Apocrifografies

Aquest escrit neix de la meva frustració sobre l’actualitat política, ja que la tendència és un col·lapse civilitzatori força generalitzat, ja sigui com aquell de l’Imperi Romà, ja sigui una desintegració que es desenvolupi de manera més ràpida i caòtica. El desastre és possible, però no en sabem la probabilitat. D’una banda, em proposo alertar específicament sobre el perill del tecno-optimisme. D’altra banda, es tracta d’exposar alguns aspectes rellevants sobre la responsabilitat en aquest context. Així és que el tema central és la manca de prudència i la impunitat dels representants polítics.

Ara bé, la descripció de la problemàtica presenta un experiment mental força macabre, de manera que vull remarcar que es tracta només d’un recurs comunicatiu que no correspon a una proposició política real per resoldre el tema. Això no obstant, m’imagino que la idea central podria ben bé ser el fil narratiu d’una obra literària o cinematogràfica que retratés un escenari distòpic corresponent.

D’antuvi, convé comentar que la inspiració per a fer servir la ruleta russa com a al·legoria prové de Carl Sagan, qui la va emprar en el seu llibre «El mundo y sus demonios» en el qual divulga l’escepticisme científic. Sense dubte, recomano molt la seva lectura per potenciar el pensament crític.

Tiraries el dau?

El punt de partida és una societat perillosament addicta als jocs d’atzar de tota mena, mentre que la comprensió de les estadístiques és generalment molt pobre. La combinació de cultura de risc i manca de pensament crític i científic té unes conseqüències nefastes, ja sigui en els assumptes personals dels ciutadans, ja sigui en els afers d’abast comunitari.

Prenem constantment decisions que es basen en una avaluació del risc, tot i que aquest processament cognitiu passa sovint d’una manera inconscient. Per tant, estem intentant navegar-nos en un entorn en el qual afrontem moltes incerteses i avaluem-hi les causes i efectes de les nostres accions amb més o menys èxit. Gràcies a la ciència moderna tenim una descripció força fiable de la realitat objectiva i són sobretot les lleis físiques que ens faciliten una comprensió adequada del funcionament del món material i que ajuden a orientar-nos-hi millor. De fet, les observacions empíriques i l’acumulació d’experiències han servit com a fons de saviesa intuïtiva al llarg de la història de la nostra espècie, tot i que no es van formalitzar en una metodologia adequada fins a l’època moderna.

Amb tot, podem fàcilment equivocar-nos, ja que podem basar-nos en experiències excepcionals, a saber, poc comunes, que condueixen a avaluacions probabilístiques errònies. En molts casos, no tenim ni idea de les probabilitats aproximades quan prenem decisions i simplement avaluem subjectivament el risc de patir unes conseqüències més o menys greus. Amb l’objectiu de denunciar la irracionalitat en la gestió d’afers polítics, exposo la tendència del tot irresponsable d’arriscar el futur de tota la humanitat per part de les persones que tenen un poder polític gran, no només en les institucions polítiques, sinó també en l’àmbit empresarial.

L’emergència climàtica exigeix una transició econòmica a gran escala per tal de reduir les emissions que causen l’escalfament global. El consens científic és que cal abandonar l’ús de tecnologies contaminants tan de pressa com sigui possible. Encara més, les anàlisis organitzatives i logístiques demostren que no n’hi ha prou amb canviar les tecnologies insostenibles per unes altres més ecològiques, ja que ens topem amb límits materials, sinó que és necessari reduir el consum energètic. Òbviament, la reducció és incompatible amb el paradigma de l’economia capitalista que requereix el creixement, de manera que les persones que defensen la continuïtat del model productiu insostenible s’aferren als seus costums ideològics i no volen acceptar cap suggeriment organitzatiu des de l’àmbit del decreixement.

Per aquest fet, podem observar el fenomen del tecno-optimisme, un plantejament polític que es basa en la idea que una tecnologia futura, a saber, que és encara poc desenvolupada o no és prou eficient, pugui formar part de la planificació estratègica quant a la transició energètica. N’és un bon exemple l’energia de fusió, però convé destacar també, en una extensió conceptual, la inviabilitat logística de la captació del diòxid de carboni de l’atmosfera o l’ús de l’hidrogen.

Així les coses, aquesta mena de proposicions estratègiques es basen en una especulació terrorífica. En realitat, és possible que la tecnologia no aporti prou o gens a la resolució del problema, cosa per la qual els responsables estan literalment actuant amb fe religiosa. Encara més, no tenen ni idea de la probabilitat que es produeixi l’escenari desitjat, car hi ha molts factors que hi influeixen i la complexitat de les prediccions és enorme. Seria com si jo intentés oferir-vos, benvolguts lectors, la probabilitat que es produeixi el col·lapse civilitzatori en un moment determinat.

Atès que es tracta, ni més ni menys, de posar en joc la vida de tota la humanitat, assumint la possible degradació catastròfica del nostre hàbitat compartit, podem afirmar que són uns necis completament incompetents, si no és que siguin uns psicòpates. És per això que podem capgirar la situació i plantejar un experiment mental macabre.

Consegüentment, imaginem-nos que l’elaboració d’aquells dissenys polítics siguin vinculats a un joc d’atzar en el qual els proponents hagin de participar obligatòriament. Si es presenta un pla que inclogui alguna incertesa considerable en l’execució, és a dir, no es presenta una anàlisi probabilística que el risc sigui el més baix possible, s’ha de jugar a la ruleta russa per impulsar la seva acceptació posterior. Encara més, cada persona que hagi de donar suport formal a la proposició ha de jugar igualment. A fi que el joc s’adapti millor al caràcter atrevit de la conducta, es tira primer un dau per determinar el nombre de bales que es posen al tambor del revòlver. D’aquesta manera, el joc té més suspens, atès que la probabilitat és més intangible per començar. Si acceptem que les probabilitats de les proposicions polítiques que participin en el joc són desconegudes, només podem assumir aquesta distribució aleatòria.

De fet, es pot fer un càlcul del joc per entendre el risc inherent, tot i que sospito que unes quantes persones no serien capaços de fer correctament aquesta reflexió estadística. La ruleta russa significa que la probabilitat de morir en l’intent és d’una bala dividida pel nombre de recambres del tambor, és a dir, podem suposar 1/6. En aquest cas, el risc no és gaire elevat i es podria fer servir més recambres, cosa que baixaria el risc encara més. Ara bé, la tirada d’un dau per determinar el nombre de bales significa que la probabilitat sigui veritablement aleatòria per començar, en el sentit estadístic, excloent-hi l’escenari de l’absència de risc, és a dir, el resultat zero. Això correspondria a la realitat dels plans polítics barroers. Hi ha un risc, però no sabem la probabilitat amb la qual ocorri l’esdeveniment.

Fent-hi oportunament la reflexió matemàtica, podem entendre que la probabilitat de morir en l’intent és més que la meitat. Això és així, perquè considerem estadísticament moltes tirades del dau, de les quals la distribució és igual. Veiem, en conseqüència, que la juguesca resulta ser força arriscada. En suma, dels polítics que tiressin el dau, ni la meitat sobreviuria a llarg termini.

Òbviament, l’objectiu seria que es dissuadís el comportament afí al risc i es fomentés el sentit de responsabilitat en els afers de representació política. Recordem que «un gran poder comporta una gran responsabilitat», com ho va dir Oncle Ben. En efecte, els polítics haurien d’afrontar-se amb la realitat abans que ho fessin els ciutadans. No seria això una demostració convincent del seu sentit de responsabilitat? Em pregunto quants dels representants polítics estarien disposats a arriscar la seva vida d’aquesta manera per impulsar un pla que no prioritzés el benestar general de la ciutadania, sinó uns interessos particulars. Tendeixo a pensar que la qualitat de la planificació política milloraria d’una manera molt considerable. De tota manera, es reduiria la quantitat de polítics psicòpates o irracionals, ja que una part no superaria la selecció postelectoral. I si en lloc de fer-los jugar a la ruleta russa, simplement els faríem deixar el càrrec polític amb la mateixa probabilitat? Això no seria un reglament institucional tan inhumà com el revòlver. Que tirin daus, vist que és probable que no arribin molt lluny.

Quant a altres qüestions relacionades amb el tema de la responsabilitat, pot ser que hi reflexioni en un altre escrit, ja que hi ha molts temes que mereixerien una elaboració oportuna. Ja veurem si l’acabaré redactant. De totes maneres, no us ho prometo, atès que és possible que la bona intenció no es materialitzi com previst. No és millor ser prudent i fer pronòstics cautelosos?

Tal com el títol ens ho suggereix, em proposo de reflexionar sobre la salut mental. Ho faig des d’un punt de vista més aviat antropològic, ja que les meves observacions em fan pensar que la societat planetària està greument malalta i a punt de col·lapsar per una tendència autodestructiva. Per il·lustrar la problemàtica del tarannà civilitzatori, exposaré la semblança entre el perfil polític del govern estatunidenc i el perfil psicològic del trastorn narcisista de personalitat. La idea de la comparació no és original, ja que alguns comentaris en un debat sobre la situació geopolítica em van inspirar a reflexionar sobre el tema. Considerant que la qüestió no té gaire presència en la divulgació política, penso que l’assumpte mereix una investigació més exhaustiva perquè es pugui prendre consciència de les dinàmiques socials corresponents i contextualitzar oportunament els successos històrics de la crisi multidimensional de l’actualitat. Així mateix, la reflexió serveix per expressar la meva indignació sobre els deliris de la política i denuncia tant el plantejament supremacista en general com l’imperialisme del govern dels EUA en concret.

Alguns comentaris preliminars respecte a la metodologia

D’antuvi, convé remarcar que aquesta anàlisi, que manca la formalitat metodològica estricta de la ciència, no pretén insinuar una diagnosi conclusiva del tot. La qüestió és molt complexa i només una aproximació pluridisciplinària pot tenir en compte els factors múltiples des de vessants diferents. Així doncs, penso que aquesta aproximació orientativa a l’afer identifica temes rellevants per a una recerca exhaustiva i apunta alguns arguments dignes de consideració per a la resolució de la crisi civilitzatòria actual. Espero que ens ajudi, com a mínim, a entendre una mica millor alguns trets psicològics que podríem considerar indesitjables per al progrés de l’empresa humanitària. A més a més, vull ressaltar que soc crític de l’excessiva clinicalització de les conductes. Penso que les definicions psicològiques són a vegades dubtoses o poc adients i comentaré més detalladament aquesta polèmica de l’àmbit de les psicopatologies en la part final de l’escrit.

Així és que la comparació es basa en una caracterització psicològica que no és indiscutible, sinó que existeixen teories diverses que descriuen i expliquen els detalls característics del narcisisme. Encara més, s’hi identifiquen un ventall d’intensitats i es proposen factors diferents pel que fa a les causes possibles del trastorn. Quant a aquest estudi, el marc de referència és el Manual diagnòstic i estadístic dels trastorns mentals, que és una obra utilitzada extensament en l’àmbit científic occidental. En comentaré els nou criteris simptomatològics del Trastorn de la personalitat narcisista (TPN), dels quals s’ha de manifestar almenys cinc per complir el diagnòstic en un context professional i estandarditzat.

El TPN és un trastorn en el qual «una persona està excessivament preocupada pel seu poder, prestigi i vanitat, i és mentalment incapaç de veure els efectes destructius que es causa a si mateixa i a persones terceres.»

En canvi, la caracterització del perfil polític del govern estatunidenc no és tan controvertida quant a la metodologia, atès que es pot analitzar al peu de la lletra la comunicació institucional i les actuacions polítiques per conèixer el tarannà actual i històric. No obstant això, les intencions estratègiques del govern no es comuniquen sempre obertament i la interpretació de les dades pot deixar marge per a la controvèrsia política. En qualsevol cas, es pot observar una continuïtat històrica d’alguns conceptes principals, per bé que hi pot haver també una variació considerable segons l’època i la representació política en qüestió. En conseqüència, faré referència a les concepcions històriques que han mantingut la seva presència, en menor o major grau, en el plantejament ideològic governamental i la cultura estatunidenca, indicant alguns elements rellevants de l’actualitat política.

La comparació

Per començar, no hi ha cap dubte que el somni americà és una de les idees més importants de la cultura i societat estatunidenca. Com que aquest concepte representa els ideals que defineixen el funcionament principal del projecte polític al llarg de la història del país, podem relacionar fàcilment aquesta actitud amb la simptomatologia del TPN. En concret, es planteja l’oportunitat de prosperar i reeixir per a tota la ciutadania dels EUA «segons la seva habilitat o el seu treball, independentment de la seva classe social o les circumstàncies de les quals prové.»

Per una banda, hi ha una concordança clara del plantejament amb un criteri per a l’avaluació del perfil psicològic, és a saber, «la preocupació amb fantasies d'èxit il·limitat, poder, brillantor, bellesa o amor idoni.»(DSM) Aquest idealisme fantasiós forma part del bagatge ideològic de les institucions polítiques d’una manera continuada.

