Apocrifografies

La primera i segona part de la reflexió contextualitzaven la crisi existencialista i podem veure que l’assumpte té característiques diferents segons el grup social en qüestió, però hi ha també factors comuns que causen i condicionen la manifestació de la crisi. Per una banda, les relacions de poder i l’ordre social determinen les circumstàncies socioeconòmiques dels individus i les preocupacions existencials corresponents. Així, per exemple, un treballador precari afronta problemes materials diferents que un empresari benestant. Per l’altra banda, la condició humana comuna influeix en els comportaments i hi ha patrons psicològics que es poden observar en contextos diversos.

En un altre ordre de funcions, podem descriure la crisi existencialista en relació amb les dinàmiques socials de la civilització en general, és a saber, fent una anàlisi del sistema econòmic i polític subjacent i les iniciatives ideològiques, factors que caracteritzen l’entorn cultural. Entenem, doncs, que hi ha predisposicions cognitives i psicològiques que compartim com a punt de partida i que l’entorn cultural influeix també en la concreció de les conductes. Es tracta del debat sobre la qüestió com la naturalesa biològica de l’ésser humà i l’evolució sociocultural influeixen en els patrons de comportament. Ara bé, hi ha aproximacions científiques diferents i interpretacions filosòfiques vàries de l’afer i no hi ha un consens científic pel que fa a la proporció de la influència dels factors. No obstant això, és força clar que hi ha una combinació complexa de l’evolució biològica i sociocultural, i sembla que l’adaptació social i cultural afecti la vida dels humans d’una manera predominant. Atès que aquest context conceptual de l’assumpte té un abast enorme, reconec humilment que la meva reflexió només pot aportar-hi algunes observacions particulars i el meu interès especial és destacar la relació del sistema capitalista en les conductes. Encara més, vull deixar clar que no em refereixo estrictament al concepte filosòfic de l’existencialisme, atès que m’interessa incloure aspectes deterministes a l’anàlisi. Quan parlo de la crisi existencialista, em refereixo a la crisi de l’ésser humà en relació amb els problemes diversos que afronta en la seva existència, i com aquesta realitat interior combina amb la noció científica de la realitat objectiva de la condició humana. De tota manera, penso que és vàlid denominar-la existencialista, atès que el marc de referència de la crisi és la percepció individual del problema, és a dir, l’existència particular, i vull reconèixer clarament aquest procés subjectiu, perquè la introspecció i emancipació pugui formar part de la resolució.

Considero que les crisis existencials són una conseqüència de les circumstàncies materials i culturals en combinació amb la fragilitat psicològica que encara caracteritza l’Homo sapiens, que té una consciència força limitada. Els seus comportaments inconscients, i els instints en particular, es manifesten en dinàmiques socials diverses, atès que no és capaç de controlar tots els processos cognitius. Així, doncs, la voluntat i la gestió atenta de la ment són les habilitats més importants que pot desenvolupar cadascun amb la finalitat de resoldre la seva crisi personal. El procés emancipador corresponent no és fàcil i requereix temps, considerant que cal emprendre un aprenentatge extens i conscienciar-se de la manipulació externa que pot condicionar almenys algunes activitats voluntàries. És per aquesta raó que volia presentar alguns aspectes rellevants quant a la realitat opressiva del sistema capitalista i l’àmbit polític, pel fet que hi ha una domesticació sofisticada de les conductes de les persones. Molts dels hàbits consumistes són resultat d’aquella manipulació psicològica perversa. Així és que hem de denunciar les relacions de poder existents, perquè perpetuen un ordre social abusiu. Doncs, el capitalisme hi juga un paper important, ja que marca l’entorn de les adaptacions socioculturals.

Sense dubte, la crisi ecològica i social de l’actualitat demana com a necessari unes mesures que afecten el conjunt de la societat i un esforç comunitari i solidari és imprescindible a fi de salvar vides. En contra, l’egoisme pot impedir que un individu accepti els canvis d’hàbits requerits. El problema que afrontem és que els plantejaments egoistes són en major i menor grau força comuns en molts individus i, en conseqüència, són presents en les institucions. Una gran part dels representants polítics i sobretot la patronal actuen sovint amb motivacions egoistes, cosa que no és difícilment compatible amb el progrés comunitari. Convé remarcar que podem observar també pretensions altruistes que es desemmascaren com a interessos propis. És possible que es tracti de conductes inconscients i la persona és realment convençut que estigui actuant per al bé comú. En definitiva, la qüestió al fons és: com és allò que considerem un bé comú.

Al llarg de la història s’han desenvolupat marcs teòrics diferents en relació amb la qüestió comunitària, i la combinació particular dels fins i mitjans n’ha determinat l’aproximació pràctica. Alguns opten per oposar el capitalisme com a finalitat, altres el defensen feroçment. En qualsevol cas, alguns fan creure que els fins justifiquen sempre els mitjans. Els capitalistes reconeixen que la manipulació conductual és un mitjà inherent al seu sistema comercial? No és curiós que justifiquen incansablement la desigualtat social que neix de les dinàmiques estructurals de l’economia capitalista? Així les coses, sembla que accepten acríticament les injustícies socials perquè es mantingui l’ordre social, i els privilegis que hi són inherents, cosa que controlen conscientment o inconscientment.

Sobre el tema de l’egoisme, és certament oportú tenir en compte que el fenomen conductual és complex i els factors que hi influeixen van des de les predisposicions instintives a les adaptacions socioculturals, que s’investiguen amb enfocaments científics diferents. Hi ha, doncs, una combinació de les bases biològiques amb l’evolució dels comportaments adquirits, el plantejament teòric de la qual és objecte de la psicologia del desenvolupament. En el context presentat, reflexionava sobre la possibilitat que la promoció de l’individualisme i de la competició en la cultura capitalista pogués ser un factor que potenciï les actituds egoistes.

De totes maneres, l’entorn cultural i l’aprenentatge semblen ser uns elements importants, que contribueixen a produir ja sigui les conductes comunitàries, ja sigui els comportaments asocials. Convé remarcar que existeixen també dinàmiques comunitàries dolentes, cosa per la qual és necessari contextualitzar els processos diversos oportunament i deixar clar quina mena de comunitat es vol construir. És en aquest context que molts relats polítics acostumen a banalitzar l’assumpte, atès que les pretensions ètiques coincideixen sovint poc amb la realitat organitzativa. Encara més, les circumstàncies polítiques concretes poden fer que sigui difícil, o fins i tot impossible, de posar en pràctica els ideals morals. Els debats polítics presenten, doncs, una competició argumentativa respecte a les visions diferents quant a la finalitat i l’estratègia per arribar-hi. En alguns casos, els representants polítics amaguen les seves intencions, com ara l’extrema dreta, que persegueix ideològicament una finalitat supremacista, opressiva i genocida. En altres casos, la tergiversació discursiva intenta desviar l’atenció dels interessos econòmics personals dels representants, cosa que es pot detectar en les decisions polítiques que donin continuïtat a l’ordre socioeconòmic injust. Desgraciadament, la corrupció és un fenomen massa comú en les institucions, no només en les autocràtiques, sinó que també en les que pretenen ser democràtiques.

En general, podem constatar que l’egoisme és un element important de la crisi existencialista, atès que l’enfocament en la vida pròpia marginalitza els interessos solidaris i es desvirtuen les responsabilitats comunitàries. Penso que l’hedonisme és una manifestació de l’actitud egoista i el context capitalista potencia l’impacte mediambiental del comportament asocial en una vida centrada en el consumisme. En un altre ordre de coses, el supremacisme perverteix ideològicament les dinàmiques identitàries amb motiu d’establir una jerarquia comunitària abusiva. Considero que aquesta mena de priorització grupal, que pretén imposar una visió de la comunitat que vulnera els drets humans dels altres col·lectius, té una semblança amb l’actitud asocial de l’egoisme quant a la falta de respecte per als interessos comunitaris. La diferència és que l’entitat suprema no és l’individu, sinó que el grup d’individus escollit. Certament, les dinàmiques socials identitàries es diferencien dels comportaments egoistes, cosa que no és objecte d’aquesta observació: es tractava només de presentar una reflexió pel que fa a l’actitud existencial i com les persones es relacionen amb la societat.

En resum, penso que hi ha una correspondència clara dels dubtes existencials individuals amb l’actualitat política. Per una banda, l’ordre social i les relacions de poder són una realitat opressiva, cosa que fa que moltes persones han de centrar les seves vides en la supervivència i la gestió de la precarietat contínua. L’arrelament cultural del paradigma capitalista impulsa unes dinàmiques socials dolentes quant a les qüestions ètiques, atès que el disseny del sistema econòmic influeix d’una manera important en el comportament dels individus. Per l’altra banda, hi ha una contradicció entre el progrés civilitzatori comunitari i el plantejament egoista i avar dins el paradigma capitalista. Es pot observar un individualisme creixent que es basa en la competició, cosa per la qual les iniciatives comunitàries van rarament més enllà de nocions identitàries elitistes i els béns comuns queden al marge de les consideracions polítiques, o simplement hi juguen un paper secundari.

L’esforç comunitari ha estat la dinàmica determinant en les societats diverses al llarg de la història de l’ésser humà, i l’ordre social i l’organització política hi han aportat la cohesió perquè la comunitat sigui més o menys estable. Pobles, ciutats, països i imperis han col·lapsat per causes diverses i convé recordar que una societat complexa és summament vulnerable pel que fa a les dinàmiques desestabilitzadores. El context actual globalitzat presenta un escenari polític, en el qual uns plantejaments comunitaris diferents competeixen per l’hegemonia, i l’hedonisme egoista dificulta encara més el progrés cap a una civilització realment solidària i igualitària. La qüestió és: quines són les causes principals de les actituds egoistes i quina visió estratègica podem oferir amb la finalitat de resoldre la situació crítica de la civilització globalitzada, evitant un col·lapse eventual que s’albira a l’horitzó?

El tema de l’emergència climàtica és clarament el context més rellevant pel que fa a la cohesió dels esforços comunitaris, atès que tothom es veurà afectat en menor o major grau. Només els egoistes a partir d’una certa edat poden ignorar fàcilment l’assumpte, ja que els efectes nefastos no els arribaran a afectar tan greument com les generacions que viuran durant el progrés de l’escalfament i els desastres naturals i socials resultants. Qualsevol persona que tingui l’habilitat de processar correctament la informació, entendrà perfectament que es tracta d’una qüestió de supervivència col·lectiva. En canvi, podem observar que hi ha una part de la població que nega l’existència del problema, i una altra que tendeix a interpretar incorrectament l’anàlisi científica de la situació, com si no hi hagués clarament una emergència. En realitat, l’impacte progressiu pot desestabilitzar la infraestructura econòmica i política pels canvis radicals en les circumstàncies mediambientals i socials, conduint a un escenari d’un col·lapse civilitzatori generalitzat. Si això no és una crisi existencial, què és?

En definitiva, l’actualitat política ens presenta una situació crítica, en la qual es posa en evidència que la manera com una part de la població mundial afronta la vida és egocentrista, inherentment destructiva i simplement patètica. A saber, la forma de relacionar-se entre humans, el tracte d’altres espècies o el lligam amb el medi ambient en general és un desastre manifest per part d’alguns.

En aquesta reflexió s’han agrupat observacions sobre les conductes diverses de l’ésser humà i els contextos sistèmics de les dinàmiques socials, però no hi he volgut insinuar conclusions definitives quant a la condició humana. Concretament, no penso que una possible predisposició innata per a l’egoisme predomini el potencial social de la nostra espècie, atès que l’evolució sociocultural juga un paper important en la formació dels comportaments. Hi ha molts exemples positius de l’organització comunitària que demostren que l’altruisme, la solidaritat, la cooperació i la col·laboració poden ser els pilars vitals que sostinguin la societat. Tinc l’esperança que una transformació social oportuna pugui remeiar la deriva civilitzatòria i penso que una part important de la solució és analitzar oportunament l’alienació, cosa que caracteritza la crisi existencialista.

La introducció a la crisi existencialista en la primera part de la reflexió va presentar una part del context de la qüestió d’una manera resumida: el paradigma capitalista té algunes característiques religioses quant a la seva manifestació cultural i les dinàmiques socials associades incorporen una manera de funcionar opressiva quant a les relacions de poder i les estructures organitzatives. En conseqüència, continuaré amb l’anàlisi de l’alienació quant a l’home modern i les seves activitats econòmiques, intentant descriure adequadament la condició humana i la crisi motivacional.

El capitalisme com a culte i el consumisme com a manera de viure són certament només un aspecte de la crisi existencial de l’època moderna, atès que la formació dels plantejaments individuals quant a la vida correspon a una combinació de factors. Al llarg de la història de la humanitat, les religions influïen decisivament en les maneres diverses com les persones afrontaven la vida. La concepció eclesiàstica les dona un marc moral i una missió. Alternativament, filosofies i ideologies vàries han servit per a la mateixa funció i la participació en alguna agrupació fa sentir-se partícip d’una comunitat afina. En canvi, l’individualisme de l’època moderna és un fenomen especial dins d’aquestes dinàmiques modernes. Penso que és innegable que la il·lustració i l’alfabetització han impulsat un procés emancipador, cosa per la qual una quantitat creixent de persones es desvincula de moviments religiosos autoritaris. No obstant això, les ideologies laiques reemplacen aquells moviments i capten les persones per a causes diferents dins un marc moral diferent, i les manifestacions organitzatives poden presentar característiques autoritàries similars, si fos el cas que s’oposessin a iniciatives emancipadores. Sortosament, hi ha moviments laics i religiosos que se centren precisament en l’emancipació intel·lectual i impulsen la creació d’una societat lliure d’opressió. Ara bé, convé remarcar que ser suposadament un lliurepensador no significa automàticament que la persona faci un bon ús del raonament. Per exemple, el liberalisme estatunidenc és un moviment que engloba alguns corrents molt autoritaris, tot i que s’hi promou la llibertat individual. Alguns fan només una crítica de la propaganda governamental i presenten alhora la seva interpretació acrítica. En definitiva, penso que aquesta mena de dinàmica social pot acabar causant molt de mal polític, malgrat que el plantejament pugui semblar emancipador a primera vista, cosa que té a veure amb el menyspreu de responsabilitats comunitàries.

En aquest embolic de causes socials que competeixen per a l’arrelament cultural amb un marc moral, el capitalisme, com a mode de producció, té una aparença apolítica. El disseny econòmic se centra en la llibertat individual en forma del mercat, cosa per la qual el neoliberalisme és una aproximació política per gestionar l’economia capitalista. Tinc pocs dubtes que el plantejament estigui destinat a fracassar, com s’ha pogut comprovar en la crisi sanitària recent. De tota manera, la neutralitat ètica superficial del sistema capitalista sense regulació contrasta amb les dinàmiques socials interns que tenen clarament un marc moral: la llibertat econòmica individual preval sobre el dret dels altres individus de no patir dels efectes de l'exercici d’aquelles decisions individuals. Paral·lelament, podem observar ciutadans enfurismats sobre la campanya sanitària per controlar la pandèmia: reivindiquen el dret de decidir sobre els seus cossos. En realitat, el fet de no portar una mascareta o no vacunar-se significa el dret de decidir sobre les vides de les altres persones, és a dir, quan tenen llibertat d’infectar-les amb patògens mortals. La mateixa lògica marca els debats al voltant de la gestió de l’emergència climàtica o l’impacte mediambiental en general. El paradigma capitalista ha estat tan interioritzat, que la seva defensa esdevé una campanya contra infidels en contextos inesperats.

