Apocrifografies

En un escrit anterior exposava les dinàmiques manipuladores en l’ús de paraules. L’objectiu principal d’aquest assaig és aprofundir en l’anàlisi de la tergiversació dels significats. Us presento, doncs, un escrit modern, progressista i innovador, que crearà segurament moltes oportunitats per fomentar la prosperitat en un entorn altament competitiu. Sona bé, oi? Si no teniu la competència d’entendre el contingut correctament, no soc jo, naturalment, qui és responsable dels malentesos.

Vaig explicar que els discursos manipuladors busquen aplicar paraules d’una manera que canviï les seves definicions, desconnectant-les dels significats comuns que es troben en els diccionaris i les enciclopèdies. Aquesta pràctica persegueix la meta d’establir una cultura comunicativa sofista que reemplaci el marc de referència comú per l’autoritarisme dels relats. La conseqüència nefasta és que els conceptes teòrics i pràctics es banalitzen i desvirtuen, mentre que adquireixen protagonisme les persones que dominen l’art de la persuasió argumentativa, independentment de la veracitat dels discursos. En resum, la comunicació es desconnecta sempre més de la realitat objectiva.

Per una banda, podem observar un negacionisme irracional, quan persones creients de tota mena de teories alternatives qüestionin el coneixement científic, és a dir, els fets físics de la realitat, com ara l’existència de patògens microscòpics o la forma del nostre planeta. Per l’altra banda, conceptes abstractes adquireixen una ambigüitat, que facilita una confusió comunicativa en la població. La falta de concreció en les definicions fa que els participants d’un debat es refereixen a concepcions diferents.

En l’àmbit comercial, la resignificació de conceptes es pot exemplificar amb l’ús del mot «natural» en el màrqueting. El context d’aquesta dinàmica és l’interès general per una alimentació saludable. Òbviament, és innegable que el consum de queviures té efectes fisiològics positius i negatius. A mesura que la recerca científica porta llum als processos metabòlics i el funcionament dels nostres cossos en general, avaluem i reavaluem els perfils d’aliments diversos. Convé destacar que el coneixement científic té els seus límits, i, per la complexitat d’aquestes dinàmiques, a vegades és necessari rectificar alguna afirmació concreta anterior, quan estudis més recents aportin evidències noves. De fet, aquesta dinàmica d’autocorrecció fa que el mètode científic sigui la millor manera de crear coneixement summament fiable. Ara bé, el problema és que la informació disponible, ja sigui científica, ja sigui ideològica, és abundant i una persona poc experta en la matèria té grans dificultats en filtrar les afirmacions fiables dels relats erronis. En general, aquest dèficit en les habilitats de processar la informació correspon a la manca de coneixement sobre la ciència.

En aquest sentit, podem observar la manipulació psicològica que es fa servir en el màrqueting quant a l’ús de les paraules. Concretament, es fa servir el mot «natural» d’una manera que signifiqui quelcom saludable. Si considerem l’entrada del diccionari, hem de remarcar que la paraula es refereix quelcom relatiu a la natura o una cosa realitzada sense intervenció de l’home. Realment, tot allò que podem trobar en la natura és veritablement saludable? És clar que no, una evidència empírica d’això és una intoxicació alimentària qualsevol, bé a causa d’una planta altament tòxica, bé en conseqüència a una ingesta d’una altra que és innòcua en dosis normals, però perjudicial en quantitats grans. Per què, doncs, aquesta tergiversació conceptual?

Clarament, hem de buscar la resposta en la dinàmica tòxica del màrqueting: no hi importen els fets, a saber, el coneixement fiable, sinó que es tracta de vendre un producte. Hi ha nombrosos exemples de productes perjudicials per a la salut de les persones o que contaminen el medi ambient. Encara més, s’ha demostrat com empreses difonien conscientment desinformació per beneficiar-se amb la credulitat dels consumidors, com ara en la indústria del tabac o en la de combustibles fòssils.

No obstant això, el context discursiu de la paraula «natural» s’estén més enllà de l’ús comercial. El significat connecta amb uns plantejaments ideològics que ofereixen interpretacions alternatives a la comprensió científica dels processos naturals. Quant a l’àmbit sanitari, s’hi intervenen les proposicions diverses de les medicines alternatives. No vull elaborar massa la meva denúncia d’aquestes aproximacions pseudocientífiques o anticientífiques, atès que seria necessari dedicar-hi un escrit extens. Només vull destacar el fet que la medicina moderna es basa en el coneixement científic, i que qualsevol proposició alternativa pot arribar a formar-hi part, quan s’hagi demostrat empíricament l’eficàcia del tractament en qüestió. En aquest context de la realitat fisiològica, es poden trobar disbarats, que són pràcticament relats religiosos, com també afirmacions més subtils, com ara aquelles que insinuen que les coses naturals són saludables d’una manera inherent. En realitat, totes les substàncies provenen de la natura i la qüestió qualitativa al fons és quant al processament que l’home hagi fet per elaborar el producte final. No hi ha dubte que alguns productes ultraprocessats siguin perjudicials per a la salut, tal com ho demostren estudis científics. El problema és la generalització d’aquesta informació i la banalització de la intervenció tecnològica de l’home. De fet, coure aliments és una intervenció tecnològica que impulsa reaccions químiques diverses. Com és que la química provoqui tant de rebuig?