Per l’altra banda, aquest concepte facilita la vinculació d’altres observacions psicològiques rellevants que es poden detectar en les idees polítiques. Tanmateix, el somni americà, que descriu els EUA com la terra de les oportunitats, és suposadament la causa dels sentiments proamericans en països que no gaudeixen de la llibertat estatunidenca. En efecte, moltes de les persones que decideixen migrar cap a aquella terra d’abundància creuen en la certesa de la promesa, encara que la realitat pugui ser una altra. Així és que es compleix un altre criteri de l’anàlisi: «l’enveja o creença que són l’enveja d’altres persones.»(DSM)

De manera paral·lela, aquesta observació sobre la idealització dels EUA connecta amb un altre símptoma del trastorn en combinació amb un altre concepte polític que forma part del plantejament estatunidenc. La idea en qüestió és el món lliure, cosa que va ser originalment un terme propagandístic emprat en la guerra freda, però que encara té una presència en els discursos polítics de l’actualitat. La proposició ideològica separa la comunitat internacional; hi ha els països que comparteixen els ideals estatunidencs, és a dir, el somni americà, i els altres que podríem anomenar bàrbars. La implicació d’aquesta definició del projecte imperialista, que insinua una llibertat suprema, és que els EUA «demanen una admiració excessiva»(DSM), cosa que és un altre criteri del diagnòstic.

El següent punt a considerar és la «creença que són especials i únics, mentre que només poden ser entesos per (o haurien d'associar-se amb) altres persones (o institucions) especials o d'estatus alt.»(DSM) Per un costat, podem aplicar aquest criteri al concepte del món lliure, atès que l’aliança defineix l’associació privilegiada. Per l’altre, convé fer esment específic d’un altre aspecte important del tarannà estatunidenc, és a dir, l’americentrisme, que és la «tendència a assumir que la cultura dels Estats Units és més important que la d'altres països o a jutjar les cultures estrangeres segons els estàndards culturals americans.» És fàcil veure com aquesta doctrina supremacista es manifesta en la idiosincràsia estatunidenca d’una manera diversa, ja sigui en el marc de l’imperialisme cultural, ja sigui en el context de les polítiques no-intervencionistes. Unes bones mostres d’això són l’americanització dels mitjans de comunicació i el posicionament nacionalista dels governs que actuaven sota el paradigma «America First».

Cal remarcar que hi ha uns fenòmens relacionats que ens mostren altres característiques rellevants del perfil psicològic en aquest context. En particular, podem considerar la «grandiloqüència»(DSM), és a dir, l’exagerada estimació pròpia, de l’ultranacionalisme, que és una idea política present en grans parts de la societat estatunidenca actual. Això es va posar de manifest en l’elecció del president Donald Trump, qui va representar aquesta mena de sentiments. Encara més, l’agenda política sota el lema «Make America great again» no només demostrava les seves «conductes o actituds arrogants i altives»(DSM), sinó que es pot detectar la mateixa actitud supremacista en campanyes d’altres polítics.

En un altre ordre de funcions hauríem de fer una especial referència a l’excepcionalisme estatunidenc, ja que es tracta d’una idea que defineix històricament el perfil del govern en les seves relacions internacionals. Les actuacions polítiques evidencien el plantejament arrogant dels representants, ja que consideren que els EUA tenen un rol privilegiat en l’ordre internacional i poden ignorar els convenis quan vulguin. Clarament, aquesta actitud representa un símptoma del TPN, atès que observem «un sentit de legitimació i unes expectatives inadmissibles d’un tractament especialment favorable o una conformitat automàtica amb les seves expectatives.»(DSM) Un bon exemple de l’excepcionalisme és la política exterior bel·licista dels EUA, ja que les seves vulneracions sistemàtiques de drets humans i del dret internacional no s’haurien de perseguir mai jurídicament, mentre que el compliment de la normativa internacional és requerit per part dels adversaris del seu imperi.

Encara més, les mesures coercitives i abusives per part del govern estatunidenc posen en evidència dues altres característiques del perfil psicològic. Per una banda, podem observar que la representació política exhibeix una «manca d’empatia»(DSM) amb la seva doble moral, és a saber, és poc disposada a reconèixer o identificar les sensacions i les necessitats d'altres persones. No solament menyspreen el dolor de les poblacions que pateixen les conseqüències de les intervencions estatunidenques, sinó que podem observar també la incapacitat del govern a prendre en consideració els interessos governamentals d’altres països. N’és un bon exemple la inquietud russa per l’expansió cap a l’est de l’OTAN.

En darrer terme, cal insistir en el perfil neocolonialista dels EUA i podem dir que tot el bagatge polític busca el benefici propi i persegueix la realització d’una estratègia imperialista. Els interessos econòmics són un factor important en les relacions internacionals del govern i els tractats comercials acostumen a ser extractivistes per prendre control dels recursos naturals. En conseqüència, podem considerar que es compleix també el criteri de ser «explotadors en les relacions interpersonals, aprofitant altres per aconseguir els seus objectius.»(DSM)

Què podem treure en net d’aquesta comparació?

Ara que hem vist que el perfil polític dels EUA té clarament una semblança amb el perfil psicològic d’una persona que pateix del TPN, convé interpretar cautelosament aquesta correlació, tenint en compte la complexitat de la qüestió. De tota manera, una observació fascinadora és que es compleixen històricament tots els criteris del manual diagnòstic, de manera que estaria interessant valorar rigorosament el perfil del govern actual.

La idea central de l’afer és que hi ha la coincidència d’una caracterització política amb el trastorn conductual, cosa que convé considerar en un context més elaborat. Així és que podem preguntar-nos de quina manera funciona la retroalimentació de la ideologia i del marc mental de la població. Per tant, podríem sospitar que persones que tenen el perfil narcisista tendirien a perseguir càrrecs polítics i arribarien consegüentment a tenir una representació majoritària, motiu pel qual el perfil governamental s’adaptaria a les seves idees. De manera paral·lela, les polítiques influeixen en el pensament de la població per la propagació massiva en els mitjans de comunicació i així els plantejaments narcisistes acabarien integrant-se a la producció cultural. Així el narcisisme en la societat seria un peix que es mossega la cua.

Convé destacar algunes altres dinàmiques socials que podríem relacionar amb les causes estructurals del narcisisme. En primer lloc, s’ha de tenir en compte que vivim en una societat capitalista en la qual s’idealitza l’individualisme i s’afavoreix el sorgiment de l’egoisme en un marc de referència competitiu. Encara més, el darwinisme social hi ha estat present en contextos ideològics diversos, ja sigui en l’egocentrisme de l’àmbit capitalista ultraliberal, ja sigui en el racisme de l’entorn ultranacionalista. De totes maneres, algunes de les conductes característiques del narcisisme formen part d’un bagatge ideològic que les fomenta.

En segon lloc, podem observar un culte a la personalitat en els mitjans de comunicació d’una manera força universal i és raonable sospitar que això pugui contribuir a la propagació de la vanitat entre la població. En el cas concret de les xarxes socials, l’obsessió amb els perfils virtuals i les selfies té una vinculació clara amb el TPN.

En tercer lloc, cal fer esment específic del tribalisme, que ha estat un fenomen quasi universal al llarg de la història de les civilitzacions humanes, ja que la identitat cultural i ètnica ha significat sovint un avantatge evolutiu en la formació de les societats. Ara bé, un sentiment fort de pertinença a algun grup pot també contribuir a la creació de conflictes socials, o bé en afers interns de la tribu, o bé en confrontacions amb tribus diferents. El punt més destacable és que el tribalisme es caracteritza per una actitud excepcionalista, de la qual la doble moral és una manifestació ètica.

Fent esment d’aquestes consideracions socials, espero que hagi exposat oportunament la necessitat d’una aproximació multidisciplinària en el marc d’aquesta investigació. Cal insistir que és important tenir una comprensió extensa dels processos socials per fer una anàlisi política. Per una banda, la sociologia aporta una visió general de la situació, proporcionant més context a l’estudi de les estructures organitzatives. Per l’altra banda, l’antropologia pot ajudar a entendre millor la condició humana, mentre que la psicologia en pot oferir detalls funcionals. El meu suggeriment conclusiu pel que fa a la salut mental és que s’intenti analitzar els problemes psicològics d’una manera que el marc de referència englobi els factors socials diversos per tal d’oferir una resolució mitjançant canvis polítics estructurals.

A continuació, vull remarcar la meva aproximació crítica a les qüestions psicològiques, ja que la clinicalització excessiva de conductes determinades pot tenir efectes contraproduents per al progrés de la humanitat. Posat que presento la meva reflexió des de l’àmbit social, espero que no se la interpreti com una intromissió inoportuna al debat. Encara més, prescindint de formació psicològica oficial, espero que s’entengui que només ofereixo unes observacions que podrien servir com una inspiració per a la recerca científica. Breument, no pretenc ser una referència diagnòstica.

Amb tot, entenc que el procés del diagnòstic dels trastorns mentals significa una identificació de patrons de comportament que es consideren un deteriorament del funcionament personal, és a dir, la malaltia mental afecta negativament el pacient i el seu entorn social. Òbviament, el marc de referència pot variar segons les normes socials i el funcionament correcte és la normalitat definida per la comunitat, cosa que pot ser una realitat diferent en un altre context cultural. Per tant, la manca d’adaptació a una societat que funciona malament no hauria de ser considerada necessàriament un trastorn, car la causa del problema podria ser en realitat una estructura social inconvenient. És per aquesta raó que penso que la dicotomia de la normalitat i la anormalitat, o sigui, la salut mental i els seus trastorns, pot ser un plantejament erroni si no es consideren d’una manera oportuna les dinàmiques socials de la qüestió. Certament, les àrees d’estudi de la psicologia són diverses i s’hi investiguen els estats de consciència dels éssers humans des de vessants diferents. És precisament la branca social que hauria de tenir un paper més important perquè es pogués sortir dels cercles viciosos dels trastorns. Una economia i política veritablement saludable no presentaria tants casos de persones amb trastorns mentals com la civilització actual, ja que l’estructura social facilitaria una vida més satisfactòria i una convivència més harmònica. Ara bé, alliberar-nos de les nombroses causes estructurals és una empresa enorme i el progrés quant a la salut mental es manifestarà gradualment, atès que l’adaptació a nous paradigmes socials requereix el seu temps.

Desgraciadament, la tendència dels afers socials és tot el contrari: la clinicalització serveix en gran part una funció continuista de control social al servei de les polítiques opressives i en molts països les actuacions governamentals no mostren una millora significant en relació amb les qüestions importants, com ara la desigualtat. L’escenari geopolític n’és un bon exemple i aquest escrit ha intentat d’exposar la responsabilitat dels governs en l’assumpte. El més important és adonar-nos que durant dècades l’ordre internacional ha estat dominada pel govern estatunidenc i els vassalls occidentals, per tal de definir les regles del joc d’una manera pràcticament supremacista. No hi ha cap dubte que existeix un projecte imperialista estatunidenc que vol tenir el planeta sota control polític i econòmic, i que ha marcat el perfil estratègic del govern durant dècades. L’anàlisi psicològica del perfil polític ens ha donat a entendre que la manera com els EUA es comporten és típic d’una persona narcisista que manté relacions abusadores. Convé ressaltar la complicitat dels països aliats que no qüestionen l’hegemonia explotadora, ja que es beneficien igualment de la situació privilegiada. Encara més, s’ha de tenir en compte que en molts casos un govern no representa els interessos reals de la població pròpia, sinó els d’una elit política i econòmica, cosa que significa una dimensió interna de les relacions abusives.

En definitiva, el modus operandi explotador de l’imperi occidental ha d’acabar si volem construir un món en el qual es respectin els drets humans universals, atès que el lideratge dels governs hegemònics és hipòcrita i conflictiu. Així les coses, la dicotomia de la preeminència de la civilització occidental per damunt els pobles bàrbars restants és una farsa manifesta. En canvi, no convindria fer un plantejament transcultural que fomentés l’harmonia en un context lliure d’abús sistemàtic? Observant la frenesia bel·licista de l’actualitat geopolítica, tinc més aviat poca fe en la humanitat per tal que canviï sistemàticament les circumstàncies. Encara més, el canvi climàtic ens obliga a actuar de pressa per evitar un col·lapse econòmic. Globalment, em quedo amb la conclusió personal que l’ésser humà es troba encara en un estadi primitiu amb les seves barbaritats supremacistes. Ja veurem si aconsegueix a revertir la tendència autodestructiva i comenci a cuidar la vida, la seva i la dels altres. Coneixeu alguna iniciativa occidental que consideri d’una manera veritablement autocrítica el plantejament dels seus afers polítics? Això sí que seria un bon començament. El pas següent seria la creació d’una unitat de cures intensives en la qual s’apliquessin unes teràpies realment eficaces.

La crisi multidimensional enorme requereix òbviament accions contundents i coordinades per evitar un possible col·lapse catastròfic. Analitzant la situació delicada de la civilització podem identificar-hi alguns elements principals, que presenten les oportunitats per impulsar una transformació organitzada que arribi a temps. Encara més, adreçant els problemes estructurals, podem emprendre una estratègia comunicativa coherent, que exposa les causes fonamentals i demostra les equivocacions de les polítiques continuistes. Intentaré, doncs, aportar-hi algunes idees, sense que pretengui oferir un pla complet i operatiu.