És per aquesta raó que penso que la croada per al consumisme no és un assumpte trivial. Les conviccions de les persones que hi participen tenen un tarannà religiós. En gran part, la causa per a la llibertat individual s’ha desconnectat de les contemplacions realistes quant a la matisació i contextualització d’aquell dret. Amb tot, vull deixar clar que no m’oposo a la llibertat individual, sinó que critico les interpretacions arbitràries que se’n fan, cosa que es manifesta sovint en relats polítics diversos per treure rendit electoralista d’algun assumpte.

En general, el consum irracional forma part de les vides de moltes persones i l’hedonisme és la filosofia que millor representa el paradigma capitalista, la propagació de la qual es pot observar en la cultura popular. El plaer com a sentit de vida ha omplert satisfactòriament el buit nihilista de molts, cosa per la qual ni s’esforcen a buscar alguna causa alternativa. Encara més, la decadència consumidora és fins i tot compatible amb plantejaments religiosos diversos. Individus i comunitats acumulen riqueses, atès que ho consideren una forma de complir una missió divina, com ara quan un filantrop fa donacions a iniciatives caritatives. Sospito que hi hagi més que un que pensa que pugui buscar la redempció dels seus pecats d’aquesta manera. De fet, penso que s’abusa generalment d’aquesta concepció caritativa: moltes persones creuen que els diners serveixen per resoldre la injustícia social. Sembla obvi que el poder econòmic pot efectivament remeiar el patiment en alguna situació precària concreta, però el problema és al fons una qüestió estructural. La desigualtat social neix d’una distribució injusta dels recursos, cosa per la qual la resolució definitiva ha de correspondre a un canvi sistèmic. La redistribució voluntària és només una solució parcial, selectiva i temporal. Això és un exemple de la insuficiència del mercat lliure i el poder adquisitiu com a regulador de les mancances. La redistribució sistemàtica és la mesura política que podria revertir la situació, però els benestants s’oposen a aquelles iniciatives amb tot el poder econòmic enorme que tenen a l’abast, com ara el lobbisme o el control de mitjans de comunicació. L’ordre social és sagrat i la doctrina del capitalisme no es toca.

Així, doncs, el fenomen de la mà invisible que regula el mercat, en lloc de la intervenció governamental, és un altre mite en les creences dels capitalistes. No el fet que hi ha certament alguna mena d’autoregulació per la relació de l’oferta i la demanda, sinó perquè se la interpreta segons la conveniència ideològica: farà allò que volem que faci, és a dir, primer es formula l’objectiu i després s’invoca la màgia del mercat per portar-nos-hi.

El consum conscient i responsable és una iniciativa lloable en el sentit que els consumidors haurien de conèixer l’impacte mediambiental i social dels productes i serveis que consumeixen i canviar els seus hàbits. Teòricament, la demanda hauria de baixar per als productes i serveis dolents, resultant en la baixa de l’oferta i últimament en la cessació d’aquells negocis. Pràcticament, la conscienciació exitosa dels consumidors i la viabilitat econòmica de les alternatives són elements decisius per a l’assoliment de l’objectiu. Si els productes alternatius tenen un preu elevat en comparació, com ara els queviures ecològics o la tecnologia sostenible, un consumidor amb baix poder adquisitiu simplement no pot plantejar-se els canvis en els hàbits. Encara més, la comunicació pel que fa al consum ha d’arribar i convèncer efectivament els consumidors, cosa que és més fàcil de dir que aconseguir. Els addictes a l’alcohol i tabac no saben que el seu consum és dolent? Després d’informar-los, els addictes deixen les substàncies com si res? Qualsevol persona que hagi tractat amb persones amb addicions, o que hagi tingut addicions, sap que la realitat és més complicada. Per una banda, el problema és que la nostra societat està ple d'addiccions diverses i el consumisme és la manera de viure prevalent. Per l’altra banda, el plantejament afronta una maquinària comercial al centre de l’economia que no té consideracions pel que fa a un consum responsable i a la qual només interessen els profits.

Durant dècades, el màrqueting ha fet servir tècniques manipulatives per cultivar els desitjos de la ciutadania, realitzant un autèntic rentat de cervells. La qüestió no ha estat, si les persones realment poguessin necessitar alguns productes, sinó que es tractava de convèncer-les que els necessitaven. De fet, l’estratègia comercial és a vegades tan pervers, que ni tan sols importa la qualitat del producte. El prestigi atribuït a l’empresa pot ser l’argument decisiu per escollir entre productes similars: quantes persones compren una peça de roba simplement perquè hi llueix el nom de la marca? A saber, paguen més per ser un portador de publicitat.

Afegeixo algunes observacions contextuals sobre les conductes diverses. Penso que la situació civilitzatòria actual no és només una crisi, sinó que es tracta d’una emergència. Un col·lapse civilitzatori és un escenari summament probable, si no s’efectuen uns canvis radicals i contundents en l’estructura econòmica, atès que l’escalfament global causat per l’home pot encadenar una disfuncionalitat de la infraestructura globalitzada i interdependent, i unes dinàmiques socials desestabilitzadores. De fet, ja es pot observar una deriva política conflictiva que dificulta encara més les resolucions col·laboratives i coordinadores. La transformació econòmica requereix uns canvis notables en els hàbits dels consumidors i moltes persones es neguen a acceptar la situació crítica, mentre que en els debats polítics corresponents destaquen els plantejaments irracionals i egoistes. Doncs, la crisi és manifestament multidimensional i és per aquesta raó que penso que una contemplació de la condició humana pot ajudar a millorar la comunicació transformadora, perquè correspongui als dubtes existencials diversos que hi ha en la societat.

El marc de referència bàsic és aquest: la crisi és una realitat, que amenaça la supervivència de tots els individus, però no tothom la percep de la mateixa manera, i la manca de comprensió fa que l’esforç col·lectiu requerit no tingui una acceptació general. Els biaixos ideològics diversos dificulten l’establiment d’una anàlisi objectiva com a referència. No hi ha un punt de partida comú, atès que hi ha molts interessos econòmics i plantejaments partidistes continuistes en l’àmbit polític. Doncs, les interpretacions pel que fa a la gravetat de la situació no coincideixen i les propostes de les mesures per resoldre de la millor manera la situació corresponen també a aquells biaixos ideològics. Tradicionalment, l’avaluació científica de la realitat objectiva no ha format part de la presa de decisions d’una gran part dels polítics, i les alertes de la comunitat científica pluridisciplinària no aconsegueixen impulsar unes dinàmiques noves per acabar amb aquesta mena d’irresponsabilitat representativa. La qüestió principal és: els polítics i els poders econòmics responsables estan disposats a defensar incondicionalment les vides de tota la ciutadania, en lloc de perseguir interessos partidistes? En l’àmbit econòmic la pregunta es redueix a la decisió: vida o negocis?

Ara bé, l’existència d’un emprenedor significa en la pràctica que ha de donar continuïtat a les activitats econòmiques de la seva empresa. Una oficina de turisme atén a turistes, una botiga turística ven records turístics, un bus turístic transporta turistes, un restaurant en una zona turística serveix menjar per a turistes i un pis turístic allotja turistes. Què passaria si una anàlisi de la realitat econòmica demostrés l’impacte social i mediambiental perjudicial del turisme massificat? Es veuria el sector turístic com a insostenible i la ciutadania afectada la rebutjaria amb contundència com a element de la planificació econòmica. La conclusió seria que s’hagués de revertir la dependència econòmica d’aquestes activitats. Els emprenedors corresponents ho acceptarien sense més i tancarien voluntàriament les seves empreses?

Com hem pogut observar en el context del tancament temporal de sectors diversos per causa de la pandèmia, els emprenedors resisteixen les decisions polítiques i demanen poder continuar malgrat les argumentacions contundents dels experts. D’una manera força generalitzada, una suposada llibertat incondicional dels individus ha esdevingut el marc de referència, i els interessos generals són com a molt unes consideracions secundàries. Encara més, no es tracta només d’una qüestió de voluntat. Com que uns quants governs, sobretot en països poc desenvolupats, no faciliten unes recompensacions als treballadors pel tancament, la cessació de les activitats econòmiques significa la pèrdua de la subsistència: el tancament és un afer existencial, de la vida i la mort.

Quant a la transició energètica, es pot observar el mateix comportament, però d’una manera més organitzada i amb una dimensió corrupta esperpèntica, ja que per a la patronal no es tracta d’una qüestió de subsistència, sinó d’interessos econòmics: les empreses energètiques no volen deixar els seus negocis i els lobbies industrials fan mans i mànigues perquè la transformació cap a les energies renovables s’adapti a les condicions econòmiques que exigeixen ells. Els polítics acrítics ni tan sols qüestionen el plantejament pseudoecologista, que no avalua contextualment el problema en l’economia real, és a dir, pel que fa a l’ús dels recursos naturals en tots els processos productius i el consum energètic insostenible. El resultat horrible de la gestió política és que les mesures són clarament insuficients per evitar els escenaris molt perjudicials que prediuen els models científics.

La reacció psicològica a aquesta amenaça existencial presenta facetes diferents, que van des del negacionisme al traumatisme, i les manifestacions pràctiques de les quals poden variar considerablement al nivell individual i segons el context ideològic.

Convé remarcar que l’ésser humà és una espècie que s’adapta força bé a circumstàncies noves, però paradoxalment hi ha una tendència dels individus a resistir canvis d’hàbits. Hi ha un arrelament cultural en tradicions, i les conductes que s’adapten a institucions socials permanents faciliten una vida organitzada i ordenada.

La població occidental té un estil de vida que gasta massa energia i recursos per mantenir l’estabilitat del sistema a llarg termini. Ja fa temps que els científics alerten del consum insostenible de la carn, de la sobrepesca, de la degradació mediambiental per una indústria contaminant, que ni tan sols recicla gaire els materials. No obstant això, una gran part de la població canvia els seus hàbits a un ritme molt lent, i s’ha pogut observar que el consum conscient i responsable no és la resolució que pugui facilitar una transformació econòmica a gran escala amb la rapidesa requerida. Les actituds dels individus pel que fa als canvis conductuals són diverses, però destaquen dues reaccions comunes: per una banda, la informació presentada no és convincent i no es percep una necessitat de canviar l’estil de vida, i per l’altra banda s’entén la situació, però hi ha una resistència a adaptar-se per circumstàncies socioeconòmiques o per conviccions ideològiques. En el primer cas, la comunicació de la problemàtica falla, cosa que és responsabilitat dels polítics i de la comunitat científica, i també, en extensió, dels mitjans de comunicació. Pel que fa a les persones que no poden canviar per les seves circumstàncies econòmiques, la responsabilitat tenen igualment els polítics, atès que haurien de regular l’economia perquè es pogués cobrir les necessitats bàsiques de la vida d’una manera sostenible. Probablement no hi ha tantes persones que sí que entenen el problema, però que no volen canviar per conviccions ideològiques. No obstant això, la seva psicopatia pot tenir unes repercussions molt notables, si fos el cas que es tractés de persones que tinguessin poder econòmic o polític d’una manera significativa, i penso que n’hi ha uns quants, d’aquests manipuladors.

Ara bé, hem afegit encara més context a la qüestió motivacional inicial: per a què existim? He fet referència a dinàmiques socials diverses que tenen rellevància per a l’anàlisi de la crisi. Observem que la conducta principal comuna té a veure amb la supervivència, és a dir, ens adaptem a les circumstàncies per garantir com a mínim la subsistència pròpia, normalment també la de la família nuclear, cosa que influeix en les relacions de poder en la societat. A més a més, hi ha una tendència a mantenir tradicions i hàbits que s’han arrelat culturalment, cosa que contrasta amb les innovacions que corresponen al progrés intel·lectual. Curiosament, les tecnologies noves que presenten unes millores quant als processos laborals o que faciliten un confort addicional no susciten tan fàcilment una reacció adversa, sinó que sovint són incorporades a la vida quotidiana amb rapidesa. L’enfocament en la utilitat immediata de les aplicacions desvia fàcilment l’atenció dels efectes adversos que les tecnologies puguin tenir a llarg termini, cosa que és una característica comuna en la gestió de l’economia moderna, i que és precisament la causa que ha provocat la crisi ecològica actual. En definitiva, moltes innovacions han contribuït a la supervivència individual a curt termini, però ha augmentat enormement la probabilitat del col·lapse civilitzatori, és a dir, els efectes sistèmics poden culminar en una extinció col·lectiva.

Veiem, doncs, un problema en l’anàlisi i la comunicació de la crisi, i una dimensió econòmica i política que resisteix als canvis estructurals oportuns. La situació de partença no és bona, i les prediccions científiques pel que fa al futur són bastant clars pel que fa a la necessitat de canvis contundents.

Una noció preliminar quant als escrits d’aquesta sèrie: Atès que vaig elaborant la reflexió d’una manera bastant improvisada, l’ordre de les idees no representa la seqüència que escolliria per a una publicació cohesionada. Òbviament, pot ser que el resultat pugui presentar algunes confusions quant al fil argumentatiu, cosa que intentaré evitar al màxim possible. Espero que els benvolguts lectors em puguin perdonar les deficiències. Aclareixo, doncs, que es tracta de publicar aquí unes matèries primeres per tal d’utilitzar-les eventualment en un procés de refinació posterior.

La crisi ecològica i social és al fons un dilema existencialista, que neix de les motivacions individuals i es manifesta en les conductes culturals particulars i col·lectives: per a què existim? És per aquesta raó que penso que és important reflexionar sobre la condició humana i les dinàmiques socials rellevants, que defineixen el marc de referència per a la transformació social, perquè puguem formular una estratègia que doni respostes constructives als dubtes existencials. Considero, doncs, que hauríem de contemplar atentament les transformacions motivacionals adequades que podrien encadenar uns canvis en els contextos col·lectius diversos.

Al llarg de la seva història, l’ésser humà ha creat estructures socials per organitzar les seves veneracions específiques. S’han fundat religions vàries i agrupacions informals reten culte a idees ben diverses. Fins i tot activitats que començaven com a ocupacions laiques i purament lúdiques, com ara el futbol, han evolucionat d’una manera que el plantejament actual d’alguns envers aquella empresa en qüestió té unes característiques religioses: creences en fenòmens sobrenaturals, rituals sofisticats, narracions sagrades i associacions que tenen cura de preservar la litúrgia. Sovint, hi ha una barreja amb la creença religiosa tradicional de la persona, de manera que s’adapta i s’aplica la pràctica litúrgica a unes realitats socials noves, com ara quan s’imagina un Déu cristià que sigui a favor d’algun equip de futbol determinat.

Generalment, es pot observar que l’ésser humà elabora comportaments socials veneradors al voltant de les seves activitats diverses. De les ocupacions quotidianes, hi ha també la possibilitat de crear-ne alguna mena de sentit per a la vida. La narrativa mítica facilita que la nostra relació amb el món que ens envolta adquireixi una dimensió moral i motivacional específica i les religions acostumen a aportar una dinàmica social estabilitzadora, cosa que pot tenir conseqüències positives i negatives diferents, segons la manifestació concreta. Ara bé, els valors col·lectius que neixen d’aquesta evolució cultural complexa transcendeixen sovint els límits de l’agrupació religiosa i poden independitzar-se del significat religiós, i històricament és difícil saber les circumstàncies exactes de la creació d’un culte concret i la seva relació amb els valors que incorpora. Així, doncs, no sabem si una religió s’apropiava d’algun valor moral preexistent de la comunitat o iniciava l’extensió d’un plantejament innovador mitjançant la seva pràctica litúrgica. Desgraciadament, la realitat de la vida social concreta de la prehistòria i de les èpoques passades és en gran part fora de l’abast de la recerca científica rigorosa, atès que les evidències que hi donen indicis contundents són escasses o inexistents. Perquè la investigació sociològica tingui una base sòlida, es necessiten dades observacionals o informacions descriptives fiables de la realitat. Només l’època moderna aporta bastant de material conclusiu en forma de la producció literària i audiovisual, en comparació amb les evidències indirectes i sovint força especulatives, com ara les restes arqueològiques. De tota manera, la moralitat és un fenomen social dinàmic, i sovint una qüestió molt individual, cosa per la qual els valors observats no corresponen netament a les classificacions de les tradicions ètiques.

