Apocrifografies

La contextualització política de la crisi existencialista és un afer summament complex i la consideració d’alguns detalls importants serà l’objecte d’escrits futurs. En aquesta ocasió, n’oferiré una introducció amb referència al context de la crisi existencialista polifacètica. Hi aniré al gra de la qüestió, reflexionant sobre les motivacions existencials col·lectives.

Per començar, resumeixo les idees principals de les parts anteriors. Vaig descriure aspectes diferents de la crisi que anomeno existencialista amb la intenció que es pugui concebre la dimensió psicològica interna que neix de la condició humana i les circumstàncies culturals. De manera paral·lela, comentava algunes de les condicions econòmiques i polítiques que caracteritzen les dinàmiques socials corresponents, és a dir, constitueixen el rerefons sistèmic extern. Aquelles estructures socials marquen en gran part els dubtes existencials, als quals un individu dona prioritat dins de la jerarquia de les relacions de poder. A més a més, explicava que l’emancipació intel·lectual facilita un camí per afrontar la manipulació ideològica i mediàtica mitjançant el desenvolupament del pensament crític i autocrític, cosa que ajuda a entendre progressivament l’alienació i el context real de la crisi. Vaig comentar també el dogma econòmic que defineix el paradigma capitalista quant a l’aproximació a la crisi ecològica i social. El negacionisme de la realitat econòmica, en combinació amb una comprensió deficient de la situació, fa que alguns dels polítics responsables optin per mesures insuficients. Sovint les resolucions s’han d’adaptar als seus desitjos continuistes quant a l’ordre social i econòmic. En conseqüència, la crisi polifacètica engloba una dimensió política, en la qual no només falla la responsabilitat ciutadana per assumir canvis d’hàbits, sinó que també és força clar que les decisions institucionals són inadequades per donar resposta a l’emergència climàtica i social.

Per una banda, el problema és que no hi ha voluntat per resoldre la situació d’una manera apropiada, ja sigui en una societat amb un govern democràtic, ja sigui en una altra amb un govern autocràtic. Per l’altra banda, l’estat actual de les estructures i mecanismes democràtiques, si és que n’hi ha, presenta algunes deficiències greus quant a la capacitat d’impulsar canvis impopulars, però necessaris, atès que el suport electoral és imprescindible. Ara bé, és cert que pocs representants polítics actuals compleixen amb el seu programa electoral i la corrupció institucional fa que acabin representant interessos de l’elit econòmica, independentment de les coses que van prometre. No obstant això, l’engany funciona només fins als límits que accepten els seus votants. Malgrat que la manipulació comunicativa hagi funcionat bé per obtenir els vots necessaris per formar un govern, cal tenir en compte que hi ha partits que competeixen per al suport i que intenten incansablement persuadir la població perquè canviï d’opinió quant al vot. L’espectacle polític resultant és una competició argumentativa feroç, en la qual la realitat objectiva juga un paper secundari, a saber, els debats polítics es caracteritzen per una cultura comunicativa sofística. Aquesta deriva conductual en les dinàmiques polítiques, cosa que és resultat de l’estructura organitzativa i les relacions de poder, s’afegeix a la confusió que tenen les persones que volen resoldre les seves crisis existencials: iniciatives ideològiques diverses intenten persuadir-les que donin suport a una resolució determinada, ja sigui en forma d’un vot, ja sigui participant en activitats extraparlamentàries.

Ara bé, entenent la política com el conjunt d’activitats organitzatives de la societat, és important recordar que el marc teòric d’alguna ideologia determinada caracteritza l’aproximació pràctica als problemes socials i el relat que se’n fa. El plantejament polític i la interpretació de la situació pot correspondre en major o menor grau amb una anàlisi objectiva de la realitat. Desgraciadament, la tergiversació del coneixement científic i la manipulació discursiva per interessos personals i econòmics és una conducta força generalitzada, tant en l’àmbit institucional, com en l’entorn ciutadà. Convé subratllar que la democràcia significa que el poble intervé en la presa de decisions, i no vol dir pas que totes les opinions siguin igual de bones. De fet, observant el panorama polític, podem constatar que el negacionisme és present pertot arreu, cosa a la qual s’afegeix una corrupció institucional antidemocràtica. En lloc de ser una organització que faciliti extensament la participació ciutadana, la gran part de democràcies aparenten una influència ciutadana amb decisions que són superficials i cosmètiques en la pràctica. En canvi, l’espectacle polític perpetua les relacions de poder abusives de les estructures corruptes i sovint els mitjans de comunicació hi donen suport interessadament, facilitant la manipulació psicològica de la població i fomentant la reelecció de l’elit corrupta.