Resumint, podem remarcar que la transició econòmica per minimitzar l’escalfament global per causa del consum energètic ens obliga a plantejar un decreixement econòmic. El problema al fons és un ús insostenible dels recursos del planeta i un model econòmic que es basa en el consumisme. L’elit econòmica i política no contempla la inviabilitat de les proposicions institucionals actuals, ja que aposten per una salvació tecnològica, que pretén resoldre les qüestions econòmiques amb aplicacions futures que encara no existeixen. Realment, no planifiquen rigorosament les necessitats materials, que són els requisits per a la realització exitosa, sinó que especulen irresponsablement amb unes adaptacions que poden fallar. Aquest plantejament continuista, que neix del paradigma capitalista en el qual l’economia s’autoregula miraculosament, pot causar uns canvis irreversibles, empitjorant progressivament la situació.

La negligència implícita d’aquesta actitud perillosa és que ja existeixen mesures alternatives que es poden començar a aplicar immediatament. El problema és que les elits econòmiques i polítiques no les volen aplicar per interessos comercials o ideològics. Doncs, el plantejament de reduir el consum no sembla una alternativa acceptable quan interessa mantenir o fer créixer el nivell. Cal insistir que el consum desmesurat i irresponsable és el veritable problema al fons. Mirant les estadístiques corresponents, convé subratllar que els països més rics hi tenen una responsabilitat més gran per les seves economies que externalitzen la producció en un model econòmic extractivista i colonialista. Aquesta realitat no s’esmenta, ni es contempla en els plans de la «transició verda» que propaguen les institucions rellevants del món desenvolupat. La tendència és, en conseqüència, que ens apropem a un possible col·lapse que ja no tindrà remei. La transformació verda ni tan sols mereix el seu nom, ja que significa una adaptació que no és realment ecològica, ni sostenible, sinó que és irresponsablement arriscada pel seu tecno-optimisme inherent. A més a més, el càlcul econòmic de les bases materials no és viable.

El punt més destacable és que el discurs dels responsables polítics i econòmics s’amplifica en els grans mitjans de comunicació. Això dificulta la comprensió de l’afer per part de la població, cosa que retroalimenta l’acceptació dels representants continuistes reconfortants, cosa que marginalitza els debats crítics, que posen aquestes qüestions incòmodes sobre la taula. Convé, doncs, remarcar la responsabilitat dels mitjans de comunicació en la perpetuació de la situació crítica. Desgraciadament, l’elit política i econòmica pot comptar amb el suport dels mitjans acrítics, que continuen propagant els relats institucionals i empresarials. Parlem, doncs, de factors diversos quant al context social de la crisi, i la idea central és que les persones amb gran poder tenen una responsabilitat més gran.

La conducta conscient i responsable per part de la població no efectuarà els canvis requerits a temps, cosa per la qual el poder de la ciutadania és limitada per l’emergència de la situació. Podem i haurem de canviar el nostre consum en la mesura que es consideri oportú en la situació personal de cadascú, però no tindrem la culpa d’haver provocat un col·lapse civilitzatori. Ara bé, els representants polítics i els poders econòmics rellevants sí que hauran de justificar els seus actes. Idealment, es produirà un judici per jutjar-los de l’ecocidi comès. Tenen noms i cognoms, i les seves actuacions determinen decisivament la magnitud de la misèria que produirà el canvi climàtic i un possible col·lapse de la civilització.

Així, doncs, a més de reivindicar i exigir que les institucions comencin a prendre les mesures transformadores per reduir el consum energètic sistemàticament, podem anar preparant l’acusació popular i documentant el fracàs. Si fos el cas que hi hagués la possibilitat d’emprendre uns judicis com en el procés de Nuremberg, hi hauria un petit consol moral en la creació de la memòria històrica. Finalment, les elits veuran com n’eren de responsables, de la situació. Òbviament, assumir el col·lapse ecològic no és una estratègia molt motivadora per a l’activisme, cosa per la qual convé pensar en alternatives operatives. Així és que reflexiono sobre el marc de referència comunicatiu per encaminar una possible transformació organitzativa.

En primer lloc, falta consciència sobre la problemàtica, és a dir, una gran part de la població desconeix la gravetat de la crisi. És per aquesta raó que no voten per a la representació política que proposa actuar d’una manera més contundent per resoldre la situació. En canvi, els polítics continuistes reconforten l’electorat amb la promesa que no cal canviar el model econòmic i l’estil de vida consumista habitual. No es troba el decreixement en l’agenda política, perquè la proposició és essencialment impopular. La divulgació sobre el model econòmic insostenible és marginal en els grans mitjans de comunicació, cosa per la qual no es debat seriosament la possibilitat real d’un col·lapse econòmic generalitzat. De moment, els comentaristes parlen de problemes conjunturals que es resoldran d’una manera o l’altra, i es promet que la recuperació econòmica vindrà aviat.

En segon lloc, no hi ha certeses quant als escenaris futurs. Per molt que s’alerti sobre una possible catàstrofe, la predicció no té la solidesa del càlcul de la trajectòria d’un meteorit que impactaria devastadorament contra la terra. Curiosament, són precisament els economistes continuistes, que fan pronòstics especuladors d’una manera habitual. Són els, qui ridiculitzen amb una supèrbia dogmàtica els relats col·lapsistes i els acusen d’alarmisme. És per això que no convé baixar al mateix nivell comunicatiu, sinó que és millor elaborar rigorosament el context del discurs, perquè el debat es pugui centrar en les dades contundents de l’economia real.

En tercer lloc, és important que el debat s’estengui i es mantingui en els mitjans de comunicació, cosa per la qual és imprescindible que els comunicadors científics reclamin l’atenció. De moment, la divulgació s’ha centrat massa en les anàlisis del medi ambient, mentre que els economistes continuistes han dominat el debat de la transformació econòmica i política. És un error monumental que els experts en les ciències naturals es desvinculin de les qüestions econòmiques, sovint per causa de l’acusació equivocada que no s’hagi de polititzar la ciència. És cert que els resultats de la recerca científica no són ideològics, però és igualment cert que les aplicacions sempre tenen un abast polític, cosa per la qual no és admissible que la comunitat científica es desvinculi de les qüestions ètiques. La visió pluridisciplinària és l’única que pot aportar la cohesió de les proposicions transformadores. És important recordar que són precisament els economistes que sovint troben a faltar el realisme del plantejament científic, cosa que és necessari per entendre les circumstàncies materials de la problemàtica.

En quart lloc, l’estratègia comunicativa ha de marcar clarament els temes principals del discurs. Presento una proposició incompleta i provisional i hi destaco els punts següents possibles:

• La reducció de les emissions ha de significar una reducció del consum energètic, cosa que significa que s’han d’enfortir els treballs essencials i abandonar els treballs no essencials en la mesura que es pugui. • S’han de calcular les emissions nacionals a partir del consum, i no pas de la producció, atès que la importació de béns externalitza la responsabilitat real. • El tecno-optimisme és una actitud irresponsable, ja que s’apostaria per una salvació eventual, que podria igualment no realitzar-se. La deixadesa no seria remeiable. • La inclusió de la justícia social i la defensa dels drets humans en el disseny de les mesures és imprescindible.

D’aquesta manera es donaria el marc de referència coherent per englobar les proposicions transformadores més concretes, que s’elaboren a partir de les dades disponibles.

Finalment, la mobilització ciutadana ha de correspondre a l’estratègia definida per evitar contradiccions, com ara en la lluita sindical, que podria intentar erròniament defensar llocs de treball insostenibles. La transformació econòmica significa precisament que s’haurien de tancar empreses contaminants i prescindibles. És per això que s’ha de debatre la planificació del mercat laboral en relació amb la reorientació i formació quant als treballs essencials i no essencials. Quant a la planificació i realització concreta d’una estratègia comunicativa, penso que el plantejament adequat seria que els actors realment progressistes i ecologistes s’organitzessin per debatre i consensuar les qüestions rellevants. Desconec si ja existeix una iniciativa coordinadora d’aquestes característiques, per la qual cosa ofereixo aquestes reflexions d’aquesta manera provisional. De totes maneres, espero que les idees exposades contribueixin al debat entre els activistes rellevants, i estaré encantat de col·laborar en la transformació veritablement ecològica i sostenible.

Espero que pugui llegir això en algunes dècades.

S’està acabant l’any 2021 i s’acostuma a repassar els esdeveniments destacables. Normalment, això es combina amb una reflexió sobre les expectatives per a l’any vinent. Faré un plantejament més genèric quant al context polític, perquè em situï més estratègicament.

Per començar, convé remarcar que no soc gaire optimista quant al futur en general, cosa que explica el dramatisme d’aquesta redacció. Pel que fa a les circumstàncies personals, s’ha de dir que em trobo en una situació privilegiada, ja que no he de preocupar-me molt per la meva subsistència, de moment. El context europeu em dona una protecció social bàsica i la infraestructura és bastant avançada en comparació amb altres indrets. No obstant això, no és gens clar que pugui comptar amb la continuïtat d’aquesta vida relativament confortable i segura, perquè el sistema econòmic i polític és realment molt fràgil i estem vivint en uns temps molt convulsos.

No cal que repeteixi la meva anàlisi més detallada de la civilització, cosa que exposava en els escrits anteriors, ja que se la podrà consultar per entendre millor el context dels meus pensaments actuals. En canvi, voldria oferir una visió més íntima de les expectatives quant a les transformacions progressives o abruptes que podrien ocórrer a partir d’ara. Es podria dir que durant un temps mantenia una actitud molt més optimista, tot i que basant-me fermament en un realisme científic, però això s’ha acabat, a saber, la fe que fins i tot alguns afers molt difícils es resoldran favorablement. L’escepticisme científic continuarà sent la base del meu pensament, independentment de la meva actitud existencial. Òbviament, això significa una certa pèrdua d’esperança, cosa que intentaré aclarir a continuació.

Si fos el cas que llegeixi aquest escrit en algunes dècades, suposant que no hi haurà hagut una mort prematura per causes en les quals no puc influir significativament, no hauré perdut l’esperança del tot. Hauré pogut tirar endavant d’una manera o l’altra. No crec que es produeixi una pèrdua d’esperança total, ja que penso que soc prou fort mentalment per adaptar-me a situacions adverses diverses, fins i tot a les més apocalíptiques. Em refereixo, doncs, a una reducció de la fe en la humanitat, és a dir, l’optimisme que es produeixi l’escenari en el qual la societat eviti la deriva autodestructiva actual de la civilització mundial. Ara bé, se’ns presenten possibilitats diferents de col·lapses graduals o bruscs. Sense dubte, preferiria el recorregut pacífic i positiu d’una transformació constructiva, en la qual es resolguessin l’emergència mediambiental, que amenaça d’extingir la nostra espècie pels canvis en l’hàbitat, i les injustícies socials diverses. Tant de bo llegeixi aquest escrit des de la perspectiva d’una persona que hagi presenciat un esforç comunitari extraordinari i hagi participat en la creació d’un món millor.

Desgraciadament, la situació no pinta bé. Estic força convençut que la dècada vinent ja haurà demostrat cap a on ens dirigíem. Fins i tot és possible que s’hagi iniciat un col·lapse civilitzatori definitiu. Quan parlo d’escenaris futurs diferents, convé destacar que és impossible donar indicacions probabilístiques. El sistema és tan complex que fer un pronòstic és extremament especulatiu. Aquesta incertesa concerneix tant els catastrofistes com els optimistes tecnològics, a saber, els economistes que aposten per la salvació gràcies a alguna millora tecnològica futura. Encara més, les mesures polítiques de l’actualitat defineixen la continuació, de manera que es pot afirmar que l’elecció de l’escenari en qüestió resta en les mans de les persones que tenen un poder destacable per impulsar els canvis oportuns. Quant a les transformacions més transcendents, penso que és obvi que el poder consumidor de la ciutadania no arribarà a resoldre la crisi. En canvi, es tracta d’efectuar els canvis estructurals des de les institucions mitjançant la planificació i la regulació, perquè els efectes arribin a temps. Em temo que aquí tenim el problema principal: la majoria dels polítics no està disposada a portar a terme les transformacions necessàries. Aquesta és la visió realista del panorama polític: els representants, que tenen el poder de revertir el desastre, no assumeixen la seva responsabilitat, ja sigui per ignorància, ja sigui per covardia, ja sigui per malícia. Atès que les institucions més rellevants continuen amb la mateixa actitud, el fracàs històric serà una qüestió de temps.

Així, doncs, hauràs possiblement observat com la desintegració econòmica i social derivava cap als totalitarismes de les institucions polítiques, ja que intentaven mantenir el control sobre la situació. Aquesta deriva repressiva ja s’observa en l’actualitat, i la complicitat històrica de la burgesia amb el feixisme fa pensar que el pitjor està per venir. Pot ser que hi hagi una guerra internacional provocada per l’imperi occidental, perquè vulguin accedir a recursos naturals, o perquè vulguin distraure l’atenció de la desintegració del seu poder. Revoltes populars i guerres civils seran molt probables en escenaris d’aquestes característiques. En termes cinematogràfics, podríem parlar de l’apocalipsi zombi, ja que es tractaria de situacions extremes de la lluita per la supervivència, en la qual col·lapsen les institucions. No descarto l’apocalipsi zombi, ni el desastre nuclear. Tenint en compte que hi ha psicòpates diversos entre els polítics i empresaris sociòpates nombrosos, que tenen un poder enorme, és possible que comenci una deriva bèl·lica en algun moment determinat. Si fos el cas que llegeixis aquest escrit després de l’apocalipsi zombi, et felicito. La misèria observada era segurament immensa i pocs hauran sobreviscut. Espero que haguessis pogut mantenir els meus principis ètics actuals per defensar els drets humans universals. En cas contrari, t’hauràs adaptat a les circumstàncies el millor que vas poder, per sobreviure. Estic força segur que sabré avaluar les circumstàncies oportunament per prendre les decisions racionalment, i no pas per conviccions ideològiques. T’ho dic clarament: no calia que et sacrifiquessis per uns ideals il·lusoris. No obstant això, no insinuo que no es pugui lluitar per a una causa adequada. Ja ho determinaré.