Així, doncs, podem intentar fer atentament una anàlisi de la situació ètica actual del món laboral, tenint en compte les dificultats quant a les comparacions històriques. Sortosament, s’ha estudiat aquesta mena de qüestions des de l’antropologia i podem constatar que hi ha comunitats que preserven característiques preindustrials i preagrícoles pel que fa a la seva subsistència. Això ens dona indicis importants per a la consideració de les motivacions diverses quant a les relacions de l’ésser humà amb les seves activitats econòmiques. Sumant-hi la recerca pluridisciplinària sobre l’evolució de la vida laboral al llarg de la revolució industrial i després, comencem a tenir una idea més clara dels trets demogràfics bàsics de les rutines laborals diverses. Es veu una evolució en el context estructural quant a les característiques de l’esforç laboral: el treball, que ja no és allò que era, ha esdevingut un fenomen opressiu d’una manera força generalitzada.

En aquest escrit, hi vull aportar una perspectiva de l’actualitat intel·lectual i cultural i el meu punt de partida és que penso que el capitalisme s’ha convertit en el culte predominant de la humanitat. El denomino un culte perquè penso que les dinàmiques socials associades tenen prou característiques per considerar-les una fe i adoració cap a una entitat imaginària, és a dir, es tracta d’un culte dels diners.

Per començar, admeto que la meva reflexió sobre l’assumpte pot semblar exagerada quant a la classificació del capitalisme com una mena de religió. No obstant això, penso que la descripció en aquests termes és tan vàlida com una altra interpretació fenomenològica de la condició humana, és a dir, es tracta d’organitzar el coneixement sobre les activitats humanes perquè les puguem entendre en el seu context. En el meu cas, la contextualització relaciona el capitalisme amb altres fenòmens semblants quant a l’alienació individual i col·lectiu de l’ésser humà. Soc conscient del fet que aquesta interpretació de la realitat social és força subjectiva i incompleta, atès que les descripcions científiques quant a la condició humana real, és a dir, les experiències existencials i els processos mentals bàsics que comparteixen tots els éssers humans, són força limitades. Encara més, la descripció de les dinàmiques col·lectives complexes requereix una contextualització enorme perquè tots els detalls conductuals puguin relacionar-se amb els altres fenòmens socials rellevants, cosa que deixa molt de marge per a la interpretació en la classificació dels processos mentals. Penso que aquesta és una de les raons, perquè la investigació psicològica posa de manifest un dèficit important en el rigor metodològic i empíric. Ara bé, en lloc de presentar-vos una narrativa que es basa en suposicions purament especulatives, intento, doncs, contrastar la meva descripció amb les interpretacions mítiques de la realitat. En definitiva, aquesta descripció de l’alienació no ha de limitar-se al fenomen ideològic del capitalisme, però és el marc de referència rellevant en aquest cas concret, perquè ens descriu la situació de l’home en relació amb el sistema econòmic, cosa que és una manifestació de la ideologia subjacent.

Presento aquest punt de partida motivacional amb l’intent de fer un plantejament materialista i científic, amb la finalitat de superar les nocions acrítiques que pretenen establir una narració mítica de la condició humana, com ara alguna de les aproximacions que suposen una relació més autèntica amb la natura. El coneixement científic té l’avantatge que ens aproxima a la realitat objectiva, de manera que ens permet construir una base comuna per a la comprensió. Quan tractem de la realitat científica, no importen les creences, ni les opinions. La visió biològica de la vida no deixa molt de marge per als debats existencialistes: som matèria orgànica que es crea el seu sentit per a l’existència gràcies a la seva consciència, al contrari de les nocions ideològiques que plantegen una missió existencial innata. Tota explicació que imposa un sentit existencial preestablert a la condició humana pot ser considerada una interpretació esbiaixada de la qüestió, cosa que no significa que la descripció científica sigui la resposta definitiva de l’assumpte. L’empresa contínua de la ciència no intenta de respondre a la pregunta del perquè de tot plegat. Amb tot, reconec que se’m pot acusar de tenir el meu biaix científic, cosa que és un argument habitual dels crítics de la ciència. Torno a dir-ho: l’altar que podem tots i totes observar empíricament no deixa d’existir perquè algú deixa de creure en altars. En canvi, es tracta d’investigar la funció de l’objecte físic, és a dir, com es relacionen les persones amb l’altar. En conseqüència, posem-nos a analitzar atentament i críticament aquest culte de Mammó que és el capitalisme.

En primer lloc, és important entendre que els diners són una entitat fictícia. Els afers monetaris són una concepció més o menys útil, atès que ens permet organitzar les nostres activitats econòmiques, però això no significa que la base del seu funcionament pràctic no sigui simplement un acte de fe. Si tothom deixés de creure que aquells números digitals, bitllets i monedes tinguessin algun valor inherent, servirien per a poca cosa. Es tracta simplement d’una convenció social.

En segon lloc, el capitalisme com a mode de producció és un disseny conceptual elaborat. Les dinàmiques socials materials i immaterials que es deriven d’aquesta normativa social determinada es basen en idees funcionals. Podríem perfectament dissenyar un altre mode de producció per crear una realitat econòmica alternativa, amb totes les normes socials necessàries per a la seva manifestació concreta. Es tracta de convertir idees en una organització practicable.

En tercer lloc, amb la finalitat de realitzar l’organització oportuna de l’economia, cal crear una cohesió cultural perquè l’estructura social sigui estable. Les relacions de poder de la societat i el reglament governamental han de facilitar una fluïdesa necessària de les dinàmiques socials. Encara més, el suport social per a aquestes estructures és imprescindible, cosa que requereix un arrelament intel·lectual i cultural que justifiqui el funcionament econòmic. Si la població no posés en pràctica l’economia de la manera determinada, el control governamental deixaria d’existir. Es tracta de convèncer la ciutadania a comportar-se d’una manera desitjada, sigui amb mesures coercitives, o amb la influència o manipulació social.

Amb aquesta descripció, he intentat destacar les característiques rellevants quant a la comparació amb cultes religiosos: la creació d’un mite, la sofisticació conceptual de la causa i la concreció organitzativa per crear la litúrgia i exercir el poder. Penso que la part teòrica de la qüestió, és a dir, la meva descripció molt resumida del concepte del capitalisme correspon a les interpretacions comunes de la realitat econòmica. En conseqüència, vull enfocar-me en la manifestació cultural per analitzar oportunament la manera com la població es comporta, i com es relaciona amb les institucions i entitats que influeixen en les seves conductes. És precisament en aquesta dimensió cultural on destaca el tarannà religiós.

Vull destacar alguns mites principals que existeixen dins el paradigma capitalista. El mite de l’Homo economicus, el mite del creixement econòmic il·limitat i el mite del somni americà.

Per començar, s’ha de dir clarament que la descripció de la condició humana segons la interpretació capitalista clàssica, és a dir, el concepte de l’Homo economicus, és pseudocientífica i no hi ha evidències per a l’afirmació inicial que l’ésser humà sempre busca de maximitzar els beneficis de manera innata. Es tracta d’una mentida dolenta que neix de la propaganda capitalista.

El creixement econòmic il·limitat és una altra concepció errònia, atès que el món posa al nostre abast uns recursos materials limitats. L’economia no podrà adquirir un creixement estable i sostenible a partir d’aquest plantejament contradictori, per molt que ho intenti fer creure la propaganda oportuna. Es tracta d’un mite perjudicial que es troba al centre de les lletanies dels economistes capitalistes.

El somni americà és el mite que es refereix als ideals que suposadament garanteixen les oportunitats de prosperar i pujar l’escala social. Tot i que la idea mateixa no és estrictament capitalista, les circumstàncies dels ideals que en faciliten la realització sí que ho són. Es tracta d’una manera de relacionar-se amb la realitat del sistema que requereix un comportament normatiu determinat, com ara l’esforç competitiu. A més a més, el somni demana com a necessari l’existència de la mobilitat lliure entre les classes socials, cosa que és clarament un mite. Les circumstàncies socioeconòmiques no donen les mateixes oportunitats a totes les persones. Es tracta, doncs, d’una propaganda elitista per justificar la desigualtat social i la dominació social per part dels benestants, que ni tan sols hi han arribat generalment amb els ideals descrits. Desgraciadament, destaquen els comentaris dels milionaris afortunats que expliquen com vivien anteriorment en la misèria i somniaven de fer-se milionaris, cosa que van aconseguir gràcies al seu esforç. Òbviament, el biaix estadístic deixa fora dels càlculs totes les persones que somniaven com aquell que tenia èxit, que s’esforçaven com aquell vencedor, i no hi van arribar. Es quedaven vivint en la misèria o morien en l’intent de sortir-ne, com totes aquelles persones en moviment que s’ofeguen constantment al mediterrani o es perden per sempre en algun desert. La realitat capitalista xoca amb els plantejaments idealistes dels somiatruites.

Hi ha, doncs, aquests mites que serveixen per mantenir l’ordre social del capitalisme, però voldria continuar afegint a l’anàlisi de la dimensió cultural alguns altres elements importants que tenen característiques religioses destacables.

Una dinàmica essencial del sistema capitalista és que el desenvolupament constant de les activitats econòmiques requereix la interactuació al mercat lliure i competitiu, l’evolució del qual es pot gestionar mitjançant la regulació governamental. Aquell espai abstracte correspon a les oportunitats suposades del somni americà: el mercat laboral t’ofereix suposadament la possibilitat de prosperar. Això és com la promesa d’aconseguir un futur celestial, si t’adaptes i fas l’esforç requerit. Penso que el mercat laboral és una farsa en la seva forma actual.

Es pot fins i tot observar que el treball s’ha convertit en un objecte de culte per a moltes persones: treballen compulsivament i consideren que la seva vàlua depèn de la seva productivitat professional. L’obsessió amb el treball és una de les característiques de l’alienació, que es pot observar en la societat actual. És com si l’empresa laboral hagués esdevingut el sentit principal en la vida d’aquelles persones. A més a més, aquesta mania ha esdevingut un fenomen cultural col·lectiu, atès que aquest relat existencial quant al perfil dels treballadors es troba pertot arreu, com ara en els debats polítics, en les reivindicacions sindicals o en l’ensenyament. La creació de llocs de treball hi són sempre una notícia positiva, com si no existissin feines destructives o innecessàries. Ja no es tracta de matisar la utilitat social de les professions concretes, sinó que els llocs de treball en general són considerats una garantia per a la dignitat humana: et fan pensar que et sents només útil contribuent de la manera determinada a la societat. S’ha pervertit la concepció original de l’organització laboral amb la finalitat de construir i mantenir col·laborativament i solidàriament la comunitat. L'objectiu de participar en l’esforç col·lectiu civilitzatori s’ha desvinculat de les consideracions qualitatives quant a la utilitat real de les activitats. El negoci és la meta principal i els diners són el marc de referència. El capitalisme és la doctrina i els polítics i la patronal controlen la litúrgia.

Per exemple, la producció d’algun producte de consum de luxe contamina el medi ambient i serveix per enriquir el patró de l’empresa i perpetuar l’estil de vida decadent de la classe alta. A més a més, el patró vol emprendre un viatge lúdic molt contaminant gràcies als beneficis obtinguts mitjançant l’explotació dels treballadors. Això es considera realment una ocupació que contribueix a la societat? La contradicció és evident: els beneficis van al patró i l’elit socioeconòmica, i l’impacte mediambiental negatiu afecta a tota la comunitat, mentre que la contribució tributària baixa ni tan sols recompensa l’efecte perjudicial de les activitats. Els economistes capitalistes de tota la vida s’inventen justificacions, com ara els beneficis indirectes per a l’economia en forma d’altres llocs de treball en la cadena de producció o algunes fabulacions financeres. Penso que moltes persones han perdut la visió de l’economia real, cosa que és molt més rellevant: la producció és insostenible perquè malgasta els recursos del planeta i destrossa l’entorn, i l’únic canvi significatiu quant al mercat laboral és la quantitat d’esforç necessari per reparar el dany mediambiental. L’ocupació que crea la contaminació és absurd: s’hauria d’aturar la contaminació, no només gestionar-la. Fent un balanç ecològic realista, aquella activitat econòmica simplement no hauria d’existir. Lamentablement, les consideracions econòmiques capitalistes no acostumen a pensar en l’economia real, ni en els beneficis reals per a tota la societat. Se socialitzen les pèrdues i es privatitzen els guanys, això és un càntic místic del capitalisme.

Com és, doncs, que els treballadors han acceptat aquesta servitud mercantil i autodestructiva?

Per començar, molts treballadors no són conscients del fet que hi ha una relació de poder opressiva quant a la seva vida laboral. Atès que el treball remunerat és aparentment una activitat voluntària, el perceben com una oportunitat afortunada o fins i tot una oferta benèfica i noble per part del patró. Com que el salari obtingut facilita la subsistència al treballador perquè pot comprar al mercat les coses per a la cobertura de les seves necessitats bàsiques, el tracte sembla d’alguna manera just. No obstant això, la jerarquia de la relació és clara: l’amo posseeix els mitjans de producció i pot negar-se a donar l’oportunitat al treballador, sempre que hi hagi un altre que accepti les condicions que imposa. Les condicions preveuen òbviament que l’amo s’enriqueix gràcies al seu control del capital i amb el valor afegit. L’explotació laboral es refereix a aquestes condicions abusives. L’opressió de la relació neix de la submissió dels treballadors mitjançant el desequilibri del mercat laboral: la demanda supera les ofertes i sempre hi ha algun treballador disposat a reemplaçar les persones que no es comporten de la manera desitjada. La competició individualista entre els treballadors fa que l’amo pugui comptar amb l’acceptació de les condicions laborals i l’empresa continua funcionant. En canvi, la negació col·lectiva per reivindicar i exigir uns canvis en les condicions requereix la unificació solidària dels treballadors per a la mateixa causa. Aquesta lluita sindical és clarament un tema important en el context de les iniciatives transformadores i mereix certament una discussió detallada dels reptes quant a la seva realització exitosa. La meva descripció resumida de l’afer tenia la finalitat de tenir una referència a la dimensió motivacional i les relacions de poder en l’àmbit laboral.

Aquest context ens permet continuar reflexionant oportunament sobre les motivacions pel que fa al treball i la vida, cosa que elaboraré a continuació.

En textos anteriors vaig reflexionar sobre les característiques del coneixement científic i fer alguns aclariments lingüístics que considero que són rellevants per a la comprensió de les relacions de poder en els processos comunicatius. Atès que la contextualització dels relats i el processament individual i col·lectiu de la informació són elements importants en aquestes dinàmiques socials, continuaré detallant-ne alguns aspectes importants. La manipulació psicològica és la característica principal del màrqueting i la comunicació empresarial, i les tècniques per canviar les conductes dels consumidors són extremament sofisticades. Quant a l’àmbit polític, la gestió hàbil de la comunicació determina en gran part l’èxit de les iniciatives, dels governs i dels imperis. En conseqüència, convé millorar el nostre coneixement d’aquestes dinàmiques socials en combinació amb una emancipació individual i col·lectiu quant a l’habilitat de processar críticament la informació, perquè no ens deixem manipular.

