha jugat un paper important en l’organització civilitzatòria. Es podrien debatre molts aspectes positius i negatius d’aquesta mena de dinàmiques socials, però l’elaboració de l’assumpte requeriria una contextualització sociològica extensa, cosa per la qual m’he limitat a reflexionar sobre la dimensió del processament cognitiu de l’afer.

Un altre punt important és l’ús de recursos expressius especials, com ara de les metàfores i de les al·legories. Aquesta mena d’abstraccions són elements comuns en la comunicació i ofereixen una possibilitat per a la manipulació psicològica d’una manera molt subtil, cosa que es pot observar sovint en els mitjans de comunicació quan informen esbiaixadament d’esdeveniments. Una anàlisi de l’estil de les construccions dels relats és rellevant per a la discussió del processament cognitiu, però elaboraré l’afer en alguna reflexió vinent, en la qual reprendré el fil argumentatiu.

Encara més, em queda pendent aprofundir en la proposició d’una comunicació transformadora que pugui servir com a autodefensa de la tergiversació ideològica. De moment, publico aquesta introducció provisional al tema i espero que no l’hagi embolicat amb un excés tecnicismes incomprensibles.