Ara bé, és possible que el col·lapse civilitzatori es produeixi d’una manera progressiva sense que hi hagi un conflicte bèl·lic en l’entorn propi. Molt probablement el govern haurà tingut una deriva totalitària per mantenir el control, atès que una gran part de la població no acceptaria molts dels canvis requerits. La vulneració de drets humans serà generalitzada. Ja en l’actualitat s’observa una actitud inhumana per part dels governs, sobretot quant al tractament de les persones en moviment, és a dir, els migrants i els refugiats, o els periodistes que destapen la corrupció institucional, com ara Julian Assange. En un escenari d’aquestes característiques, altres regions del planeta hauran col·lapsat més dràsticament i només el proteccionisme egoista haurà pogut evitar el col·lapse institucional del país on acabaves residint. No obstant això, els efectes de la crisi econòmica i energètica t’hauran afectat plenament i no hauràs tingut una vida tan confortable com acostumaves a tenir. Es reduirà el consum de totes maneres.

Finalment, existeix la possibilitat que es produeixi un final relativament feliç. El temps, en el qual es pot produir la transformació constructiva, s’està acabant ràpidament. La realitat de l’escalfament global per causa del model econòmic és esperpèntica: es noten summament les conseqüències climàtiques de les polítiques continuistes.

Ara bé, fa bastant de temps que estic intentant alertar sobre la insostenibilitat del sistema mitjançant un activisme pluridisciplinari, i el meu estil de vida ja és molt modest. Com a consumidor, puc influir poc més amb les meves decisions. Pot ser que el meu missatge divulgador hagi canviat algunes consciències al llarg del temps, però la correlació de forces és bastant desesperant en l’actualitat, ja que els mitjans de comunicació manipuladors i ignorants continuen marcant els debats. L’estil de vida consumista i el creixement econòmic no es qüestionen. L’estupidesa governa.

Quin objectiu persegueixo, doncs, amb aquest escrit? Es tracta de poder dir en el futur: «Ja el predeia, el col·lapse que s’albirava a l’horitzó!»? No, no crec que m’hagi de justificar per tenir la consciència neta. Encara més, no soc l’única persona que alerta d’aquesta mena de qüestions, de manera que no es tracta de fer profetisme. Vull simplement explicar al meu futur jo, què pensava en aquells temps convulsos, perquè pugui recordar bé aquella època. Qui sap, és possible que m’equivoqués i tot s’haurà resolt d’alguna manera molt més positiva. Ara bé, no crec que sigui oportú apostar per una salvació inesperada. Ja explicaré aquest afer en algun altre escrit, en el qual podria reflexionar sobre les actituds especuladores, els jocs d’atzar i els esports de risc, que marquen molt la cultura capitalista.

El fet que publico aquest escrit al meu blog, significa que vull inspirar els lectors que facin una reflexió similar, per posicionar-se emocionalment i per aclarir els seus pensaments. Què opines sobre el futur?

Aquesta pregunta defineix decisivament la manera com es pensa viure la vida a curt, mitjà i llarg termini. Intento escodrinyar les prioritats del meu activisme i més endavant escriuré sobre els plantejaments més concrets quant a la construcció d’un futur millor.

Salut!

En un escrit anterior exposava les dinàmiques manipuladores en l’ús de paraules. L’objectiu principal d’aquest assaig és aprofundir en l’anàlisi de la tergiversació dels significats. Us presento, doncs, un escrit modern, progressista i innovador, que crearà segurament moltes oportunitats per fomentar la prosperitat en un entorn altament competitiu. Sona bé, oi? Si no teniu la competència d’entendre el contingut correctament, no soc jo, naturalment, qui és responsable dels malentesos.

Vaig explicar que els discursos manipuladors busquen aplicar paraules d’una manera que canviï les seves definicions, desconnectant-les dels significats comuns que es troben en els diccionaris i les enciclopèdies. Aquesta pràctica persegueix la meta d’establir una cultura comunicativa sofista que reemplaci el marc de referència comú per l’autoritarisme dels relats. La conseqüència nefasta és que els conceptes teòrics i pràctics es banalitzen i desvirtuen, mentre que adquireixen protagonisme les persones que dominen l’art de la persuasió argumentativa, independentment de la veracitat dels discursos. En resum, la comunicació es desconnecta sempre més de la realitat objectiva.

Per una banda, podem observar un negacionisme irracional, quan persones creients de tota mena de teories alternatives qüestionin el coneixement científic, és a dir, els fets físics de la realitat, com ara l’existència de patògens microscòpics o la forma del nostre planeta. Per l’altra banda, conceptes abstractes adquireixen una ambigüitat, que facilita una confusió comunicativa en la població. La falta de concreció en les definicions fa que els participants d’un debat es refereixen a concepcions diferents.

En l’àmbit comercial, la resignificació de conceptes es pot exemplificar amb l’ús del mot «natural» en el màrqueting. El context d’aquesta dinàmica és l’interès general per una alimentació saludable. Òbviament, és innegable que el consum de queviures té efectes fisiològics positius i negatius. A mesura que la recerca científica porta llum als processos metabòlics i el funcionament dels nostres cossos en general, avaluem i reavaluem els perfils d’aliments diversos. Convé destacar que el coneixement científic té els seus límits, i, per la complexitat d’aquestes dinàmiques, a vegades és necessari rectificar alguna afirmació concreta anterior, quan estudis més recents aportin evidències noves. De fet, aquesta dinàmica d’autocorrecció fa que el mètode científic sigui la millor manera de crear coneixement summament fiable. Ara bé, el problema és que la informació disponible, ja sigui científica, ja sigui ideològica, és abundant i una persona poc experta en la matèria té grans dificultats en filtrar les afirmacions fiables dels relats erronis. En general, aquest dèficit en les habilitats de processar la informació correspon a la manca de coneixement sobre la ciència.

En aquest sentit, podem observar la manipulació psicològica que es fa servir en el màrqueting quant a l’ús de les paraules. Concretament, es fa servir el mot «natural» d’una manera que signifiqui quelcom saludable. Si considerem l’entrada del diccionari, hem de remarcar que la paraula es refereix quelcom relatiu a la natura o una cosa realitzada sense intervenció de l’home. Realment, tot allò que podem trobar en la natura és veritablement saludable? És clar que no, una evidència empírica d’això és una intoxicació alimentària qualsevol, bé a causa d’una planta altament tòxica, bé en conseqüència a una ingesta d’una altra que és innòcua en dosis normals, però perjudicial en quantitats grans. Per què, doncs, aquesta tergiversació conceptual?

Clarament, hem de buscar la resposta en la dinàmica tòxica del màrqueting: no hi importen els fets, a saber, el coneixement fiable, sinó que es tracta de vendre un producte. Hi ha nombrosos exemples de productes perjudicials per a la salut de les persones o que contaminen el medi ambient. Encara més, s’ha demostrat com empreses difonien conscientment desinformació per beneficiar-se amb la credulitat dels consumidors, com ara en la indústria del tabac o en la de combustibles fòssils.

No obstant això, el context discursiu de la paraula «natural» s’estén més enllà de l’ús comercial. El significat connecta amb uns plantejaments ideològics que ofereixen interpretacions alternatives a la comprensió científica dels processos naturals. Quant a l’àmbit sanitari, s’hi intervenen les proposicions diverses de les medicines alternatives. No vull elaborar massa la meva denúncia d’aquestes aproximacions pseudocientífiques o anticientífiques, atès que seria necessari dedicar-hi un escrit extens. Només vull destacar el fet que la medicina moderna es basa en el coneixement científic, i que qualsevol proposició alternativa pot arribar a formar-hi part, quan s’hagi demostrat empíricament l’eficàcia del tractament en qüestió. En aquest context de la realitat fisiològica, es poden trobar disbarats, que són pràcticament relats religiosos, com també afirmacions més subtils, com ara aquelles que insinuen que les coses naturals són saludables d’una manera inherent. En realitat, totes les substàncies provenen de la natura i la qüestió qualitativa al fons és quant al processament que l’home hagi fet per elaborar el producte final. No hi ha dubte que alguns productes ultraprocessats siguin perjudicials per a la salut, tal com ho demostren estudis científics. El problema és la generalització d’aquesta informació i la banalització de la intervenció tecnològica de l’home. De fet, coure aliments és una intervenció tecnològica que impulsa reaccions químiques diverses. Com és que la química provoqui tant de rebuig?

La química no és altra cosa que investigar la natura d’una manera científica i utilitzar-hi la terminologia tècnica corresponent. Algunes ideologies han creat una dicotomia errònia quant als productes naturals i químics. Es tracta de la mateixa realitat, però la interpretació, és a dir, el domini cognitiu que s’empra per referir-se a ella, varia segons la persona que fa servir la paraula. El plantejament científic a l’afer constata que un aliment és saludable o no, quan la medicina moderna ho afirmi fiablement. En canvi, la doctrina naturista condemna la modificació humana dels queviures.

Atès que hi ha moltes persones que simpatitzen amb les idees que critiquen la tecnologia moderna, o s’adhereixen a la ideologia naturista, les empreses comercialitzadores de productes alimentàries han aprofitat la credulitat d’aquest públic. Impulsen campanyes de màrqueting amb les afirmacions que un producte qualsevol que contengui ingredients naturals sigui saludable, encara que hi faltin els estudis científics per demostrar que això sigui així. La conseqüència és que el terme s’ha convertit en un lema publicitari. Encara més, les empreses que s’especialitzen en aquell mercat de consum saludable, retroalimenten la dinàmica, comercialitzant sempre més productes que fan referències a plantejaments ideològiques de moda, com ara l’aiurveda o la dieta macrobiòtica. Em sembla incoherent, que les persones critiquin l’ús de la tecnologia amb l’argument que les empreses comercialitzen els seus productes sense miraments ètics quant a la salut de les persones, mentre fan alhora negoci amb la comercialització dels productes propis sense miraments ètics quant a la verificabilitat de la informació que proveeixen. Penso que seria més adient reflexionar sobre la dinàmica corresponent, com la competició capitalista per atreure clients potencia la creació de consumidors que tenen poca consciència de la realitat dels productes.

De manera paral·lela, es pot observar la banalització de la comunicació en l’àmbit polític. Els discursos sofistes abundants han normalitzat l’ús d’expressions ambigües en la cultura comunicativa. Així, doncs, es fan servir moltes paraules d’una manera poc específica, perquè puguin provocar interpretacions diverses. En aquesta dinàmica de promeses electoralistes, no importen les proposicions concretes. Encara més, els significats dels mots degeneren i la comunicació es redueix a lemes publicitaris sense contingut real. Presento algunes de les paraules buides i les qüestiono o comento oportunament:

• Prosperitat: Què prospera? Per a qui?
• Progrés: Què progressa? Això significa realment un avanç civilitzatori?
• Oportunitats: Com són? Per a qui s’ofereixen? Com es justifica la selecció?
• Innovació: Això és sempre desitjable, com ara quan es tracta d’inventar noves maneres d’abusar, d’explotar o de contaminar?
• Competència: Em sembla que l’ésser humà ha esdevingut molt competent en la violació dels drets humans, l’explotació laboral i la destrucció del seu hàbitat.
• Modern: Sense dubte, l’ús imprudent d’algunes tecnologies modernes ha causat una emergència mediambiental i civilitzatòria.
• Responsable: Això diuen, mentre la irresponsabilitat de l’elit política i empresarial és més aviat la norma. És clar que rebutgen la responsabilitat pròpia sempre que sigui oportú.

• Competitivitat: Com si la superioritat en l’eficiència econòmica signifiqués automàticament una millora civilitzatòria. Per què els governs no volen competir en virtuts realment importants? Qui garanteix primer una subsistència per a tothom d’una manera incondicional? Qui supera la corrupció institucional i empresarial? Qui és més transparent en les seves gestions polítiques? Qui protegeix millor el medi ambient?

  Així les coses, podem veure que la comunicació política és sovint buit de continguts tangibles. Encara més, no es compleixen les promeses i les excuses abunden. Com si això no fos ja una realitat política prou trista, el llenguatge empobrit potencia la crisi social, atès que moltes persones ni tan sols noten, que els debats són improductius i una competició discursiva tòxica. Les xarxes socials s’omplen de simplificacions en forma de mems i la desinformació prospera per falta de pensament analític i crític.

  Comptat i debatut, podem preguntar-nos si la democràcia representativa ens serveix per a alguna cosa, si els polítics responsables es comporten de la manera descrita i fan ús de la manipulació comunicativa per mantenir-se al poder i beneficiar-se. Bé, això podria ser el tema d’un altre escrit, en el qual es reflexionés sobre les deficiències democràtiques de les institucions o altres qüestions polítiques rellevants, de manera que em limito en aquest context a les observacions comunicatives. En una altra publicació, penso exposar la qüestió dels discursos manipulatius i l’ús de metàfores i al·legories. Pot ser que no sigui competent, ni innovador, però intentaré expressar-me clarament.