Ara bé, la pandèmia recent ha canviat notablement la comunicació institucional, atès que el coneixement científic és la informació sanitària de referència quant a l’anàlisi de la situació, cosa que presenta una novetat en l’àmbit polític: anteriorment, molts polítics no acostumaven a basar les seves decisions en la veritat objectiva aportada per la comunitat científica. Així, doncs, els responsables polítics no poden presentar tan fàcilment uns relats manipulatius per a la justificació de les mesures polítiques. No obstant això, podem observar una inconveniència en les recomanacions dels experts sanitaris quant a la contextualització de les polítiques. Atès que el disseny de les actuacions requereix una anàlisi pluridisciplinària per tenir en compte els factors socials diversos, els plans d’acció poden presentar mancances importants quant a la dimensió econòmica. En lloc d’adaptar l’economia a les necessitats sanitàries, prefereixen sovint adaptar les mesures de contenció de la pandèmia al paradigma econòmic, cosa que exclou mesures eficaces que demanarien transformacions econòmiques perquè fossin practicables.

La situació té clarament algunes conseqüències positives, com ara quant a la funció de la comunitat científica en la societat: comença a assumir la responsabilitat política que la correspon com a creadors del coneixement científic i les noves tecnologies. Estaria bé si les institucions polítiques basessin sempre les seves decisions en una anàlisi fiable de la realitat, però em temo que les dinàmiques tradicionals són difícils d’erradicar, perquè el plantejament científic es generalitzi. Això té clarament a veure amb les relacions de poder establertes i el control de la informació, cosa que serveix per a l’elit socioeconòmica per al manteniment dels seus privilegis i per als governs per a la continuïtat de les seves activitats corruptes i opressives.

Convé considerar les peculiaritats de l’època moderna digital, en la qual tota mena d’informació és summament accessible a internet i la digitalització es caracteritza per unes dinàmiques polítiques noves, atès que les institucions ja no poden exercir el control de la comunicació de la manera tradicional. El paper que juga el periodisme investigador rigorós en les relacions de poder és destacable. Encara més, la possibilitat de difondre evidències que qüestionen les versions oficials dels governs, com ara en forma de les filtracions de WikiLeaks, amenaça l’hegemonia informativa de les institucions i el seu control dels mitjans de comunicació. Ara bé, la disponibilitat de relats alternatius no significa que els governs perdin fàcilment el seu avantatge en les relacions de poder, perquè hi ha una discrepància enorme entre la disponibilitat de la informació i l’habilitat de tota la ciutadania de processar aquella informació. És per aquesta raó que l’avaluació de la veracitat dels successos continua sent en gran part una qüestió de confiança, cosa per la qual la retòrica és encara una eina important en la comunicació política, amb el resultat nefast que la cultura comunicativa perpetua el tarannà antiemancipador de la sofística. Encara més, els governs bloquegen activament iniciatives diverses que persegueixen la transparència institucional, obstruint que els representants polítics siguin realment responsables de les seves activitats. En canvi, els governs emprenen progressivament una vigilància generalitzada de la ciutadania per conservar el seu control, amb conseqüències fatals en l’àmbit dels drets humans, com ara la persecució d’activistes socials i periodistes.

En general, convé analitzar la comunicació contextualitzant les relacions de poder oportunament per detectar-hi els interessos polítics que hi són inherents. No obstant això, cal anar amb compte amb la identificació de les intencions possibles, atès que una anàlisi acrítica pot interpretar erròniament una correlació casual com a agència voluntària, malgrat que no hi hagi una causalitat evident.

Per a l’anàlisi de les concepcions ideològiques, és imprescindible tenir en compte les constel·lacions geopolítiques, perquè s’entengui el marc narratiu dels relats en el context de les aliances internacionals i dels plantejaments diferents. Òbviament, la consideració de tota la història local i global rellevant és un afer massa complex perquè pugui oferir prou detalls en aquest escrit, però n’aportaré una exemplificació resumida quant a la propaganda occidental. El meu enfocament en l’agenda d’Europa i nord d’Amèrica és clarament el més oportú perquè als lectors occidentals entenguin com els seus governs els manipulen sistemàticament. No es tracta, doncs, com passa en la comunicació institucional, assenyalar esbiaixadament les mentides dels antagonistes nacionals o imperials, sinó que es tracta de controlar el govern propi per fer-hi fora la corrupció. El meu objectiu comunicatiu és denunciar la hipocresia i les mentides de les institucions occidentals pel que fa als drets humans i demostrar les seves narracions manipulatives en relació amb l’agenda imperialista i supremacista. No tinc cap dubte que l’occident persegueix un programa imperial manifestament capitalista, cosa que condiciona les altres consideracions, com ara les pretensions democràtiques. Ara bé, soc a favor dels processos democratitzadors, perquè penso que afavoreixen l’emancipació col·lectiva i la justícia social. En canvi, soc crític amb el mode de producció capitalista, perquè entenc que l’extractivisme inherent és insostenible i que l’explotació sistèmica fomenta les desigualtats socials. El meu posicionament i plantejament teòric d’aquest escrit és aplicable en qualsevol context territorial, de manera que es tracta simplement del meu compromís amb la humanitat i els drets humans universals, independentment de possibles correspondències parcials amb iniciatives institucionals, com ara l’agenda de l’ONU. Pel que fa a compromisos amb projectes concrets locals, penso que l’ideal teòric pot ser difícil de posar en pràctica segons les circumstàncies concretes i una matisació pragmàtica pot ser necessari, cosa que no és objecte d’aquest debat.

Per començar, vull deixar clar que l’estat de la democràcia és molt fràgil. Moltes dècades de polítiques neoliberals han degradat moltes institucions fins a un punt en el qual podem constatar que molts polítics representen ja només els interessos de la patronal i els lobbies industrials, en lloc de perseguir els anhels de la ciutadania i garantir les seves necessitats bàsiques. Paral·lelament, el poder de les empreses multinacionals és tan gran que poden influir decisivament en els processos legislatius, com ara en l’exemple de Facebook, que va coaccionar exitosament el govern australià amb pressió econòmica perquè canviï la seva proposició de llei que perjudicava l’empresa. És a dir, el poder econòmic supera ja de fet el poder institucional, de manera que no són els ciutadans que defineixen amb el seu vot les activitats polítiques institucionals, sinó unes empreses que no representen a ningú, a part de la seva direcció avariciosa. Em sembla clar que el neoliberalisme està efectivament matant la democràcia. Els veritables transformadors significants de la societat són emprenedors que aconsegueixen poder polític considerable, sigui mitjançant la realització de les seves activitats econòmiques, el lobbisme, les portes giratòries en les institucions polítiques o alguna combinació d’aquests factors. Atès que unes majories parlamentàries continuen actuant dins d’aquest paradigma del capitalisme feroç, les iniciatives propagandístiques busquen a perpetuar aquestes relacions de poder establertes. Els relats corresponents sempre prioritzen l’economia i no pas les vides de la ciutadania, tant si es tracta d’una epidèmia amb conseqüències letals, com d’alguna altra crisi real o artificial. L’ànim de lucre és el dogma i la corrupció moral és força generalitzada. Quant a la comunicació política imperialista, es pot notar aquesta contextualització pseudodemocràtica i mercantil quan s’observa atentament els relats diversos. Sempre s’hi defensen els interessos econòmics.

En general, hi pot haver enfocaments particulars segons el context nacional, però l’agenda geopolítica de l’occident hi és quasi sempre com a context més gran, i aquesta dimensió imperialista limita clarament la narrativa permesa. Pel que fa a la coordinació comunicativa i política, l’aliança occidental manté estructures organitzatives en les quals defineixen i coordinen l’estratègia internacional. També, és important diferenciar-hi l’extrema dreta internacional, que hi juga un paper diferent de la dreta econòmica conservadora i imperialista, cosa que pot ser objecte d’una altra discussió més detallada.

Com a exemple clarificador de la propaganda occidental, només cal contemplar el cas de Julian Assange i WikiLeaks. La vulneració de drets humans per part dels governs occidentals no queda només manifesta en les evidències filtrades, és a dir, els crims de guerra per part del govern estatunidenc, sinó que també en el tractament de la persona que facilitava l’accés a la informació. De fet, la filtració va ser un acte humanitari en defensa dels drets humans, però la narrativa governamental la representa com un acte terrorista. La complaença dels mitjans de comunicació i els governs europeus ha estat horrorosa. En lloc de donar suport a les víctimes de les vulneracions de drets humans, processant l’opressor bèl·lic, el govern estatunidenc, o defensant la filtració altruista de WikiLeaks, han optat per complir amb el deure patriòtic d’alinear-se amb el relat de l’opressor, és a dir, el govern estatunidenc. Concessions puntuals en la narrativa periodística han relativitzat poc el missatge hegemònic de l’afer: el govern va actuar correctament, Assange és un traïdor i l’opacitat institucional és intocable. No es podia permetre de cap manera que una evidència periodística pugui fer trontollar un imperi. Per part dels governs és clar que no es pot qüestionar la seva versió oficial, per molt falsa que pugui ser. Quan una mentida esdevé innegable, simplement es procedeix a minimitzar l’impacte reputacional amb la retòrica corresponent.

Aquesta manera de funcionar de la propaganda occidental s’observa perfectament en la difusió de la informació relacionada amb altres poders antagònics, com ara la Rússia o la Xina. El relat sempre busca demonitzar l’adversari i blanquejar l’actuació pròpia, mentre que la veritat objectiva no importa en aquestes qüestions. Això s’ha pogut comprovar repetidament al llarg de la història. Òbviament, el llaç de l’economia i la política hi és omnipresent, en la geopolítica, de manera que els conflictes barregen sovint els objectius principals i secundaris i hi ha interessos estratègics i operatius. Les mentides han iniciat guerres i han servit per aixecar i consolidar dictadures per poder fer negocis. Els atacs dels Estats Units d’Amèrica a països diversos de l’Amèrica del Sud han intentat derrotar iniciatives socialistes i democràtiques, i les guerres a l’orient medi han servit en gran part per controlar infraestructures econòmiques. La democràcia es distribuïa a Afganistan mitjançant les bombes de l’OTAN i fa poc que l’occident se n’ha començat a retirar, deixant que hi torni a governar la força antidemocràtica que pretenien combatre. Veritablement, l’humanitarisme bèl·lic de l’occident és repugnant.

La història d’Assange contrasta clarament amb l’afer de l’activista rus Navalnyi. Perquè quedi clar, no pretenc de cap manera posar-me al costat del govern rus, sinó que vull descriure la hipocresia occidental quant als relats polítics. És possible que hi va haver una vulneració de drets humans per part del govern rus, però l’evidència aportada fins ara no és tan contundent com pretenen els governs occidentals, ni tampoc és conclusiva. La campanya comunicativa consistia visiblement en el prejudici i la demonització d’un l’enèmic de l’imperi occidental. El relat occidental culpabilitzador lluïa en la majoria de les notícies sobre l’afer, sense que hi hagués una investigació periodística rigorosa dels fets. Es difonia acríticament la versió oficial, amb referències a un projecte periodístic suposadament independent, que en realitat tenia relacions amb persones d’institucions occidentals. La mateixa manera de funcionar s’observa en les estructures organitzatives del govern estatunidenc: entitats suposadament no governamentals mantenen relacions amb les institucions per realitzar amagadament les polítiques exteriors. Les operacions secretes de la CIA ja són un clàssic verificat de la guerra bruta de l’imperi. En general, en els conflictes internacionals acostuma a passar sempre el mateix: es llança una campanya propagandística desmesurada amb la finalitat d’ocultar les intencions reals. En conseqüència, és imprescindible denunciar la corresponsabilitat dels mitjans de comunicació en la perpetuació de les injustícies socials i els conflictes bèl·lics.

Desgraciadament, l’extrema dreta ha començat a apropiar-se d’aquesta crítica del biaix periodístic progovernamental, sempre que siguin en l’oposició política, de manera que una crítica vàlida d’aquesta realitat per part de l’esquerra sembla desproporcionat per a molts lectors. Òbviament, tampoc es pot generalitzar l’assumpte, atès que les relacions dels mitjans de comunicació amb les institucions varien considerablement i la independència periodística correspon al posicionament polític concret de cada entitat en qüestió. No obstant això, hi ha una tendència clara a simplificar la narrativa i adaptar els relats a les versions oficials, sobretot quan es tracta d’assumptes geopolítics més complexos. Només cal prestar atenció a l’actual guerra freda amb el govern xinès. Deixant a banda les possibles faltes governamentals que hi pot haver a la Xina, el relat és sempre prejudicial, com ara amb el tema dels atacs informàtics. Els governs occidentals no n’aporten evidències i la hipocresia no pot ser més manifesta, atès que les institucions occidentals vulneren sistemàticament els drets digitals en els països propis amb una vigilància digital progressiva i l’espionatge generalitzat.

En definitiva, els relats polítics per part dels poders occidentals són sovint manipulatius i són una barreja d’informació esbiaixada o selectiva, desinformació i una contextualització parcial i interessada. Els relats no oficials disponibles en els mitjans de comunicació alternatives poden presentar òbviament les mateixes mancances, i la veritat objectiva quant als fets de l’actualitat política és a vegades difícil de descobrir. El problema és que les versions oficials no són de fiar d’una manera general, per molt que les institucions hi insisteixin, i l’habilitat de la ciutadania de processar la informació críticament és molt limitada. L’educació hi juga clarament un paper important. A la societat falta en gran una comprensió metodològica adequada i la degradació de l’ensenyament de les ciències socials, sobretot de la història, ha contribuït a una incapacitat de contextualitzar oportunament les informacions. A tota aquesta deriva intel·lectual es pot sumar una cultura popular de l’espectacle vulgar que representa un retrocés de la il·lustració moderna. Veiem, doncs, una societat occidental consumista que no és capaç de pensar críticament. La mostra més clara que no es tracta només d’un fenomen social marginal és l’elecció de l’anterior president estatunidenc: representava perfectament aquesta manera de viure. Es tractava d’un suport electoral constituït per conservadors, votants acrítics i crèduls, i una extrema dreta disposada a manipular massivament.

Desgraciadament, l’estat civilitzatori actual es caracteritza per un comportament social força instintiu, en el qual les masses es mobilitzen darrere moviments polítics que millor representen els seus desitjos i sentiments, per molt irracionals i perjudicials que siguin al nivell individual o col·lectiu. No seria just acabar aquesta crítica de la comunicació política sense fer esmena de les iniciatives emancipadores que intenten autènticament remeiar les injustícies socials en benefici de tothom, defensant universalment els drets humans. Hi ha moviments que deixen marge per a l’esperança que la civilització no col·lapsi per qüestions ecològiques i socials. En el meu cas, espero que els lectors puguin relacionar oportunament la meva reflexió sobre la situació crítica dels afers polítics amb les seves observacions sobre els temes en qüestió. Aquesta visió representa només una contextualització parcial de la situació i tinc òbviament objectius comunicatius implícits. Els meus anhels de millorar la societat són també internacionalistes i espero clarament que l’imperi de la raó i de la justícia social universal es manifesti en el nostre futur comú. Quant als meus posicionaments polítics restants, aniré detallant els meus pensaments en els meus escrits, i simplement convido als lectors a considerar-se companys en aquesta causa emancipadora, en la qual vull que aprenem a processar críticament la informació perquè puguem erradicar les mentides i falsedats de la societat.