En el marc d’aquesta reflexió sobre la democràcia, cal insistir que la maduresa intel·lectual i els valors morals determinen els posicionaments polítics, cosa per la qual és decisiu avaluar oportunament els moviments corresponents i els representants polítics en els processos electorals. Pel que fa a la democràcia representativa, les institucions reflecteixen l’estat de l’electorat, i la corrupció i el dèficit democràtic hi existeixen perquè la ciutadania troba a faltar consciència sobre la problemàtica. Mentre que és cert que existeix el problema del control governamental de mitjans de comunicació i hi ha sovint biaixos ideològics en l’edició, cal remarcar que molts periodistes tenen una mancança de rigor i de pensament crític, igual que la ciutadania en general, perquè facin correctament la seva feina i ofereixin informació conforme a la veritat objectiva. El punt més important és que hi ha una elit política i econòmica que es manté al poder mitjançant la manipulació comunicativa i cultural, aconseguint el suport electoral amb falses promeses, mentides i la persuasió ideològica. En gran part, l’electorat assumeix un rol passiu en l’espectacle, donant suport incondicional al seu equip favorit.

La conseqüència nefasta d’aquesta dinàmica és que l’individu ja no és un subjecte actiu, qui intenti resoldre les causes dels seus problemes, sinó que el ciutadà ha esdevingut l’objecte de la manipulació emocional per part dels agents externs, perquè adeqüi la seva conducta als criteris ideològics. En realitat, les polítiques institucionals acostumen a millorar la situació existencial tan sols superficialment, deixant les causes estructurals del patiment intactes. Encara més, s’apliquen també altres mesures pacificadores i reconfortants per desviar l’atenció dels problemes en qüestió.

En resum, la crisi existencialista té manifestacions concretes diverses i uns moviments ideològics diferents competeixen per oferir les respostes als dubtes dels individus. Recordem que la qüestió que defineix la crisi és: per a què existim? Mentre que els plantejaments de les ideologies polítiques presenten alguna mena d’objectiu col·lectiu, el paradigma capitalista no ofereix cap visió significativa. Les proposicions polítiques neoliberals corresponents construeixen una narrativa al voltant d’una idea identitària que se centra sempre en l’economia: podem existir per a causes diverses dins alguns límits definits, però el compromís comú inqüestionable és mantenir en marxa el motor econòmic, és a dir, el mode de producció capitalista i l’ordre social corresponent. Tant en els plantejaments capitalistes, com en algunes aproximacions socialistes ingènues, hi ha una promesa estàndard que se sent sovint: creació de llocs de treball. Es repeteix sense matisar com un mantra i l’objectiu electoralista és estimular una reacció favorable de la ciutadania. Com que la subsistència dels desposseïts depèn efectivament de les ofertes de la minoria, que controla els mitjans de producció, és lògic que algun lloc de treball pugui resoldre temporalment alguna crisi existencial. Ara bé, això realment soluciona la crisi laboral en general? La plena ocupació, és a dir, l’equilibri de l’oferta i la demanda, és realment una qüestió que es resoldrà mitjançant la màgia del mercat? Encara més: un deure ciutadà és treballar perquè una elit corrupta continuï acumulant la riquesa?

La crisi existencialista és òbviament polifacètica i la proposició que existim per treballar pot difícilment ser una resposta conclusiva. Així i tot, és precisament això que ens volen fer creure els capitalistes.