Atès que la comunicació eficaç és de màxima importància per a la transformació social, aprofundiré en algunes nocions lingüístiques que ja vaig introduir en uns escrits anteriors, com ara en les reflexions sobre la comunicació del coneixement, el multivers discursiu i la manipulació comunicativa en l’àmbit polític. Oferiré una introducció teòrica quant a la rellevància de la lingüística cognitiva en l’assumpte i detallaré l’afer amb alguns exemples clarificadors. L’objectiu d’aquest assaig no és presentar una examinació exhaustiva de l’assumpte, sinó que introduir la meva visió quant a una aproximació crítica i transformadora a la cultura comunicativa. Penso elaborar l’afer en uns escrits vinents.

Per començar, convé explicar que la lingüística cognitiva és una aproximació molt útil per a la comprensió de la comunicació pel fet que procura investigar la interdependència entre el processament cognitiu general i el llenguatge. Es tracta, doncs, integrar i cohesionar enfocaments diferents de l’anàlisi lingüística, com ara demostrant la unió de la semàntica i la sintaxi. Cal insistir que l’estudi del significat és rellevant per a l’anàlisi de fenòmens psicològics diversos, cosa que repercuteix en les dinàmiques socials corresponents. Així, doncs, penso que la investigació del processament cognitiu i de la condició humana requereix una contemplació veritablement pluridisciplinària. En conseqüència, considero que la incorporació de les nocions teòriques oportunes pot ajudar a millorar la nostra comprensió de la comunicació i facilitar la creació d’unes proposicions pràctiques per a la transformació social.

Ara bé, s’ha de tenir en compte que la comunicació transformadora és una activitat ambigua. En general, es refereix a una modificació intencionada de l’entorn sociocultural i del llenguatge. De manera paral·lela, hi ha una dinàmica evolutiva del llenguatge que es produeix d’una manera inconscient, cosa que té a veure amb uns canvis socials i culturals que modifiquen l’ús del llenguatge i els significats d’algunes paraules. Segons el plantejament que s’hi apliqui, l’activitat transformadora pot manifestar-se d’una manera emancipadora o manipulativa. Pel que fa al primer cas, proposo una aproximació en la qual la comunicació procuri facilitar coneixements als individus perquè puguin potenciar el pensament crític i analític, a saber, millorar l’habilitat de processar la informació. Quant al segon cas, val la pena dir que la manipulació forma part de la cultura comunicativa en àmbits diferents, cosa que té conseqüències nefastes per a la societat. Concretament, convé destacar el màrqueting comercial, ja que influeix en els hàbits consumidors, com també la comunicació política, ja que molts dirigents polítics modifiquen les conductes de la ciutadania amb l’ús manipulatiu de les paraules. És per aquesta raó que vull explicar els detalls lingüístics d’aquestes dinàmiques ruïnoses, perquè puguem emprendre mesures comunicatives per destapar la manipulació i influir en la cultura comunicativa d’una manera positiva.

Per començar, la idea central és entendre les imperfeccions de la comunicació. En general, cal recordar que el contingut informatiu d’un acte comunicatiu no és sempre el mateix per a l’emissor que per al receptor. En altres termes, quan emprem paraules per referir nos a fenòmens diversos i les transmetem a una altra persona, el processament cognitiu per part de l’emissor no és idèntic amb el tractament per part del receptor. El significat de l’oració conté sempre un bagatge conceptual que correspon a les experiències i els coneixements individuals, per la qual cosa hi intervé el punt de vista particular. És per això que existeixen escenes cognitives diferents de la mateixa realitat. En conseqüència, és imprescindible tenir en compte la perspectivització quan es faci una anàlisi semàntica i pragmàtica d’un acte comunicatiu. Les nocions de «veritat» i «falsedat» depenen de la construcció subjectiva, atès que no hi ha una correspondència perfecta entre els símbols, és a dir, els significants, i els fenòmens de la realitat, que són els significats de les paraules. Quant a la noció epistemològica de la veritat, és també important distingir la veritat objectiva, que representa el coneixement científic, de la veritat subjectiva com a construcció cognitiva.

Un altre concepte lingüístic important en el context del bagatge conceptual, o sigui, del domini cognitiu, és la jerarquia taxonòmica*. Les paraules existeixen sovint en un ordre referencial de fenòmens. Per il·lustrar la concepció, podem considerar la jerarquia següent, en la qual es veu la concreció taxonòmica progressiva:

Entitat > entitat física > objecte físic > totalitat > artefacte > instrument > eina > estri per escriure > ploma (estilogràfica)

*Les jerarquies taxonòmiques d’aquest escrit provenen del projecte Wordnet. Les traduccions són meves.

Ara bé, en molts casos, l’ordenació conceptual no significa que hi hagi problemes greus quant a la interpretació. En aquest exemple, hi podria haver una confusió amb l’altre significat de la «ploma», paraula que pot referir-se també a l’estructura de ceratines de la pell dels ocells, però, en la comunicació habitual, el context semàntic o pragmàtic en l’acte comunicatiu resol aquesta mena d’ambigüitats. D’altra banda, convé remarcar que l’expressió en la llengua catalana manté la relació amb un fet històric: abans de l’invent de l’eina moderna es feien servir plomes d’ànec per escriure amb tinta. La definició de l’expressió és decisiu per a la comprensió i el context cultural influeix clarament en la interpretació de l’oració. Contemplem, doncs, la frase següent:

Vaig escriure una carta amb una ploma.

Quant al processament cognitiu de l’oració, el receptor construeix una escena de la realitat descrita. En aquest cas, una persona que vivia entre el segle VI i el segle XIX interpretaria que es tractés d’una ploma d’ànec, ja que va ser un estri d’escriptura habitual de l’època. En canvi, és poc comú en l’actualitat que algú en faci servir una, atès que la ploma estilogràfica moderna ha reemplaçat l’eina anterior, cosa per la qual una persona de l’època actual s’imagina un escenari diferent. La jerarquia taxonòmica alternativa és la següent i presenta només una diferència en la concreció de l’estri per escriure:

Entitat > entitat física > objecte físic > totalitat > artefacte > instrument > eina > estri per escriure > ploma (d’ànec)

En conseqüència, convé subratllar que el context cultural i el coneixement que en té el receptor determina la interpretació del missatge. Encara més, cal destacar també que el coneixement requerit per processar el significat i construir l’escena de la realitat s’estén a la jerarquia taxonòmica, ja que es tracta del bagatge conceptual que es relaciona amb l’acte comunicatiu. Així, doncs, hem de saber també què és l’escriptura o què són els materials emprats comuns. Considerem un altre exemple per anar elaborant el procés cognitiu en la comunicació:

Entitat > entitat abstracta > comunicació > comunicació escrita > escriptura > assaig

En aquest cas, es troba una diferència essencial en una categoria més alta de la jerarquia: es tracta d’una entitat abstracta. Ja no ens referim a algun objecte físic de la realitat, sinó que estem descrivint el resultat abstracte d’un esdeveniment. Òbviament, l’assaig es manifesta en una forma física, com ara en una revista o en un llibre, però la paraula «assaig» es refereix a la creació literària sense concretar-ne la publicació. En un altre ordre de funcions, no és necessari concretar la manera com s’ha realitzat la producció de la composició:

Vaig escriure un assaig sobre la comunicació transformadora i la vaig publicar en un blog.

Si l’acte comunicatiu no s’enfoqués en la publicació del contingut, sinó en el procés de la creació, seria rellevant detallar l’esdeveniment:

Primer, vaig fer un esborrany de les idees principals de l’assaig, anotant-les amb una ploma en una llibreta. Després vaig elaborar el contingut amb LibreOffice.

Es veu, doncs, que l’objectiu de l’acte comunicatiu determina com construïm una narració. Ara bé, és important recordar que un acte comunicatiu combina referències conceptuals diferents i el relat presenta un punt de vista focalitzant aspectes diferents de l’escena mitjançant la construcció semàntica i gramatical. Quant a la rellevància d’aquestes consideracions per a la comunicació transformadora, el punt més important és que es pot modificar de manera contextual el processament cognitiu dels continguts informatius quan es tracta de fenòmens abstractes. D’aquesta manera, la contextualització semàntica en l’acte comunicatiu pot insinuar les conclusions desitjades en els receptors del missatge, quan s’enfoquen els detalls corresponents, és a dir, el context és un element determinant per construir la coherència del relat. La conseqüència d’una comunicació manipuladora pot ser que el significat d’una paraula canviï mitjançant la contextualització discursiva.

La tergiversació de conceptes és força comú en l’àmbit polític. Es pot observar sovint un ús inadequat de referències a fenòmens abstractes, com ara a ideologies i altres concepcions teòriques. N’és un exemple clar, com es fa servir la paraula «llibertat» en alguns relats. Atès que el concepte de «ser lliure» és poc concret i requereix en la pràctica la consideració de l’ordre social en qüestió, el significat pot ser interpretat de maneres diferents. Encara més, l’ús ambigu desconnecta el significat de la realitat social i serveix per modificar els anhels i les conductes dels receptors, és a dir, el relat marca l’ordre social desitjat: la llibertat significa exactament allò que l’emissor desitgi que signifiqui. Es manipula al nivell de la definició del concepte.

Quant a la modificació del significat, un altre exemple interessant és la paraula «feixisme». El marc teòric enciclopèdic i la definició del diccionari aporten el coneixement que serveix per a la construcció de l’escena conceptual. El DIEC resumeix el feixisme així:

«m. [LC] [HIH] [PO] Moviment polític caracteritzat per la submissió total a un líder que concentra tots els poders, per l’exaltació del nacionalisme i per l’eliminació violenta de l’oposició política i social.»

Convé remarcar que en altres definicions, com ara en el diccionari de referència de la llengua anglesa, Oxford Advanced Learner’s Dictionary, es destaca la rellevància de l’espectre polític:

«an extreme right-wing political system or attitude that is in favour of strong central government, aggressively promoting your own country or race above others, and that does not allow any opposition»

Quan es fan referències a conductes feixistes, se suposa que la persona formi part del moviment en qüestió. Ara bé, el coneixement enciclopèdic elabora el context ideològic per caracteritzar més detalladament el moviment en qüestió, diferenciant-lo d’altres moviments. La manipulació comunicativa succeeix en aquell nivell ideològic, en el qual s’acostumen a tergiversar sovint els marcs teòrics. Una conseqüència nefasta d’aquesta deriva terminològica és la banalització del significat i la confusió en els debats polítics. A tall d’exemple, l’acusació d’antisemitisme d’una manera inadequada, com ara quan s’aplica a una persona que critica el sionisme o l’estat d’Israel, no serveix per contradir la discriminació racista, sinó que contribueix a la pèrdua de la cohesió del significat. En efecte, el fet de denunciar la vulneració de drets humans per part de l’estat d’Israel no té res a veure amb l’antisemitisme, sinó amb el crim en qüestió.

De manera paral·lela, denominar un acte violent d’algun activista polític com a conducta feixista, pot crear confusió quant als conceptes subjacents, per exemple, quan comentaristes denuncien el feixisme suposat de l’antifeixisme. En realitat, la cosa que denuncien és la violència o la conducta autoritària indesitjada dels activistes del moviment antifeixista. Convé remarcar que sovint es fa una crítica d’aquestes característiques perquè s’intenta defensar el moviment feixista o perquè convingui criticar un adversari polític de l’esquerra. Ara bé, és perfectament comprensible que es vulgui debatre el plantejament operatiu de l’activisme antifeixista, però la banalització del feixisme és segurament contraproduent per a la resolució d’un conflicte social important i pot tenir unes conseqüències nefastes perquè la confusió pot contribuir a l’enfortiment del moviment feixista. No oblidem que l’objectiu del moviment feixista és construir un ordre social totalitari, cosa que no és la meta del moviment antifeixista, que intenta simplement evitar l’avanç feixista. Com a mostra de la falta de coherència del relat, podem contemplar la qüestió següent: els llibres d’història recorden els actes violents de la Segona Guerra Mundial per aturar els nazis com a feixisme?

Val la pena dir, que en el context d’aquest escrit, no és rellevant posicionar-me quant a la violència legítima o no legítima, sinó que es tracta de reflexionar sobre els debats polítics.

Com a referència addicional, voldria fer esment específic de la tergiversació teòrica en el context de l’espectre polític, sobretot quan s’equiparen els extrems de l’esquerra i de la dreta. Aquesta mena de manipulació només serveix per allunyar el debat dels conceptes subjacents i els problemes socials rellevants. De fet, les expressions polítiques «esquerra» i «dreta» ja són tan ambigües, que són poc aptes per facilitar una comprensió comuna de l’orientació ideològica concreta d’alguna entitat en qüestió. Es tracta d’una competició comunicativa, en la qual els moviments diversos i les entitats diferents intenten establir la definició correcta. A tall d’exemple, mentre que el partit socialista continua autodenominant-se d’esquerres, gairebé tota la resta de les entitats de l’esquerra rebutja la categorització per la falta de valors compartits i l’escassetat de plantejaments polítics comuns. No obstant això, una bona part de la societat continua creient que ser d’esquerra significa allò que diu el partit socialista, i a la dreta convé posar-los al mateix sac amb les entitats i moviments que denominen oportunament extremistes i terroristes. El debat polític ha esdevingut tan vulgar, que s’ha normalitzat la tergiversació conceptual. Així, doncs, qualsevol plantejament marxista s’equipara amb un estat estalinista històric que s’allunyava de les teories comunistes originals. Altrament, es considera com equivalent algun projecte socialista contemporani amb el plantejament de Corea del Nord. En aquest ambient polític tòxic ja no importen les definicions conceptuals, ni els fets històrics, ni els contextos particulars, sinó que es tracta de construir un relat favorable per guanyar votants i militants. La cultura comunicativa és realment esperpèntica. Resumint, la manipulació comunicativa pel que fa a les ideologies té a veure amb la tergiversació conceptual i el bagatge subjectiu que tenen els comunicadors.