Continuo, doncs, aportant reflexions diverses per fomentar el pensament crític i espero que en pugueu treure algun profit. No intento manipular les vostres conductes, perquè confio que l’aproximació a temes rellevants serveixi com a inspiració per al vostre creixement intern. Vosaltres teniu la llibertat de canviar els vostres comportaments oportunament, després d’haver avaluat críticament la informació presentada. Els detalls polítics dels meus escrits no són els continguts decisius als quals espero que doneu una benvinguda acrítica. En canvi, desitjo que la manera com presento el conjunt de les informacions pugui revelar contrasts inesperats en les vostres contextualitzacions individuals i que l’explicació pugui obrir un camí per considerar aspectes transformadors en la manera de pensar. Admeto perfectament que em puc equivocar quant a alguns detalls polítics o històrics, i ho reconeixeré si fos el cas que ho detectés, i és per això que convido a contemplar críticament els continguts. Quant a la comunicació inspiradora i transformadora, en reflexionaré més detalladament en una altra ocasió.

Estigueu atents: la ignorància és més enllà dels límits de la nostra imaginació. Allà roman tant la informació, com la desinformació. Ara bé, certeses absolutes, no n’hi ha enlloc, i em conformo amb l’aproximació progressiva a la realitat objectiva que representa el coneixement científic, cosa que no ha de correspondre amb la meva comprensió actual dels fenòmens. Busquem la veritat objectiva junts?

Efectivament, publico aquest escrit sense ànim de lucre. Per què ho faig?

En el món digital, on abunda la informació en totes les seves facetes, cal ser selectiu quant a la lectura i no perdre el temps amb un article qualsevol. Les primeres línies decideixen si val la pena continuar llegint o no. És per això que s’hi acostuma a oferir un resum del contingut o una informació apetitiva. A més a més, s’aplica habitualment el primer filtre al titular. El lector potencial avalua les paraules amb una rutina algorítmica i ni tan sols n’és conscient. El text ha d’aportar quelcom útil. Com a mínim, s’espera que ofereixi un entreteniment hàbil, estimulant el pensament, o provocant una reacció emocional instintiva perquè les hormones facin la seva màgia. No em sorprendria gens que ja hagués perdut alguns lectors pel camí.

D’alguna manera, aquesta reflexió inicial sobre l’espai digital em reconforta almenys una mica: les persones cerquen, filtren i processen activament la informació que se’ls ofereix, i no són uns zombis apàtics que es deixen hipnotitzar per la televisió. Efectivament, tothom està buscant alguna cosa i les motivacions dels receptors potencials del missatge són diverses, de manera que m’estic adreçant a un públic summament limitat.

Tot aquest esforç de conrear afectuosament unes lletres per llençar-les inesperadament a un racó insignificant de la web neix de la meva actitud altruista: ho faig perquè crec que hi ha una necessitat que requereix la meva atenció. Vull oferir una informació útil perquè ompli alguns buits intel·lectuals. Potser algú hi està buscant un coneixement que doni una resposta a un dubte existencial que no sàpiga resoldre. Puc fer arribar aquestes idees a una altra consciència que doni la benvinguda a aquest acte comunicatiu. Prestarà la seva atenció al contingut misteriós i continuarà l’aventura lectora per descobrir el perquè d’un article que desafia l’essència del capitalisme en el seu títol. Si fos el cas que li agradés el capitalisme, al lector, no ho tindria fàcil perquè continués llegint. Les persones no acostumen a exposar-se entusiàsticament a la informació contrària a les seves conviccions. Prefereixen les mentides confortants, en lloc de la veritat incòmoda.

No sé com ho porto fins aquí, això de l’atracció hàbil de l’atenció dels lectors, però m’agrada creure que hi hagi una consciència que vulgui continuar aquest viatge imaginatiu de l’escrit. Ara bé, convé deixar saber la destinació. De què va aquest pescaclics sense ànim de lucre? Bé, aquesta introducció extraordinària servia precisament per fer reflexionar sobre el processament d’informació habitual a internet i plantejar oportunament algunes preguntes existencials. Una pregunta que el lector pot contemplar és aquesta: és saludable i necessari que hi hagi pescaclics amb ànim de lucre? Necessitem realment totes aquelles notícies sobre alguns detalls emocionants de la vida d’algunes persones famoses? Els creadors d’aquella mena d’informació fan negoci amb la publicitat, i els lectors ignorants s’entretenen amb trivialitats o, encara pitjor, es deixen manipular per notícies falses: ànim de lucre i propaganda, l’antítesi de la il·lustració. Certament, la cultura de l’espectacle i la comunicació antiemancipadora mereixen una anàlisi atenta, però en parlaré en una altra ocasió.

Ara bé, vull denunciar l’ànim de lucre i us explico per què penso que aquesta conducta ens està enverinant l’evolució cultural i el progrés de la civilització. T’interessa saber-ho? T’aviso que l’elaboració contemplativa d’aquest afer és més aviat extensa, de manera que ja pots començar a fer un pressupost de les teves activitats cronometrades, si fos el cas que no tinguessis el temps disponible per continuar informant-te. És així com funciona la nostra societat. El temps és literalment diners i l’acabem comercialitzant d’una manera o l’altra, sigui com sigui. Alguns ho fan com a autònoms o emprenedors, altres venen el seu treball a un cap més o menys dolent. Què hi té a veure, doncs, un escrit com aquest, que es pot accedir de manera gratuïta i no hi ha un ànim de lucre?

Faré un incís clarificador amb el context econòmic de l’obra divulgadora. Les publicacions professionals gratuïtes tenen algun model de finançament per darrere, és a dir, les editorials fan negoci amb la publicitat, la recollida de dades o mitjançant un altre producte comercial afí, com ara continguts privilegiats per a subscriptors. També, és possible captar fons en forma de donacions o subvencions. D’alguna manera es munta un maneig d’afers monetaris i l’autor pot rebre la seva remuneració merescuda. Aquesta informació lliure simplement hi és, sense publicitat i sense recollir les dades dels usuaris, és a dir, com a coneixement lliure no comercial, un plantejament que presenta algunes inconveniències organitzatives. Òbviament, la professionalització d’activitats altruistes, perquè les persones puguin dedicar-se a les seves vocacions, és un tema que mereix una contemplació atenta, i vaig reflexionar més detalladament sobre això en un altre escrit.

I la fidelització? Es tracta d’una estratègia enganyosa de donar una mostra gratuïta per atraure els clients i crear addiccions consumistes? Doncs, només puc donar la meva paraula que ofereixo aquests escrits pel meu simple interès divulgador, atès que vull contribuir a la transformació social emancipadora. No obstant això, la fidelització és una estratègia comercial comuna que es pot observar pertot arreu i que convé conèixer per protegir-se d’hàbits dolents.

Certament, l’ànim de lucre ha fet que la manipulació psicològica sigui diversa i molt sofisticada amb el resultat que una massa enorme de consumidors no sigui conscient de la seva conducta insalubre, insostenible i dirigida per empreses lucratives.

L’ànim de lucre es troba al centre del paradigma de l’economia capitalista, cosa que queda evident en la lletania manipuladora de la noció falsa sobre la natura de l’ésser humà sota la denominació Homo economicus. Durant dècades, els formadors en la ciència econòmica han ensenyat als emprenedors que la motivació principal de la vida humana sigui suposadament la maximització de profits. No obstant això, no hi ha evidències des de l'antropologia, la biologia o la sociologia que l’afirmació sigui certa. Queda clar que els economistes no són precisament rigorosos amb això que entenem com a coneixement científic. Quant a algunes altres concepcions no científiques dels economistes, es poden trobar crítiques contundents sobre les metodologies aplicades a la creació de les seves teories.

Per què penso que aquesta mentida és perjudicial per al progrés civilitzatori? A part del fet que rebutjo generalment les falsedats, penso que l’arrelament d’una cultura egoista i competitiva crea una dinàmica social destructiva. Hi ha persones que defensen la competició amb l’argumentació que es tracta d’una força que contribueix al progrés. Si ho considerem en el context de la vida en general, no podem negar que l’adaptació més hàbil a les circumstàncies és un element important de la teoria de l’evolució. No obstant això, hauríem d’adonar-nos també que les interpretacions sociodarwinistes històriques van basar-se en una contextualització purament ideològica, com ara les teories racistes de l’Alemanya nazi, que són una aberració teòrica pseudocientífica que tenia unes conseqüències pràctiques horroroses.

De fet, les nocions sociodarwinistes continuen causant molt de mal de maneres diverses i la comunitat científica les considera clarament una pseudociència. Penso que una manifestació del concepte del sociodarwinisme pot ser el sistema capitalista. Els defensors del capitalisme argumenten que aquelles característiques són només els símptomes d’una manifestació especial del capitalisme per falta d’una regulació adequada, i no d’un sistema sociodarwinista en la seva essència. Es pot discutir aquesta matisació conceptual, però, de tota manera, trobo oportú considerar una altra qüestió en relació amb l’afer. No podem obviar el fet que el sistema econòmic té una connexió íntima amb la cultura intel·lectual de la societat, en la qual alguns dels valors, de les normes i de les conductes representen precisament la manera de funcionar del sistema, com ara l’ànim de lucre i la competitivitat. D’aquesta manera, el sistema econòmic està creant l’entorn cultural corresponent. Tot i portar l’atenció sobre aquesta retroacció, és important reconèixer que el comportament cultural d’una societat és una dinàmica molt complexa i no és possible reduir les causes de conductes asocials, com ara l’egoisme, al capitalisme, atès que hi influeixen altres causes socials no econòmiques. No obstant això, penso que és força clar que el sistema econòmic hi juga un paper molt notable.

En la pràctica, podem observar que el sistema crea unes classes socioeconòmiques diferenciades i la desigualtat social resultant significa que persones de la classe baixa moren de les dinàmiques explotadores i extractivistes del sistema econòmic, mentre que la classe alta prospera. Com a dinàmica estructural del sistema, només es pot pujar l’escala socioeconòmica trepitjant les persones de baix i competint feroçment: les iniciatives que no s’adapten hàbilment a les regles cruels del joc fracassen. Penso que les dinàmiques del sistema capitalista poden tenir alguns plantejaments clarament sociodarwinistes: ser un capitalista hàbil facilita sense dubte una probabilitat més alta de sobreviure. Ara bé, convé remarcar que les estructures organitzatives d’un estat de benestar que garanteixin la subsistència a tothom poden existir tant en una economia capitalista oportunament regulada, com en alguna economia alternativa, és a dir, el paradigma neoliberal representa el corrent capitalista sociodarwinista. Els debats que tracten de les altres injustícies socials greus i de la insostenibilitat del sistema capitalista són òbviament importants i necessaris, però superen l’abast d’aquest article.

En definitiva, penso que no hi ha una resposta clara a la pregunta si el sistema capitalista està causant més mal o aportant més beneficis, atès que l’avaluació de la qüestió resulta ser simplement impossible en termes objectius. No obstant això, l’anàlisi de les conseqüències perjudicials del mode de producció ens serveix per identificar els problemes concrets, com ara la desigualtat social o l’extractivisme i consumisme insostenible. Es tracta, doncs, denunciar els problemes evidents. Que cadascun esculli si es posiciona amb els oprimits o els opressors, però que contemplin almenys a quina classe social pertanyen. Sembla clar que els opressors no vulguin perdre els seus privilegis, però quina motivació hi ha perquè un oprimit defensi els interessos de l’elit? Ànim de lucre? Egoisme?

El debat complex sobre les causes de les injustícies socials implica que hi ha d’haver unes avaluacions ètiques en relació amb les qüestions concretes, i els plantejaments ideològics corresponents varien considerablement quant a la descripció d’aquesta dimensió social. Ja hi som, en els relats polítics de tota la vida. Pot ser que sigui oportú contemplar aquestes dinàmiques més detalladament per entendre les relacions de poder que hi influeixen i per detectar la manipulació comunicativa que hi juga un paper important? Vaig escriure un escrit per introduir aquest tema.

Per cert, com és que has arribat fins aquí, al final d’escrit? Quin ha estat el teu ànim? Què et fa emprendre les activitats que portes a terme? Penses que les teves motivacions poden canviar al llarg de la teva vida? Podríem assumir altres valors i crear altres dinàmiques socials i econòmiques, si qüestionéssim la nostra manera de funcionar? Proposo que busquis les respostes preliminars en el teu interior i les comparis després amb la informació rellevant que pots trobar sobre el tema. De tota manera, recomano que aprenguis a cercar, filtrar i processar la informació oportunament, és a dir, amb una ment atenta i autocrítica. No hi haurà una recompensa monetària, però penso que el creixement personal val perfectament la pena.

De moment, continuo aquest projecte divulgador amb un enfocament més aviat teòric i us presento la meva visió del món que cohabitem. El tema principal és el mateix que en algunes de les redaccions anteriors: el coneixement en els seus contextos diversos.

En aquest escrit reflexionaré sobre algunes dinàmiques socials importants quant al coneixement per prosseguir elaborant temes introduïts anteriorment, com ara el control del coneixement amb fins comercials o polítics. Descriuré la meva comprensió de les relacions de poder pel que fa a la comunicació, cosa que inclou algunes nocions lingüístiques i una anàlisi introductòria del rol d’institucions diferents en el procés de la creació, la reproducció i la distribució del coneixement.

Per començar, faig referència al text anterior en el qual explico que el coneixement científic es diferencia d’una manera important d’altres conjunts organitzats d’informació que empren altres metodologies per a la seva creació. La característica distintiva més rellevant és que el primer representa una aproximació a la realitat objectiva, fent afirmacions verificables que demostren una veritat objectiva. En canvi, els coneixements no científics són interpretacions subjectives de la realitat per qüestions metodològiques. Convé remarcar que metodologies científiques emprades en les ciències socials no poden desvincular-se del tot de la dimensió subjectiva, atès que alguns dels fenòmens observats són precisament descripcions subjectives de la realitat.

És per aquesta raó que penso que la consideració d’alguns conceptes lingüístics, que descriuen algunes dinàmiques socials i uns processos cognitius rellevants, pot ajudar enormement a entendre les relacions de poder i avaluar oportunament la gestió del coneixement per part de la societat.

En primer lloc, cal portar l’atenció sobre el funcionament bàsic del llenguatge. Les paraules que emprem per comunicar-nos fan referències a fenòmens reals i irreals. Hi ha sempre una distinció del significant i del significat. El significant configura la imatge acústica, és a dir, el seguit de fonemes que podem pronunciar. Es tracta simplement de la codificació, que representa alguna cosa. El significat és el fenomen material o immaterial al qual fem referència quan fem ús del significant, i hi ha també paraules auxiliars que serveixen funcions gramaticals diverses, modificant el sentit complet d’un conjunt de paraules. Quan el significat és un objecte o un fenomen material i real que podem percebre mitjançant algun altre sentit, el significat acostuma a presentar poca divergència interpretativa. En canvi, algunes paraules que representen fenòmens molt complexos i abstractes poden ser interpretades de maneres molt diverses, com ara el concepte de la relativitat.

Per exemple, entenem que la paraula cervell fa referència a l’òrgan dels animals que conté neurones i que se situa en el cap en els éssers humans. És possible que no hi hagi un consens universal pel que fa a les característiques i les funcions del conjunt de les cèl·lules en qüestió, però és innegable que la definició bàsica es refereix sempre al mateix fenomen material. Ara bé, la definició de la paraula coneixement és un conjunt organitzat d’informació sobre algun tema, cosa per la qual necessitem saber també què és un conjunt, l’organització i la informació. En conseqüència, el fenomen que intentem descriure s’incorpora a una xarxa complexa de significats i no hi hem ni tan sols contemplat la possibilitat que la informació pot ser veraç o falsa. El coneixement és, doncs, un fenomen social bastant complex i hi ha molt de marge pel que fa a les interpretacions individuals del significat de la paraula. En definitiva, és a vegades difícil diferenciar tots els matisos conceptuals pel que fa al coneixement quan en parlem, per la qual cosa l’ús del mot en la comunicació pot conduir fàcilment a la discrepància quant al significat entre l’emissor i el receptor del missatge.