La química no és altra cosa que investigar la natura d’una manera científica i utilitzar-hi la terminologia tècnica corresponent. Algunes ideologies han creat una dicotomia errònia quant als productes naturals i químics. Es tracta de la mateixa realitat, però la interpretació, és a dir, el domini cognitiu que s’empra per referir-se a ella, varia segons la persona que fa servir la paraula. El plantejament científic a l’afer constata que un aliment és saludable o no, quan la medicina moderna ho afirmi fiablement. En canvi, la doctrina naturista condemna la modificació humana dels queviures.

Atès que hi ha moltes persones que simpatitzen amb les idees que critiquen la tecnologia moderna, o s’adhereixen a la ideologia naturista, les empreses comercialitzadores de productes alimentàries han aprofitat la credulitat d’aquest públic. Impulsen campanyes de màrqueting amb les afirmacions que un producte qualsevol que contengui ingredients naturals sigui saludable, encara que hi faltin els estudis científics per demostrar que això sigui així. La conseqüència és que el terme s’ha convertit en un lema publicitari. Encara més, les empreses que s’especialitzen en aquell mercat de consum saludable, retroalimenten la dinàmica, comercialitzant sempre més productes que fan referències a plantejaments ideològiques de moda, com ara l’aiurveda o la dieta macrobiòtica. Em sembla incoherent, que les persones critiquin l’ús de la tecnologia amb l’argument que les empreses comercialitzen els seus productes sense miraments ètics quant a la salut de les persones, mentre fan alhora negoci amb la comercialització dels productes propis sense miraments ètics quant a la verificabilitat de la informació que proveeixen. Penso que seria més adient reflexionar sobre la dinàmica corresponent, com la competició capitalista per atreure clients potencia la creació de consumidors que tenen poca consciència de la realitat dels productes.

De manera paral·lela, es pot observar la banalització de la comunicació en l’àmbit polític. Els discursos sofistes abundants han normalitzat l’ús d’expressions ambigües en la cultura comunicativa. Així, doncs, es fan servir moltes paraules d’una manera poc específica, perquè puguin provocar interpretacions diverses. En aquesta dinàmica de promeses electoralistes, no importen les proposicions concretes. Encara més, els significats dels mots degeneren i la comunicació es redueix a lemes publicitaris sense contingut real. Presento algunes de les paraules buides i les qüestiono o comento oportunament:

• Prosperitat: Què prospera? Per a qui?
• Progrés: Què progressa? Això significa realment un avanç civilitzatori?
• Oportunitats: Com són? Per a qui s’ofereixen? Com es justifica la selecció?
• Innovació: Això és sempre desitjable, com ara quan es tracta d’inventar noves maneres d’abusar, d’explotar o de contaminar?
• Competència: Em sembla que l’ésser humà ha esdevingut molt competent en la violació dels drets humans, l’explotació laboral i la destrucció del seu hàbitat.
• Modern: Sense dubte, l’ús imprudent d’algunes tecnologies modernes ha causat una emergència mediambiental i civilitzatòria.
• Responsable: Això diuen, mentre la irresponsabilitat de l’elit política i empresarial és més aviat la norma. És clar que rebutgen la responsabilitat pròpia sempre que sigui oportú.

• Competitivitat: Com si la superioritat en l’eficiència econòmica signifiqués automàticament una millora civilitzatòria. Per què els governs no volen competir en virtuts realment importants? Qui garanteix primer una subsistència per a tothom d’una manera incondicional? Qui supera la corrupció institucional i empresarial? Qui és més transparent en les seves gestions polítiques? Qui protegeix millor el medi ambient?

  Així les coses, podem veure que la comunicació política és sovint buit de continguts tangibles. Encara més, no es compleixen les promeses i les excuses abunden. Com si això no fos ja una realitat política prou trista, el llenguatge empobrit potencia la crisi social, atès que moltes persones ni tan sols noten, que els debats són improductius i una competició discursiva tòxica. Les xarxes socials s’omplen de simplificacions en forma de mems i la desinformació prospera per falta de pensament analític i crític.

  Comptat i debatut, podem preguntar-nos si la democràcia representativa ens serveix per a alguna cosa, si els polítics responsables es comporten de la manera descrita i fan ús de la manipulació comunicativa per mantenir-se al poder i beneficiar-se. Bé, això podria ser el tema d’un altre escrit, en el qual es reflexionés sobre les deficiències democràtiques de les institucions o altres qüestions polítiques rellevants, de manera que em limito en aquest context a les observacions comunicatives. En una altra publicació, penso exposar la qüestió dels discursos manipulatius i l’ús de metàfores i al·legories. Pot ser que no sigui competent, ni innovador, però intentaré expressar-me clarament.