Apocrifografies

En definitiva, convé reflexionar sobre la resistència als canvis que s’observa en els éssers humans, atès que només una transformació social profunda pot resoldre la crisi ecològica i política actual. Com a procés psicològic comú de la condició humana, podem constatar que el negacionisme hi juga un paper important. En general, el negacionisme és la decisió d’un individu de no acceptar la realitat perquè eviti una veritat incòmoda. Es tracta, doncs, d’un mecanisme de defensa contra idees i fets pertorbadors. Les creences religioses i les conviccions ideològiques en combinació amb els interessos personals són entre les motivacions i causes comunes que desencadenen la reacció psicològica negacionista. Penso que és oportú analitzar atentament aquesta mena de dogmatisme, cosa que insinuava per al context capitalista, i veurem que hi ha una relació amb les característiques religioses d’aquest culte del treball.

Per començar, és oportú aclarir que el negacionisme fa referència al rebuig de la realitat objectiva, la descripció de la qual és objecte de la investigació científica. Les afirmacions en l’àmbit del coneixement científic representen, doncs, la veritat objectiva, cosa que contrasta amb les realitats subjectives que neixen de les creences religioses i les conviccions ideològiques. Aquesta contradicció encadena una reacció adversa quan la realitat alternativa entra en conflicte amb els pensaments i sentiments preestablerts: l’ésser humà tendeix a preferir les idees i fets que concorden amb la seva visió individual del món. En canvi, la revisió crítica de les conviccions pròpies i els canvis d’opinió requereixen una ment oberta i una habilitat de qüestionar a si mateix, cosa que és resultat d’un procés emancipador en el qual es desenvolupa una actitud autocrítica. L’escepticisme i la voluntat de ser lliurepensador són prerequisit per tenir una ment crítica, però això no és suficient per evitar el negacionisme. Perquè l’escepticisme no sigui només un antiautoritarisme infantil, cal aplicar-hi un criteri metodològic: cal cultivar l’escepticisme científic. D’aquesta manera, els biaixos en relació amb la contradicció entre la realitat objectiva i les veritats subjectives esvaeixen progressivament i donen lloc a una habilitat de preferir la veritat objectiva, malgrat que això signifiqui canviar d’opinió sobre una qüestió.

El fenomen del negacionisme que acabo de resumir, correspon amb la concepció del dogmatisme, atès que un dogma es refereix a una idea sostinguda per una entitat d’autoritat i que no admet una rèplica. Habitualment, el terme s’aplica en un context col·lectiu, com ara d’una agrupació ideològica, sobretot d’una religiosa, però el mecanisme psicològic del dogmatisme per establir «allò que hom creu que és cert» i que «sembla bo» descriu perfectament el negacionisme al nivell individual. Els negacionistes «lliurepensadors» acostumen a referir-se també a autoritats externes que consideren més fiables que les afirmacions que estableixen les fonts científiques revisades i acceptades. Ara bé, els relats competitius i el paper que juguen les autoritats en les dinàmiques socials en relació amb el coneixement és un afer complicat. L’única possibilitat de sortir-se de relacions de poder abusives és emprendre un procés veritablement emancipador i desenvolupar el pensament autocrític esmentat, és a dir, l’escepticisme científic. Això significa que cal iniciar un aprenentatge extens que engloba nocions diverses, com ara la comprensió correcta del mètode científic o el coneixement sobre les nostres vulnerabilitats psicològiques en el context del processament de la informació.

Pot ser que la confrontació de Galileo Galilei amb el dogma eclesiàstic va ser l’esdeveniment històric més significant pel que fa al progrés de l’emancipació intel·lectual, atès que l’evidència empírica reproduïble de les observacions astronòmiques juga un paper important en l’afer. De tota manera, les obres de Galileo van obrir una nova època en la producció del coneixement científic per l’ús innovador de les matemàtiques i molts consideren que va ser l’impulsor més important de la ciència moderna. Curiosament, hi ha un paral·lelisme entre els negacionistes moderns: terraplanistes neguen els coneixements científics de les característiques geològiques del nostre planeta.