A tall d’exemple, algú podria afirmar que tingués el coneixement, que la ingestió d’alguna substància determinada causés una paràlisi cerebral. L’avaluació de la veracitat de l’afirmació és un procés inherent a la nostra comunicació i la interpretació del missatge és un processament cognitiu que contextualitza la qualitat de la informació. Podem demanar explicacions i conèixer més detalladament les circumstàncies de la creació del coneixement referenciat. L’afirmació podria ser verificable i ser considerada una veritat objectiva. Ara bé, què passaria si ens referíssim a un concepte abstracte més complex encara?

Podríem fer l’afirmació, que algun esperit determinat fos la causa de les paràlisis cerebrals. Atès que es tracta d’una entitat intangible per definició, resulta impossible verificar l’existència de l’entitat. En conseqüència, no hi ha cap indici que aquell esperit existeixi en la realitat objectiva, més enllà de l’afirmació que l’efecte, és a dir, la paràlisi cerebral, evidenciï suposadament la seva existència. No es pot comprovar experimentalment, és a dir objectivament, aquesta causalitat i aquest coneixement és simplement una interpretació subjectiva de la realitat de les paràlisis cerebrals, cosa que per si sol coneixem com a fenomen real, que pot ser observat per tothom. Queda clar que aquesta afirmació sobre la causa de les paràlisis cerebrals és qüestionable com a mínim.

El debat sobre les causes reals del fenomen en qüestió requereix la referència a tota mena de conceptes auxiliars, com ara l’experimentació científica o les nocions rellevants de la realitat en general. Òbviament, s’hi pot contextualitzar una llarga estona les argumentacions divergents, per la qual cosa no elaboraré més aquest exemple, atès que només volia presentar una característica fonamental en el procés comunicatiu: sovint necessitem fer referència a una xarxa de significats molt complexa quan teixim un missatge i les paraules emprades poden invocar interpretacions diverses quant a la realitat representada. No veiem el món en el seu conjunt de la mateixa manera.

El procés cognitiu comú és que cadascun fa constantment abstraccions de la realitat física i les contextualitza a base del seu coneixement previ. Així, doncs, creem relats quant als fenòmens i la precisió de les descripcions pot variar considerablement. Encara més, moltes de les paraules que emprem habitualment poden tenir realment definicions molt diferents per a cada individu, encara més si es tracta de conceptes socials que tenen característiques culturals peculiars, com ara la noció filosòfica de la llibertat o concepcions ideològiques. La xarxa semàntica que fa servir cada individu és única i dinàmica, atès que l’aprenentatge continu i les experiències acumulades modifiquen constantment les seves connexions, els seus detalls conceptuals i les reaccions emocionals que provoquen. Encara més, els processos complexos de l’evolució lingüística i cultural hi influeixen d’una manera determinant. Aquesta dinàmica social intersubjectiva és, doncs, un fenomen que es troba al fons de la qüestió de com gestionem individualment i col·lectivament el coneixement. El canvi cultural constant fa que el relat predominant jugui un paper important en les dinàmiques socials, atès que això influeix en el sentit comú de les paraules, determinant activament els significats.

Aquestes reflexions lingüístiques són importants perquè ens adonem del fet que la nostra comunicació és de tot menys perfecte quant a la transmissió dels nostres pensaments. Molt sovint la interpretació que un emissor fa de la realitat i intenta fer arribar a una altra persona mitjançant l’ús del llenguatge no correspon a la interpretació de la realitat que fa el receptor quan hagi processat la informació transmesa. Les paraules invoquen unes comprensions diferents dels fenòmens referits, cosa que succeeix per la falta de correspondència de les xarxes semàntiques individuals de cadascun. Definitivament, els esperits formen part de la realitat comuna per a algunes persones, en són convençudes, però altres en pensen que són deliris que existeixen només en la imaginació d’algunes persones. Així, doncs, una discrepància comunicativa pot néixer d’una afirmació que no faci referències específiques a esperits, però que necessiti la seva existència per a la seva interpretació correcta. D’una manera o l’altra, la discussió tractarà de resoldre la qüestió de qui té raó en l’afer.

La pràctica comunicativa és desgraciadament un camp de batalla constant: hi trobem debats eterns sobre la veracitat dels relats diversos. Els debats polítics es caracteritzen habitualment per una barreja confusa d’elements comunicatius diversos, que serveixen per establir l’hegemonia argumentativa i narrativa. La informació i la desinformació es fan indistingibles en un conjunt de biaixos ideològics, i resulta que conceptes rellevants importants signifiquen coses molt diferents en la multitud. La dispersió interpretativa pot ocórrer inconscientment i sense que els emissors ho haguessin volgut portar a terme intencionadament, però en realitat la manipulació informativa forma part de les dinàmiques comunicatives habituals i és útil per al control i la dominació social. No podem només observar que les mentides, i la manipulació psicològica hàbil en la cultura comunicativa en general, són una arma política típica, sinó que podem constatar també que el control dels mitjans de comunicació estableix les relacions de poder.

La dominació discursiva pot aconseguir canviar el significat de les paraules, és a dir, les interpretacions que els receptors facin de la realitat, cosa que encadena canvis de les conductes. Així, per exemple, el concepte llibertat fa referència a un ordre social que facilita la realització de la facultat humana de ser lliure. Les interpretacions diferents quant als detalls d’aquell ordre social fan que la paraula signifiqui exactament allò que la persona escull que signifiqui. No cal que es concreti l’ordre social al qual es fa referència, el relat contextual genera aquella inferència subtilment. La banalització del concepte de la llibertat n’és una conseqüència comunicativa nefasta, atès que la paraula arriba a funcionar com un catalitzador per provocar simplement una reacció emocional. La connotació positiva de la llibertat fa que sigui quelcom desitjable en un context o l’altre, i és possible que signifiqui en termes pràctics, en un context determinat i real, una llibertat exclusiva que reprimeix alguna llibertat concreta de les altres persones. Aquesta contradicció conceptual importa poc als comunicadors manipuladors, atès que és precisament això que volen aconseguir: l’hegemonia narrativa i el suport dels receptors al seu poder i al seu ordre social, independentment de la coherència conceptual de l’ordre social i del relat.

Esdeveniments diversos en la història de la humanitat han demostrat sobradament que la propaganda és un factor important, i a vegades decisiu, per guanyar conflictes polítics. Encara més, el disseny de les institucions i les normatives crea el context cultural perquè la manipulació informativa fructifiqui. Històricament, les religions han jugat un paper important per facilitar un context moral per a l’ordre social. El poder real dels sacerdots ha estat molt destacable en moltes cultures, cosa per la qual és imprescindible tenir en compte la gestió del coneixement i dels valors de la societat per part de les institucions religioses per entendre els processos civilitzatoris. En l’època moderna, es pot observar una certa pèrdua de poder de les religions, cosa que té a veure amb el progrés de la ciència moderna i les institucions laiques que assumeixen les funcions tradicionals de l’església.

En definitiva, aquestes dinàmiques són molt importants si volem analitzar oportunament la funcionalitat de les estructures organitzatives de la nostra societat, i podem observar desgraciadament tota una sèrie d’abusos de poder en àmbits diversos. Podem contemplar detalladament institucions diferents, com ara el sistema polític o els mitjans de comunicació, per elaborar la nostra comprensió de les relacions de poder quant al coneixement, però voldria destacar un servei que hi juga un paper molt important: l’educació. El sistema educatiu té una funció especial perquè el seu disseny influeix d’una manera determinant en la creació de la cultura comunicativa al llarg del temps, perquè defineix les habilitats de la població quant al processament de la informació.

Un objectiu ideal de l’educació ha estat l’emancipació de la població mitjançant l’ensenyament de coneixements rellevants per al progrés de la civilització i la formació de competències i habilitats útils per a una societat il·lustrada i emancipada, individualment i col·lectivament. No obstant això, podem constatar que els sistemes educatius han esdevingut unes institucions al servei de l’economia i les competències rellevants són les que s’adapten a les exigències de la patronal i l’elit econòmica. En lloc d’aprendre a canviar la realitat, s’ensenya als alumnes a adaptar-se a les necessitats opressives i explotadores del mercat laboral. La conseqüència nefasta és una població que no adquireix coneixements humanitaris i que té poques aptituds per pensar críticament. El coneixement s’ha reduït a allò que és útil per als negocis i els treballadors no són capaços de contextualitzar oportunament la informació, cosa que els impedeix copsar l’opressió i l’explotació a la qual se’ls sotmet. Encara més, es tracta d’un sistema retroactiu que conserva unes relacions de poder abusives, atès que hi ha una elit política que representa els interessos comercials d’una elit econòmica en lloc de perseguir els anhels socials de la ciutadania. De fet, fan servir la manipulació comunicativa per fabricar els anhels dels oprimits, de manera que corresponguin als seus interessos. Això passa òbviament en l’àmbit polític, però la influència de les empreses contribueix d’una manera determinant a la creació del perfil dels consumidors dòcils. En la pràctica, la comunicació empresarial i el màrqueting són eines de manipulació psicològica per guiar la conducta dels receptors i els valors que hi entreteixeixen arrelen consegüentment en la cultura popular.

En resum, la manipulació política i comercial massiva determina els relats conceptuals predominants i els valors de la societat, i aquesta dinàmica és un constructe social transformable. Desgraciadament, les elits econòmiques i polítiques no veuen amb bons ulls les iniciatives que qüestionen l’ordre social imperant i les relacions de poder que beneficien aquelles elits, de manera que l’oposició als canvis estructurals oportuns forma part de la seva estratègia.

Espero que les meves reflexions ajudin a entendre millor algunes de les dinàmiques comunicatives nefastes de l’actualitat política, atès que penso que és necessari que ens dotem dels coneixements adequats per processar críticament la informació i per transformar la realitat opressiva i manipulativa. He intentat presentar una visió holística de l’afer, però la forma resumida de la contextualització convida a elaborar alguns dels temes esmentats en uns escrits futurs. Continuaré conreant les lletres atentament.

En aquest escrit vull reflexionar sobre la dimensió econòmica del voluntarisme, atès que no s’acostuma a divulgar una anàlisi d’aquestes característiques, i qüestiono la viabilitat estratègica de les iniciatives altruistes. Hi veig alguns problemes greus pel que fa al plantejament organitzatiu, cosa que té a veure amb el context econòmic i polític. És per això que penso que seria oportú fer un debat sincer i constructiu quant als temes rellevants.

Per començar, vull deixar clar que no dubto que el voluntarisme tingui un mèrit pel que fa al seu plantejament ètic. Els projectes diversos demostren que l’altruisme és un element social important en cultures diverses i al llarg de la història de la humanitat la contribució del voluntarisme als valors existents de la societat ha estat important. Tots els projectes socials que han estat intentant crear un món millor i més just han fet evident que l’ànim de lucre i la competició no són elements indispensables del paradigma cultural en el qual es duguin a terme les activitats econòmiques. Ara bé, en quin sentit hauríem de considerar les activitats voluntàries un mena de treball que forma part de l’economia? Examinarem, doncs, alguns detalls conceptuals importants del context econòmic del voluntarisme.

Per qüestions conceptuals clarificadores, convé considerar que el voluntarisme pot ser, i ho és en molts casos, un treball no remunerat, cosa que fa imprescindible pensar en la seva funció en l’economia i analitzar oportunament les dinàmiques organitzatives i les relacions de poder del mercat laboral i de la societat. Encara més, aquesta relació íntima amb les activitats econòmiques significa també que hi ha necessàriament una vinculació cultural pel que fa a les actituds de les persones, és a dir, les motivacions existencials de la societat. És per aquesta raó que penso que hi ha un lligam entre els comportaments individuals, com també els processos col·lectius dolents, com ara els conflictes d’interessos i la corrupció, i l’estructura organitzativa general. Perquè puguem contemplar oportunament aquesta relació, hem de considerar els aspectes rellevants del mode de producció i entendre millor les relacions de poder del sistema polític. Atès que l’anàlisi exhaustiva del sistema econòmic i polític pot omplir volums de llibres, només podré oferir-ne algunes reflexions introductòries en aquest article.

En primer lloc, hem de constatar clarament que el treball remunerat té la funció principal de proveir al treballador una recompensació monetària perquè la persona pugui obtenir els recursos necessaris per a la seva subsistència. Es tracta d’una observació òbvia, però la motivació intrínseca és de màxima importància per a la reflexió sobre les característiques del mercat laboral. En relació amb aquesta concepció, cal distingir el treball essencial del treball no essencial. Podríem dir que el treball essencial suma totes les activitats productives i els serveis necessaris per a la cobertura de les necessitats bàsiques de la societat, com ara l’habitatge i la infraestructura energètica, la producció alimentària, la sanitat o l’educació. Òbviament, la llista detallada d’activitats pot variar segons la definició de les coses que una cultura específica consideri essencials, de manera que les expectatives de la població quant al confort també hi juguen un paper determinant. Per exemple, el benestar psicològic és sense dubte una necessitat, però no hi ha claredat quant a les activitats concretes que hi contribueixen d’una manera imprescindible per garantir una vida digna. També pot ser difícil determinar les activitats que són necessàries per a l’estabilitat civilitzatòria a llarg termini. No obstant això, la reflexió important que hauríem de fer pel que fa a aquest plantejament conceptual és l’observació que hi ha unes activitats laborals que beneficien directament i constantment tota la societat perquè cobreixen les seves necessitats bàsiques, i existeixen activitats que tenen alguna altra funció econòmica. Així, doncs, el treball remunerat no contribueix necessàriament al benestar de tota la societat i pot ser fins i tot contraproduent per a tothom, com ara les activitats que causen d’una manera important l’escalfament global, cosa que s’hauria de tenir en compte per contemplar pragmàticament les dinàmiques del mercat laboral.

En resum, el treball contribueix de maneres diverses al funcionament de l’economia, i la monetització de les activitats i el consum de les mercaderies i serveis com a motor econòmic són els elements que defineixen d’una manera determinant l’organització actual del sistema. Podríem definir el treball no essencial com a activitats econòmiques que només serveixen per mantenir en marxa el motor econòmic, és a dir, com a combustible monetari, però que no són imprescindibles per al funcionament de la societat i l’economia real.

En segon lloc, hem de contemplar també les activitats voluntàries en el context d’aquesta distinció entre els treballs essencials i no essencials. A més a més, hem de tenir en compte que hi ha entitats del tercer sector que són semiprofessionalitzades, és a dir, l’organització remunera el treball d’una part dels participants de l’empresa i empra el voluntariat per executar els altres treballs habituals.

Certament, l’acte voluntari d’oferir aquest escrit gratuïtament als lectors es podria considerar difícilment un treball essencial, i pot ser que ni tan sols sigui un treball, sinó que es tracti d’una diversió divulgativa inútil. No obstant això, segurament podríem trobar exemples de serveis en els quals es comercialitza la informació i el coneixement amb l’objectiu d’oferir un servei o un document educatiu, cosa que es consideraria, doncs, un treball remunerat. Per exemple, una guia informativa podria tenir un contingut específic per assessorar una entitat sense ànim de lucre perquè fes una planificació estratègica quant al seu ús del voluntariat. L’entitat recompensaria el servei perquè hi hagués un benefici obvi pel que fa a la seva organització. Es tractaria d’una activitat econòmica d’assessorament com se la troba en altres sectors econòmics també. És clar que aquest escrit no té els detalls necessaris perquè serveixi per a una entitat concreta, però es podria adaptar el contingut generalitzat a un cas concret, elaborant els detalls organitzatius quant a les tasques remunerables, perquè facin una anàlisi conceptual del funcionament de l’entitat i contemplin la seva planificació quant al seu ús dels recursos humans.