El progrés tecnològic i civilitzatori ha transformat el món laboral d’una manera que hi ha potencialment una abundància dels recursos materials bàsics, però la distribució desigual de la riquesa i l’escassetat artificial fan que persisteixi la pobresa extrema. El sector primari, és a dir, l’agricultura, la ramaderia i la pesca, com també el sector secundari, la indústria, han augmentat enormement l’eficàcia de la producció, i resulta que el sector de serveis ha esdevingut l’àmbit de la majoria de les ocupacions. Encara més, una gran quantitat dels llocs de treball que s’hi generen són perjudicials per al medi ambient, cosa que és tot el contrari de les mesures que s’haurien d’aplicar per resoldre l’emergència climàtica. La distribució de l’esforç laboral és desequilibrat i injust, cosa que queda molt evident en la retribució minsa dels treballs essencials i la precarietat generalitzada, és a dir, l’explotació laboral és el modus operandi de la planificació econòmica. És d’aquesta manera que el paradigma capitalista no només impedeix que moltes persones trobin una vida digna i puguin dedicar-se més a assumptes més significatius, sinó que la dinàmica laboral resultant agreuja la crisi ecològica i social mitjançant la perpetuació d’un mode de producció insostenible. Existir per a l’economia abusiva és el dogma inqüestionable. En aquest marc capitalista, existir per a una vida digna i la protecció del medi ambient són, com a molt, consideracions secundàries.

L’absurditat de l’afer queda manifest en les dinàmiques tòxiques del mercat laboral extremament competitiu:

En una entrevista de treball qualsevol, s’acostuma a formular la pregunta: per què vol treballar per a l’empresa en qüestió? En la gran majoria de casos, el criteri de selecció és que el candidat hauria d’expressar un interès per les activitats empresarials, però no hauria de respondre que ho volgués fer perquè necessités els diners per subsistir. A saber, es nega la funció essencial del treball retribuït i les relacions de poder existents en el mercat laboral. La realitat quant a l’afer és que una gran part dels treballadors accepten una relació laboral i les condicions abusives només per als diners, malgrat que no els interessa gaire l’ocupació. No tinc molt clar si es tracta d’una farsa o d’una manifestació del negacionisme per part dels formadors en recursos humans. Penso que es tracta probablement d’una barreja macabra de les dues opcions.

De totes maneres, aquesta dinàmica serveix bàsicament per mantenir les relacions de poder abusives, ja que la submissió conductual del treballador és el resultat desitjat. En un altre ordre de funcions, convé destacar que s’impulsa la corrupció moral, atès que s’anima a mentir en les entrevistes de treball. Encara més, no crec que sigui productiu per a la resolució de la crisi existencialista que s’arreli una cultura en la qual s’amaga la realitat cruel del món laboral. Desgraciadament, les empreses reforcen aquesta dinàmica amb una manipulació psicològica que intenta persuadir els treballadors a estimar la seva professió, llevat que l’ocupació en qüestió sigui realment perjudicial per a la salut pròpia, per a la societat o per al medi ambient. En definitiva, si resultés que el treballador arribés a gaudir de l’explotació laboral, es tractaria d’una manifestació subtil de la síndrome d’Estocolm. El negacionisme de la realitat nociva del món laboral queda manifest en les activitats recompensadores que impulsen les empreses: classes de ioga i cursos d’autoajuda per aguantar millor l’estrès, a saber, el patiment de l’explotació. No penso pas que amagar els símptomes sigui una estratègia oportuna per guarir un malalt.

Ara bé, per molt que analitzem la realitat del mercat laboral i del paradigma capitalista, no obtindrem mai una resposta clara a la pregunta rellevant: per (a) què existim? Des d’un punt de vista materialista i científic, no hi ha una resolució objectiva. La vida humana és allò que cada individu decideix per a què servirà i el plantejament pot canviar al llarg de la vida. La qüestió més important és, doncs, determinar el marc de referència de la societat, atès que només en casos aïllats sigui possible o desitjable una vida completament solitària i independent. Quan considerem la cohesió social, cal fer una especial referència als deures i les responsabilitats dels ciutadans. En qualsevol cultura existeix alguna mena d’organització política per gestionar els afers públics. En les civilitzacions més complexes és necessari crear un marc legal elaborat i unes institucions per facilitar la gestió adequada de l’ordre moral i social. Observant l’estat actual de la civilització planetària, és difícil no veure una manca esperpèntica de responsabilitats d’una manera generalitzada, mentre que els deures ciutadans són en alguns casos realment indignants pel que fa a la desigualtat i la injustícia social. En resum, es pot considerar que les normatives actuals són en gran part inadequades per garantir una vida digna per a tothom i molts dels relats conservadors se centren en la protecció d’aquest ordre social injust o en l’impuls de polítiques retrògrades. Queda clar que no intenten conservar la vida, sinó uns reglaments elitistes o unes constitucions antiquades. En algunes parts del món, sobretot en alguns països de l’Amèrica del Sud, s’impulsen lleis que estableixen responsabilitats mediambientals més contundents. L’objectiu és protegir l’entorn natural com a bé comú de màxima importància, però aquesta mena d’iniciatives són marginals en el món occidental. Desgraciadament, es pot veure clarament que la llibertat empresarial capitalista correspon amb la destrucció massiva dels recursos naturals que constitueixen l’ecosistema, cosa que és de fet una qüestió vital per a l’existència de l’ésser humà. La consideració de la responsabilitat comunitària culmina en l’emergència climàtica: o bé hi ha un esforç per als béns comuns, o bé la irresponsabilitat egoista condueix a un col·lapse civilitzatori.