Quant al negacionisme modern en general, podem observar moviments diversos que neguen d’una manera o l’altra la realitat objectiva. Les iniciatives més preocupants de l’actualitat política són els negacionistes de l’emergència climàtica i de la pandèmia, atès que es tracta de problemes molt greus que necessiten una resolució urgent per evitar un col·lapse civilitzatori. Pel que fa a temes socials, destaquen les teories de conspiracions polítiques, cosa que sovint s’entrellaça temàticament amb les creences dels altres negacionistes. En un altre ordre coses, persisteixen els negacionistes de l’holocaust, atès que es tracta d’una desinformació establerta dins del moviment feixista. Aquesta mena de negacionisme d'esdeveniments històrics existeix amb referència a altres temes polítics, com ara el colonialisme. Doncs, podem veure que hi ha motivacions diferents darrere els moviments, com ara interessos econòmics o polítics, i es tracta d’iniciatives força heterogènies que acostumen a barrejar conceptes segons les circumstàncies. En el marc d’aquesta reflexió sobre el context capitalista de la crisi existencialista, voldria sumar-hi els negacionistes de la realitat del sistema econòmic.

Com ho vaig descriure en les parts anteriors, moltes persones mantenen unes creences mítiques sobre el funcionament del capitalisme. Destaca la fe en el comportament màgic del mercat que arregla problemes diversos amb l’omnipotència d’una entitat divina. En realitat, molts encanteris financers especulatius acostumen a causar mal, en lloc de resoldre les crisis, sobretot quan els interessos econòmics cerquen de perpetuar l’ordre social insostenible que origina els problemes en qüestió. Els mites del culte del treball contribueixen a l'ambient cultural en el qual massa pocs qüestionen profundament el funcionament de l’economia i la política. Les lletanies errònies del creixement infinit benefactor i del consumisme salvador mantenen en marxa ràpida un mode de producció que és destinat a fracassar perquè és insostenible. Davant la crisi actual, els responsables polítics llencen desesperadament recursos a la maquinària contaminadora i sacrifiquen treballadors per evitar l’apocalipsi que s’albira a l’horitzó. Per cert, el meu to irònic pot fer pensar que no sigui tan greu, però em refereixo literalment al fet que moren nens africans en mines de cobalt perquè tingueu els dispositius que us mostrin aquesta escriptura digital. Podria descriure altres exemples de sacrificis humans per interessos econòmics, però crec que ja heu copsat el tarannà de Mammó, el Déu que tot justifica, des de crims de guerra fins a l’ecocidi. La croada del dòlar i del petroli ha conquerit un imperi extens al servei d’una elit econòmica, que no pensa canviar els seus hàbits per al bé de la humanitat.

El negacionisme pel que fa al sistema econòmic és òbviament un problema polític greu, atès que estudis científics demostren la insostenibilitat de plantejaments diversos en el paradigma capitalista. No em refereixo a anàlisis ideològiques, sinó que observacions quant a l’economia real, és a dir, la gestió dels recursos del planeta, i l’impacte mediambiental i social perjudicial que tenen les dinàmiques actuals. Desgraciadament, molts responsables polítics mantenen el dogma de la infal·libilitat del capitalisme: no accepten que s’hagin de canviar les maneres de fer les coses. No és només una qüestió de deixar enrere un consumisme insostenible, sinó que es tracta de canviar el paradigma de les llibertats individuals il·limitades per un plantejament comunitari que se centra en la vida, i no pas en el profit. Òbviament, el disseny ètic de l’economia és un afer ideològic, i no podem pas esperar que acceptin sense més una aproximació alternativa, però, com a mínim, els capitalistes hi haurien de reconèixer les conseqüències nefastes de l’estructura econòmica subjacent, cosa que neguen a fer.