La conclusió clara de l’assumpte és que vull alertar del fet que el voluntariat pot funcionar com a autoexplotació, per part dels voluntaris, i com a explotació per part de l’entitat sense ànim de lucre que empra una organització mixta, és a dir, hi ha una plantilla directiva assalariada, i uns voluntaris per gestionar altres activitats que no es consideren dignes d’un sou. Òbviament, és poc probable que una entitat busqui aquesta mena d’assessorament organitzatiu que insinuo aquí, perquè significaria un replantejament substancial del seu pla de gestió, cosa que podria ser també un altre treball remunerat. En conseqüència, no hi veig la possibilitat de crear un negoci benintencionat per extingir l’explotació laboral en el tercer sector, cosa per la qual convido simplement a crear un debat al voltant de la qüestió i buscar solucions sistèmiques, no parcials. Penso que hi ha una certa injustícia inherent en el funcionament de les entitats professionals del tercer sector que fan servir el voluntariat per a la realització de les seves activitats.

Encara més, si repassem atentament les activitats organitzades que es porten a terme d’una manera voluntària, hi podem detectar molts serveis, i fins i tot activitats productives, que considerem treballs essencials. Hem descobert, doncs, els treballs essencials invisibilitzats, cosa que és una injustícia social greu que es deriva de l’organització econòmica i política. Com a exemples clarificadors, només hem de pensar en un menjador caritatiu o en un economat social, on hi ha treballs que són perfectament comparables amb els de la restauració i dels supermercats. Un altre treball tradicionalment invisible es troba en l’àmbit de les cures, cosa que té l’equivalent en serveis comercialitzats idèntics per persones que cobren un sou exercint les mateixes activitats. Com es justifica que algunes persones poden cobrar i altres no?

En tercer lloc, podem reflexionar oportunament sobre la comercialització de la propietat intel·lectual en general, cosa que contrasta amb l’oferta gratuïta de contingut intel·lectual sota les llicències lliures. El programari lliure i el coneixement lliure són exemples clars que els béns comuns immaterials ja formen part del sistema econòmic. Aquest tema representa la mateixa problemàtica econòmica, és a dir, la contribució als béns comuns de la societat d’una manera desigual per part dels contribuents. Alguns ho fan com a part d’un treball assalariat mentre que altres hi col·laboren voluntàriament. Exemples d’aquests treballs mixtos són també projectes de ciència ciutadana o l’edició de l’enciclopèdia lliure Viquipèdia. En l’àmbit de les aplicacions informàtiques hi ha encara un altre inconvenient del context econòmic: les eines digitals de codi obert i continguts intel·lectuals lliures poden servir de punt de partida per a empreses tecnològiques perquè comercialitzin obres propietàries que potencialment se’n poguessin derivar. Això significa que és possible explotar el voluntariat per reduir els costos del negoci en l’àrea del desenvolupament o la creació de contingut. En definitiva, les llicències lliures desafien honradament la concepció de la propietat privada per impulsar l’economia dels béns comuns, però les circumstàncies econòmiques impedeixen que això es pugui fer d’una manera justa. L’avanç cap a una societat veritablement lliure, igualitària i justa requereix la creació de béns comuns materials, sobretot els recursos de primera necessitat, cosa que queda evident en la impotència actual de les llicències lliures de competir econòmicament amb les iniciatives lucratives. La comercialització continua sent el marc de referència determinant en el sistema econòmic.

Penso que és perfectament comprensible que hi ha persones que volen professionalitzar-se en una entitat sense ànim de lucre: es tracta de fer tasques que són serveis benèfics per a la societat. La motivació altruista de les entitats contrasta òbviament amb el plantejament lucratiu de l’economia restant. Tenint en compte aquestes discrepàncies ètiques pel que fa a les activitats econòmiques, resulta més fàcil comprendre que hi ha persones que aprofiten portes giratòries en les entitats per aconseguir un lloc de treball. És clar que hi ha preferències per treballar en l’àmbit estimat i com que hi ha una competició per omplir la quantitat molt limitada de vacants, el poder d’influir en les dinàmiques contractuals condueix fàcilment a la corrupció moral.

Ara bé, quines possibilitats hi ha per resoldre les mancances organitzatives? Em temo que les característiques del mercat laboral en general fan que no hi hagi solucions fàcils que no signifiquin uns canvis estructurals contundents. Penso que els conflictes d’interessos continuaran existint sempre que no hi hagi les circumstàncies oportunes perquè tothom qui vulgui pugui treballar amb la motivació autènticament altruista. L’alternativa laboral de les empreses lucratives no és més que una il·lusió: els directius intenten dissenyar i fabricar un compromís identitari amb el negoci en qüestió perquè el treballador tingui la sensació que estigui fent quelcom útil, tot i que podria estar realment degradant el medi ambient i contribuint al col·lapse civilitzatori per causa del sistema econòmic insostenible. Els treballadors continuen omplint les butxaques dels propietaris dels mitjans de producció, perquè persegueixen un somni de ser ric també, perquè ignoren les circumstàncies econòmiques i polítiques reals, o simplement perquè no tenen una alternativa laboral viable. Una gran part de la societat es dedica a treballs precaris i dolents tot i que ho detesta. Moltes persones no tenen una altra motivació professional que la voluntat de garantir la seva subsistència, i normalment de la seva família també, cosa que dificulta enormement l’elecció ètica de la trajectòria professional per causa de les responsabilitats personals afegides. Encara més, les recomanacions per tenir èxit en les entrevistes de treball inclouen l’especificació que el candidat mai hauria de revelar que l’interès d’aconseguir el lloc de treball és només per fer diners. En la pràctica, els formadors experts en la gestió dels recursos humans recomanen mentir en la cerca de treball, contribuent a una corrupció moral dels valors culturals. No és aquesta dinàmica del mercat laboral una farsa enorme que perjudica el progrés civilitzatori en general? De tota manera, les opcions ètiques són escasses i només una minoria s’hi pot professionalitzar i els polítics, que tenen el poder regulador, hi fan molt poc per canviar aquesta realitat. Convé remarcar que l’altruisme de la majoria de les empreses lucratives és una hipocresia manifesta.

El context social és realment depriment: les circumstàncies econòmiques defineixen les relacions de poder, que acaben sent sovint molt abusives, i el control privatiu dels mitjans de producció per part d’una elit econòmica immoral impedeix l’emancipació de la classe treballadora i l’avanç de l’economia dels béns comuns. En general, és difícil dur a terme exitosament unes activitats econòmiques en benefici de la societat per les circumstàncies polítiques contràries. La conseqüència nefasta de tot plegat és un paradigma cultural, en el qual es creu que l’economia ha de ser lucratiu, cosa que reitera la dinàmica desastrosa del mode de producció extractivista, que busca un creixement econòmic insostenible.

Finalment, vull alertar sobre una altra dinàmica perjudicial que es pot observar en l’àmbit del voluntariat. Una sèrie de projectes es pregunten inesperadament com podrien augmentar la quantitat de les contribucions voluntàries, com si es tractés d’un recurs il·limitat. Crec que ja ha quedat prou clar que hi ha una necessitat òbvia de garantir la subsistència primer, cosa per la qual el voluntariat simplement no disposa de més temps per dedicar-lo de manera altruista als projectes estimats. Encara més, les persones tenen famílies i altres responsabilitats que prefereixen no descuidar.

Tornant a l’al·legoria del sistema econòmic com a màquina que es manté en marxa, espero que hagi quedat clar que el disseny polític actual és incompatible amb un plantejament realment altruista, cosa que significaria canviar radicalment les dinàmiques del motor econòmic.

En definitiva, he volgut reflexionar sobre les contradiccions inherents del voluntarisme en el seu context econòmic i hi ha certament temes importants que no han tingut cabuda en aquest escrit. Així, doncs, penso reflexionar en alguns altres articles sobre els plantejaments polítics pseudoprogressistes que considero conceptualment erronis o els detalls de la problemàtica econòmica de les llicències lliures. Espero que no hagi deixat la impressió que proposi simplement el desmantellament del voluntariat. En realitat, penso que la resolució de les mancances organitzatives requereix una transformació social estructural amb un plantejament holístic. En alguna ocasió en parlaré més detalladament també, però de moment us recomano simplement contemplar atentament la qüestió de com podem garantir les necessitats bàsiques de la societat per evitar les relacions de poder abusives esmentades i oferir una vida digna a tothom.

Continuo la divulgació amb un enfocament més aviat teòric i introduiré temes que considero útil per reflexionar oportunament sobre la tasca divulgadora. Abans que torni a la qüestió del context econòmic en relació amb el coneixement i el poder, voldria fer alguns comentaris oportuns pel que fa a la comunicació. Espero que aquestes reflexions lingüístiques, psicològiques i sociològiques serveixin per millorar la comprensió de les relacions de poder i les dinàmiques socials generals quant al coneixement i la seva comunicació. En l’escrit anterior vaig presentar una introducció al coneixement científic i considero oportú aprofundir en les nocions conceptuals que hi tenen una funció important.

Per començar, convé remarcar que el coneixement i la informació sempre existeixen en un context social en el qual les persones n’avaluen la veracitat, per la qual cosa és imprescindible aclarir els conceptes de la veritat objectiva i la veritat subjectiva. Així, doncs, entenem que el coneixement científic és una descripció de la realitat objectiva i ens serveix com a aproximació summament fiable a la veritat objectiva. És igualment important donar a entendre que aquella descripció científica no és una veritat absoluta sobre un fenomen en qüestió, és a dir, una veritat absoluta no existeix com a noció objectiva, atès que les metodologies científiques són les úniques que generen un coneixement objectiu.

En la pràctica, les avaluacions sobre la veracitat de les afirmacions són omnipresents en la nostra comunicació i les situacions comunicatives hi són el context social determinant, de manera que el fenomen psicològic de la confiança hi té una funció important. El llenguatge verbal ens permet concretar el context social del missatge que volem transmetre, com ara amb l’ús de vocabulari específic que fa referència a l’avaluació subjectiva de la informació. Per exemple, podem expressar un dubte o una creença, cosa que contrasta amb la certesa de la informació que anomenem coneixement o saber. No obstant això, l’acte comunicatiu es realitza per descriure processos socials més complexos encara, atès que fem promeses o ens referim a intencions. Aquesta mena de matisació serveix per donar una idea quant a la qualitat de l’afirmació en relació amb actuacions posteriors i relativitzar les expectatives de les persones implicades. En conseqüència, la nostra avaluació de la persona que fa l’afirmació en qüestió esdevé un factor decisiu i el concepte de l’autoritat i les relacions de poder hi influeixen de manera determinant. Podem refiar-nos de la informació?

El concepte de la confiança és present en totes les nostres relacions socials i, en una situació comunicativa, totes les experiències prèvies quant a la persona emissora contribueixen potencialment a determinar la fiabilitat del missatge. Igualment, els sentiments i les emocions que experimentem per la relació que tenim amb l’emissor juguen un paper important en l’avaluació. El coneixement rellevant és acumulatiu i hi ha un procés cognitiu que relaciona el coneixement específic sobre la persona amb la informació sobre experiències que són similars i semblants, o que són altrament connectades cognitivament. Encara més, cadascun dels receptors fa una contextualització oportuna amb el seu coneixement conceptual sobre els fenòmens rellevants o irrellevants. Es tracta, doncs, d’un processament individualitzat i la fiabilitat de la persona avaluada és un fenomen en la realitat subjectiva de les persones, per la qual cosa les avaluacions poden variar extremament.

Òbviament, el problema amb aquest processament cognitiu en els actes comunicatius, per part dels emissors i dels receptors, és que es tracta en gran part de mecanismes automatitzats i sovint no som conscients dels aspectes diferents que hi juguen un paper important. Es poden perdre detalls comunicatius en la transmissió, per molt que intentem evitar confusions i malentesos. A més a més, la comunicació eficaç pot difícilment englobar tota l’heterogeneïtat de les situacions comunicatives quan el missatge s’adreça a una multitud de receptors: les interpretacions poden variar considerablement.

En el context polític, una promesa pot convèncer els seguidors fidels, però la resta dels receptors del missatge l’acostuma a avaluar d’una manera més crítica, tant si es tracta d’una institució religiosa, com d’una altra iniciativa social ideològica. En general, la meva recomanació conclusiva és que seria millor si tothom desenvolupés el pensament crític necessari per a l’avaluació dels actes comunicatius perquè no es deixés manipular fàcilment.

Així, doncs, hi ha dues raons per les quals és útil contemplar el rol de la confiança en la comunicació. En primer lloc, la comprensió dels processos comunicatius ens pot ajudar a protegir-nos de la desinformació, és a dir, es tracta d’un procés emancipador des del punt de vista de la ciutadania. En segon lloc, la consideració oportuna aporta una visió important a l’anàlisi de la crisi social quant a la desconfiança en les institucions públiques i els representants polítics.

La crisi sanitària actual ha demostrat clarament que hi ha una gran part de la població que desconfia de les recomanacions dels experts científics i dels polítics, que intenten comunicar les mesures adequades per resoldre la situació. Òbviament, hem de contemplar el perquè de cadascuna de les comunitats separadament, això és, la comunitat científica i els representants polítics, perquè les relacions que mantenen amb la ciutadania són diferents. Encara més, en el cas concret d’aquesta crisi sanitària, les proposicions polítiques no es basen sempre en criteris científics rigorosos, de manera que s’hauria de matisar quant a les situacions comunicatives corresponents, i la coordinació dels experts científics amb els polítics ha estat de tot menys ideal. En el context d’aquest escrit, em limito a destacar alguns aspectes generals quant als científics, atès que el tema de la desconfiança en les institucions polítiques és un tema més complicat encara, cosa que explicaré més detalladament en un article específic per descriure-hi els abusos de poder per part dels representants polítics.

Sense dubte, la desconfiança en la ciència moderna, que es pot constatar en àmbits diversos, és un tema complex també, i vull oferir-ne només unes observacions introductòries. Penso que un dels factors més importants de la desconfiança és el fet que els científics simplement no mereixen el respecte que lamenten tan inesperadament no tenir. Certament, la ciència moderna i les tecnologies han fet un progrés molt ràpid i es pot entendre que l’organització de la comunitat científica no ha pogut adaptar-se bé a les necessitats socials que se’n deriven. Ara bé, aquesta manca de responsabilitat política és precisament una de les causes que han contribuït a la situació crítica de la civilització, és a saber, els problemes diversos, com ara l’escalfament global causat per les activitats humanes, la degradació mediambiental o les actituds anticientífiques que causen una deriva social. Ha estat un error monumental no establir unes institucions científiques amb poder real per fer incidència política. Les tecnologies noves no s’han regulat oportunament, perquè els polítics no han considerat criteris científics, sinó que han actuat segons les seves creences ideològiques o els interessos econòmics. Les empreses han creat enllaços importants amb la recerca i els lobbies industrials, que tenen principalment interessos comercials i poc criteri ètic, i han marcat el camí a seguir. Amb tota la corrupció observada, algun dels científics realment se sorprèn de la desconfiança en la comunitat científica? Empreses tecnològiques han impulsat repetidament campanyes de desinformació, i fins i tot produït recerca científica falsa i esbiaixada, i la desconfiança és un problema dels receptors dels missatges?