D’una manera definitiva, el «perquè» i el «per a què» ja són unes qüestions de supervivència, és a dir, un afer existencial que no s’hauria d’ignorar. En conseqüència, podem contemplar la rellevància d’aquesta reflexió en relació amb el món laboral: per què i per a què treballem? Heu pensat en això més detalladament en alguna ocasió, per exemple quan els representants polítics fan les seves promeses habituals quant a la creació de llocs de treball, o quan es difonen les taxes d’ocupació? El treball creat existeix realment per a la comunitat? Al nivell individual, la teva professió és essencial per a les necessitats bàsiques de la societat i té una utilitat pública inqüestionable?

Quant a la funció essencial del treball, podem constatar que hi ha treballs imprescindibles per a la societat, com ara la producció i distribució alimentària, els serveis sanitaris o la infraestructura energètica. No obstant això, existeix potencialment una llarga llista d’ocupacions que aporten només un confort existencial per a una part privilegiada de la societat. El dogma econòmic protegeix aquells llocs de treball com si fossin imprescindibles, mentre que són en realitat una pèrdua de temps en alguns casos, o fomenten simplement un imperi capitalista hedonista i decadent. Les dades demostren que el consumisme és insostenible pel que fa a l’ús dels recursos naturals en l’ordre econòmic actual, cosa que indica també el Dia de l’Excés de la Terra. Amb tot i això, molts representants polítics no volen abandonar el plantejament del creixement econòmic irracional. Una fal·làcia comuna és especular amb el progrés: es basen els càlculs transformadors en unes tecnologies futures i un extractivisme continuista, l’assoliment dels quals depèn en gran part d’unes circumstàncies socials summament incertes quan els plans són a llarg termini. Bé, he de dir que no em sorprèn aquest plantejament, atès que els jocs d’atzar formen part de moltes professions i són un entreteniment lúdic bastant popular. Arriscar uns recursos financers és una cosa, però apostar l’hàbitat que compartim és simplement irresponsable. Quines són les probabilitats que ens sortirem d’aquesta crisi ecològica i social?

Pot ser que t’hagi fet pensar en la teva professió, qüestionant la seva utilitat, i vull deixar clar que no volia fer-te sentir un inútil, perquè penso que no ho ets. La teva vàlua no es mesura a partir de la teva productivitat, és a dir, la mercantilització de les teves activitats. El fet que alguna ocupació pugui ser prescindible, o ho sigui necessàriament per qüestions mediambientals, no ha de significar que la teva vida s’acabi amb la destrucció d’aquells llocs de treball. La transició energètica i l’adaptació a una nova realitat econòmica vol dir que s’ha de reorganitzar la societat i el món laboral. Tot és simplement una qüestió de planificar-ho d’una manera que tothom tingui la subsistència garantida i tingui accés a l’educació i a la formació. En la pràctica, una reorientació professional no seria un problema, sinó que podria ser una alternativa viable i convenient. Perquè la transició energètica tingui èxit, penso que és imprescindible destruir tan aviat com possible uns quants llocs de treball contaminants, i fer que els treballs essencials imprescindibles tinguin unes condicions laborals dignes, com ara augmentant considerablement les plantilles i els sous. Encara més, seria possible que repartíssim aquells treballs d’una manera més equitable, de manera que tots i totes treballarien menys, però garantint la subsistència i els serveis bàsics per a tothom.