El domini cognitiu tracta, doncs, del marc de referència conceptual i inclou tot el conjunt de coneixement en la definició d’una expressió. Quan ens referim al feixisme, per exemple, hem de saber també que significa el totalitarisme i tenir nocions de l’espectre polític. És a dir, la xarxa semàntica relaciona els conceptes rellevants. Entenem l’expressió només en la relació amb el context conceptual. Dit d’una altra manera, el perfil, és a dir, la paraula «feixisme», se superposa a la base conceptual i el conjunt és imprescindible per a la comprensió. Quan es modifica la base, canvia el perfil també.

Pel que fa a aquesta matriu de dominis, es fa servir també la perspectivització per contextualitzar les expressions oportunament. Així, doncs, el feixisme pot insinuar només una referència a un fenomen indesitjable com el totalitarisme. Per l’altra banda, l’expressió pot servir per matisar i concretar el context de l’espectre polític de l’afer en qüestió. En efecte, es focalitzen aspectes diferents en funció dels interessos comunicatius. Això és habitual en els actes comunicatius i es pot exemplificar la dinàmica amb el got que conté un líquid fins a la meitat.

Els optimistes diuen que el got és mig ple, mentre que els pessimistes diuen que el got és mig buit. Convé remarcar que els realistes, que coneixen la realitat científica, afirmen que hi ha un 50 % d’un líquid i un 50 % d’un gas en el recipient. Deixant de banda la veritat objectiva de l’assumpte, podem constatar que l’actitud del comunicador influeix en l’estructuració del contingut conceptual.

Quant als relats ideològics, convé considerar que la tergiversació conceptual, a part de la confusió en la definició de la paraula en qüestió, manipula la comprensió al nivell de la xarxa semàntica. Encara més, com ara en l’exemple del mot «feixisme», l’associació com a conducta violenta indesitjada simplifica el concepte i desvincula la definició del context polític específic. En conseqüència, la modificació de la interpretació afecta també el nivell més alt de la jerarquia taxonòmica: ja no es tracta d’un comportament vinculat a una ideologia ben definida, sinó que es tracta més aviat d’una avaluació moral poc concreta al nivell polític. Contemplem, doncs, les jerarquies taxonòmiques següents:

Entitat > entitat abstracta > característica psicològica > cognició > actitud > orientació com a conjunt integrat > orientació política / ideologia > feixisme

Entitat > entitat abstracta > característica psicològica > esdeveniment > activitat humana > pràctica > maltractament > persecució > opressió > «opressió feixista»*

Entitat > entitat abstracta > característica psicològica > esdeveniment > activitat humana > acció > agressió > violència > «violència feixista»*

*La concreció de l’activitat requereix la comprensió del concepte del feixisme en la xarxa semàntica.

Per una banda, es pot veure que totes tres expressions comparteixen la categoria «característica psicològica», observació que és interessant pel que fa a una anàlisi possible en relació amb la creació de prejudicis mitjançant la caracterització manipuladora. Per l’altra banda, l’ús adjectival es refereix a activitats humanes, ja sigui com a acció puntual, ja sigui com a pràctica habitual. En la pràctica, podem observar discursos polítics, en els quals es trivialitza la incoherència política quant al context ideològic. Quan algú denuncia accions antifeixistes categòricament com a activitats feixistes, s’està canviant el significat del concepte del «feixisme» i de l’antifeixisme. Cal fer esment específic del fet que l’antifeixisme és un moviment polític que comparteix l’actitud de ser contrari al feixisme, i la ideologia que serveix com a base per a la definició és el feixisme. No hi ha una altra ideologia particular comuna que les organitzacions i individus antifeixistes comparteixin. La conseqüència d’aquest embolic semàntic és que es crea confusió quant a l’espectre polític i les dinàmiques socials corresponents. Encara més, la categorització tergiversadora de persones diverses potencia els prejudicis i dificulta la comunicació sobre els fenòmens polítics rellevants.

Penso que l’àmbit de les ideologies és un tema conversacional complicat per la naturalesa abstracta i complexa de molts conceptes, i els conjunts de coneixement necessaris per a la definició d’expressions són sovint extensos. Els discursos acostumen a ser plens de caracteritzacions ideològiques i la comunicació tendeix a crear relats més aviat emocionals, en lloc de presentar descripcions conceptuals adequades. Atès que hi ha adversitats ideològiques diverses, la manipulació forma part de la cultura comunicativa d’una forma força generalitzada.

Per una banda, l’àmbit polític és massa complicat perquè totes persones vulguin formar-se una opinió ben informada dels moviments diversos i les ideologies corresponents. Per l’altra banda, la quantitat d’informació esbiaixada i falsa en circulació és enorme, i moltes persones no la processen d’una manera crítica perquè puguin veure més enllà de les conviccions ideològiques pròpies, de manera que els bagatges conceptuals individuals s’omplen de tergiversacions diverses. A més a més, existeix un altre problema rellevant quant als plantejaments polítics: els relats que prioritzen només les qüestions identitàries desvien sovint l’atenció dels problemes estructurals de la societat. Amb tot plegat, l’autoritarisme dels relats intenta redefinir conceptes teòrics, i la persuasió política abusa sovint de les concepcions identitàries.

Així les coses, convé remarcar que l’embolic conceptual ideològic té una connexió íntima amb les dinàmiques identitàries. Des de temps prehistòrics, la identificació col·lectiva ha jugat un paper important en l’organització civilitzatòria. Es podrien debatre molts aspectes positius i negatius d’aquesta mena de dinàmiques socials, però l’elaboració de l’assumpte requeriria una contextualització sociològica extensa, cosa per la qual m’he limitat a reflexionar sobre la dimensió del processament cognitiu de l’afer.

Un altre punt important és l’ús de recursos expressius especials, com ara de les metàfores i de les al·legories. Aquesta mena d’abstraccions són elements comuns en la comunicació i ofereixen una possibilitat per a la manipulació psicològica d’una manera molt subtil, cosa que es pot observar sovint en els mitjans de comunicació quan informen esbiaixadament d’esdeveniments. Una anàlisi de l’estil de les construccions dels relats és rellevant per a la discussió del processament cognitiu, però elaboraré l’afer en alguna reflexió vinent, en la qual reprendré el fil argumentatiu.

Encara més, em queda pendent aprofundir en la proposició d’una comunicació transformadora que pugui servir com a autodefensa de la tergiversació ideològica. De moment, publico aquesta introducció provisional al tema i espero que no l’hagi embolicat amb un excés tecnicismes incomprensibles.

En els països desenvolupats, la campanya de vacunació ha arribat a una estagnació progressiva, atès que hi destaca una falta de voluntat de vacunar-se per part de la població no vacunada. Així, doncs, gràcies a la protecció eficaç de les vacunes, la majoria dels casos greus de la malaltia ocorren summament en aquella resta negacionista o ignorant.

Es pot observar una quantitat considerable de comentaris perspicaços que remarquen que la selecció natural ens allibera d’aquelles persones. Certament, les persones vacunades presenten una probabilitat de supervivència superior. En canvi, les persones negacionistes poc «intel·ligents», o que són obedients a les autoritats de la banda equivocada, descobreixen eventualment el perill real del virus, en molts casos massa tard.

Què en podem deduir, d’aquest afer?

En primer lloc, convé destacar el cinisme fúnebre en l’actitud dels comentaristes que pensen que les persones amb deficiències en el processament de la informació no mereixen sobreviure.

En segon lloc, els responsables polítics intenten persuadir desesperadament les persones no vacunades a vacunar-se, ja sigui amb incentius, ja sigui amb mesures coercitives molt qüestionables.

En darrer lloc, es tracta d’un problema que representa la situació privilegiada dels països desenvolupats: països poc desenvolupats no tenen accés a les vacunes per qüestions socioeconòmiques. Sens dubte, la distribució desigual s’atribueix al disseny mercantilista de la campanya i l’egoisme dels governs occidentals.

Ara bé, és innegable que la desigualtat econòmica és la causa principal de la falta de vacunació, cosa que contrasta amb la falta de voluntat en la població negacionista occidental que podria optar privilegiadament per vacunar-se. En conseqüència, convé remarcar que la probabilitat de supervivència en la població occidental és superior, ja que els casos greus continuen produint-se d’una manera generalitzada en les regions pobres del món, és a dir, hi ha una selecció cultural amb un criteri socioeconòmic.

Se’m consideraria massa atrevit, si afirmés que la campanya de vacunació al nivell global es basa en una planificació política sociodarwinista? Els responsables polítics occidentals estan cometent un genocidi a foc lent? No podrien enfocar les mesures coercitives en les empreses perquè alliberin les patents i distribueixin les vacunes d’una manera justa, evitant així que les persones innocents morin?

He mantingut una rutina productiva per publicar un escrit setmanalment i he pogut gestionar-la més o menys satisfactòriament. He notat que hi havia una fluïdesa creativa i intentava anar millorant l’estil de les redaccions, cosa que és un objectiu personal en la meva rutina redactora. Ara bé, perseguint l’objectiu quantitatiu de mantenir un ritme de publicació, vaig descuidar la qualitat ortogràfica, gramatical i expressiva. Pel que fa a la revisió, faig servir l’eina LanguageTool, perquè em doni assistència en la correcció, però vaig descobrir que s’havia desconfigurat per alguna raó, cosa per la qual hi havia un munt d’errors ortogràfics i tipogràfics en els textos del blog. Desgraciadament, no havia fet la revisió manual prou atentament.

Al llarg del meu aprenentatge de llengües, he mantingut l’actitud que la revisió és una eina important per millorar eficaçment el domini lingüístic, atès que s’intenta detectar autocríticament els errors i es fa una recerca per conèixer l’ús correcte d’expressions diverses, cosa que inclou construccions gramaticals. Per una pressió artificial, vaig prestar més atenció a la quantitat del procés creatiu que a la qualitat lingüística. M’he adonat d’aquest error i, en conseqüència, he iniciat una fase de revisió a fons dels textos publicats. Després, reiniciaré amb una rutina nova perquè pugui dedicar-me d’una manera adequada a la revisió gramatical i expressiva. D’aquesta manera, podré aconseguir un domini millor d’alguns aspectes gramaticals que em causen dificultats. Paral·lelament, espero que progressi la meva versatilitat expressiva.

Quant a temes gramaticals rellevants, ja fa temps que em confonia l’ús de les preposicions «per» i «per a» davant infinitius. He aprofitat l’avinentesa per investigar l’assumpte i he descobert que es tracta efectivament d’un tema conflictiu en l’àmbit lingüístic. És a dir, la normativa no irrita només aprenents nouvinguts, sinó que l’ús correcte de les normes és també un misteri per a molts usuaris nadius. El problema té a veure amb la falta d’orientació clara en les recomanacions i amb l’ús divergent en la població. En definitiva, es tracta d’un fenomen que demostra que no es pot considerar que s’hagi aconseguit resoldre l’estandardització i la normalització del català d’una manera satisfactòria quant a aquest afer. Una altra qüestió problemàtica és l’ús dels verbs «ser» i «estar» en alguns casos. De moment, no tinc més remei que intentar interioritzar tant com pugui la normativa actual, però penso que seria saludable per a la llengua que s’hi facin modificacions oportunes.

La contextualització política de la crisi existencialista és un afer summament complex i la consideració d’alguns detalls importants serà l’objecte d’escrits futurs. En aquesta ocasió, n’oferiré una introducció amb referència al context de la crisi existencialista polifacètica. Hi aniré al gra de la qüestió, reflexionant sobre les motivacions existencials col·lectives.

Per començar, resumeixo les idees principals de les parts anteriors. Vaig descriure aspectes diferents de la crisi que anomeno existencialista amb la intenció que es pugui concebre la dimensió psicològica interna que neix de la condició humana i les circumstàncies culturals. De manera paral·lela, comentava algunes de les condicions econòmiques i polítiques que caracteritzen les dinàmiques socials corresponents, és a dir, constitueixen el rerefons sistèmic extern. Aquelles estructures socials marquen en gran part els dubtes existencials, als quals un individu dona prioritat dins de la jerarquia de les relacions de poder. A més a més, explicava que l’emancipació intel·lectual facilita un camí per afrontar la manipulació ideològica i mediàtica mitjançant el desenvolupament del pensament crític i autocrític, cosa que ajuda a entendre progressivament l’alienació i el context real de la crisi. Vaig comentar també el dogma econòmic que defineix el paradigma capitalista quant a l’aproximació a la crisi ecològica i social. El negacionisme de la realitat econòmica, en combinació amb una comprensió deficient de la situació, fa que alguns dels polítics responsables optin per mesures insuficients. Sovint les resolucions s’han d’adaptar als seus desitjos continuistes quant a l’ordre social i econòmic. En conseqüència, la crisi polifacètica engloba una dimensió política, en la qual no només falla la responsabilitat ciutadana per assumir canvis d’hàbits, sinó que també és força clar que les decisions institucionals són inadequades per donar resposta a l’emergència climàtica i social.