Penso que els científics han perdut merescudament la seva autoritat per donar consells a les persones que han estat enganyades repetidament. La complicitat de la comunitat científica amb els polítics i els empresaris corruptes hi ha estat un factor important. La comunitat científica representa un sector de la societat que està realment interessat en la creació d’una veritat objectiva, cosa que podria servir com a base comuna per a les decisions de la societat. En canvi, s’han venut als interessos comercials i s’han amagat darrere d’institucions opaques. L’acceptació de la veritat objectiva del coneixement científic no deixa de ser un acte de fe, si es nega l’accés a les publicacions. Amb la infraestructura digital actual, no seria cap problema tècnic oferir un accés gratuït a tota la informació, de manera que hi hagi transparència quant a la creació i els resultats de la investigació. Les barreres monetàries impedeixen la seva revisió per part de tota la ciutadania i el control de la informació resta en les mans d’una elit socioeconòmica. Així, per exemple, les referències bibliogràfiques oportunes que podrien complementar els meus articles i donar substància científica al coneixement que comunico podrien ser consultades lliurement per part de tothom. L’adaptació econòmica a la ciència oberta seria possible, si es portessin a terme les transformacions estructurals oportunes, però no hi ha voluntat política. Els drets antiprogressistes de la propietat privada i el control classista del coneixement i dels mitjans de producció continuen sent el paradigma econòmic intocable de molts dirigents responsables. Penso que això és un dogmatisme que s’observa generalment en l’àmbit polític divers.

L’organització de la comunitat científica té lamentablement aspectes religiosos que contrasten considerablement amb el caràcter emancipador, pragmàtic i innovador de la ciència moderna. Espero que les coses canviïn abans que arribem a algun dels escenaris de col·lapse civilitzatori que prediuen summament les investigacions científiques multidisciplinàries. Reconec la meva responsabilitat històrica com a ciutadà pel que fa a la necessitat d’alertar d’aquestes dinàmiques molt perilloses. Quant als abusos de poder i la irresponsabilitat per part dels representants polítics i els empresaris, en parlaré en alguns altres articles...

Aquest escrit només introdueix un tema que és especialment rellevant per a aquest projecte divulgador i en parlaré més detalladament en altres ocasions. El meu plantejament quant a la comunicació hi té a veure, atès que l’objectiu de la publicació de la meva escriptura és transmetre el meu coneixement sobre temes diversos, cosa que considero essencial en el context de la transformació social. Així, doncs, intentaré reflexionar oportunament sobre el coneixement, de manera que pugui presentar la meva visió autocrítica d’aquesta tasca divulgadora.

Convé fer uns aclariments en relació amb els conceptes de les paraules emprades. Quan em refereixo al poder polític, ho faig en un sentit molt general. Tot i que es pot interpretar l’àmbit de la política d’una manera institucional, atès que hi pot haver partits i iniciatives que recullen algunes de les idees aquí presentades per definir actuacions oportunes, vull deixar clar que el concepte de la política engloba realment totes les gestions dels afers socials i econòmics de la comunitat, incloent-hi les activitats individuals. És per aquesta raó que l’afirmació de considerar-se políticament neutral quant a alguna qüestió que tracta dels assumptes de la comunitat ja no té validesa, atès que les relacions de poder hi són presents. El context polític és aquella realitat econòmica i social, i penso que és imprescindible que ens en siguem conscients per encaminar un debat coherent i constructiu, de manera que en puguem treure les conclusions oportunes.

Atès que parlar del concepte de poder requereix analitzar aquella dimensió política més general, una simplificació de les seves característiques pot significar una comprensió errònia o tergiversada de l’afirmació inicial, és a dir, la noció que el coneixement és poder. En conseqüència, hauríem de considerar la qualitat d’aquest poder específic en el context de la realitat econòmica i social, en la qual no tot coneixement garanteix un poder real en totes les situacions. Per exemple, si contemplem l’escenari concret en el qual el coneixement en relació amb l’obtenció dels queviures necessaris per a sobreviure a la natura és decisiu, com ara si ens hem perdut en un territori despoblat, no hi ha cap dubte que l’afirmació sigui certa. Podrem sobreviure. En canvi, l’entorn urbà significa que hi ha un control privatiu dels recursos, per la qual cosa no podem caçar-nos o recollir-nos els queviures, i hem de comprar-los o intercanviar-los. El poder real és, de fet, econòmic i les persones que controlen els recursos tenen el poder. Aquesta reflexió important ens suggereix que sigui oportú analitzar la funció de la propietat privada com una eina important del poder en la societat actual.

Paral·lelament, hi ha relacions de poder quant al coneixement. Existeixen els drets de la propietat intel·lectual, i hi ha iniciatives que posen en pràctica el coneixement lliure, reivindicant la informació com a bé comú gratuït, cosa que contrasta amb el control privatiu de les dades, de la informació i del coneixement per qüestions econòmiques. Convé remarcar que el coneixement adquireix una utilitat en aplicacions, és a dir, en forma d’activitats i tecnologies. L’oferta d’un servei intel·lectual, com ara l’ensenyament o un assessorament, pot certament tenir un valor econòmic destacable, però la demanda d’aquests serveis es limita a les persones que en poden treure algun profit per crear alguna mena de negoci propi. És d’aquesta manera que el coneixement forma part d’un procés econòmic encadenat i el poder real és sempre econòmic. No hi ha tecnologia sense coneixement i és important tenir en compte que el nostre sistema econòmic actual mercantilitza àmpliament la informació.

En conseqüència, hauríem d’intentar analitzar la funció que té el coneixement lliure en aquest context econòmic. Observem, doncs, que hi ha persones que estan creant o distribuint informació de manera gratuïta, mentre que hi ha altres persones que poden fer servir aquella informació per crear un negoci. A més a més, el coneixement lliure es crea sovint de manera voluntària, independentment d’una ocupació remunerada, és a dir, l’activitat no aporta res a les necessitats materials dels creadors. Aquesta contradicció de l’altruisme es pot anomenar perfectament autoexplotació: les persones estan realitzant serveis, els resultats dels quals poden ser comercialitzats per altres persones. De fet, la informació i el coneixement són uns recursos amb un valor reconegut per les empreses i formen part de la planificació de les seves activitats. Com a pràctica habitual, hackatons i concursos diversos serveixen per recollir les aportacions gratuïtes dels participants per impulsar noves activitats econòmiques. Ens hauríem de preguntar si el coneixement lliure pot realment superar el coneixement sota control privatiu per avançar cap a una economia basada en béns comuns. Serveix l’autoexplotació només per enriquir uns quants empresaris? Hi ha l’organització oportuna per fer el coneixement lliure una alternativa viable?

Un altre aclariment oportú quant als conceptes rellevants es refereix al coneixement. Què hauríem de tenir en compte quan parlem d’un conjunt organitzat d’informació sobre un fenomen?

Òbviament, el fenomen al qual es refereix la paraula coneixement és molt complex i en podríem fer reflexions filosòfiques, metafísiques, neurocientífiques, lingüístiques, sociològiques, antropològiques, psicològiques, informàtiques o partint d’algun altre enfocament específic. Ara bé, una visió veritablement holística intentaria incloure tot això, i fins i tot un resum comprensiu superaria l’abast d’aquest article. Ens limitem, doncs, a unes observacions introductòries, com ara, que el coneixement té una rellevància pràctica en el context polític, i que hi ha diferències quant a la qualitat del coneixement en general. Pel que fa a aquesta diversitat qualitativa, convé considerar la qüestió epistemològica: amb quina metodologia hem creat un coneixement concret?

El mètode científic ens ofereix una aproximació a la realitat, que és la més fiable que coneixem, atès que es tracta d’examinar fets comprovables i establir una veritat objectiva en relació amb el fenomen en qüestió. La creació d’aquesta mena de coneixement es complica considerablement quan apliquem el mètode a qüestions socials, en la investigació de les quals hem de descriure necessàriament interpretacions subjectives de la realitat.

Així, doncs, el coneixement codificat mitjançant el llenguatge, que podeu observar des de la primera paraula d’aquest article fins aquí, representa una aproximació a les idees que existeixen en la meva consciència. Es tracta d’un conjunt organitzat d’informació sobre el concepte de coneixement. No obstant això, el meu coneixement no és idèntic amb el coneixement d’algun lector després d’haver llegit el text. Hi pot haver més o menys confusió deguda a la codificació lingüística, i la interpretació del conjunt i els subconjunts pot variar considerablement pel processament cognitiu individualitzat. Podem constatar que la comprensió del text depèn de la persona lectora.

Ara bé, com són les relacions de poder quan parlem del coneixement d’aquestes característiques? Hi ha alguna aplicació rellevant?

Aquestes idees podrien servir per qüestionar una altra noció sobre el concepte del coneixement i encadenar uns canvis quant a les aplicacions de l’altra concepció. Tot i això, el poder de la persuasió neix de les subjectivitats implicades, atès que no podem trobar cap veritat objectiva en les afirmacions generals. No he aportat referències que aportin evidències quant a uns detalls importants. No he demostrat que les empreses actuïn de la manera descrita, com ara referint-me a un pla de gestió concret que demostrés l’organització d’una hackató o un concurs. L’acceptació de l’afirmació és un acte de fe. Es tracta, doncs, d’un poder desvinculat de la realitat material. L’autoritat intel·lectual meva, o una autoritat col·lectiva implicada, seria la causa que pogués imposar un canvi cultural.

L’evolució cultural és una successió d'esdeveniments que té una dimensió social molt significant, i sovint hi influeixen d’una manera determinant elements immaterials subjectius, és a dir, els continguts intel·lectuals. En aquesta dinàmica de l’evolució cultural, el coneixement és efectivament poder, però seria un error greu desvincular-lo dels condicionants materials. El poder de la realitat física és decisiu i el poder immaterial de les idees és només teòric. Per molt que pensi en la llibertat, hi ha un ordre social que defineix les condicions reals per exercir-la, és a dir, hi ha una normativa i una executiva per fer-la complir. En qualsevol situació incivilitzada, el poder s’imposa amb violència física, si la submissió no succeeix voluntàriament.

Així, doncs, convé continuar reflexionant sobre el concepte d’autoritat en aquest context social i posar-hi un exemple. El coneixement sobre la comestibilitat d’una planta té a veure amb la qualitat de l’afirmació. Podria afirmar perfectament tal cosa i assegurar que tingués un criteri fiable sobre aquell coneixement. La persona consumidora hauria d’avaluar la meva autoritat i actuar oportunament. Si té confiança en mi, procedirà a menjar-se la planta, i si no es refia de la informació, no ho farà. En conseqüència, el context comunicatiu esdevé l’element determinant per a l’actuació. Òbviament, aquesta avaluació per fer una decisió varia individualment i hi ha predisposicions diferents d’acceptar el coneixement, i, a més a més, la meva argumentació explicativa quant a la fiabilitat de la meva afirmació pot influir en el procés. Es tracta, doncs, també de convèncer a l’altra persona que faci alguna cosa.

En canvi, si el criteri aplicat és un coneixement creat mitjançant el mètode científic, la meva autoritat no és determinant quant a la fiabilitat: la metodologia emprada significa que es tracta d’una veritat objectiva, amb totes les limitacions que això pugui implicar. Per exemple, és possible, però no molt probable, que la persona consumidora pugui tenir una condició física anormal que faci que la digestió de la planta en qüestió sigui perjudicial. No obstant això, els estudis i les investigacions experimentals han demostrat verificablement que la planta és normalment comestible i no causa efectes adversaris amb una probabilitat molt alta. El coneixement en relació amb la planta és fiable en el sentit que hi ha una comunitat creadora que ha comprovat sistemàticament els efectes de la planta en els éssers humans i qualsevol persona pot replicar els experiments rellevants seguint les instruccions metodològiques. En canvi, l’argumentació autoritària no ofereix la descripció detallada de la creació del coneixement. Només existeix, com a molt, l’afirmació que una quantitat de persones, que s’ha determinat subjectivament, ha sobreviscut la ingestió: el coneixement és realment poc fiable quant a la metodologia emprada per crear-lo i la qualitat depèn de les persones que controlen el coneixement d’una manera opaca. La ciència hi aporta una sistematització coherent i una probabilitat, atès que s’ordena el conjunt de les observacions rellevants i hi entren les persones que han tingut efectes adversos o que han mort a causa de la planta. L’acceptació del coneixement pot ser simplement una qüestió de la comprensió d’aquest context científic al voltant de l’afirmació. Si la persona consumidora en té un coneixement previ i es refia del coneixement científic, procedirà a actuar en concordança amb aquest criteri independent de la meva persona. En la pràctica, la ciència i la divulgació sobre el seu funcionament ajuda a disminuir l’arbitrarietat en les decisions i l’autoritarisme en la distribució del coneixement.

En realitat, una gran part de la població té una comprensió mínima o insuficient pel que fa al coneixement científic, i el coneixement subjectiu i les estructures de poder autoritàries continuen determinant la distribució de la informació. Encara més, moltes persones comprenen malament la dimensió estadística, en aquest cas, la probabilitat de morir quan es mengi la planta.

Tornem al poder real, però ara amb una comprensió més elaborada pel que fa al context de les relacions de poder. El coneixement lliure ens pot ajudar a superar les relacions abusives i tòxiques? Definitivament, pot ajudar a evitar la mort a causa de refiar-se d’un coneixement erroni.

Sense dubte, penso que el coneixement científic és imprescindible per impulsar un progrés emancipador de la civilització. Encara més, l’accés lliure a aquesta mena de coneixement és determinant per crear confiança en la metodologia. La transformació econòmica corresponent requereix una consideració oportuna perquè puguem contemplar l’organització que eviti les dinàmiques laborals abusives quant a la creació del coneixement lliure. En parlaré en un altre article més específic quant a aquest context d’un mode de producció en el qual es comercialitza la informació. Aquella reflexió podria també englobar altres aspectes econòmics, com ara l’ús de la manipulació psicològica per a fins comercials, és a dir, el màrqueting, atès que el coneixement intencionadament esbiaixat hi té una funció important.

Un altre enfocament podria tractar sobre el poder del coneixement en el context polític, és a dir, l’ús de la informació i de la desinformació per modificar les actituds i la conducta de l’opinió pública. Amb aquella reflexió deixaria també molt clar que la meva intenció és animar als lectors a desenvolupar una actitud escèptica quant a la informació en general, i que els meus raonaments i les meves argumentacions no haurien de ser exempts d’una consideració atenta i crítica. En definitiva, no desitjo ensenyar què pensar, sinó com pensar. Aquest plantejament és present en la meva sèrie de textos sobre qüestions existencials, en els quals destaca l’enfocament filosòfic.

En resum, penso que el coneixement pot ser una força emancipadora o una eina manipulativa, i tot depèn del context social i l’aplicació que se’n deriva per convertir-lo en poder real. El coneixement forma part de la comunicació de maneres diverses i la retòrica hi és l’art de la persuasió. Els discursos sofístics són força comuns pertot arreu, especialment en l’àmbit de la política institucional i els mitjans de comunicació, i podem afirmar que hi domina una cultura comunicativa manipulativa i tòxica, en la qual moltes persones relativitzen fins i tot el coneixement científic, com si es tractés només d’una opinió. Al llarg de la història de la humanitat, el control de la informació i del coneixement ha servit per exercir poder polític i tinc l’esperança que el coneixement lliure i científic pugui ajudar a superar les relacions de poder abusives, atès que la veritat objectiva desconnecta el coneixement de l’autoritat, i és gràcies a la ciència que la persuasió podria deixar de servir per controlar l’opinió pública interessadament. Això pot efectivament donar suport a la creació d’una societat emancipada i igualitària. Aquella societat d’un futur llunyà només podrà ser veritablement lliure quan haurem anat més enllà de fer servir el coneixement amb nocions autoritàries. Encara més, penso que només podem avançar cap a aquella direcció, si la creació del coneixement lliure forma part d’una economia de béns comuns que inclou béns materials essencials.

Mentrestant, penso que és oportú divulgar sobre el coneixement i l’actualitat política per canviar consciències i impulsar transformacions socials reals pel que fa al mode de producció i al sistema polític. Som-hi, anem per feina...