En relació amb aquest negacionisme econòmic, voldria aportar algunes observacions importants al debat.

Per començar, cal deixar clar que l’emergència climàtica obliga a emprendre una transformació econòmica estructural molt extensa si es vol minimitzar l’escalfament global i els efectes mediambientals i socials desastrosos. La transició energètica és una tasca enorme, que requereix una reducció dràstica de les emissions. Sabent que hi ha factors econòmics que tenen un impacte predominant, és imprescindible fer un plantejament dual, és a dir, començar la creació de les estructures alternatives i reduir les activitats que més impacte tenen. El problema amb la majoria de les proposicions per a la transformació és que especulen amb la resolució del problema amb tecnologies futures i la implementació impecable de les alternatives. A saber: la tecnologia màgica ens salvarà i no cal prendre mesures contundents en l’actualitat per reduir les emissions. Em sembla que es fa notar un pensament messiànic que es projecta a la tecnologia, cosa que desvia l’atenció de la responsabilitat humana. Això no em sorprèn en absolut, atès que la irresponsabilitat sembla ser la competència més valorada en l’àmbit polític institucional i és molt present en l’entorn empresarial, on la responsabilitat jurídica és bàsicament impersonal: l’empresa paga per a l’absolució i així es perdonen els pecats.

Com a interpretació de la situació, us ofereixo aquesta al·legoria de l’escenari: Hi ha un incendi fora de control, el qual destrossa progressivament el medi ambient. Hi ha una part de la població que revifa les flames amb les seves activitats diverses i l’equip de bombers és incapaç d’apagar el foc amb els recursos que té a l’abast. Els gestors de les mesures conclouen que cal millorar la infraestructura dels bombers, perquè puguin treballar d’una manera més eficaç. A més a més, convé formar més bombers perquè se sumin a l’equip. Calculen, doncs, que la força augmentarà progressivament i es podrà vèncer l’incendi en un moment determinat. Com que l’incendi continuarà destrossant el medi ambient, intenten determinar la millora òptima de l’equip, però és inevitable que hi hagi pèrdues. Ara bé, com és que no hagin contemplat oportunament les persones que revifen les flames? I si reduïssin aquelles activitats perjudicials? Encara millor, si apliquessin una combinació òptima de les dues mesures, veuríem com l’incendi quedaria sota control més de pressa i es podrien minimitzar millor les pèrdues. En canvi, els responsables polítics prefereixen tolerar les activitats perjudicials i fins i tot decideixen a posar-hi més recursos. Em sembla que actuen com si no fos casa seva que és en flames.

Quant a la realitat política en la gestió econòmica, podem veure alguns plantejaments molt qüestionables:

• Es creen llocs de treball en sectors que es consideren contribuents majoritaris a les emissions que causen l’escalfament global. • Es construeixen infraestructures noves en aquells sectors contaminants. • Es perpetua el model del turisme massificat com a motor econòmic, malgrat que la transportació sigui precisament un dels sectors més contaminants. • Es manté una gestió insostenible de les matèries primeres en un procés extractivista que en gasta més que és assumible a llarg termini amb el nivell de consum actual.

En definitiva, queda clar que es tracta d’aquelles activitats que s’haurien d’aturar o reduir considerablement a partir d’ara. En l’actualitat. Immediatament. Ja.

El problema és que els responsables polítics i empresarials no volen assumir la transformació econòmica oportuna. Hi ha una part que són negacionistes econòmics per ignorància, però estic força convençut que hi participen també uns psicòpates que no volen canviar perquè el futur planetari i comunitari els dona simplement igual. Ara bé, admiro la divulgació quant al negacionisme anticientífic en general, però no sento parlar gaire d’aquesta mena de sectarisme capitalista que ens arrossega cap als escenaris més dolents. Podem vèncer el dogma del paradigma econòmic abans que sigui massa tard?