Per una banda, el problema és que no hi ha voluntat per resoldre la situació d’una manera apropiada, ja sigui en una societat amb un govern democràtic, ja sigui en una altra amb un govern autocràtic. Per l’altra banda, l’estat actual de les estructures i mecanismes democràtiques, si és que n’hi ha, presenta algunes deficiències greus quant a la capacitat d’impulsar canvis impopulars, però necessaris, atès que el suport electoral és imprescindible. Ara bé, és cert que pocs representants polítics actuals compleixen amb el seu programa electoral i la corrupció institucional fa que acabin representant interessos de l’elit econòmica, independentment de les coses que van prometre. No obstant això, l’engany funciona només fins als límits que accepten els seus votants. Malgrat que la manipulació comunicativa hagi funcionat bé per obtenir els vots necessaris per formar un govern, cal tenir en compte que hi ha partits que competeixen per al suport i que intenten incansablement persuadir la població perquè canviï d’opinió quant al vot. L’espectacle polític resultant és una competició argumentativa feroç, en la qual la realitat objectiva juga un paper secundari, a saber, els debats polítics es caracteritzen per una cultura comunicativa sofística. Aquesta deriva conductual en les dinàmiques polítiques, cosa que és resultat de l’estructura organitzativa i les relacions de poder, s’afegeix a la confusió que tenen les persones que volen resoldre les seves crisis existencials: iniciatives ideològiques diverses intenten persuadir-les que donin suport a una resolució determinada, ja sigui en forma d’un vot, ja sigui participant en activitats extraparlamentàries.

Ara bé, entenent la política com el conjunt d’activitats organitzatives de la societat, és important recordar que el marc teòric d’alguna ideologia determinada caracteritza l’aproximació pràctica als problemes socials i el relat que se’n fa. El plantejament polític i la interpretació de la situació pot correspondre en major o menor grau amb una anàlisi objectiva de la realitat. Desgraciadament, la tergiversació del coneixement científic i la manipulació discursiva per interessos personals i econòmics és una conducta força generalitzada, tant en l’àmbit institucional, com en l’entorn ciutadà. Convé subratllar que la democràcia significa que el poble intervé en la presa de decisions, i no vol dir pas que totes les opinions siguin igual de bones. De fet, observant el panorama polític, podem constatar que el negacionisme és present pertot arreu, cosa a la qual s’afegeix una corrupció institucional antidemocràtica. En lloc de ser una organització que faciliti extensament la participació ciutadana, la gran part de democràcies aparenten una influència ciutadana amb decisions que són superficials i cosmètiques en la pràctica. En canvi, l’espectacle polític perpetua les relacions de poder abusives de les estructures corruptes i sovint els mitjans de comunicació hi donen suport interessadament, facilitant la manipulació psicològica de la població i fomentant la reelecció de l’elit corrupta.

En el marc d’aquesta reflexió sobre la democràcia, cal insistir que la maduresa intel·lectual i els valors morals determinen els posicionaments polítics, cosa per la qual és decisiu avaluar oportunament els moviments corresponents i els representants polítics en els processos electorals. Pel que fa a la democràcia representativa, les institucions reflecteixen l’estat de l’electorat, i la corrupció i el dèficit democràtic hi existeixen perquè la ciutadania troba a faltar consciència sobre la problemàtica. Mentre que és cert que existeix el problema del control governamental de mitjans de comunicació i hi ha sovint biaixos ideològics en l’edició, cal remarcar que molts periodistes tenen una mancança de rigor i de pensament crític, igual que la ciutadania en general, perquè facin correctament la seva feina i ofereixin informació conforme a la veritat objectiva. El punt més important és que hi ha una elit política i econòmica que es manté al poder mitjançant la manipulació comunicativa i cultural, aconseguint el suport electoral amb falses promeses, mentides i la persuasió ideològica. En gran part, l’electorat assumeix un rol passiu en l’espectacle, donant suport incondicional al seu equip favorit.

La conseqüència nefasta d’aquesta dinàmica és que l’individu ja no és un subjecte actiu, qui intenti resoldre les causes dels seus problemes, sinó que el ciutadà ha esdevingut l’objecte de la manipulació emocional per part dels agents externs, perquè adeqüi la seva conducta als criteris ideològics. En realitat, les polítiques institucionals acostumen a millorar la situació existencial tan sols superficialment, deixant les causes estructurals del patiment intactes. Encara més, s’apliquen també altres mesures pacificadores i reconfortants per desviar l’atenció dels problemes en qüestió.

En resum, la crisi existencialista té manifestacions concretes diverses i uns moviments ideològics diferents competeixen per oferir les respostes als dubtes dels individus. Recordem que la qüestió que defineix la crisi és: per a què existim? Mentre que els plantejaments de les ideologies polítiques presenten alguna mena d’objectiu col·lectiu, el paradigma capitalista no ofereix cap visió significativa. Les proposicions polítiques neoliberals corresponents construeixen una narrativa al voltant d’una idea identitària que se centra sempre en l’economia: podem existir per a causes diverses dins alguns límits definits, però el compromís comú inqüestionable és mantenir en marxa el motor econòmic, és a dir, el mode de producció capitalista i l’ordre social corresponent. Tant en els plantejaments capitalistes, com en algunes aproximacions socialistes ingènues, hi ha una promesa estàndard que se sent sovint: creació de llocs de treball. Es repeteix sense matisar com un mantra i l’objectiu electoralista és estimular una reacció favorable de la ciutadania. Com que la subsistència dels desposseïts depèn efectivament de les ofertes de la minoria, que controla els mitjans de producció, és lògic que algun lloc de treball pugui resoldre temporalment alguna crisi existencial. Ara bé, això realment soluciona la crisi laboral en general? La plena ocupació, és a dir, l’equilibri de l’oferta i la demanda, és realment una qüestió que es resoldrà mitjançant la màgia del mercat? Encara més: un deure ciutadà és treballar perquè una elit corrupta continuï acumulant la riquesa?

La crisi existencialista és òbviament polifacètica i la proposició que existim per treballar pot difícilment ser una resposta conclusiva. Així i tot, és precisament això que ens volen fer creure els capitalistes.

El progrés tecnològic i civilitzatori ha transformat el món laboral d’una manera que hi ha potencialment una abundància dels recursos materials bàsics, però la distribució desigual de la riquesa i l’escassetat artificial fan que persisteixi la pobresa extrema. El sector primari, és a dir, l’agricultura, la ramaderia i la pesca, com també el sector secundari, la indústria, han augmentat enormement l’eficàcia de la producció, i resulta que el sector de serveis ha esdevingut l’àmbit de la majoria de les ocupacions. Encara més, una gran quantitat dels llocs de treball que s’hi generen són perjudicials per al medi ambient, cosa que és tot el contrari de les mesures que s’haurien d’aplicar per resoldre l’emergència climàtica. La distribució de l’esforç laboral és desequilibrat i injust, cosa que queda molt evident en la retribució minsa dels treballs essencials i la precarietat generalitzada, és a dir, l’explotació laboral és el modus operandi de la planificació econòmica. És d’aquesta manera que el paradigma capitalista no només impedeix que moltes persones trobin una vida digna i puguin dedicar-se més a assumptes més significatius, sinó que la dinàmica laboral resultant agreuja la crisi ecològica i social mitjançant la perpetuació d’un mode de producció insostenible. Existir per a l’economia abusiva és el dogma inqüestionable. En aquest marc capitalista, existir per a una vida digna i la protecció del medi ambient són, com a molt, consideracions secundàries.

L’absurditat de l’afer queda manifest en les dinàmiques tòxiques del mercat laboral extremament competitiu:

En una entrevista de treball qualsevol, s’acostuma a formular la pregunta: per què vol treballar per a l’empresa en qüestió? En la gran majoria de casos, el criteri de selecció és que el candidat hauria d’expressar un interès per les activitats empresarials, però no hauria de respondre que ho volgués fer perquè necessités els diners per subsistir. A saber, es nega la funció essencial del treball retribuït i les relacions de poder existents en el mercat laboral. La realitat quant a l’afer és que una gran part dels treballadors accepten una relació laboral i les condicions abusives només per als diners, malgrat que no els interessa gaire l’ocupació. No tinc molt clar si es tracta d’una farsa o d’una manifestació del negacionisme per part dels formadors en recursos humans. Penso que es tracta probablement d’una barreja macabra de les dues opcions.

De totes maneres, aquesta dinàmica serveix bàsicament per mantenir les relacions de poder abusives, ja que la submissió conductual del treballador és el resultat desitjat. En un altre ordre de funcions, convé destacar que s’impulsa la corrupció moral, atès que s’anima a mentir en les entrevistes de treball. Encara més, no crec que sigui productiu per a la resolució de la crisi existencialista que s’arreli una cultura en la qual s’amaga la realitat cruel del món laboral. Desgraciadament, les empreses reforcen aquesta dinàmica amb una manipulació psicològica que intenta persuadir els treballadors a estimar la seva professió, llevat que l’ocupació en qüestió sigui realment perjudicial per a la salut pròpia, per a la societat o per al medi ambient. En definitiva, si resultés que el treballador arribés a gaudir de l’explotació laboral, es tractaria d’una manifestació subtil de la síndrome d’Estocolm. El negacionisme de la realitat nociva del món laboral queda manifest en les activitats recompensadores que impulsen les empreses: classes de ioga i cursos d’autoajuda per aguantar millor l’estrès, a saber, el patiment de l’explotació. No penso pas que amagar els símptomes sigui una estratègia oportuna per guarir un malalt.

Ara bé, per molt que analitzem la realitat del mercat laboral i del paradigma capitalista, no obtindrem mai una resposta clara a la pregunta rellevant: per (a) què existim? Des d’un punt de vista materialista i científic, no hi ha una resolució objectiva. La vida humana és allò que cada individu decideix per a què servirà i el plantejament pot canviar al llarg de la vida. La qüestió més important és, doncs, determinar el marc de referència de la societat, atès que només en casos aïllats sigui possible o desitjable una vida completament solitària i independent. Quan considerem la cohesió social, cal fer una especial referència als deures i les responsabilitats dels ciutadans. En qualsevol cultura existeix alguna mena d’organització política per gestionar els afers públics. En les civilitzacions més complexes és necessari crear un marc legal elaborat i unes institucions per facilitar la gestió adequada de l’ordre moral i social. Observant l’estat actual de la civilització planetària, és difícil no veure una manca esperpèntica de responsabilitats d’una manera generalitzada, mentre que els deures ciutadans són en alguns casos realment indignants pel que fa a la desigualtat i la injustícia social. En resum, es pot considerar que les normatives actuals són en gran part inadequades per garantir una vida digna per a tothom i molts dels relats conservadors se centren en la protecció d’aquest ordre social injust o en l’impuls de polítiques retrògrades. Queda clar que no intenten conservar la vida, sinó uns reglaments elitistes o unes constitucions antiquades. En algunes parts del món, sobretot en alguns països de l’Amèrica del Sud, s’impulsen lleis que estableixen responsabilitats mediambientals més contundents. L’objectiu és protegir l’entorn natural com a bé comú de màxima importància, però aquesta mena d’iniciatives són marginals en el món occidental. Desgraciadament, es pot veure clarament que la llibertat empresarial capitalista correspon amb la destrucció massiva dels recursos naturals que constitueixen l’ecosistema, cosa que és de fet una qüestió vital per a l’existència de l’ésser humà. La consideració de la responsabilitat comunitària culmina en l’emergència climàtica: o bé hi ha un esforç per als béns comuns, o bé la irresponsabilitat egoista condueix a un col·lapse civilitzatori.

D’una manera definitiva, el «perquè» i el «per a què» ja són unes qüestions de supervivència, és a dir, un afer existencial que no s’hauria d’ignorar. En conseqüència, podem contemplar la rellevància d’aquesta reflexió en relació amb el món laboral: per què i per a què treballem? Heu pensat en això més detalladament en alguna ocasió, per exemple quan els representants polítics fan les seves promeses habituals quant a la creació de llocs de treball, o quan es difonen les taxes d’ocupació? El treball creat existeix realment per a la comunitat? Al nivell individual, la teva professió és essencial per a les necessitats bàsiques de la societat i té una utilitat pública inqüestionable?

Quant a la funció essencial del treball, podem constatar que hi ha treballs imprescindibles per a la societat, com ara la producció i distribució alimentària, els serveis sanitaris o la infraestructura energètica. No obstant això, existeix potencialment una llarga llista d’ocupacions que aporten només un confort existencial per a una part privilegiada de la societat. El dogma econòmic protegeix aquells llocs de treball com si fossin imprescindibles, mentre que són en realitat una pèrdua de temps en alguns casos, o fomenten simplement un imperi capitalista hedonista i decadent. Les dades demostren que el consumisme és insostenible pel que fa a l’ús dels recursos naturals en l’ordre econòmic actual, cosa que indica també el Dia de l’Excés de la Terra. Amb tot i això, molts representants polítics no volen abandonar el plantejament del creixement econòmic irracional. Una fal·làcia comuna és especular amb el progrés: es basen els càlculs transformadors en unes tecnologies futures i un extractivisme continuista, l’assoliment dels quals depèn en gran part d’unes circumstàncies socials summament incertes quan els plans són a llarg termini. Bé, he de dir que no em sorprèn aquest plantejament, atès que els jocs d’atzar formen part de moltes professions i són un entreteniment lúdic bastant popular. Arriscar uns recursos financers és una cosa, però apostar l’hàbitat que compartim és simplement irresponsable. Quines són les probabilitats que ens sortirem d’aquesta crisi ecològica i social?

Pot ser que t’hagi fet pensar en la teva professió, qüestionant la seva utilitat, i vull deixar clar que no volia fer-te sentir un inútil, perquè penso que no ho ets. La teva vàlua no es mesura a partir de la teva productivitat, és a dir, la mercantilització de les teves activitats. El fet que alguna ocupació pugui ser prescindible, o ho sigui necessàriament per qüestions mediambientals, no ha de significar que la teva vida s’acabi amb la destrucció d’aquells llocs de treball. La transició energètica i l’adaptació a una nova realitat econòmica vol dir que s’ha de reorganitzar la societat i el món laboral. Tot és simplement una qüestió de planificar-ho d’una manera que tothom tingui la subsistència garantida i tingui accés a l’educació i a la formació. En la pràctica, una reorientació professional no seria un problema, sinó que podria ser una alternativa viable i convenient. Perquè la transició energètica tingui èxit, penso que és imprescindible destruir tan aviat com possible uns quants llocs de treball contaminants, i fer que els treballs essencials imprescindibles tinguin unes condicions laborals dignes, com ara augmentant considerablement les plantilles i els sous. Encara més, seria possible que repartíssim aquells treballs d’una manera més equitable, de manera que tots i totes treballarien menys, però garantint la subsistència i els serveis bàsics per a tothom.

En definitiva, convé reflexionar sobre la resistència als canvis que s’observa en els éssers humans, atès que només una transformació social profunda pot resoldre la crisi ecològica i política actual. Com a procés psicològic comú de la condició humana, podem constatar que el negacionisme hi juga un paper important. En general, el negacionisme és la decisió d’un individu de no acceptar la realitat perquè eviti una veritat incòmoda. Es tracta, doncs, d’un mecanisme de defensa contra idees i fets pertorbadors. Les creences religioses i les conviccions ideològiques en combinació amb els interessos personals són entre les motivacions i causes comunes que desencadenen la reacció psicològica negacionista. Penso que és oportú analitzar atentament aquesta mena de dogmatisme, cosa que insinuava per al context capitalista, i veurem que hi ha una relació amb les característiques religioses d’aquest culte del treball.

Per començar, és oportú aclarir que el negacionisme fa referència al rebuig de la realitat objectiva, la descripció de la qual és objecte de la investigació científica. Les afirmacions en l’àmbit del coneixement científic representen, doncs, la veritat objectiva, cosa que contrasta amb les realitats subjectives que neixen de les creences religioses i les conviccions ideològiques. Aquesta contradicció encadena una reacció adversa quan la realitat alternativa entra en conflicte amb els pensaments i sentiments preestablerts: l’ésser humà tendeix a preferir les idees i fets que concorden amb la seva visió individual del món. En canvi, la revisió crítica de les conviccions pròpies i els canvis d’opinió requereixen una ment oberta i una habilitat de qüestionar a si mateix, cosa que és resultat d’un procés emancipador en el qual es desenvolupa una actitud autocrítica. L’escepticisme i la voluntat de ser lliurepensador són prerequisit per tenir una ment crítica, però això no és suficient per evitar el negacionisme. Perquè l’escepticisme no sigui només un antiautoritarisme infantil, cal aplicar-hi un criteri metodològic: cal cultivar l’escepticisme científic. D’aquesta manera, els biaixos en relació amb la contradicció entre la realitat objectiva i les veritats subjectives esvaeixen progressivament i donen lloc a una habilitat de preferir la veritat objectiva, malgrat que això signifiqui canviar d’opinió sobre una qüestió.

El fenomen del negacionisme que acabo de resumir, correspon amb la concepció del dogmatisme, atès que un dogma es refereix a una idea sostinguda per una entitat d’autoritat i que no admet una rèplica. Habitualment, el terme s’aplica en un context col·lectiu, com ara d’una agrupació ideològica, sobretot d’una religiosa, però el mecanisme psicològic del dogmatisme per establir «allò que hom creu que és cert» i que «sembla bo» descriu perfectament el negacionisme al nivell individual. Els negacionistes «lliurepensadors» acostumen a referir-se també a autoritats externes que consideren més fiables que les afirmacions que estableixen les fonts científiques revisades i acceptades. Ara bé, els relats competitius i el paper que juguen les autoritats en les dinàmiques socials en relació amb el coneixement és un afer complicat. L’única possibilitat de sortir-se de relacions de poder abusives és emprendre un procés veritablement emancipador i desenvolupar el pensament autocrític esmentat, és a dir, l’escepticisme científic. Això significa que cal iniciar un aprenentatge extens que engloba nocions diverses, com ara la comprensió correcta del mètode científic o el coneixement sobre les nostres vulnerabilitats psicològiques en el context del processament de la informació.

Pot ser que la confrontació de Galileo Galilei amb el dogma eclesiàstic va ser l’esdeveniment històric més significant pel que fa al progrés de l’emancipació intel·lectual, atès que l’evidència empírica reproduïble de les observacions astronòmiques juga un paper important en l’afer. De tota manera, les obres de Galileo van obrir una nova època en la producció del coneixement científic per l’ús innovador de les matemàtiques i molts consideren que va ser l’impulsor més important de la ciència moderna. Curiosament, hi ha un paral·lelisme entre els negacionistes moderns: terraplanistes neguen els coneixements científics de les característiques geològiques del nostre planeta.

Quant al negacionisme modern en general, podem observar moviments diversos que neguen d’una manera o l’altra la realitat objectiva. Les iniciatives més preocupants de l’actualitat política són els negacionistes de l’emergència climàtica i de la pandèmia, atès que es tracta de problemes molt greus que necessiten una resolució urgent per evitar un col·lapse civilitzatori. Pel que fa a temes socials, destaquen les teories de conspiracions polítiques, cosa que sovint s’entrellaça temàticament amb les creences dels altres negacionistes. En un altre ordre coses, persisteixen els negacionistes de l’holocaust, atès que es tracta d’una desinformació establerta dins del moviment feixista. Aquesta mena de negacionisme d'esdeveniments històrics existeix amb referència a altres temes polítics, com ara el colonialisme. Doncs, podem veure que hi ha motivacions diferents darrere els moviments, com ara interessos econòmics o polítics, i es tracta d’iniciatives força heterogènies que acostumen a barrejar conceptes segons les circumstàncies. En el marc d’aquesta reflexió sobre el context capitalista de la crisi existencialista, voldria sumar-hi els negacionistes de la realitat del sistema econòmic.

Com ho vaig descriure en les parts anteriors, moltes persones mantenen unes creences mítiques sobre el funcionament del capitalisme. Destaca la fe en el comportament màgic del mercat que arregla problemes diversos amb l’omnipotència d’una entitat divina. En realitat, molts encanteris financers especulatius acostumen a causar mal, en lloc de resoldre les crisis, sobretot quan els interessos econòmics cerquen de perpetuar l’ordre social insostenible que origina els problemes en qüestió. Els mites del culte del treball contribueixen a l'ambient cultural en el qual massa pocs qüestionen profundament el funcionament de l’economia i la política. Les lletanies errònies del creixement infinit benefactor i del consumisme salvador mantenen en marxa ràpida un mode de producció que és destinat a fracassar perquè és insostenible. Davant la crisi actual, els responsables polítics llencen desesperadament recursos a la maquinària contaminadora i sacrifiquen treballadors per evitar l’apocalipsi que s’albira a l’horitzó. Per cert, el meu to irònic pot fer pensar que no sigui tan greu, però em refereixo literalment al fet que moren nens africans en mines de cobalt perquè tingueu els dispositius que us mostrin aquesta escriptura digital. Podria descriure altres exemples de sacrificis humans per interessos econòmics, però crec que ja heu copsat el tarannà de Mammó, el Déu que tot justifica, des de crims de guerra fins a l’ecocidi. La croada del dòlar i del petroli ha conquerit un imperi extens al servei d’una elit econòmica, que no pensa canviar els seus hàbits per al bé de la humanitat.

El negacionisme pel que fa al sistema econòmic és òbviament un problema polític greu, atès que estudis científics demostren la insostenibilitat de plantejaments diversos en el paradigma capitalista. No em refereixo a anàlisis ideològiques, sinó que observacions quant a l’economia real, és a dir, la gestió dels recursos del planeta, i l’impacte mediambiental i social perjudicial que tenen les dinàmiques actuals. Desgraciadament, molts responsables polítics mantenen el dogma de la infal·libilitat del capitalisme: no accepten que s’hagin de canviar les maneres de fer les coses. No és només una qüestió de deixar enrere un consumisme insostenible, sinó que es tracta de canviar el paradigma de les llibertats individuals il·limitades per un plantejament comunitari que se centra en la vida, i no pas en el profit. Òbviament, el disseny ètic de l’economia és un afer ideològic, i no podem pas esperar que acceptin sense més una aproximació alternativa, però, com a mínim, els capitalistes hi haurien de reconèixer les conseqüències nefastes de l’estructura econòmica subjacent, cosa que neguen a fer.

En relació amb aquest negacionisme econòmic, voldria aportar algunes observacions importants al debat.

Per començar, cal deixar clar que l’emergència climàtica obliga a emprendre una transformació econòmica estructural molt extensa si es vol minimitzar l’escalfament global i els efectes mediambientals i socials desastrosos. La transició energètica és una tasca enorme, que requereix una reducció dràstica de les emissions. Sabent que hi ha factors econòmics que tenen un impacte predominant, és imprescindible fer un plantejament dual, és a dir, començar la creació de les estructures alternatives i reduir les activitats que més impacte tenen. El problema amb la majoria de les proposicions per a la transformació és que especulen amb la resolució del problema amb tecnologies futures i la implementació impecable de les alternatives. A saber: la tecnologia màgica ens salvarà i no cal prendre mesures contundents en l’actualitat per reduir les emissions. Em sembla que es fa notar un pensament messiànic que es projecta a la tecnologia, cosa que desvia l’atenció de la responsabilitat humana. Això no em sorprèn en absolut, atès que la irresponsabilitat sembla ser la competència més valorada en l’àmbit polític institucional i és molt present en l’entorn empresarial, on la responsabilitat jurídica és bàsicament impersonal: l’empresa paga per a l’absolució i així es perdonen els pecats.

Com a interpretació de la situació, us ofereixo aquesta al·legoria de l’escenari: Hi ha un incendi fora de control, el qual destrossa progressivament el medi ambient. Hi ha una part de la població que revifa les flames amb les seves activitats diverses i l’equip de bombers és incapaç d’apagar el foc amb els recursos que té a l’abast. Els gestors de les mesures conclouen que cal millorar la infraestructura dels bombers, perquè puguin treballar d’una manera més eficaç. A més a més, convé formar més bombers perquè se sumin a l’equip. Calculen, doncs, que la força augmentarà progressivament i es podrà vèncer l’incendi en un moment determinat. Com que l’incendi continuarà destrossant el medi ambient, intenten determinar la millora òptima de l’equip, però és inevitable que hi hagi pèrdues. Ara bé, com és que no hagin contemplat oportunament les persones que revifen les flames? I si reduïssin aquelles activitats perjudicials? Encara millor, si apliquessin una combinació òptima de les dues mesures, veuríem com l’incendi quedaria sota control més de pressa i es podrien minimitzar millor les pèrdues. En canvi, els responsables polítics prefereixen tolerar les activitats perjudicials i fins i tot decideixen a posar-hi més recursos. Em sembla que actuen com si no fos casa seva que és en flames.

Quant a la realitat política en la gestió econòmica, podem veure alguns plantejaments molt qüestionables:

• Es creen llocs de treball en sectors que es consideren contribuents majoritaris a les emissions que causen l’escalfament global. • Es construeixen infraestructures noves en aquells sectors contaminants. • Es perpetua el model del turisme massificat com a motor econòmic, malgrat que la transportació sigui precisament un dels sectors més contaminants. • Es manté una gestió insostenible de les matèries primeres en un procés extractivista que en gasta més que és assumible a llarg termini amb el nivell de consum actual.

En definitiva, queda clar que es tracta d’aquelles activitats que s’haurien d’aturar o reduir considerablement a partir d’ara. En l’actualitat. Immediatament. Ja.

El problema és que els responsables polítics i empresarials no volen assumir la transformació econòmica oportuna. Hi ha una part que són negacionistes econòmics per ignorància, però estic força convençut que hi participen també uns psicòpates que no volen canviar perquè el futur planetari i comunitari els dona simplement igual. Ara bé, admiro la divulgació quant al negacionisme anticientífic en general, però no sento parlar gaire d’aquesta mena de sectarisme capitalista que ens arrossega cap als escenaris més dolents. Podem vèncer el dogma del paradigma econòmic abans que sigui massa tard?